BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 22 d’octubre de 2018

Relats Conjunts (octubre - 2018)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Shukei-sansui [Paisatge de tardor]" (Sesshū Tōyō / 1470-90).



DETERMINACIÓ

No l'hem atrapat encara però hi estem a prop. Li seguim bé la pista, diversos testimonis ens han confirmat que va passar per aquí fa pocs dies. L'han reconegut sense dubtar-ho quan els hem ensenyat la seva fotografia, tot i que ens han dit que ara està molt més prim i el seu aspecte no és tan saludable. No ens ha estranyat gens, la seva recerca fa molt temps que dura i això s'ha de notar per força. Nosaltres també comencem a sentir l'esgotament d'anar-li al darrere des del primer dia però no defallirem mentre ell no defalleixi.
En aquesta ocasió, fins i tot hem tingut un cop de sort afegit. Hem trobat un dels seus dibuixos, un d'aquells esbossos a carbonet on plasma les diferents etapes de la seva aventura a mesura que li van venint al cap. S'hi veu, en primer terme, un petit turó a la vora d'un riu però el més important és el que s'albira al fons de la imatge, d'entre les teulades del que sembla un petit poblat hi destaca, majestuosa i inconfusible, una pagoda japonesa. I no només hem trobat aquesta pista, l'home que ens ha cedit el dibuix ens ha dit que, malgrat que va rebre ordres de destruir-lo junt amb els altres papers que li va deixar, va decidir conservar-lo perquè hi va reconèixer el Turó dels Tres Avets i, darrere, el poble on havia nascut el seu pare. Aquesta casualitat inesperada ens juga a favor, aquesta vegada sabem exactament cap a on es dirigeix. No se'ns pot escapar.

Aquesta nit, descansarem aquí mateix i demà de bon matí continuarem endavant. Tenim ganes que aquesta persecució s'acabi ben aviat, fa massa temps que va començar tota aquesta moguda. Encara recordo aquell matí quan ell ens va explicar el seu somni, els ulls li brillaven mentre ens deia que el destí el cridava a marxar de casa a la recerca d’un tresor amagat que només ell podia descobrir. No sabia encara on era però estava segur que a mesura que fes camí trobaria com arribar-hi.
Li vam dir, és clar, que allò era una bogeria. Que creure en l'olla plena d'or al final de l'arc de Sant Martí només ho fan els somiatruites. Que no ens podem deixar guiar per les il·lusions perquè, molt sovint, les il·lusions només són fum i quan ens sembla que les podem atènyer desapareixen sense deixar rastre i ens deixen clar que, de fet, mai havien existit realment.
No ens va fer cas. Primer semblava que sí, que ho havia deixat córrer, però només era un estratagema per despistar-nos mentre es preparava per marxar. I a fe que va aconseguir entabanar-nos, va portar els preparatius tan d'amagat que no ens vam adonar que marxava fins que ja va ser fora. Va partir sense avisar ni acomiadar-se, tan encegat com estava en aquella missió forassenyada. I nosaltres vam sortir de seguida darrere seu, no el podíem deixar sol.

I així continuem. Sense deixar-lo de petja per molt dur que sigui aquest viatge, seguint al seu encalç per molts esforços que comporti el trajecte. Ell segueix el seu destí amb una determinació que l'honora però nosaltres també tenim les idees ben clares: Si aconsegueix trobar el seu tresor... en volem una part.


11 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Una vegada, a la Vall d'Àneu, vaig ser on s'acabava l'arc de Sant Martí. No hi vaig saber trobar cap tresor. Potser perquè sóc una mica curt de vista.

McAbeu ha dit...

XAVIER: Mira-t'ho d'una altra manera. Potser el tresor és poder arribar al lloc just on s'acaba l'arc de Sant Martí, cosa que no tothom pot fer. ;-)

Carme Rosanas ha dit...

Ha, ha, ha... contradiccions molt humanes. M'ha fet molta gràcia aquest final.
No hi creuen,no... però no el deixen de petja. Aprofitats!!!
Tant de bo no l'atrapin!

McAbeu ha dit...

CARME: Hi ha molta gent així. Sempre trobant pegues a les idees dels altres però, si aquestes idees acaben reeixint, són els primers a voler atorgar-se uns mèrits que no es mereixen. Estic d'acord, tant de bo no l'atrapin. :-)

XeXu ha dit...

És clar, és clar, segurament és completament boig, no hi toca i no aconseguirà res de res. Però ep, no fos cas, que no siguem nosaltres els ximple!

Assumpta ha dit...

Oooooh!!! Materialistes!
Segur que són banquers. No m'estranyaria gens...

(Sé segur que trobarà el tresor... si us plau, si algú el veu, digueu-li que els bancs el segueixen i ajudeu-lo a fugir!!)

McAbeu ha dit...

XEXU: Exacte, no se sap mai i millor curar-se en salut. Si troba el tresor, serem allí per demanar-li una part i si no el troba, serem allí per refregar-li a la cara que nosaltres ja l'havíem avisat. ;-)

ASSUMPTA: Podrien ser-ho però als banquers no els cal esforçar-se anant-nos al darrere per fotre'ns els quartos, només els cal inventar-se noves comissions i nosaltres mateixos els entregarem "la seva part" directament a les seves oficines. :-(

ASSUMPTA ha dit...

Ostres, MAC, quin "cop" de realitat!!.... però, tot i així, la teva resignada resposta m'ha fet riure 😁😁😁

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Sí, jo també sóc de l'opinió que val més prendre-s'ho rient. :-DD

Montse ha dit...

Ual-la, McAbeu! Jo hi llegeixo tota una altra cosa... (O no!) :D

McAbeu ha dit...

MONTSE: Està molt bé que, davant d'un text o d'una imatge, cadascun de nosaltres en fem interpretacions diferents. El contrari seria molt avorrit. :-))

Publica un comentari a l'entrada