EL MAGATZEM

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dimecres, d’agost 21, 2019

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia de la llar de jubilats de Vila-sacra amb un ninot d'una bruixa a la porta.



TECNOLOGIA APLICADA

Permeteu que em presenti. Sóc la SAMBA (Sistema d'Assistència i Manteniment Bàsic Autònom), el primer robot de la història capaç de satisfer totes les necessitats assistencials de la gent gran. He estat dissenyada amb l'última tecnologia disponible i el meu programari amb aptituds heurístiques em permet adaptar-me a qualsevol funció dins l'àmbit de la salut i la higiene personal i col·lectiva dels residents d'una llar de jubilats. Pensada per substituir les cuidadores humanes, supero amb escreix les seves capacitats: No m'equivoco mai a l'hora de subministrar la medicació, no perdo els nervis si he de tornar a netejar la mateixa zona dues vegades perquè un altre pacient amb tremolors ha vessat la beguda, no m'estresso mai, no descanso mai, no agafo mai vacances...

La meva qualificació per a la feina estava sobradament testada al laboratori i l'empresa va decidir enviar-me a aquesta llar de jubilats per fer la prova definitiva sobre el terreny. Si tot anava com estava previst, jo seria la primera de moltes altres que treballaríem en totes les residències del país. Cal dir que la prova no era tant per mi, els tècnics estaven convençuts de les meves habilitats, sinó per comprovar la reacció dels avis. La gent gran acostuma a ser molt reticent a les novetats i els meus creadors temien que, al principi, els costaria acceptar-me. Es van equivocar però perquè van fer curt, no és que els costés acceptar-me sinó que, en menys d’una setmana de ser-hi, cap dels residents em suportava. Ningú s'explicava aquest rebuig unànime que no tenia cap lògica atès que el meu grau d'eficiència continuava sent insuperable. Un dels tècnics, intentant treure'n l'entrellat, va aventurar que, si la cosa no rutllava, era culpa del meu aspecte massa modern i excessivament cibernètic per a aquella colla de vells xarucs. Desesperats, perquè cap altra solució funcionava, van decidir fer-li cas i van optar per «disfressar-me» amb una llarga perruca pèl-roja, una espècie de xal de l’any de la picor i una carota ridícula que intentava dissimular els meus dispositius oculars amb visió nocturna i/o tèrmica. El resultat, com salta a la vista, va ser penós i, a sobre, no va servir de res. Bé, menteixo, el meu nou aspecte de ninot malgirbat sí que va servir per a alguna cosa. Va servir per fer riure als avis i perquè, a partir d'aquell moment, em posessin el malnom de «la bruixa». Pel que fa a la resta, res no va canviar. Continuaven no volent veure'm ni en pintura.

El fracàs, doncs, va ser estrepitós. El projecte SAMBA va ser desestimat sense que ningú entengués perquè havia fallat. Els inversors no van tardar a fugir, intentant minimitzar les pèrdues, i això va provocar la fallida total de l'empresa. Pel que fa a mi, vaig quedar abandonada en aquesta residència oblidada de tothom. He de dir que, una vegada els avis van aconseguir que les seves cuidadores humanes tornessin a la feina, a mi no em van desconnectar com em temia. Al contrari, ara sí que volien que treballés. Em van donar una escombra i em van encarregar de mantenir els terres ben nets perquè així les cuidadores tindrien més temps per estar per ells. Aleshores, per fi, ho vaig entendre tot. Vaig comprendre que per cuidar una persona no n'hi ha prou amb donar-li la pastilla quan toca o amb rentar-li el cul quan s'ha embrutat, per cuidar una persona cal tractar-la com una persona, escoltar-la quan et parla i interessar-se pels seus problemes quan en té. Jo no ho sé fer això, cap màquina sap fer-ho. Els meus creadors potser sí que ho sabien però la llàstima és que no ho van tenir en compte perquè només veien la gent gran com una oportunitat de fer negoci. Tots hem pagat la nostra penitència: ells estan arruïnats i jo em dedico a escombrar el terra.
Em torno a presentar. Sóc la SAMBA, la «rumba» més cara i amb més prestacions de la història.

dimecres, d’agost 14, 2019

Els llibres d'en Jan McPetit [2019] (IV)


Continuo amb el cicle estiuenc de fotos i ressenyes literàries a càrrec del meu click lector (que vaig publicant cada segon dimecres de juliol. agost i setembre), presentant-vos avui el comentari d'un nou llibre:


Aquesta novel·la ens transporta als primers anys del segle XX a Barcelona. La ciutat s'està modernitzant i no para de créixer, també la muntanya del Tibidabo viu aquesta renovació urbanística general i és en aquest marc on els personatges del llibre desenvolupen una història d'amors (diversos i força complicats) que componen la trama de la novel·la.

Les protagonistes del llibre són les dones, els personatges femenins són els millor treballats i tota la història s'hi mou al voltant. Un altre punt a favor és que l'autora sap emmarcar molt bé l'època on les fa viure, aprofitant moments històrics de la construcció del Tibidabo i també de la resta de la ciutat i del país, ens situa perfectament en aquell ambient de fa cent anys. Els lectors barcelonins que tinguin el parc d'atraccions del Tibidabo més present en les seves vides segur que s'hi poden sentir més interessats però fins i tot els que, com jo, només hi hem anat alguna vegada de petits també hi podem reconèixer perfectament l'espai i això ens permet gaudir igualment de la lectura que es força entretinguda i passa molt bé.

I com que els parcs d'atraccions del segle XX han deixat pas als parcs temàtics dels nostres dies, la fotografia l'he feta a Salou davant l'entrada a "Port Aventura World".





No m'oblido que també cal fer representar a Jan McPetit un personatge literari, així que aquesta vegada li he demanat que es converteixi en astronauta i es posi a la pell de David Bowman, el protagonista de la saga "2001, UNA ODISSEA ESPACIAL" (Arthur C. Clarke - 1968/97):




dimecres, d’agost 07, 2019

TAULA DE RELLOTGER

Al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra dona la següent definició de TAULA DE RELLOTGER:

Joc de graella que consisteix a reconstruir un text que ha estat esquarterat en petits bocins com un trencaclosques.

És una variant gràfica del DAMEROGRAMA, molt més senzill d'elaborar i de resoldre perquè no hi ha cap joc verbal. Si en comptes de peces de puzle es divideix el text en columnes desordenades, ens trobem davant d'una variant anomenada Columnes Bellugadisses.

Aquests dos jocs de dissecció textual van ser batejats i elaborats per primera vegada en català pel col·lectiu Olissip a "...Més, la revista d'encreuats i més", a partir dels referents castellans homònims.


Com a exemple, us proposo les dues variants d'aquest joc perquè, si us ve de gust, les intenteu solucionar als comentaris.
La primera és la Taula de Rellotger que, amb el nom de "Trencaclosques", va sortir publicada a la pàgina 20 del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. El segon repte són les Columnes Bellugadisses que podíem trobar a la pàgina 30 del mateix primer exemplar d'aquella revista d'entreteniments en català.









dimecres, de juliol 31, 2019

"Cartas de ilusión" [6♥] [6♣] [6♠] [6♦]


L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Avui us en presento els quatre [6]:



[CORS ♥]
Què és això?

[TRÈVOLS ♣]
Són rectes les dues línies negres?

[PIQUES ♠]
Hi ha taques grises a les interseccions?

[DIAMANTS ♦]
Sortints o cràters?


EXPLICACIÓ


dimecres, de juliol 24, 2019

Joc de Ment - 010

ELS QUATRE LLADRES



- Una baralla de cartes



Separeu de la baralla, les quatre sotes (o les quatre «J» si és una baralla de pòquer) i tres cartes més qualssevol. Guardeu les set cartes juntes, de manera que les tres cartes diferents quedin enquadrades darrere l'última sota sense que es vegin.
,


Agafeu les set cartes que heu reservat i mostreu les quatre sotes obertes en ventall amb compte de mantenir amagades darrere de l'última d'elles les tres cartes qualssevol que no s'han de veure en cap moment. Expliqueu que les sotes representen uns lladres que es disposen a robar en un castell, representat per la resta de la baralla.

Tanqueu el ventall i poseu les 7 cartes (que tothom es pensa que són quatre) damunt la resta de la baralla dient que els lladres entraran al castell pel terrat. Expliqueu que, des d'allí, tres lladres s'introduiran dins el castell i, d’una en una, aneu agafant les tres primeres cartes per anar perdent-les, successivament, dins la baralla al lloc que vulgueu, fins i tot podeu demanar al públic que triïn el lloc de la baralla on deixareu cada carta.

Fareu això amb les tres primeres cartes i deixareu la quarta dalt de tot perquè, explicareu, algú s'ha de quedar al terrat a vigilar. I sort que s'hi ha quedat perquè en aquell moment apareixen els guàrdies tant d'imprevist que el lladre del terrat només té temps de donar la veu d'alarma abans que els guàrdies arribin i escorcollin el castell deixant-lo ben regirat. En aquest moment, talleu la baralla per la meitat i completeu el tall.

Per acabar el joc, afegiu que l'avís va arribar amb tan poc temps que els lladres no van poder fugir i només van poder amagar-se tots junts dins d'un armari on van ser descoberts pels guàrdies. Efectivament, quan obriu i mostreu la baralla les quatre sotes no apareixeran repartides com tothom es pensa sinó ben juntes, una al costat de l'altra.





dimecres, de juliol 17, 2019

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un senyal de trànsit "tunejat".



COMERÇ DE PROXIMITAT

I tant, que recordo aquest símbol. Jo era una criatura aleshores però la campanya "Aturem el repartiment" va tenir molt d'èxit i tots, petits i grans, ens hi vam adherir fent nostra aquesta imatge que modificava l'antic senyal de trànsit de «prohibit el pas», mantenint el fons vermell de prohibició i convertint la barra blanca central en un paquet a punt de ser lliurat per un repartidor.

Han passat més de seixanta anys des d'aleshores i vosaltres sou massa joves per haver-ho conegut, però em podeu ben creure si us dic que en aquells temps les nostres ciutats eren un caos amb tots els carrers permanentment col·lapsats per culpa les furgonetes de repartiment. I és que ningú sortia al carrer per anar a comprar, qualsevol cosa que necessitaves te la portaven a casa gairebé immediatament a qualsevol hora del dia. Des d'una bateria de mòbil fins a mitja dotzena d'ous, tothom s'havia acostumat a fer totes les compres quotidianes només amb un parell de clics sobre una pantalla sense adonar-se dels problemes afegits que comportava aquesta suposada comoditat que ens oferien. Ja us he parlat del col·lapse circulatori continu, afegiu-hi també l'augment d'emissions contaminants pel transport a llargues distàncies i la multiplicació de residus per tants envasos i embalatges utilitzats.

Per sort, uns quants van prendre consciència del desastre que ens venia a sobre i van posar en marxa aquesta campanya que us deia. No ho van tenir fàcil però, a poc a poc, la gent es va adonar que baixar al carrer i caminar una mica per anar a comprar no costava tant com s'havien imaginat i que, al contrari, comportava força avantatges per a tothom. Es van crear uns centres de proximitat on fer les compres que, jugant amb la idea que estaven situats sempre a poca distància, es van denominar Punts AntiKIlomètrics de Subministrament. En pocs anys, tothom comprava als PAKIS i la compra en línia va deixar de ser un problema.

Cal fer notar que, en un primer moment, aquests PAKIS obrien les 24 hores cada dia de l'any però, amb el temps, els compradors es van adonar que els dependents que els atenien en aquests establiments, tot i ser majoritàriament estrangers, també es mereixien tenir drets laborals com ells. En conseqüència, la gent va decidir que no els era totalment imprescindible baixar a comprar un diumenge a mitjanit i que, amb una mica de previsió, ho podien fer en un horari que permetés a aquells venedors conciliar la seva vida privada amb la laboral. Això va comportar una evolució d'aquells punts de venda que van convertir-se en els mercats i les botigues de barri on actualment anem a comprar.

I aquesta és la història de com ha evolucionat el comerç de proximitat des de la segona meitat del segle XXI fins avui, just començat el segle XXII. Deixeu-me afegir, ara que parlo d'història, que alguns estudiosos afirmen que aquesta mateixa evolució però en sentit completament contrari és la que va seguir el comerç durant els últims anys del segle XX i els primers del XXI. No sé què dir-vos, a mi em costa de creure que pogués existir una civilització que es deixés perdre així com així les botigues de barri però, per altra banda, tots sabem que els nostres avantpassats de fa cent anys i escaig sovint donaven mostres de no ser-ne gaire, de civilitzats...

dimecres, de juliol 10, 2019

Els llibres d'en Jan McPetit [2019] (III)


Aquest any, en Jan McPetit ja ens va presentar (al febrer i a l'abril) un parell dels seus posts amb fotos i ressenyes literàries participant en el joc "The Other Readers - 2019" de la JOMATEIXA.

De totes maneres, i com ja sabeu, el meu "click lector" té vida pròpia més enllà dels concursos blogaires així que ha decidit que aquest estiu tornarà a fer acte de presència al blog amb tres posts més que publicaré cada segon dimecres dels mesos de juliol, agost i setembre.

S'inicia avui, doncs, aquest cicle estiuenc de ressenyes i ho faig amb l'última novel·la de Salvador Macip que està molt bé aprofitar quan tens l'autor tant a l'abast per fer-li saber que t'ha semblat el seu llibre:


Segur que tots recordem on érem l'onze de setembre de 2001 quan ens vam assabentar de l'atemptat de les Torres Bessones a Nova York i del sotrac emocional que, malgrat la distància, allò ens va provocar. Doncs als protagonistes d'aquesta novel·la aquells fets els agafen vivint al mateix Manhattan, veient-ho en primera persona i patint-ho amb tota la seva intensitat.

L'autor aconsegueix que visquem en cada moment l'astorament, el dolor o el desconcert dels seus personatges que, trasbalsats pels fets que els ha tocat viure, es replantegen moltes coses de la seva pròpia vida. Al seu blog, als posts que va dedicar a la presentació d'aquesta novel·la, en Salvador ens "advertia" que aquest és un llibre reflexiu i jo trobo que aquest és el seu gran valor. Ens explica com es van viure en directe aquells tràgics esdeveniments però els atemptats només són un potent teló de fons per explicar com queden afectats els sentiments dels protagonistes i com aquests encaren, a partir d'aquell moment, la resta de les seves vides. És la història d'un canvi vital i, almenys a parer meu, molt ben explicada. Val la pena llegir-la.

La fotografia està feta a Tarragona, a l'entrada a la ciutat per la carretera N-340. Als edificis que es veuen al fons els hi falten almenys un centenar de pisos a cadascun per arribar a l'alçada que tenien els gratacels del World Trade Center de Nova York però trobo que també fan el fet. ;-)




Enguany, aquests posts no estarien complets sense fer representar al click un personatge literari. Avui li toca el torn a un clàssic de la literatura universal en una coneguda escena del capítol III del "Viatge a Lil·liput", primera part dels "VIATGES DE GULLIVER" (Jonathan Swift - 1726):

... l'Emperador, havent ordenat que es preparessin totes les tropes de la guarnició a la metròpoli i als seus encontorns, va prendre-li fantasia de divertir-se d'una manera molt singular.

Va manifestar-me el desig que em posés dret, com un colós, obertes les cames tant com bonament em fos possible. Després va comandar al seu general (vell i experimentat cabdill i gran protector meu) que disposés les tropes en ordre clos i les fes passar per sota meu, anant la infanteria de vint-i-quatre en rengle i els cavalls de setze, tambors batents, banderes a l'aire i llances endavant.

Aquell cos d'exèrcit consistia en tres mil infants i un miler de cavalls. Sa Majestat va ordenar, sota pena de mort, que durant aquella marxa cada soldat respectés estrictament la meva persona; això, però, no va poder evitar que alguns dels oficials més joves aixequessin els ulls en passar sota meu. I, a dir ver, els meus calçons eren ja en un estat tan lamentable, que no desaprofitaren l'oportunitat de riure's de mi.»


(Traducció: J. Farran i Mayoral)