Relats Conjunts (febrer - 2020)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La vella i la nena amb espelmes" [Oude vrouw en jongen met kaarsen] (Peter Paul Rubens - 1616/17).

UN CONTE DE POR

- A la nena li agradava que l'àvia li expliqués un conte cada nit abans d'anar a dormir i no entenia per què, d'uns dies ençà, no ho feia. Li havia preguntat a la seva mare però no n'havia tret l'entrellat. Cada vegada que li parlava de l'àvia, la mare es posava a plorar i marxava corrents. Aquest vespre, el pare li ha dit que ja n'hi havia prou de fer patir la mare. Que ja li havien explicat que l'àvia s'havia posat molt malalta, que no se n'havia sortit i que ja no era amb ells. «Ets prou gran per entendre que l'àvia ja no podrà venir mai més a explicar-te un conte», li havia dit. Doncs no, no ho entenia. Ella volia que l'àvia li expliqués el conte de cada nit i, per això, quan el pare va sortir de l'habitació, va tancar molt els ulls i va desitjar amb totes les seves forces que l'àvia aparegués.
     I el seu desig es va complir. Encara no havia comptat fins a cent quan va notar que algú seia sobre el llit al seu costat. Va obrir els ulls lentament i es va posar molt contenta en veure que la seva àvia havia tornat. I encara se n'alegrà més quan va fixar-se que portava una espelma a la mà perquè això volia dir que li explicaria un conte de por, els seus preferits. Sense dir res, l'àvia li donà una altra espelma i li va oferir la seva perquè l'encengués. Immediatament l'habitació es va enfosquir perquè les espelmes funcionen així, obtenen la seva llum de tot el que les envolta i, més enllà d'un petit cercle al voltant de la flama, ho deixen tot en penombra. Aquesta vegada, però, alguna cosa no anava a l'hora. No era penombra allò que les envoltava sinó una negror total, la nena no podia veure res del que hi havia a l'habitació llevat de la seva àvia. De fet, no veia ni el llit perquè, ara se n'adonava, ja no estava sobre cap llit. I tampoc era a la seva habitació. No veia res però notava que es trobaven en un lloc molt més gran. Feia fred i se sentia olor d'humitat, com aquella vegada que, amb l'escola, havien visitat la cripta d'un castell. Estava clar que, sense saber com, s'havien traslladat a una cova subterrània. Eren sota terra i, el que era més greu, no estaven soles. La nena notava presències que les anaven rodejant, no les podia veure però sentia com s'apropaven a poc a poc. Per què l'àvia no deia res? Per què encara no havia dit res?
     De sobte, la nena va notar que algú li acariciava els cabells. Es va girar espantada però, evidentment, no va veure res més que una negror absoluta. Així i tot, sabia que allò era allí, a tocar seu i que volia emportar-se-la per sempre més cap aquella foscor que les envoltava. Espantada, va fer un xiscle i en aquell mateix instant l'àvia, per fi, va parlar: «Deixeu-la, és meva!». Va ser pitjor. No era la dolça veu de la seva àvia, era un ronc gutural que la va terroritzar. I encara més quan, en obrir la boca per parlar, la suposada àvia havia mostrat un rengle de dents punxegudes i amenaçadores. La nena no podia fugir enlloc, immobilitzada per la por va pronunciar les seves últimes paraules: «Àvia, quines dents més llargues que tens». I, un segon abans de sentir com aquells ullals se li clavaven al coll per devorar-la de viu en viu, va escoltar la ronca resposta de l'ésser maligne que s'havia apoderat del cos de la seva dissortada àvia: «Són per menjar-te millor!!».

- Àvia!! Que això és de la Caputxeta Vermella!!

- Ja ho sé. Però com veia que t'estaves espantant de veritat, m'ha semblat que valia més acabar-ho així.

- Espantada?? Gens ni gota!! No saps que jo sóc molt valenta?

- És clar que ho sé. Per això, per demà et tinc preparat un conte sobre uns extraterrestres caníbals que viuen a la cara oculta de la lluna que ja veuràs el pa que s'hi dona. Però ara toca anar a dormir...

- Bona nit, àvia.

- Bona nit, estimada.

- Àvia...

- Sí?

- No tanquis la porta del tot quan surtis i... podries deixar el llum del passadís encès encara una estona?

- No pateixis. Hi deixaré una espelma...