17è aniversari

Avui XAREL-10 fa disset anys!!

L’any 2015, l'ONU va aprovar l'Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible que compta amb 17 Objectius per fomentar el creixement econòmic i abordar una sèrie de necessitats socials com l'educació, la sanitat, la protecció social i les perspectives de treball, alhora que es combat el canvi climàtic i es protegeix el medi ambient.

Aquests són els 17 ODS:

• 01. Erradicar la pobresa a tot el món i en totes les seves formes.
• 02. Posar fi a la fam, millorar la nutrició i la seguretat alimentària, i promoure l'agricultura sostenible.
• 03. Garantir una vida sana i promoure el benestar de totes les persones.
• 04. Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tothom. Promoure les oportunitats d’aprenentatge a qualsevol edat.
• 05. Aconseguir la igualtat de gènere i empoderar totes les dones i nenes.
• 06. Garantir l’accés a l'aigua potable i el sanejament per a tothom.
• 07. Garantir l'accés a una energia assequible, segura, sostenible i moderna per a tothom.
• 08. Promoure el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible; l'ocupació plena i productiva, i el treball digne per a totes les persones.
• 09. Construir infraestructures resilients i promoure la innovació industrial inclusiva i sostenible.
• 10. Reduir la desigualtat dins i entre els països.
• 11. Fer que les ciutats i assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles.
• 12. Promoure el consum i la producció sostenibles.
• 13. Adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes.
• 14. Conservar i utilitzar de forma sostenible els oceans, mars i recursos marins.
• 15. Protegir i restaurar els ecosistemes terrestres, gestionar els boscos de manera sostenible, combatre la desertificació, aturar i revertir la degradació del sòl, i frenar la pèrdua de biodiversitat.
• 16. Promoure societats pacífiques i inclusives, proporcionar accés a la justícia per a tothom i desenvolupar institucions eficients i responsables a tots els nivells.
• 17. Enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l'Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible.

Han passat deu anys i només en falten cinc pel 2030, però encara no es pot afirmar que aquests objectius estiguin massa ben encarrilats. Els nivells de contaminació continuen augmentant, l’escalfament global no s’atura, la pobresa extrema i la fam creixen, s’eixampla la bretxa entre rics i pobres... En definitiva, sembla ben clar que el món no va per gaire bon camí a hores d’ara.
Soc conscient que aquest blog tampoc és que faci res per contribuir a aquesta sostenibilitat global, però el que és indubtable és que avui fa 17 anys que el XAREL-10 se 'sosté' al peu del canó (ni que sigui a empentes i rodolons), i això sí que cal celebrar-ho.

Ho faré, com sempre, agraint la presència dels que encara seguiu passant per aquí:

MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!

i també proposant un nou Enigma Especial d'Aniversari que, en aquest cas concret, funciona amb energia renovable. Aquí el teniu:

LA TRAVESSA SOSTENIBLE EN PATINET

En Jan i en Pol s’han apuntat a la «Travessa per un món sostenible» que vol conscienciar tothom que s’ha de contaminar el menys possible amb l’organització d’un itinerari festiu per tota la ciutat a bord de patinets elèctrics. No es tracta d’una cursa, els responsables no volen que l’esdeveniment es converteixi en una competició i, en conseqüència, les normes marquen que tots els patinets han d’anar sempre a una velocitat igual i constant de 17 km/h com a homenatge als 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible recollits per l’ONU.

Les inscripcions han superat totes les expectatives i aquest èxit de convocatòria obliga l’organització a dividir els participants en grups per poder fer sortides esglaonades. Una divisió que s’ha decidit per sorteig i que ha provocat que els nostres amics no puguin anar junts, en Pol sortirà amb el primer grup i en Jan ho farà una estona més tard amb els de la segona remesa.

A cap dels dos els fa gaire gràcia aquesta decisió, però no volen causar més maldecaps a uns organitzadors que ja semblen prou atabalats i accepten anar separats. De totes maneres han portat els seus telèfons mòbils i això els permetrà mantenir-se en contacte, decideixen que s’aniran trucant en alguns moments clau per comentar com els va tot.

És en Jan qui fa la primera trucada. Just quan arriba al primer punt de control, posa en marxa el mans lliures per parlar amb en Pol que ja porta damunt del patinet el doble de temps que portava en Jan quan en Pol havia arribat a aquell mateix punt. En Pol, que ja esperava la trucada, respon immediatament i en Jan li diu: Quan jo arribi on ara ets tu, entre tots dos haurem recorregut un total de 27 quilòmetres.

Bé, deixem als dos nois que sembla que s’ho estan passant d’allò més bé i centrem-nos en els detalls tècnics del trajecte. L’organització no ens ha dit quina és la distància total a recórrer, però podríeu calcular, almenys, a quina distància de la sortida està el primer punt de control?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts (setembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Ballarina amb ram de flors» (Edgar Degas – 1878).

EL PRIMER MESTRE

Així que l’orquestra ha fet sonar l’última nota, el públic ha continuat uns segons en silenci com si necessités pair allò que acabava de veure, però després la reacció ha estat unànime. Tot el teatre, dempeus, ha esclatat en una ovació eixordadora mentre desenes de rams de flors eren llençats des de la platea. L’Alba, primera ballarina d’aquella companyia de ballet clàssic, n’ha recollit un de sol i l’ha mostrat a tot l’auditori abans d'apropar-se’l al cor com a mostra d’agraïment als aplaudiments que no paraven. Era conscient que havia fet una actuació excepcional i sabia que aquella nit s’havia guanyat un lloc destacat dins l’elit de la dansa clàssica, però també tenia clar que el mèrit no era només seu. Ella hi havia posat una part de talent i moltes hores d’esforç en els interminables assajos, però si havia arribat fins allí era també gràcies als seus mestres que li havien tramès tot allò que sabien. I ara, mentre emocionada continua rebent aquella gran ovació, en recorda el primer de tots. Se li fa present aquell llunyà dia que va decidir que el ballet seria la seva vida i, d’amagat dels seus pares, va anar a matricular-se a l’acadèmia Flabiol...

— Bon dia, em dic Alba Albereda i vull que em facin classes. Els he de dir, però, que si he escollit aquesta acadèmia és perquè m’he assabentat que hi tenen un professor que va estar a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou, és cert això?

— I tant, jo mateix. Flavi Flabiol, director de l’acadèmia que, amb molt de gust, seré el teu professor si decideixes unir-te a nosaltres.

— És un gran honor que accepti fer-me de mestre. El teatre Bolxoi és la seu d’una de les companyies amb més renom internacional, clar exponent de la prestigiosa escola russa de ballet que juntament amb l’escola anglesa de la Royal Academy londinenca marquen les pautes a seguir en el món de la dansa clàssica. Intentaré no decebre’l i m’esforçaré al màxim per aprendre tot allò que pugui ensenyar-me. Val a dir que no començo des de zero, conec alguns dels conceptes més bàsics. Vol que li mostri un Grand Jeté o potser prefereix un Demi Plié?

— Bé, jo havia pensat començar amb el Petit Pois. Tot i que t’he d’advertir que aquí no som partidaris d’aquesta mania de posar noms en francès als nostres plats. No seràs una millor xef per anomenar-los «Petits pois mijotés au jambon ibérique avec réduction de jus de volaille et émulsion d'herbes fraîches», l’important és que els «Pèsols ofegats amb pernil i un toc de menta» de tota la vida et surtin d’allò més bons...

— Xef? Pèsols ofegats? Que no és una acadèmia de ballet, això?

— De ballet? És clar que no, aquí ensenyem cuina. I no qualsevol cuina, pensa que jo vaig estar a punt d’entrar al restaurant El Bulli de Roses.

— Però si abans m’ha dit que havia estat a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou...

— Sí, també. I, per desgràcia, als dos llocs em va passar el mateix. Resulta que vaig anar-hi just el dia que havien tancat per descans setmanal dels treballadors i, tant en un cas com en l’altre, em vaig quedar sense poder fer la visita guiada. Encara no me'n sé avenir de tanta mala sort!

Efectivament, l’Alba Albereda recorda emocionada i agraïda el seu primer mestre perquè aquell dia Flavi Flabiol li va ensenyar dues coses que no només li han permès excel·lir com a ballarina de ballet, sinó que han estat cabdals en el decurs de la seva vida. La primera és que l’alimentació és primordial i que la verdura acompanyada amb pernil o botifarra resulta més saborosa. I la segona és que sempre és millor no precipitar-se i que val la pena ser d’allò més curós a l’hora de triar els mestres.

Els misteris d'en Mac – Cas 032

032 - EL CAS DE LA DESAPARICIÓ DEL PRODUCTOR AUDIOVISUAL

Una de les més grans plataformes audiovisuals del moment, que no puc anomenar per qüestions de confidencialitat, té la intenció de rodar alguns capítols de la nova temporada de la seva sèrie més coneguda a les muntanyes de Prades i hi han enviat un grup de treball compost pel director dels episodis, el cap de filmació i el productor audiovisual que, amb diversos ajudants, s’han d’encarregar de trobar les localitzacions precises on gravar les diferents escenes.

Si sé tot això, és perquè han contractat els meus serveis d’investigador privat per mirar de resoldre una desaparició. Fa un parell de dies que al productor no se’l troba per enlloc i ningú sap que se n’ha fet. M’he presentat, doncs, al «lloc dels fets» per mirar de treure’n l’entrellat parlant-ne amb els protagonistes, demanant-los que em posessin en antecedents i em detallessin els seus moviments.

M’han explicat que tots plegats havien arribat a la zona a començaments de setmana. El primer dia, no van treballar perquè van dedicar-lo a instal·lar-se a l’hotel. L’endemà, tota la colla van anar a la vila vermella de Prades on mentre els equips tècnics visitaven i fotografiaven a bastament la plaça Major amb la seva coneguda font renaixentista i l’església parroquial de santa Maria, el productor tenia una cita amb els responsables de l’ajuntament per parlar de les condicions econòmiques del rodatge. Sembla, però, que aquesta reunió no va anar massa bé i el productor en va sortir força amoïnat, es veu que les pretensions del consistori superaven el pressupost que tenia assignat. L'endemà, just el dia de la desaparició, tocava fer el mateix al poble de Vilaplana, però en aquest cas l’equip es va separar perquè les localitzacions que els interessaven eren a les muntanyes del terme i no al mateix nucli municipal. De totes maneres, per si de cas i aprofitant que ja hi eren, primer van prendre algunes imatges del poble i dels seus edificis més remarcables i després sí que el productor va quedar-se a parlar amb l’alcalde mentre els altres marxaven a fotografiar els magnífics paratges naturals de la zona. Havien quedat que es retrobarien a la plaça de la Vila abans de tornar a l’hotel, però quan van arribar-hi el productor no hi era i ja no l’han tornat a veure.

Quedava clar que la meva feina d’investigació havia de començar a Vilaplana. El meu primer objectiu havia de ser parlar amb l’alcalde per confirmar la seva trobada amb el productor i demanar-li que m’expliqués com havia anat la reunió perquè si havia resultat un fracàs, com la del dia anterior a Prades, potser això explicaria la desaparició sobtada. A continuació, tocava resseguir els passos del desaparegut per intentar descobrir cap on havia anat després, i per això necessitaria una fotografia prou recent del productor. En aquest punt val a dir que vaig tenir sort perquè un dels fotògrafs de l’equip va recordar que, repassant les fotografies del mateix dia de la desaparició, n’hi havia una on se'l veia de trascantó. Me la va passar al mòbil i, efectivament, en una de les imatges que van prendre de l'església de Sant Salvador a Vilaplana s’hi havia colat el productor, però se’l reconeixia perfectament i, en conseqüència, la fotografia em faria un bon servei per poder preguntar als possibles testimonis si l’havien vist o no, acotant així els seus moviments d’aquell dia.

Tocava, doncs, agafar el cotxe i començar la feina de camp... però no ho vaig fer. Alguna cosa em deia que calia insistir més en l’interrogatori a l’equip perquè les seves explicacions no acabaven de quadrar del tot.

I vosaltres, sabeu què falla en aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [IV]

Toca posar punt final a la sèrie de ressenyes estiuenques que enguany he publicat cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb una última novel·la d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí la teniu...

SENYOR DE LES MOSQUES
[Lord of the Flies]
(William Golding – 1954)

A causa d’una guerra no especificada, un avió que transporta un grup de nois anglesos de sis a tretze anys és abatut i naufraga prop d’una illa deserta. Sense cap adult supervivent, els nens i adolescents han de gestionar-se sols mentre esperen ser rescatats. Al principi, intenten organitzar-se de manera civilitzada, establint normes i assignant tasques, però ben aviat tot es complica per les baralles i la divisió entre els protagonistes, que acabaran transformant l’aventura en un malson.

Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura, conegut per la seva visió pessimista de la naturalesa humana. Els tres protagonistes principals representen clarament les diverses facetes de la nostra societat: Ralph (la raó), escollit democràticament com a líder del grup, té com principal prioritat ser rescatats i aconseguir sortir de l’illa; Jack (la força), cabdill dels nois més grans encarregats d'aconseguir carn per alimentar-se, gaudeix de la vida sense supervisió adulta i només pensa en la caça; Porquet (la intel·ligència), menystingut pel seu sobrepès, és sovint ignorat i incapaç de fer-se respectar. El problema principal, doncs, no és l’entorn (una illa gairebé paradisíaca amb fruita a dojo per menjar, aigua per beure i clima tropical) sinó aquestes diverses maneres d’enfrontar-se al tràngol que els ha tocat viure que fan insostenible la relació entre ells. Quan a aquest còctel ja prou ‘explosiu’ s’hi afegeix un element determinant: la por provocada per una suposada bèstia salvatge que s’amaga a la selva, els fets es precipiten i s’acaba produint la irremeiable divisió del grup. Jack i els seus “salvatges” estableixen un nou campament on s’acabaran afegint gairebé tots els nois que preferiran canviar el seny i la democràcia per la seguretat oferida per la tirania del nou líder més fort. Finalment, Ralph es queda sol... i es converteix en l’enemic a abatre pel grup que ja no accepta dissidències.

Es tracta, doncs, d'una al·legoria de la nostra societat representada per aquest grup de nois que, malgrat haver estat educats amb els valors de la civilització, acaben oblidant-los per cedir a la violència i la barbàrie. Tot i que fou escrita fa més de setanta anys, aquesta novel·la m’ha fet reflexionar sobre els perills ben actuals als que s’enfronta la nostra ‘civilització’ amb l’auge de tendències cada cop més autoritàries i violentes. Aquest fet és el que més m'ha agradat d'aquesta lectura que, malgrat que al principi potser és una mica lenta i massa descriptiva, en els seus capítols finals aconsegueix atrapar-te fins a arribar a un desenllaç que, tot i ser força lògic, també aconsegueix sorprendre al lector. A pesar de ser protagonitzat per nens no és un llibre infantil, sinó que té escenes de gran crueltat que es carreguen aquesta suposada innocència innata i mostren com pot ser de fràgil la civilització quan les circumstàncies la porten al límit. Només per això val la pena llegir-lo, com a mínim no et deixa indiferent.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 027 [M09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per dues fotografies de les pintures rupestres de la Roca dels Moros [el Cogul - les Garrigues]: les originals (gairebé esborrades) i la reproducció que es mostra al Centre d'Interpretació del jaciment.

FENT HISTÒRIA, FENT REELS

Els youtubers responsables del videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis» s'han proposat produir un vídeo espectacular per rescabalar-se del fracàs de la seva última emissió en directe. Per raons que ara no venen al cas, no van poder emetre el vídeo que tenien previst des del refugi de muntanya del Gorg d’en Banyeta perquè, tan bon punt van encendre els focus per il·luminar el set de rodatge, uns "amables" excursionistes —un tal Xavi i els seus amics— els van fer fora a empentes del refugi en plena tempesta, acusant-los de fantasmes. Sembla increïble, oi? Doncs és ben cert, hi ha gent de tota mena en aquest món.

Per culpa d’aquells energúmens, van perdre un munt de ‘likes’ i un grapat de seguidors, i això no es pot permetre. Així que han decidit fer una emissió especial entrant d’estranquis a les coves de l’Alta Foixarda per gravar-hi el seu famós jaciment prehistòric. Aquest jaciment conté unes valuoses pintures rupestres que fa anys que ningú pot veure en directe, perquè, a causa del seu mal estat de conservació, no s’hi permeten les visites. La gent s’ha de conformar amb les reproduccions del centre d’interpretació. Però ells no són "gent". Ells són youtubers famosos, i per tant no els toca complir les mateixes regles que a la resta de mortals.

No podem explicar aquí com han aconseguit entrar a la cova prohibida (rebentant el cadenat com uns okupes qualssevol), però el fet és que ja són dins. Patint perquè no aparegui algun guarda que els enxampi in fraganti, preparen tot el material necessari per a la gravació amb l'ai al cor. Aquesta vegada no poden emetre en directe perquè allà dins no hi ha cobertura. Així que la prudència els obliga a ser discrets i treballen quasi a les fosques, amb prou feines veuen res. Un cop enllestits els preparatius, ja encendran els potents leds que els permetran gravar aquella obra d’art paleolítica. Però, quan ho fan... continuen sense veure res. Les pintures estan tan malmeses que gairebé no es distingeixen. És inútil gravar cap vídeo, els seus seguidors no els donaran cap m’agrada per veure una paret de roca que sembla ben buida.

Desolats, però decidits, descarten immediatament la idea de repassar les pintures per fer-les més visibles (per desgràcia no porten cap retolador a sobre, i un mamut fet a bolígraf no colaria gaire). Passaran al pla B: demà al matí aniran al centre d’interpretació com fa tothom, pagaran l’entrada com fa tothom i gravaran les reproduccions com fa tothom. Ara bé, no emetran un simple vídeo com faria tothom. No. Ells seran més originals: editaran el vídeo amb IA per aconseguir que els animals i els caçadors prehistòrics es moguin. Primer volien reproduir en 3D una cacera prehistòrica de manera fidel, però finalment, pensant en els seus seguidors, han decidit que serà millor que els protagonistes de les pintures es posin a ballar amb una musiqueta divertida de fons. Segur que ho petaran!!

Test d'intel·ligència - 026 [L09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "