Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un altre clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.
És aquest...
És aquest...
 |
|
|
|
 |
L’any 1888, un jove lord anglès i la seva esposa embarassada viatgen cap a la costa occidental d’Àfrica amb destí a una colònia britànica on no arribaran mai, perquè els mariners del vaixell s’amotinen i els abandonen prop d’una selva habitada únicament per animals salvatges. Allí, la parella construeix una cabana per protegir-se, amb el seu fill que neix pocs mesos després, dels atacs de les feres mentre esperen un rescat cada cop més improbable. Per desgràcia, un any després del naixement del nadó, la mare mor, i poc després el pare, que ha abaixat la guàrdia aclaparat pel tràgic esdeveniment, és assassinat pel líder d’un grup de grans simis salvatges. El nen no correrà la mateixa sort, ja que és adoptat per una de les mones que acaba de perdre el seu fill i serà criat com un simi més. L’anomenaran Tarzan ("Pell blanca", en el llenguatge dels simis), i a mesura que es fa gran no només creixerà en força física i agilitat (imprescindibles a la selva), sinó que també ho farà en intel·ligència (sent capaç d’aprendre a llegir i escriure gràcies als llibres de beceroles que descobreix en aquella cabana, que ell ignora que fou la dels seus pares). Quan arriba a l’edat adulta, les seves extraordinàries habilitats desperten la gelosia del líder dels simis, que finalment s’hi enfronta en combat... i perd. Tarzan de les mones es converteix així en el rei de la selva.
Tenim entre mans un gran llibre d’aventures amb tots els ingredients necessaris que fan que la seva lectura ens atrapi des de les primeres pàgines: drama, lluites ferotges, incidents selvàtics, una tribu de caníbals, un tresor enterrat i, fins i tot, l’amor en una relació que acabarà deixant-nos un regust agredolç. Com que és una novel·la escrita fa més de cent anys, no és estrany trobar-hi certs aspectes que ens grinyolen una mica (o força) vistos des de la nostra perspectiva actual, com el racisme (els negres no queden massa ben parats) o el classisme (Tarzan és tan «perfecte» no per ser blanc, sinó perquè és un aristòcrata, i aquesta noblesa familiar no es perd ni que t’hagi criat una mona al mig de la selva). Tanmateix, el llibre també ens ofereix una crítica al colonialisme europeu que feia estralls a l’Àfrica i una reflexió, a estones força divertida, sobre la nostra «civilització», contraposant-la a la senzillesa de la vida natural.
Jo m’ho he passat molt bé llegint aquest clàssic de la literatura d’aventures, amb un protagonista que, d’alguna manera, s’anticipa al concepte actual d’un superheroi. Tarzan, com he apuntat abans, és l’home perfecte: fort, intel·ligent, bell, alt, valent, generós, honorable... capaç de proeses fantàstiques (en el sentit d’excepcionals, però també de fantasioses en alguns casos) i amb un codi moral impecable en cada circumstància, tant quan ha de matar un lleó al mig de la selva armat només amb un ganivet com quan viatja als Estats Units darrere la seva enamorada i s’ha d’adaptar a la civilització. Situat sempre en mig d’aquests dos mons tan diferents, el nostre protagonista no acaba de trobar el seu lloc i se’ns presenta com un personatge força solitari, desarrelat i, en certa manera, alienat de la societat humana: característiques que també trobem en molts superherois moderns. No és gens estrany que s’hagi convertit en tot un referent literari i cultural.
Tenim entre mans un gran llibre d’aventures amb tots els ingredients necessaris que fan que la seva lectura ens atrapi des de les primeres pàgines: drama, lluites ferotges, incidents selvàtics, una tribu de caníbals, un tresor enterrat i, fins i tot, l’amor en una relació que acabarà deixant-nos un regust agredolç. Com que és una novel·la escrita fa més de cent anys, no és estrany trobar-hi certs aspectes que ens grinyolen una mica (o força) vistos des de la nostra perspectiva actual, com el racisme (els negres no queden massa ben parats) o el classisme (Tarzan és tan «perfecte» no per ser blanc, sinó perquè és un aristòcrata, i aquesta noblesa familiar no es perd ni que t’hagi criat una mona al mig de la selva). Tanmateix, el llibre també ens ofereix una crítica al colonialisme europeu que feia estralls a l’Àfrica i una reflexió, a estones força divertida, sobre la nostra «civilització», contraposant-la a la senzillesa de la vida natural.
Jo m’ho he passat molt bé llegint aquest clàssic de la literatura d’aventures, amb un protagonista que, d’alguna manera, s’anticipa al concepte actual d’un superheroi. Tarzan, com he apuntat abans, és l’home perfecte: fort, intel·ligent, bell, alt, valent, generós, honorable... capaç de proeses fantàstiques (en el sentit d’excepcionals, però també de fantasioses en alguns casos) i amb un codi moral impecable en cada circumstància, tant quan ha de matar un lleó al mig de la selva armat només amb un ganivet com quan viatja als Estats Units darrere la seva enamorada i s’ha d’adaptar a la civilització. Situat sempre en mig d’aquests dos mons tan diferents, el nostre protagonista no acaba de trobar el seu lloc i se’ns presenta com un personatge força solitari, desarrelat i, en certa manera, alienat de la societat humana: característiques que també trobem en molts superherois moderns. No és gens estrany que s’hagi convertit en tot un referent literari i cultural.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada