"L'enigmística és una tècnica creativa que consisteix en la pràctica estètica de l'art de jugar amb els codis de signes. Convé mantenir el caire general d'aquesta denominació perquè és la més adequada a l'hora de designar les infinites variants de jocs de paraules, sons, imatges i conceptes lògics. Els únics comuns denominadors de l'àmbit enigmístic són, d'una banda, l'esperit lúdic que defineix el concepte joc i, en segon lloc, el caràcter dual de la percepció que porta implícit el binomi "ocultació/descoberta". Qualsevol fenomen cultural que contingui un percentatge important d'aquestes dues constants entra en l'àmbit de l'enigmística."
Aquesta és la definició del mot "enigmística" que ens dona Màrius Serra al seu "MANUAL D'ENIGMÍSTICA" (Columna - 1991), una definició molt àmplia perquè el concepte és molt ampli. Un enigma mental pot ser creat per jugar amb els problemes matemàtics ("Matemàtica recreativa") o ens pot proposar que ens trenquem el cap amb els jocs de paraules ("Ludolingüística" o, tal com es denomina en l'àmbit anglosaxó, "Logologia") o pot ser presentat en forma gràfica, amb imatges o símbols que hem de resoldre amb tècniques basades en la "Criptografia". També poden ser un "Problema de Lògica" o de "Pensament Lateral" o un dels "Passatemps" que ens repten l'enginy des de les pàgines d'un diari...
El món dels enigmes és, doncs, tan ampli com àmplia és la capacitat humana de fer-nos preguntes i, sobretot, d'intentar trobar-ne les respostes. En aquest sentit, us tradueixo un fragment de la introducció del llibre escrit l'any 1907 per Henry E. Dudeney, "LOS ACERTIJOS DE CANTERBURY" (RBA - 2011):
"...La curiosa tendència a proposar enigmes no és característica de cap raça ni de cap període de la història. És simplement innata a qualsevol home, dona o nen intel·ligent ... Un bon enigma ha d'exigir l'exercici del nostre millor enginy i habilitat, tot i que certs coneixements de matemàtica i alguna familiaritat amb els mètodes de la lògica són freqüentment de gran ajuda en la seva resolució; de vegades passa que una dosi d'astúcia i sagacitat naturals tenen més valor. Perquè molts dels millors problemes no es poden resoldre per cap mètode escolàstic conegut, sinó que han d'atacar-se per camins completament originals ... És extraordinària la fascinació que un bon enigma exerceix sobre molta gent. Sabem que és un assumpte trivial, i així i tot ens sentim impulsats a resoldre'l i quan ho hem aconseguit ens inunden un plaer i una sensació de satisfacció que són recompensa suficient per als nostres esforços, encara que no hi hagi cap premi a guanyar. Què és aquest misteriós encanteri que molts troben irresistible? Per què ens atreu la dificultat? El fet curiós és que quan l'enigma ha estat resolt, l'interès generalment desapareix. Ho hem aconseguit, i això és suficient. Aleshores, per què vam intentar resoldre-ho? La resposta és, simplement, perquè ens dóna plaer buscar la solució, perquè tot el plaer és a la recerca i a la troballa. Un bon enigma, igual que la virtut, és la seva pròpia recompensa. A l'home li fascina veure's enfrontat a un misteri, i no és enterament feliç fins que aconsegueix treure'n l'entrellat..."
Els enigmes són, en conseqüència, tan antics com ho és la mateixa humanitat perquè el seu desenvolupament corre paral·lel al del llenguatge. El folklorista Joan Amades ens parla d'aquest procés històric que ha seguit l'enigmística al seu llibre "ENIGMES POPULARS" (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars":
"...L'enigma havia tingut una gran importància entre les velles civilitzacions. Els pobles antics consideraven que tota idea elevada no podia ésser expressada en termes planers i comprensibles a tothom, puix que perdia tota la valor sublim en arribar a ésser del domini públic. La religió, la ciència, la filosofia, eren presentades a través d'un vel de misteri, embolcallades amb una fumarola nuvolosa que les sublimava i enaltia, sense permetre'n la comprensió al poble senzill, que per la mateixa raó que no les entenia, les respectava. Les formes enigmàtiques eren per als antics el llenguatge de la saviesa propi sols de les persones elevades. Salomó defineix els intel·lectuals dient que són els qui desxifren els enigmes i en comprenen el significat.
L'enigma s'havia estès de tal manera entre els pobles antics, que la traça a saber-ne fer i, més encara, a saber-ne resoldre, havia estat interpretada com el màxim grau de saviesa i d'enginy del coneixement humà. Els reis de Babilònia i d'Egipte es canviaven enigmes, i el que no sabia endevinar-ne un de proposat havia de pagar un tribut ... Els oracles donaven llurs prediccions per mitjà d'enigmes, fent ús d'un llenguatge figurat i simbòlic i de comprensió difusa. El consultant mai no en podia entendre clarament el significat. L'oracle sempre tenia raó, puix que tant podien dir el que convenia a l'interessat com tot el contrari. Quan la cosa fallava, no era que l'oracle s'hagués equivocat, sinó que el qui havia acudit a ell no havia sabut penetrar la veritat de l'enigma ... La forma enigmàtica d'expressar les idees es va estendre pertot i els procediments usats primerament sols per sacerdots, savis i filòsofs va passar a ésser de domini comú i prengué una simplificació a l'abast de les intel·ligències vulgars. Entre els grecs estava del tot generalitzada i omplia tots els caires i facetes de la vida humana. En els àpats, els comensals es proposaven endevinalles, i hom jutjava el talent d'una persona segons la gràcia i promptitud que revelava a saber promoure i confegir enigmes i també a saber-los resoldre i capir amb rapidesa i claredat..."
Aquesta és la definició del mot "enigmística" que ens dona Màrius Serra al seu "MANUAL D'ENIGMÍSTICA" (Columna - 1991), una definició molt àmplia perquè el concepte és molt ampli. Un enigma mental pot ser creat per jugar amb els problemes matemàtics ("Matemàtica recreativa") o ens pot proposar que ens trenquem el cap amb els jocs de paraules ("Ludolingüística" o, tal com es denomina en l'àmbit anglosaxó, "Logologia") o pot ser presentat en forma gràfica, amb imatges o símbols que hem de resoldre amb tècniques basades en la "Criptografia". També poden ser un "Problema de Lògica" o de "Pensament Lateral" o un dels "Passatemps" que ens repten l'enginy des de les pàgines d'un diari...
El món dels enigmes és, doncs, tan ampli com àmplia és la capacitat humana de fer-nos preguntes i, sobretot, d'intentar trobar-ne les respostes. En aquest sentit, us tradueixo un fragment de la introducció del llibre escrit l'any 1907 per Henry E. Dudeney, "LOS ACERTIJOS DE CANTERBURY" (RBA - 2011):
"...La curiosa tendència a proposar enigmes no és característica de cap raça ni de cap període de la història. És simplement innata a qualsevol home, dona o nen intel·ligent ... Un bon enigma ha d'exigir l'exercici del nostre millor enginy i habilitat, tot i que certs coneixements de matemàtica i alguna familiaritat amb els mètodes de la lògica són freqüentment de gran ajuda en la seva resolució; de vegades passa que una dosi d'astúcia i sagacitat naturals tenen més valor. Perquè molts dels millors problemes no es poden resoldre per cap mètode escolàstic conegut, sinó que han d'atacar-se per camins completament originals ... És extraordinària la fascinació que un bon enigma exerceix sobre molta gent. Sabem que és un assumpte trivial, i així i tot ens sentim impulsats a resoldre'l i quan ho hem aconseguit ens inunden un plaer i una sensació de satisfacció que són recompensa suficient per als nostres esforços, encara que no hi hagi cap premi a guanyar. Què és aquest misteriós encanteri que molts troben irresistible? Per què ens atreu la dificultat? El fet curiós és que quan l'enigma ha estat resolt, l'interès generalment desapareix. Ho hem aconseguit, i això és suficient. Aleshores, per què vam intentar resoldre-ho? La resposta és, simplement, perquè ens dóna plaer buscar la solució, perquè tot el plaer és a la recerca i a la troballa. Un bon enigma, igual que la virtut, és la seva pròpia recompensa. A l'home li fascina veure's enfrontat a un misteri, i no és enterament feliç fins que aconsegueix treure'n l'entrellat..."
Els enigmes són, en conseqüència, tan antics com ho és la mateixa humanitat perquè el seu desenvolupament corre paral·lel al del llenguatge. El folklorista Joan Amades ens parla d'aquest procés històric que ha seguit l'enigmística al seu llibre "ENIGMES POPULARS" (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars":
"...L'enigma havia tingut una gran importància entre les velles civilitzacions. Els pobles antics consideraven que tota idea elevada no podia ésser expressada en termes planers i comprensibles a tothom, puix que perdia tota la valor sublim en arribar a ésser del domini públic. La religió, la ciència, la filosofia, eren presentades a través d'un vel de misteri, embolcallades amb una fumarola nuvolosa que les sublimava i enaltia, sense permetre'n la comprensió al poble senzill, que per la mateixa raó que no les entenia, les respectava. Les formes enigmàtiques eren per als antics el llenguatge de la saviesa propi sols de les persones elevades. Salomó defineix els intel·lectuals dient que són els qui desxifren els enigmes i en comprenen el significat.
L'enigma s'havia estès de tal manera entre els pobles antics, que la traça a saber-ne fer i, més encara, a saber-ne resoldre, havia estat interpretada com el màxim grau de saviesa i d'enginy del coneixement humà. Els reis de Babilònia i d'Egipte es canviaven enigmes, i el que no sabia endevinar-ne un de proposat havia de pagar un tribut ... Els oracles donaven llurs prediccions per mitjà d'enigmes, fent ús d'un llenguatge figurat i simbòlic i de comprensió difusa. El consultant mai no en podia entendre clarament el significat. L'oracle sempre tenia raó, puix que tant podien dir el que convenia a l'interessat com tot el contrari. Quan la cosa fallava, no era que l'oracle s'hagués equivocat, sinó que el qui havia acudit a ell no havia sabut penetrar la veritat de l'enigma ... La forma enigmàtica d'expressar les idees es va estendre pertot i els procediments usats primerament sols per sacerdots, savis i filòsofs va passar a ésser de domini comú i prengué una simplificació a l'abast de les intel·ligències vulgars. Entre els grecs estava del tot generalitzada i omplia tots els caires i facetes de la vida humana. En els àpats, els comensals es proposaven endevinalles, i hom jutjava el talent d'una persona segons la gràcia i promptitud que revelava a saber promoure i confegir enigmes i també a saber-los resoldre i capir amb rapidesa i claredat..."
 | PAPIR D'AHMES Papir egipci datat del 1650 aC, còpia d'un altre redactat uns 150 anys abans, que conté 87 problemes matemàtics escrits en escriptura hieràtica. En els primers paràgrafs d'aquest document, es llegeix que és el "càlcul exacte per a entrar en el coneixement de les coses existents i de tots els obscurs secrets i misteris". |
 | L'ENIGMA DE L'ESFINX La mitologia de l'antiga Grècia ens ha llegat aquest enigma clàssic. L'esfinx, un monstre amb ales d'ocell de presa i rostre de dona, tenia terroritzada la ciutat de Tebes on devorava tothom que no contestés correctament la següent pregunta: "Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar?". Segons el mite, només l'heroi Èdip fou capaç d'encertar la resposta i aconseguir, d'aquesta manera, vèncer l'esfinx. Agraïts, els habitants de Tebes el van proclamar rei. |
 | QUADRAT LO-SHU Diagrama matemàtic i esotèric creat a la Xina durant el segle II aC. És el quadrat màgic de tercer ordre més antic conegut fins avui i es considera l'origen de jocs matemàtics com el quadrat màgic, el quadrat llatí o, més recentment, el sudoku. |
 | MOTS ENCREUATS El primer joc de mots encreuats, tal com els coneixem actualment, fou publicat per Arthur Wynne el 21 de desembre del 1913, al suplement dominical "Fun" del diari "The New York World". Com podeu veure a la imatge, portava el títol de "Word-cross puzzle" i constava d'una graella romboidal sense quadres negres i amb un espai buit al centre que s'havia d'omplir segons les definicions que assenyalaven una numeració inicial i final per a cada paraula. |
Parlant de la nostra llengua, ja alguns dels trobadors occitans i catalans dels segles XI al XIV introduïen endevinalles (devinalhs) als seus versos que s'havien de desxifrar. D'aquella mateixa època provenen algunes rondalles de caire enigmístic relacionades amb el rei En Jaume.
Pel que fa als primers llibres on apareixen enigmes en català i seguint la relació que en fa Màrius Serra al seu llibre "VERBÀLIA" (Empúries - 2000), citaré els més destacats que van ser publicats abans de la Guerra Civil Espanyola:
Podria estendre'm molt més perquè queda clar que aquest és un tema que dóna per molt però crec que amb aquest resum ha quedat palesa la importància de l'enigmística i hem vist que els enigmes s'estenen a través del temps i de l'espai. Hi ha enigmes des de temps immemorials i en podem trobar arreu del món. Aquest art d'elaborar enigmes perquè altres els resolguin s'anomena enigmografia, són els enigmògrafs (professionals o afeccionats) els que preparen els problemes als quals s'enfrontaran els enigmòfils, els amants de resoldre enigmes i, com ja he dit, n'hi ha de moltes menes d'aquests reptes mentals. Alguns d'ells els aniré desenvolupant en els altres posts d'aquesta sèrie.
Pel que fa als primers llibres on apareixen enigmes en català i seguint la relació que en fa Màrius Serra al seu llibre "VERBÀLIA" (Empúries - 2000), citaré els més destacats que van ser publicats abans de la Guerra Civil Espanyola:
- "La Flor de Enamorados" [Joan Timoneda - 1562] (un cançoner bilingüe que incloïa romanços, cançons, endevinalles, «motes», «chistes» i «lamentaciones»)
- "Endevinallas Populars Catalanas" [Francesc Pelagí Briz - 1882] (el primer recull monogràfic d’enígmes catalans)
- "Llibre blanc. De les endevinalles. La Flor" [Vídua de Paradell - 1917] (un recull 238 endevinalles de nova creació «per a entreteniment i ensenyança dels infants de Catalunya»)
- "Enigmística popular" [Valeri Serra i Boldú - 1922]
- "Jocs de paraules i jocs de memòria" [Joan Amades - 1933]
- "Enigmes populars" [Joan Amades - 1934]
- "Diccionari d'endevinalles" [Joan Amades - 1934]
Podria estendre'm molt més perquè queda clar que aquest és un tema que dóna per molt però crec que amb aquest resum ha quedat palesa la importància de l'enigmística i hem vist que els enigmes s'estenen a través del temps i de l'espai. Hi ha enigmes des de temps immemorials i en podem trobar arreu del món. Aquest art d'elaborar enigmes perquè altres els resolguin s'anomena enigmografia, són els enigmògrafs (professionals o afeccionats) els que preparen els problemes als quals s'enfrontaran els enigmòfils, els amants de resoldre enigmes i, com ja he dit, n'hi ha de moltes menes d'aquests reptes mentals. Alguns d'ells els aniré desenvolupant en els altres posts d'aquesta sèrie.
 |  |  |  |
13 comentaris:
O sigui que ets un enigmòfil! Jo sempre havia pensat en tu com tio raro i ja està xD
PS: Acostumat als posts d'endevinalles aquests nous posts son interminables!
PS2: Vaig sentir l'enigma del Esfinx per primera vegada a Musculator.
PONS: D'enigmòfils ho som una mica tots els que passem per aquí, que sinó no trauríem el cap per un blog d'enigmes. N'hi ha, això sí, de diversos graus... igual de que "tios raros" ;-D
Tens raó que aquest post m'ha sortit un pèl llarg (i encara m'he limitat que el tema donava per molt més). No tots els posts de "glossari" seran igual, no pateixis.
La de coses que hem aprés mirant dibuixos animats... ;-)
Molt bona contextualització de la disciplina!
VÍCTOR: Gràcies. Podríem dir que després de 10 anys de "pràctiques", ara vull endinsar-me una mica en la "teoria". ;-)
Se sap la resposta a: "Quin és l'ésser que camina amb quatre peus... ?"
XAVIER: Sí, i tant que se sap. La resposta a l'enigma de l'esfinx és "l'home" perquè va a quatre grapes quan és un nen petit, camina amb dos cames quan és adult i ha de portar bastó (una tercera cama) quan es fa vell. ;-)
Ostres, el meu comentari d'ahir, se m'ha esfumat.... soc capaç d'haver oblidat el darrer clic!
Deia que he trobat interessant aquest post i que em sento molt identificada amb el paràgraf de "Los acertijos de Canterbury". Saps que és un joc, que no és important, però t'entestes tant sí com no a desxifrar-lo.
I que enigmòfils potser en som una mica tots, però de raros, pel que es veu, gens ni mica, si en tots els temps i en totes les civilitzacions la gent ha jugat amb els enigmes. Ben normalets, doncs, he, he, he....
Gràcies per aquesta nova proposta, que seguirem amb interès.
CARME: Segur que no t'estranyarà si et dic que comparteixo això que dius i que jo també signaria les paraules de Henry E. Dudeney. He dit més d'una vegada aquí que el més important d'un enigma és que ens provoqui l'afany d'intentar resoldre'l. La satisfacció personal quan ens hi esforcem i aconseguim sortir-nos-en no es paga amb res, ni amb un "rètol vermell". :-))
I també tens molta raó amb la segona part del teu comentari. És completament cert, si hi ha hagut enigmes des de sempre i per tot arreu del món, jugar-hi no és ser rar... ben al contrari. :-D
Gràcies a tu!
Ehem, tot això no ho hauries d'haver explicat abans d'exposar-nos a més de dos milers d'enigmes...? Ets tot un expert, caram!
XEXU: Potser sí que tens raó, estem començant a llegir el manual d'instruccions quan l'aparell ha deixat de funcionar. :-DD
Expert potser no però que m'interessa el tema. no ho puc negar. ;-)
Què interessant, MAC!!
És ben cert això del plaer de resoldre enigmes.. Jo ho vaig descobrir de ben joveneta en llegir els llibres d'Agatha Christie... cada llibre és com un (o més) enigmes que es resolen trobant l'assassí.
La meva mare sempre ha estat una gran fan de problemes de lògica, mots encreuats, etc. i jo ho he heretat d'ella. És divertit i manté les neurones despertes...
Ara bé, aquí, en el teu blog, no resolíem enigmes a canvi de res, eh?... No,no... No oblidis els nostres estimats rètols vermells!! :-DDD
Vaja, ara veig que havies citat els rètols vermells en la resposta a la CARME!! ;-))
Consti que jo he contestat abans de llegir els altres comentaris!
ASSUMPTA: Hi ha herències que no tenen preu. M'has recordat que una de les "feines inexcusables" del meu pare era solucionar cada dia l'encreuat del diari. Segur que també alguna cosa se'm va quedar d'aquesta afició. :-))
Una menció especial per a les novel·les de Madame Agatha. Els que les menystenen perquè no són "alta literatura" no saben el que es perden. (Nota: N'hauríem de parlar molt sobre quin barem s'ha de fer servir o no per mesurar "l'alçada" dels llibres)
I una altra menció pels rètols vermells, estimats no ho dubto però també és veritat que eren ben poca cosa. Es quedaven molt curts per agrair el vostre afany i les ganes que sempre heu posat en els meus enigmes. :-)
Publica un comentari a l'entrada