Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta imatge del quadre "Las Tres Velas" (Joaquín Sorolla - 1903).
LES TRES DEL PEIX
- Mare, ens hem d'afanyar sinó arribarem a misses dites. Mireu!, les barques ja quasi han arribat...
- I tant, àvia!. Ja li he dit jo d'anar-hi més d'hora...
- Deixeu-me estar totes dues, no xerreu tant i no patiu que tenim temps de sobres. Alguna vegada ens hem quedat sense el millor peix?...
Mare i filla es van mirar i van callar, totes dues sabien que l'àvia tenia raó però també sabien que les coses cada vegada els costaven més i que no podien perdre cap oportunitat si no volien que els passessin al davant.
Feia molts anys que les dones de casa feien aquella feina i fins ara s'havien guanyat bastant bé la vida, eren uns ingressos gairebé segurs que anaven molt bé a l'economia familiar. Cada dia anaven a comprar el peix directament als pescadors just quan les barques arribaven a la platja per seguidament anar a vendre'l pels masos dels voltants.
Quan l'àvia era la mare i la mare era la filla, perquè la filla encara no havia nascut, tenien tanta feina que moltes vegades no donaven a l'abast. Tot el peix que portaven als cistells, el tenien venut quasi de seguida. Hi havia dies que fins i tot feien dos torns, el primer gairebé de matinada quan tornaven les barques de la llum amb el seitó i les sardines i l'altre poc abans del vespre quan arribaven les barques amb el peix del litoral, més o menys escàs segons el dia. I, tot i així, quantes vegades les mestresses dels masos més llunyans es queixaven de que es quedaven sense peix o que només els tocaven les escorrialles?.
Ara la filla ja és mare i la seva filla les ha de venir a ajudar en lloc de quedar-se cuidant el seu germà petit, però no perquè hi hagi més feina sinó per tot el contrari. Com que cada vegada es ven menys, si són tres venedores poden arribar a més masos i així compensen la pèrdua d'ingressos.
Els temps van canviant i la feina als masos ja no és tan esclava com abans, qui més qui menys tots ja tenen un tractor i n'hi ha que fins i tot tenen cotxe, per això els és més fàcil baixar al poble i a les mestresses els agrada més poder triar i comprar el que necessiten abans que esperar que els portin els productes al mas i haver-se d'acontentar amb el que queda al cistell.
I això les ha perjudicat, últimament moltes vegades han de tornar a casa amb part del peix i per tant sense cap benefici. L'àvia ho veu però s'entesta en pensar que només és una mala època, la mare i la filla no ho tenen tan clar. Totes dues pensen que si no hi fan res, aviat hi perdran més que no hi guanyaran i per això han començat a fer passos per llogar un petit local al poble on els agradaria obrir una peixateria.
Però..., com li diuen a l'àvia que s'haurà de quedar a casa cuidant el nét petit mentre elles dues porten la botiga?.
21 comentaris:
M'agrada el transcurs del temps del teu relat. Les imatges s'han anat succeint mentre el llegia, com si es tractés d'una pel-lícula.
Amè i molt ben construït.
Un relat molt rodonet, expliques molt bé la situació i l'evolució. Com sempre, del que tu escrius se'n podria acabar escrivint una novel·la. Que hauríem de saber quina cara posa l'àvia i com els hi va el negoci, no?
Estic d'acord amb en XeXu :-) Si la peixateria va bé, l'avia estarà contenta... Ara bé, quan li diguin, potser sí que al principi remugarà una mica :-))
M'agrada perquè s'adapta perfectament a l'escena del quadre... fins a llegir el teu relat no m'havia fixat que la dona del mig és més gran, porta el mocador negre... és l'avia :-))
Molt bon relat, té raó en Xexu que donaria per a molt més.
Jo crec que l'àvia al final estarà contenta! Mira tu! o sé per què però m'ho diu el cor!
Bon cap de setmana, maco!
no només ets un crac dels enigmes ....també ets un crac relatista...!m'ha agradat molt!
Adaptar-se o morir. El treball tradicional dona pas a una manera de fer més pràctica i profitosa, però s'acabaren les passejades cap els masos i l'oportunitat de parlar totes juntes. Bon relat ^_^
Relates molt bé el canvi de generació.
Felicitats.
Els canvis generacionals no han estat mai fàcils, però son necessaris per tirar endavant...renovar-se o morir!!! Bona aportació
A mi també m'ha agradat com en poques paraules reflecteixes el pas del temps i els canvis que això comporta. Molt bon relat!
Gràcies a tots pels vostres comentaris. :-)
Us vull dir que el relat està "basat en fets reals". De nena, la meva mare vivia a un mas de Vilafortuny (entre Cambrils i Salou) i la del peix existia, era una dona d'un pescador de Cambrils que un parell de dies a la setmana passava pels masos (i n'hi havia que estaven a bastant més d'una hora caminant) a vendre el peix que havia pescat el seu marit i que ella portava en una gran panera sobre el cap.
Al relat m'he imaginat els instants finals d'aquest estil de vida ara ja desaparegut però ben viu no fa tants i tants anys.
M'has fet pensar en la senyora que repartia la llet al poble del meu avi. Amb una mula i unes lleteres d'alumini enormes (no sé quants litres cada una... 25, potser?) anava passant pels carrers del poble cridant "la lleeeet, la lleteeeera" ;-))
Ella vivia en un grup de cases pertanyent al poble (poble petit, però terme municipal gran) però bastant allunyat del petit nucli.
La meva mare n'hi comprava. Aquella llet s'havia de bullir abans de poder-la consumir... i als meus germans i a mi no ens agradava (nens de ciutat!!) literalment, dèiem que feia "gust de cul de vaca" així que se la bevia ella i per nosaltres la comprava envasada a la botiga ;-))
McAbeu, cert que aquest relat podria continuar creixent i creixent!
M'ha agradat moltíssim!
L'última pregunta podria ser ben bé la pregunta d'un enigma. I segurament etiquetat com a difícil.
Un bon relat realista.
Maaaaaaaaac que aquí tens comentaris per respoooooondreeeeeeee!! :-PPP
Sí, jo també en tinc un munt a casa meva, ja ho sé... ara hi vaig jeje
ASSUMPTA: Val més tard que mai, gràcies per l'avís. :-))
Jo també havia begut llet recent munyida que s'havia de bullir a casa, la compràvem a un "Spar" de Salou que ja no existeix (ni l'Spar ni la llet) :-D
Per cert, ja que em manes feina jo també m'hi atreveixo... que passa amb el teu Relat conjunt? ;-)
FANAL BLAU: Gràcies, estic content que t'agradi. :-))
P-CFACSBC2V: Jo també penso que la reacció de l'àvia es difícil de preveure. :-)) I gràcies també!
Ai, és que no m'inspira... Només les veig, amb aquests mocadors al cap i m'agafa una calor!! jajaja
Mira, encara seria una idea a treballar aquesta de la calor ;-))
ASSUMPTA: En el meu cas va ser veure el quadre i venir-me al cap "la dona del peix" que alguna vegada m'havia explicat la mare. En canvi amb el Drac del mes passat em va costar més, així que t'entenc perfectament. :-)
De moment encara penso que tinc temps... ja veurem ;-))
Ja tinc una idea!! jejeje
Ara falta escriure'l... sssssshhhh
ASSUMPTA: Això ja és més de mitja feina feta! :-))
I tu ja tens una quarta part de feina feta jejeje ;-)
Jo el tinc ja "totalment" al cap... a veure si aquest vespre el puc escriure, que aquesta tarda (sí, sí, avui, DISSABTE!!, la "Jefa" de la revista parroquial ens ha posat una reunió!)
Publica un comentari a l'entrada