Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, per aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia.

CAMPANYA CONSCIENCIADORA

Amb la campanya «És un ocell? És un avió? No!! És un afectat de la síndrome Chiroptera» volem conscienciar la població del nostre patiment i fer visible la nostra anomalia. Perquè tothom ha de tenir clar que això que ens passa no és una malaltia. Ni som uns malalts ni ens mereixem ser discriminats, només volem formar part de la societat en igualtat de condicions. Tant costa d'acceptar això?

Aquesta síndrome és només una singularitat genètica com tantes d'altres. Així com hi ha gent que neix amb uns gens determinats que els permeten assolir una estatura de més de dos metres i esdevenir uns genials jugadors de bàsquet, els nostres gens ens fan créixer a l'esquena unes enormes ales negres membranoses, similars a les dels ratpenats (d'aquí el nom de la síndrome), que ens permeten volar. Tan rar és això? Tan estrany és veure un noi que desplega unes ales de quatre metres d'envergadura i aixeca el vol? Bé, reconec que estrany sí que ho és, és clar, però així i tot, cal que ens feu sentir com si fóssim uns empestats?

Permeteu-me que us expliqui una experiència personal que il·lustra això que estic dient. El passat 9 de juny vam decidir, amb un amic, anar a passar el dia a la platja. Una vegada allí, se'm va ocórrer aprofitar que bufava una mica de vent per volar una estona. Tant de bo no ho hagués fet mai!! Quan vaig aterrar, tothom em mirava i xiuxiuejava a la meva esquena. Ens van fer sentir tan malament que el meu amic i jo vam haver de marxar de la platja, capcots i avergonyits, incapaços de suportar aquella pressió damunt nostre. I això no és tot. Per acabar de reblar el clau, resulta que mentre marxàvem encara hi havia una senyora que ens feia fotografies. Vés a saber perquè les volia. Espero que només les hagi penjat a les xarxes socials amb algun comentari graciós, no em vull ni imaginar que les hagi fet servir per publicar-les en un blog i aprofitar-les per proposar algun joc d'estiu. No ho crec perquè aquella senyora semblava ben normal i no tenia aspecte de bloguera. Veieu, aquests dels blogs sí que són un exemple de gent estranya però, en canvi, ningú els assenyala pel carrer ni els persegueix fent-los fotos, no?

Doncs és exactament això mateix el que demanem per a nosaltres. Que ens accepteu tal com som. Que quan despleguem les nostres ales i ens posem a volar no ens feu sentir com si estiguéssim fent una cosa mal feta. En definitiva, us fem una petició tan simple com que, quan anem a la platja, ens permeteu estar tranquil·lament al vostre costat... deixant-nos un parell de metres d'espai lliure a banda i banda, això sí.