Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Daniel's Answer to the King" (Briton Rivière - 1890).
HI HAVIA UNA VEGADA...
Una vegada hi havia un rei que va fer instal·lar una trapa dissimulada al trespol de la sala d'audiències del seu castell. Un enginyós dispositiu connectat al braç esquerre del seu tron li permetia obrir-la només prement un botó i així podia deslliurar-se immediatament dels pobres desgraciats que no li feien el pes. Amb un senzill gest, la víctima desapareixia de la seva vista i apareixia, després de relliscar uns segons per una rampa, al bell mig del fossat dels lleons del soterrani. Una feina neta, ràpida i sense cap molèstia per a ningú (exceptuant l'interfecte, és clar).
El monarca n'està molt satisfet d'aquesta joguina i s'ha de reconèixer que al principi va abusar-ne una mica. Els primers dies de tenir-la instal·lada potser va enviar més gent de la que tocava a ser devorada per les feres però això només va ser perquè li feia molta gràcia veure com desapareixien forat avall. Actualment, una vegada passada la novetat, ja només ho fa de tant en tant perquè, com tothom sap, el rei, a les bones, és una bona persona.
Aquest matí però, el rei no està gaire de filis. Un ambaixador estranger li ha demanat audiència abans d'esmorzar i és difícil ser massa benèvol amb la panxa buida. Així i tot, ha fet l'esforç de rebre'l i està disposat a escoltar-lo. Ho fa durant un parell de minuts abans de decidir que ja en té prou. De seguida s'adona que aquell home és un pesat, que xerra massa i que les seves reclamacions de més llibertat per al seu poble no tenen sentit. Si l'hem de creure, el fet que des de la cuina li comenci a arribar la flaire del tiberi que s'hi està preparant, no té (gairebé) res a veure en la seva decisió d'activar el mecanisme que obre la trapa.
D'imprevist doncs, l'ambaixador és llançat al fossat dels lleons. L'home no en sabia res d'aquella trampa amagada i trobar-se, de sobte, al mig d'una manada de feres afamades l'agafa per sorpresa.
Els lleons també se sorprenen. Normalment, el menjar no els arriba mai tan d'hora i, per uns instants, no saben reaccionar com esperaríem d'unes bèsties salvatges.
L'ambaixador, expert negociador, intenta aprofitar aquests primers moments d'incertesa. Es dirigeix, amb to amable, als lleons i els explica que aquella situació no és justa. Que, mentre ell és un de sol, ells són set. Han de donar-li algun avantatge abans de provar de devorar-lo. Què els sembla si li deixen un marge d'un quart d'hora per intentar trobar una sortida? Els lleons s'hi neguen, quinze minuts és massa temps, com a molt li'n donen cinc. Al final, i com en tota bona negociació, arriben a un acord de consens i l'ambaixador obté deu minuts per intentar escapar, ni un més. Tot està parlat, així que els lleons jeuen a terra, expectants, i l'home comença a revisar el fossat, cercant desesperadament alguna possible sortida.
Si això fos un conte, ara hauríem de deixar passar aquests deu minuts. El dramatisme de la història ens obligaria a estar amb l'ai al cor fins que faltessin pocs segons per exhaurir el termini i aleshores descobriríem si l'ambaixador aconsegueix escapar-se o no. Però això no és un conte i ja sabem que a la vida real, el drama no es fa esperar. Encara no s'ha esgotat el primer minut quan l'home nota que les coses no van bé, sent que a la seva esquena els lleons s'aixequen i comencen a envoltar-lo. S'atura en sec i, palplantat davant la rampa que l'ha dut fins allí, s'adona que no té cap esperança de sortir-se'n. L'acord amb aquelles feres és una il·lusió i ell ha estat un ximple d'haver-hi confiat. On s'és vist que uns lleons afamats negociïn amb la seva presa? A unes bèsties salvatges no els cal atendre a raons, no necessiten arribar a acords i, si alguna vegada s'hi avenen, no els importa respectar-los. Quan tens la força, per què t'has de rebaixar a parlar amb qui no la té? Si el rei (que, a les bones, és una bona persona) l'ha condemnat només perquè estava de mal humor per no haver esmorzat, què es pot esperar d'uns lleons als quals, per la seva condició d'animals, se'ls permet actuar sempre que vulguin amb total impunitat?
El monarca n'està molt satisfet d'aquesta joguina i s'ha de reconèixer que al principi va abusar-ne una mica. Els primers dies de tenir-la instal·lada potser va enviar més gent de la que tocava a ser devorada per les feres però això només va ser perquè li feia molta gràcia veure com desapareixien forat avall. Actualment, una vegada passada la novetat, ja només ho fa de tant en tant perquè, com tothom sap, el rei, a les bones, és una bona persona.
Aquest matí però, el rei no està gaire de filis. Un ambaixador estranger li ha demanat audiència abans d'esmorzar i és difícil ser massa benèvol amb la panxa buida. Així i tot, ha fet l'esforç de rebre'l i està disposat a escoltar-lo. Ho fa durant un parell de minuts abans de decidir que ja en té prou. De seguida s'adona que aquell home és un pesat, que xerra massa i que les seves reclamacions de més llibertat per al seu poble no tenen sentit. Si l'hem de creure, el fet que des de la cuina li comenci a arribar la flaire del tiberi que s'hi està preparant, no té (gairebé) res a veure en la seva decisió d'activar el mecanisme que obre la trapa.
D'imprevist doncs, l'ambaixador és llançat al fossat dels lleons. L'home no en sabia res d'aquella trampa amagada i trobar-se, de sobte, al mig d'una manada de feres afamades l'agafa per sorpresa.
Els lleons també se sorprenen. Normalment, el menjar no els arriba mai tan d'hora i, per uns instants, no saben reaccionar com esperaríem d'unes bèsties salvatges.
L'ambaixador, expert negociador, intenta aprofitar aquests primers moments d'incertesa. Es dirigeix, amb to amable, als lleons i els explica que aquella situació no és justa. Que, mentre ell és un de sol, ells són set. Han de donar-li algun avantatge abans de provar de devorar-lo. Què els sembla si li deixen un marge d'un quart d'hora per intentar trobar una sortida? Els lleons s'hi neguen, quinze minuts és massa temps, com a molt li'n donen cinc. Al final, i com en tota bona negociació, arriben a un acord de consens i l'ambaixador obté deu minuts per intentar escapar, ni un més. Tot està parlat, així que els lleons jeuen a terra, expectants, i l'home comença a revisar el fossat, cercant desesperadament alguna possible sortida.
Si això fos un conte, ara hauríem de deixar passar aquests deu minuts. El dramatisme de la història ens obligaria a estar amb l'ai al cor fins que faltessin pocs segons per exhaurir el termini i aleshores descobriríem si l'ambaixador aconsegueix escapar-se o no. Però això no és un conte i ja sabem que a la vida real, el drama no es fa esperar. Encara no s'ha esgotat el primer minut quan l'home nota que les coses no van bé, sent que a la seva esquena els lleons s'aixequen i comencen a envoltar-lo. S'atura en sec i, palplantat davant la rampa que l'ha dut fins allí, s'adona que no té cap esperança de sortir-se'n. L'acord amb aquelles feres és una il·lusió i ell ha estat un ximple d'haver-hi confiat. On s'és vist que uns lleons afamats negociïn amb la seva presa? A unes bèsties salvatges no els cal atendre a raons, no necessiten arribar a acords i, si alguna vegada s'hi avenen, no els importa respectar-los. Quan tens la força, per què t'has de rebaixar a parlar amb qui no la té? Si el rei (que, a les bones, és una bona persona) l'ha condemnat només perquè estava de mal humor per no haver esmorzat, què es pot esperar d'uns lleons als quals, per la seva condició d'animals, se'ls permet actuar sempre que vulguin amb total impunitat?
4 comentaris:
Conclusió: no et pots fiar mai dels reis (encara que a les bones siguin bones persones), ni dels lleons, ni de les feres en general.
L'ambaixador ho té molt difícil, pobre home... no era milnor fer-lo esperar una mica, mentre el rei esmorzava? Però hi ha països, o regnes, on tot de cop les coses es tornes com aleatòries i ja no pots saber mai quina una te n'espera!
Impunitat pels lleons? No em ve pas de nou. Em sona a impunitat real per als lleons metafòrics... al cap i a la fi també els diuen reis, de la selva, clar, però cada cop la selva és més a prop. I les salvatjades també.
BRILLANT!!!
Un relat de Matrícula d'Honor!
No tan sols està magníficament redactat (les meves estimades professores de llengua i literatura de COU gaudirien molt llegint un treball així... pobres, ara m'han vingut al cap, sempre corregint escrits plens de faltes d'ortografia...)... mmmmm... deia que està magníficament redactat, però això no és el millor. El millor és l'intel·ligentíssim missatge que ens arriba en llegir la història.
Nota: Vigila amb això de bèsties salvatges, que al pobre Torra li va costar ser insultat del dret i del revés, per activa i per passiva... I això que ell ho deia a un porc en concret (el de Swiss Airlines)... però els seus enemics van afegir allò de "tots els espanyols" al davant i, au, som-hi, fake news per tot arreu.
Quin fàstic fa tot, MAC... Quina merdeta de món.
Que un rei imbècil i uns lleons estúpids hagin de decidir el futur d'un ambaixador bo i intel·ligent! (tot i que ingenu... massa ingenu)
En fi, que enhorabona pel text.
Tu no em fas mai cas, però tens un potencial que hauries de fer treballar. Podries ser un gran escriptor i, de passada, guanyar-te molt bé la vida (i recordar-te dels pobres que necessitem que algú ens doni un cop de mà)
Visca l'ambaixador!!!
Aquesta història em sona d'alguna cosa i no sabria dir de què... Però que dels reis i de les bèsties salvatges no te'n pots refiar mai és una certesa que no té cap discussió. Molt ben trobat el relat, i encara millor executat.
CARME: Exacte, no t'has de fiar mai de les feres salvatges. I dels reis, només et pots fiar dels que són bones persones tant a les bones com a les males (si és que algun dia en trobes algun d'aquests).
L'ambaixador ho té molt negre. Segur que hauria d'haver esperat que el rei hagués menjat alguna cosa però va pensar que les seves demandes eren més urgents i que, en un país normal, això tenia prioritat a un esmorzar reial. Va pecar d'ingenu perquè, com bé apuntes al final, sembla que cada vegada més l'única llei que val és la llei del més fort.
ASSUMPTA: Moltes gràcies. M'afalagues, de veritat. No és que no et faci cas però no em veig com un "gran escriptor" (tot i que seria genial guanyar-me molt bé la vida i poder donar un cop de mà als amics). ;-)
No crec que molesti als lleons haver-los dit bèsties salvatges, és simplement una definició objectiva vist com es comporten. Malgrat tot i per si de cas, aprofito per demanar disculpes a qualsevol felí que s'hagi pogut sentir ofès. :-D
XEXU: Gràcies. Bé, és un conte i com que de "cuentus" ens n'han explicat sempre (i encara ens en continuen explicant) que no et soni d'això. És cert, només pots confiar en qui sigui de confiança... i n'hi ha que, de confiança, no en són gens, ben al contrari.
Publica un comentari a l'entrada