Joc de Ment - 047

SINCRONIA MENTAL

Una baralla de cartes
Una moneda (o qualsevol altre petit objecte)

Abans de presentar el truc, escolliu deu cartes de la baralla. Cadascuna d'un valor diferent (de l'1 al 10) sense importar de quin pal siguin. Aquestes cartes les heu de posar damunt de la baralla, cara avall com la resta de naips però ordenades segons el seu valor.

El mag agafarà la baralla que ha preparat anteriorment amb les deu cartes ordenades de l’1 al 10 al capdamunt i, mentre simula barrejar-la mantenint sempre aquestes deu cartes a dalt de tot, explicarà que es disposa a fer un truc que demostrarà sense cap dubte la capacitat del cervell humà de sincronitzar-se telepàticament amb els del seu voltant.

Amb aquest objectiu, començarà dipositant sobre la taula un nombre qualsevol de cartes que serà escollit pel públic amb l’única limitació que no sigui ni massa alt ni massa baix. Així que, simplement per a facilitar el joc, el mag proposarà que en triïn més de 10, però menys de 15, per exemple.

Després, el mag formarà un ample cercle damunt la taula traient, per ordre, tantes cartes de la baralla com hagin escollit els espectadors. Ho farà seguint la direcció de les agulles del rellotge i pot posar la primera carta en qualsevol lloc del cercle, però és molt important que recordi on l’ha deixat perquè aquest naip és l’as (detall que els espectadors ignoren) i ens marca també el valor de les nou que li van al darrere.

A continuació, el mag entregarà una moneda (o un objecte similar) a un dels espectadors i li demanarà que el posi sobre una qualsevol de les cartes del cercle, no importa quina. Una vegada fet això, el mag es girarà d’esquena i li dirà a la seva ‘víctima’ que pensi, sense dir-lo, un número entre l’1 i el 10 i avanci la moneda pel cercle de cartes en la direcció de les agulles del rellotge tantes posicions com indiqui la xifra que ha pensat. Després serà el torn del mag que, encara sense girar-se, farà gala de la seva capacitat de sincronia mental amb el cervell de l’espectador triant un altre número amb el qual l’espectador ha de tornar a fer avançar la moneda igual que abans.

Amb això, el truc està llest. El mag ja pot girar-se i remarcar que malgrat que l’espectador no ha dit en cap moment quin número havia triat ni ell ha pogut veure quantes cartes avançava la moneda primer, la sincronia mental telepàtica sí que ha funcionat i la moneda assenyala exactament quin és aquest número. I, efectivament, només cal girar la carta on és la moneda per comprovar que el seu valor equival al número triat per l’espectador.

Com que el mag sap on ha deixat l’as, li és fàcil saber quin és el valor de la carta on l’espectador ha deixat la moneda a l’inici del joc (a les cartes més enllà del 10 els atorgarem el valor del lloc que ocupen). Amb aquesta dada, només cal que resti aquest valor del nombre total de cartes del cercle i el resultat serà el número que ell ha d’escollir per portar al final la moneda sobre la carta desitjada que tindrà el valor que ha triat l’espectador malgrat desconèixer-lo.
Vegem-ho amb un exemple. Imaginem que el públic ha decidit que el cercle el formin 13 cartes i que, per facilitar ara l’explicació, el mag posa l’as a dalt de tot (la primera). Suposem que la ‘víctima’ deixa primer la moneda sobre la sisena carta i pensa en el número 4. Per tant, després del primer moviment la moneda anirà a la desena carta (6+4) i com que el mag ha de triar el número que surt de restar 13-6 = 7, amb el segon moviment la moneda seguint el cercle haurà anat a parar sobre la carta número 4 que és la xifra de l’espectador. Nota: Si l’espectador deixa la moneda en una de les primeres cartes, el número pensat pel mag haurà de ser major de 10, però això no és cap problema perquè l’enunciat no indica en cap moment que ell s’hagi de limitar entre 1 i 10 com ha de fer l’espectador. Per altra banda, si l’espectador tria l’última carta,  la moneda ja haurà arribat al lloc indicat només amb el primer moviment i aleshores el mag pot optar per dir el zero, el 13 o no dir-ne cap i acabar el truc directament.

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia en blanc i negre de SA LLUNA que mostra una dona entomant la pluja sota un paraigua en una andana de tren.
Donaria per fer-ne una bona novel·la negra, però a mi només m'ha sortit això:

QUI NO EN VE DE RAÇA, O EN FA POC O EN FA MASSA

Malgrat que els núvols vermellosos del capvespre ja ho havien avisat, es veu que la majoria dels passatgers del tren no havien tingut en compte allò de «cel rogent, pluja o vent» i ara els tocava abandonar l’estació més de pressa que corrents sorpresos per aquell xàfec inclement. Una dona, però, n’és l’excepció. Palplantada sota el paraigua al mig de l’andana, els observa com s’afanyen a tornar a casa mentre pensa que ella no té on anar. Qualsevol lloc que pogués anomenar ‘casa’ ha quedat oblidat ben enrere, massa lluny i acaba de descobrir que tampoc aquella ciutat li podrà oferir el recer que busca. Abans de pujar al tren no ho veia així. Estava convençuda que la seva fugida finalitzaria quan arribés a la gran ciutat, però just quan el tren entrava a l’estació tot s’havia capgirat. Aquell individu que li havia dit que «per aquell viatge, no calien tantes alforges», li havia fet veure que mai podria fugir prou lluny i que «per tot arreu toquen campanes».

Però també té clar que quedar-se allí parada no treu cap a res i, com si sabés que «la peresa porta tristesa», s’obliga a avançar perquè és ben conscient que no moure’s li pot fer «perdre bous i esquelles». Surt, doncs, de l’estació i s’endinsa per aquells carrers desconeguts. Tria els menys transitats, sap per experiència pròpia que interactuar amb massa gent sempre augmenta les possibilitats que les coses vagin malament. Sortosament, no li ha calgut allunyar-se gaire per quedar completament sola, amb l’únic acompanyament de la pluja que cau amb força sobre el seu paraigua. Encara que diuen que «hi ha mals que no volen soroll», a ella ja li va bé aquell brogit de l’aigua que li impedeix sentir res més perquè això li proporciona un aparent aïllament que l’alleuja i la tranquil·litza. Un cop més s’acompleix allò que «val més anar sol que mal acompanyat» i això li refà l’ànim. Torna a canviar d’opinió, ara pensa que potser aquell individu del tren era, com ella, un foraster vingut d’un poble més petit, més antic, més rural... i de nou es convenç que a ciutat la gent està feta d’una altra pasta i que aquí la deixaran en pau. No l’importa allò de «gran ciutat, gran soledat», ben al contrari, això l’anima i fa que s’esvaeixi aquella desesperació que l’angoixava. Ara se sent pletòrica i no pot evitar riure aixecant el cap al cel.

La freda aigua que, de sobte, li amara la cara, li fa entendre que la felicitat no la immunitza contra una possible pulmonia i decideix deixar de vagar com una ànima en pena per aquells carrers foscos i molls. Ara està convençuda que torna a tenir una possibilitat per sortir-se’n i aquell vell bar de finestres entelades i rètol desgastat que, com un far acollidor, sembla oferir-li refugi pot ser un lloc perfecte per resguardar-se de l’aiguat i començar a fer plans pel seu nou futur amb el desig que «després de la tempesta, arribi la calma». Hi entra esperançada i quan observa que a l’establiment, a part d’un cambrer que l’observa amatent des de darrere la barra, no hi ha ningú més, s’ho pren com el millor dels senyals. Ho considera la prova definitiva que ho ha encertat i que aquella ciutat serà el destí final de la seva fugida on trobarà el que fa massa temps que no troba enlloc.

S’atansa, doncs, somrient al cambrer. Però així que ell obre la boca, totes les seves il·lusions se’n van definitivament en orris. L’home, tornant-li el somriure, li explica que ja no esperava cap més client perquè ja se sap que «carrers humits, calaixos eixuts» i a ella li cau el món a sobre. Ni allí a la gran ciutat la gent pot deixar d'utilitzar els maleïts refranys? Quina gràcia troben a aquelles rimes sense sentit que es vanten de ser ‘saviesa popular’? Com poden ser sàvies unes dites que tant afirmen una cosa com la contrària? De veritat que n’està farta, havia arribat fins aquí decidida a passar full, però no hi ha manera. És inútil intentar escapar de l’inevitable i, mentre enfonsa al coll del cambrer el ganivet que sempre porta a la bossa encara tacat per la sang de l'interfecte del tren, decideix que ja ha acabat de fugir. No tornarà a dubtar mai més de la seva sagrada missió i continuarà sent una implacable assassina en sèrie paremiològica sense defallir fins a haver eliminat tots i cadascun dels amants dels refranys perquè ja se sap que «mort el gos, morta la ràbia».

Test d'intel·ligència - 015 [M05]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2024 [I]

Com ja ve sent tradicional, les ressenyes al XAREL-10 tornen per l’estiu i enguany no podria ser menys. Així que cada segon dimecres de juliol, agost i setembre us comentaré algun dels llibres que he llegit il·lustrant-ho amb una "fotografia" ad hoc d’en Jan McPetit. ;-)

El 20 de juliol de 1969, els astronautes de la missió Apollo 11 de la NASA van trepitjar la Lluna per primera vegada i això vol dir que aquest 2024 es commemora el 55è aniversari d’aquella efemèride. M’ha semblat una excusa ‘immillorable’ per a dedicar les meves ressenyes estiuenques a una selecció de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars. Comencem amb el més antic...

DE LA TERRA A LA LLUNA / AL VOLTANT DE LA LLUNA
[De la Terre à la Lune / Autour de la Lune]
(Jules Verne – 1865 / 1869)

Aquesta serà una ressenya doble perquè Jules Verne dedicà dos volums dels seus «Viatges Extraordinaris» a explicar com seria una hipotètica missió lunar a les acaballes del segle XIX.

El primer llibre (DE LA TERRA A LA LLUNA – 1865) narra com, un cop finalitzada la Guerra Civil dels Estats Units, els membres del «Gun-Club» de Baltimore s’han quedat sense ‘feina’ perquè els militars ja no necessiten més artilleria i, per tant, decideixen embrancar-se en un projecte civil: dissenyar i fabricar un canó gegantí que els permeti enviar un gran projectil a la Lluna. Aquesta primera part s’acaba un cop efectuat el llançament de la nau espacial (que primer havia de ser una bala de canó i acaba esdevenint una càpsula tripulada) i l’autor ho fa amb un final penjat, allò que en anglès en diuen ‘cliffhanger’, sobre el destí real dels tres astronautes i els dos gossos que els acompanyen. Serà en el segon volum (AL VOLTANT DE LA LLUNA – 1869) quan sabrem si se n’han sortit o no (que serà que sí, evidentment) i descobrirem les peripècies del viatge.

Està clar que és una obra de ciència-ficció, però Jules Verne intenta fer-la completament creïble amb tot de dades i descripcions tècniques. Així, nombroses pàgines de la primera part estan dedicades a explicar en detall com han de ser el canó, el projectil i el llançament i des d’on s’ha d’efectuar aquest perquè la missió tingui èxit (per cert, el lloc escollit per l’autor francès és a la península de Florida, el mateix estat nord-americà on es troba el cap Canaveral des d’on es van enlairar els coets del Programa Apollo). I aquest afany erudit continua en el segon llibre on dedica, per exemple, tot un capítol a desenvolupar la fórmula matemàtica que permet calcular la velocitat de sortida del projectil i, més endavant, també s’esplaia amb minucioses descripcions sobre l’aspecte de la superfície lunar (arribant a citar la longitud i la latitud on està situat cada cràter, vall o muntanya). No dic que aquesta part més teòrica no tingui el seu interès (si més no per comparar els coneixements de fa cent anys amb els actuals), però alhora provoca que la lectura es torni feixuga quan et trobes amb tants nombres i dades. Cal dir que, potser conscient d’això, l’autor ho amaneix (sobretot al primer llibre) amb algunes gotes d’humor sarcàstic que de tant en tant alleugereixen el text i fan que aquest passi millor.

El problema, però, és que aquest intent de fer-ho tot ‘científicament creïble’ no acaba de rutllar perquè el text té algunes errades bàsiques, ja de concepte, que vistes amb els coneixements d’ara criden molt l’atenció i fan que t’adonis que, malgrat tots els càlculs, l’aventura tal com ens l’estan explicant no és gens viable. Com que estem llegint ciència-ficció, que la ‘ciència’ grinyoli no ha de ser un impediment per gaudir de la narració sempre que la ‘ficció’ t’atrapi perquè és prou emocionant, però això no succeeix en aquest cas perquè l’aventura sempre queda en un segon terme superada pel devessall d’informació (fins i tot els diàlegs dels protagonistes serveixen per introduir més dades sobre els coneixements que es tenien a l’època). I això és així gairebé tota l’estona, només en comptades excepcions com el rescat final a l’oceà (perquè, en una altra ‘premonició’, la càpsula també cau al Pacífic com un segle després faria l’Apollo 11) la lectura va aconseguir atrapar-me prou. Potser quan van sortir les novel·les es considerava més necessari donar tanta informació científica, però, com a lector actual, jo hauria preferit que l’obra no s’hagués centrat tant en unes explicacions que arriben a fer-se carregoses. Crec que així hauria gaudit molt més i alhora hauria acceptat sense problemes coses com que els astronautes sobrevisquin fàcilment a l’enorme acceleració que provocaria un tret de canó d’aquestes característiques, que trobin una segona lluna orbitant la Terra o que puguin obrir una escotilla en el buit «només un moment perquè no marxi gaire aire», entre d’altres.

La conclusió és, doncs, que la lectura no m’ha fet prou el pes i que no situaria cap d’aquestes dues novel·les entre les millors de l’autor (vaig gaudir moltíssim més amb «La volta al món en 80 dies», per exemple). Però dit això, també vull deixar clar que reconec el mèrit d’haver arribat a imaginar i explicar ‘científicament’ un possible viatge lunar cent anys abans que s’efectués de veritat i, només per això, m’ha agradat haver-les pogut llegir.

Test d'intel·ligència - 014 [L05]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Relats Conjunts (juny - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la pintura «L’escola d’Atenes» (Raffaello Sanzio – 1511).

L’ESCOLA D’ATENES

«L’escola d’Atenes» és una pintura mural renaixentista que representa la filosofia clàssica grega. Els dos personatges centrals són Plató i Aristòtil envoltats per altres pensadors dels segles VI aC fins al IV aC. La majoria d’aquests personatges són coneguts, però n’hi ha alguns que encara no han estat identificats i que se suposa que eren estudiants anònims. Gràcies a una investigació exhaustiva, hem pogut descobrir la identitat d’un d’ells. Avui us parlaré d’aquell noi que, al fons del quadre, pren apunts frenèticament recolzat sobre una única cama.

Es deia Pèricles de Rodes i va ser un dels alumnes més aplicats d’aquesta prestigiosa escola d’Atenes on va ingressar de molt jove. No sabem gairebé res de la seva vida anterior, però estudis recents semblen confirmar que realment no es deia Pèricles sinó Pep i que tampoc provenia de l’illa de Rodes sinó que havia nascut a Reus. En aquella època (faltaven gairebé dos segles per a la fundació de Tàrraco i no existia la província Tarraconensis que posteriorment li restaria protagonisme), la capital del Baix Camp era una important metròpoli que al costat d’altres destacades ciutats europees com París i Londres formava el que aleshores es coneixia com el «triangle virtuós de les arts i les ciències» que impulsava el coneixement per tot el continent. Influenciat per un ambient cultural com aquell, no és d’estranyar que en Pep decidís embarcar-se cap a Grècia tan bon punt es va assabentar de l’existència d’una escola filosòfica que feia furor a l’altra punta del Mediterrani. Només arribar a destí, s’hi va dirigir de seguida disposat a aprendre sense perdre ni un minut i, casualitats de la vida, qui primer es va trobar fou en Plató que baixava l’escalinata de l’entrada. La fama del gran filòsof havia traspassat fronteres i en Pep va quedar glaçat de l’emoció al mig del pas. En Plató, que anava despistat rumiant el mite de la caverna, gairebé s’hi entrebanca i el va apartar d’una empenta mentre li deia irat: «Què fots aquí plantat com un estúpid estaquirot?».

Fer enfadar a qui ha de ser el teu principal mestre no és la millor manera de començar un aprenentatge, però el pitjor problema no era aquest. El nostre protagonista es va adonar en aquell moment d’una cosa que no havia tingut en compte fins aleshores i és que no havia entès res del que havia dit Plató perquè, evidentment, aquest li havia parlat en grec antic i en Pep no en sabia ni un borrall. Un petit incís per aclarir que en aquella època el grec no era antic sinó que era modern, però no el modern d’ara sinó el modern d’aleshores que ara en diem antic. Bé, ja m’enteneu... suposo. En fi, tornem al problema que ens ocupa per dir que amb aquesta complicació de l’idioma s’hi trobaven tots els estudiants vinguts de fora i que, per tant, a en Pep no li quedava altra abans d’entrar a l’escola filosòfica d’Atenes que matricular-se a l’acadèmia atenenca d’idiomes. Era un pas necessari i tots els alumnes estrangers s’hi avenien de grat, la majoria, o per força, com per exemple en Paco. En Paco era un noi espanyol que, queixós per aquesta obligació d’aprendre el grec, insistia a exigir que tothom parlés en castellà perquè aquest era l’idioma «en que nos entendemos todos» i «que mania teneis de hablar catalán solo para joder». En Pep, sempre de tarannà dialogant, va intentar fer-li veure que en aquella època, abans de la llatinització de la península Ibèrica, el català i l’espanyol no existien i va provar de consolar-lo explicant-li que segur que en un futur ja tindria altres oportunitats més adients per carregar-se les llengües minoritàries, però no hi va haver manera de convèncer-lo. Es veu que en Paco tenia un tarannà diferent...

Per la seva banda, en Pep va superar ben aviat l’entrebanc de l’idioma. Va aprofitar com cal els ensenyaments de l’acadèmia i al cap de poc temps ja va poder assistir sense problemes a totes les classes de l’escola de filosofia. Era un bon estudiant, però ho volia abastar tot i anava tan atabalat d’una aula a una altra que, sovint, feia tard i arribava a misses dites malgrat intentar portar sempre la clepsidra a l’hora. A empentes i rodolons, va aconseguir avançar en els estudis i va arribar el moment de presentar el treball de fi de curs. El seu tutor li va proposar que desenvolupés la coneguda teoria filosòfica que afirma que és més important ser capaç de formular una bona pregunta que no saber encertar una resposta correcta. En Pep havia de trobar una pregunta senzilla amb una resposta aparentment assequible, però alhora que fos impossible d’encertar. No era una feina fàcil i no tenia massa temps per fer-la, però ja estava acostumat a treballar a contrarellotge i se’n va sortir. O s’ho pensava, almenys. Davant els examinadors encapçalats per l’insigne Plató va dir: «He trobat la pregunta infinita, una pregunta que per molt que es repeteixi mai pot deixar-te satisfet durant molt de temps i l’hauràs de tornar a plantejar, per força, moltíssimes vegades durant la resta de la teva vida perquè una resposta que t’ha semblat correcta ara, ja no ho serà una estona després. Aquesta pregunta és: ‘Quina hora és?’». Els examinadors se’l van mirar estupefactes i en Plató, que es veu que encara li guardava rancor per aquella antiga topada, el va suspendre obligant-lo a repetir curs mentre li deia tres paraules que en Pep tampoc va entendre: «Estàs tonto, nen». Potser era un vell dialecte xinès? En Pep també hauria de tornar a l’acadèmia d’idiomes el curs següent...

En fi, ja ho heu vist. En Pèricles de Rodes (o en Pep de Reus, com preferiu) podria haver estat un filòsof eminent a l’altura de Plató, Aristòtil o Sòcrates i si avui en dia no és tan famós com aquests personatges és simplement perquè la història és molt injusta... i perquè en Plató li tenia mania.

Els llibres d'en Jan McPetit [#JUNYNÒRDIC - 2024]

Per tercer any consecutiu, m’he volgut apuntar al #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters llegint (tal com vaig fer el 2022 i el 2023) un parell de llibres ambientats en el fred. Enguany he triat una novel·la d’un autor noruec i una altra d’una escriptora catalana que coincideixen a portar la paraula NEU al títol. Aquí les teniu:

SANG A LA NEU [Blod på snø] (Jo Nesbø – 2014)

L’Olav es descriu a ell mateix amb aquestes paraules: «Soc incapaç de conduir a poc a poc, soc tou com la mantega, m’enamoro amb massa facilitat, perdo el cap quan m’emprenyo i soc ruc per a les matemàtiques. He llegit una mica, però sé ben poca cosa i, en tot cas, res d’utilitat». Aquestes característiques, quan treballes per a un dels majors traficants de drogues d’Oslo, et descarten per a moltes feines i, per tant, l’Olav ha acabat fent de ‘despatxador’. En això sí que és bo i li va prou bé treballant de sicari, però quan el seu cap li mana que assassini a la seva muller que li està fent el salt, la cosa es complica perquè l’Olav, enamoradís de mena, és incapaç de fer mal a una dona. Així que decideix solucionar el problema d’una altra manera...

Aquesta és una novel·la molt curta de l’autor de la saga Harry Hole que ens explica en primera persona uns pocs dies de la vida d’un assassí a sou en una ciutat, la capital de Noruega, glaçada poc abans de Nadal. És un relat cru ple de sang i fetge, però on també trobem la part més íntima i personal del protagonista i és que en Jo Nesbø aconsegueix que gairebé empatitzem amb aquest sicari al qual se li complica molt la vida per voler fer les coses ‘ben fetes’ (segons el seu criteri). El llibre es llegeix en un no res, tot passa molt de pressa i la trama, que no es pot embrancar gaire en un llibre de menys de 200 pàgines, t’enganxa des del principi amb més d’un gir de guió i un final que primer sembla una cosa, però que n’acaba sent una altra totalment diferent.

N’he gaudit la lectura, és una obra sense la complexitat dels llibres de la saga Harry Hole (que he llegit completa i que m’agrada força), però on també trobem la mestria explicant aquesta classe d’històries d’un autor que per alguna cosa és un gran referent en la literatura negra nòrdica. Per cert, aquesta novel·la és la primera d’una sèrie de dues, així que em tocarà llegir-ne la segona un dia d’aquests.

---

QUAN LA NEU ES FON (Laia Vilaseca – 2022)

En el seu llit de mort, l’àvia de la Sarah li explica que el seu pare no és un desconegut com li havien fet creure des de petita sinó que és un ‘famós’ guardabosc del parc natural de Yosemite. Famós perquè, tres anys enrere, es va encarregar d’investigar la desaparició d’una noia al parc, va publicar un llibre explicant-ne el cas i finalment també va acabar desapareixent ell mateix. Evidentment, la Sarah, jugadora professional de pòquer a Las Vegas, voldrà treure l’entrellat d’aquesta història intentant esbrinar tot el que pugui sobre el seu pare recentment descobert i això, inevitablement, l’obligarà també a endinsar-se en la desaparició encara no resolta d’aquella noia...

Aquest és el misteri que ens presenta aquest llibre, un thriller clàssic que ens atrapa des de la primera pàgina. L’autora ens ofereix aquestes dues històries entrelligades fent que les dues línies temporals s’entremesclin en cada capítol, de manera que avancem en la lectura mentre coneixem com la Sarah va descobrint qui era el seu pare, trobem progressivament noves dades sobre la noia desapareguda a partir dels fragments del llibre que va escriure ell o dels extractes del blog de ‘true crime’ que li van dedicar i sabem, de boca d’altres protagonistes, més detalls de tot el que va passar realment en una trama que no para d’embolicar-se. Drogues, segrestos, morts, venjances, mentides... van formant una mena de puzle literari que es va completant de mica en mica amb les peces que anem trobant a mesura que llegim i això fa que, com he dit abans, et mantinguis constantment atrapat en la lectura fins a arribar a un final on tot convergeix i que no puc dir que sigui una gran sorpresa perquè en part ja te l’esperes, però que com a lector et deixa prou satisfet. Almenys a mi m’ha agradat força.

Aquest és el segon llibre que llegeixo de Laia Vilaseca. La vaig descobrir l’any passat amb «La noia del vestit blau», una novel·la de misteri rural ambientada als Pirineus que vaig gaudir prou per repetir ara amb aquest viatge als Estats Units del que, ja ho heu vist, també n’he quedat satisfet. El següent de la llista serà, doncs, la seva nova novel·la d’aquest 2024 que es titula «L’illa del silenci» i que, pel que he llegit, és un retorn als paisatges del Pirineu català. No tinc intenció de deixar-me-la perdre.