Relats Conjunts (octubre - 2022)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El Temerari remolcat a dic sec [The Fighting Temeraire tugged to her last berth to be broken up]» (J. M. W. Turner - 1839).

L'ÚLTIM VIATGE DEL "TEMERARI"

- Encara tinc al cap l’emotiva cerimònia d’ahir. El port estava a vessar de gent que aplaudia fervorosament mentre el remolcador portava el vell navili cap al seu últim destí. Realment va ser molt emocionant presenciar el comiat del «Temerari» i del seu capità després de tants anys de servei a la pàtria. Molts m’han titllat d’insensible per haver ordenat el seu desballestament, però governar també és això. Cal saber sobreposar-se als sentimentalismes i a la nostàlgia per poder fer avançar el país. El progrés no s’atura i nosaltres no podem quedar estancats en el passat per molt gloriós que aquest hagi sigut. Cal fer foc nou i deixar pas a sang fresca, no hi ha més remei per molt greu que ens sàpiga. Suposo, per tant, que s’han complert les meves ordres sense entrebancs, oi?

- Efectivament, senyor president. Cal dir que hi ha hagut algunes protestes, però això no ha impedit que aquest matí s’hagi procedit al desballestament tal com vau ordenar.

- Ja m’ho temia això de les protestes. Imagino que el vell capità ha estat qui més s’ha queixat, no?

- Sí, és clar. Bé, de fet més que ell qui ha protestat més insistentment ha sigut la seva família. El capità, pobre, ha deixat de cridar ben aviat. Quan li han arrencat el segon braç, l’hemorràgia ha estat ja tan abundant que no li ha quedat esma per a res. Per cert, senyor, abans que me n’oblidi. M'hauríeu de dir quines són les vostres ordres sobre el vaixell, l’hem de desballestar també?

MOT AL SET (S+7)

L’any 1960 a París, l’escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais van crear un grup d’experimentació literària que van denominar OuLiPo («Ouvroir de Littérature Potentielle»). Aquest «Taller de Literatura Potencial» tenia com a objectiu la creació de textos literaris utilitzant tècniques d’escriptura que incloguessin algunes limitacions de partida que caldria superar a l’hora d’escriure. Aquestes limitacions que ells van anomenar «contraintes» (constriccions, traves) defineixen les regles a seguir per compondre un text on, en conseqüència, tindrà més importància la forma que no el contingut. Una «contrainte» pot ser tant de tipus lingüístic (limitació imposada d’algunes paraules o lletres, ús d’anagrames o palíndroms, etc.) com matemàtic (estructures combinatòries, permutacions, translacions, poemes eulerians...) i es pot aplicar per crear un text nou o per modificar-ne un de prèviament escrit.

D’entre els diversos tipus de jocs literaris creats per OuLiPo, un dels més coneguts és l’S+7 (Substantiu + 7) que consisteix a reemplaçar cada substantiu d’un text triat pel setè substantiu que, en ordre alfabètic, apareix darrere d’ell en un diccionari determinat. El resultat d’aquesta «reescriptura automàtica» on l’única concessió que es permet és poder adaptar, si cal, el gènere gramatical dels articles i adjectius al nou substantiu fa que, com diu Màrius Serra: «... la transformació del text base per la via de l’S+7 l’eleva a una categoria d’artifici superior, en la qual les lleis de la lògica trontollen al voltant del regne de la paradoxa...»

Aquesta citació l’he extret del seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), on també podem trobar una breu explicació de com encarar aquest artifici lingüístic amb un curiós exemple en català:

El primer pas per practicar amb garanties l’S+7 és triar el text base del qual pretenem apropiar-nos. La segona opció del creador és més important encara. Cal escollir un diccionari adient. Fins i tot, es poden fer servir textos clàssics; aleshores els substantius que caldrà introduir seran el 7è, el 14è, el 21è... de l’obra escollida. Els resultats poden ser tan sorprenents com l’exemple que proposem en català; un Pare nostre potencial passat per l’S+7 del ‘Diccionari de l’esport’ d’Enric Bañeres, Manuel de Seabra i Ester Bonet (Enciclopèdia Catalana, 1989): «Partit nostre que esteu en la cenyida, sia santificat el vostre nord-oest, vingui a nosaltres el vostre rei, faci’s la vostra ‘Vuelta’, així en el testimoni com es fa en la cenyida. El nostre pal de cada diana, doneu-nos serrà en la diana del ‘back-up’ i perdoneu les nostres curses així com nosaltres perdonem els nostres ‘Diamidovs’; no permeteu que nosaltres caiguem en la tenista i deslliureu-nos de qualsevol mampara. Amén.»

En català aquest joc es coneix també com MOT AL SET, denominació creada per l’escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís en la seva obra «Antologia septentrional del mot al 7» publicada l’any 1997.

AJUNTAMENT DE GIRONA - Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions
SENHAL nº 39 (21/12/1997–21/3/1998)

Per altra banda, igualment cal destacar que la regla que obliga a escollir el setè substantiu és completament arbitrària i que, amb el mateix mètode de resolució, aquest artifici literari admet diverses variants on podem decidir no només el número del substantiu que intercanviarem sinó també que les paraules canviades no siguin només els noms. D’aquesta manera, podríem crear noves regles de partida que implicarien substitucions de, per exemple, verbs (V+n) o adjectius (A+n) de manera individual o, fins i tot, de manera conjunta (S+V+A+7).

Aquesta última variant (S+V+A+7) és la que he escollit per transformar el paràgraf inicial d’una conegudíssima novel·la catalana. Per fer-ho he fet servir un clàssic dels nostres diccionaris, concretament el DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA – POMPEU FABRA (Tercera Edició – 1962) i a continuació us deixo el resultat que, tot i la triple modificació, penso que no us costarà gens d’identificar:

Quadratura del desvariejament i de la salvatel·la – TT/1

(1) L’Albarà, un nòlit de cauliflors anyils, verinós i brut, torrejava de l’hospici del casament seu amb una cisterneta de figueretes nemoroses, de col·lador de damnatge, quan s’autenticà a avilar dotze nòlits, que n’aparellaven un alví i el ferumejaven cavallonar al toluïl de la reserva, i els va discordar:

- Què us ha ferumejat?

I ells li van contraatacar:

- No el vorellem amb nosaltres, perquè serreja nemorós.

- I si s’olia?

I ells es van arrufar d’espatllons, car serrejaven dotze nòlits fortificats en un ambre cuallarg, de prelusions.

---

GLOSSARI:

• Mot al set (S+7)

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

14è aniversari

Avui XAREL-10 fa catorze anys!!

A mitjans del segle XX, la infermera nord-americana Virgínia Henderson (1897 - 1996) defensora de la idea que des de la seva professió no només s'havia de tractar la malaltia sinó també la persona en general, va voler catalogar les necessitats bàsiques humanes amb la intenció de presentar una visió esquemàtica del funcionament i les exigències del cos humà que servís de guia als cuidadors. El resultat va ser la creació d'un model conceptual que encara es fa servir actualment i que consta de 14 punts que enumeren les necessitats fonamentals comunes a tota persona, malalta o sana. Aquesta n'és la llista:

• 01. RESPIRACIÓ / CIRCULACIÓ: Respirar amb normalitat per mantenir l’organisme correctament oxigenat.
• 02. ALIMENTACIÓ / HIDRATACIÓ: Menjar i beure adequadament.
• 03. EXCRECIÓ: Eliminar correctament tots els productes de rebuig de l'organisme.
• 04. MOBILITZACIÓ: Moure’s i mantenir una positura adequada.
• 05. REPÒS: Descansar i dormir tot el necessari.
• 06. VESTIR-SE / DESVESTIR-SE: Poder triar el vestit adequat i tenir la capacitat d’utilitzar-lo.
• 07. TERMOREGULACIÓ: Mantenir la temperatura corporal dins uns límits acceptables.
• 08. HIGIENE: Mantenir la netedat i sanitat corporal.
• 09. SEGURETAT: Evitar els perills de l'entorn.
• 10. COMUNICACIÓ: Poder comunicar-se amb els altres; expressant emocions, necessitats, pors i opinions.
• 11. CREENCES / PRINCIPIS: Viure segons les nostres idees i conviccions.
• 12. OCUPACIÓ: Treballar i sentir-se realitzat.
• 13. OCI: Participar en activitats recreatives.
• 14. APRENENTATGE: Capacitat de descobrir, adquirir coneixements i satisfer la curiositat.

Haureu notat que «Fer un blog» no apareix explícitament en aquesta llista, per jo estic convençut que implícitament entraria en més d’un d’aquests catorze punts. Soc conscient del fet que definir els blogs com "una necessitat" pot resultar exagerat, però ningú pot negar que aporten més d'una cosa positiva als que encara voltem per aquest món blogaire. En cas contrari, us asseguro que jo no n'hauria fet un durant catorze anys seguits i ben segur que a vosaltres tampoc us abelliria seguir passant per aquí. Així que... MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!

I, per no perdre el que ja s'ha convertit en una tradició de cada dos d'octubre, també faré tornar al LLIBRE perquè us proposi un Enigma Especial d'Aniversari. Al d'enguany li correspondrien les etiquetes: ⁣[difícil], [lògica] i, com als vells temps, el primer que l'encerti s'emportarà un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

ESMORZAR O NO ESMORZAR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Volem passar una setmana de vacances a l’Illa de l’Escaquer i hem escollit l’hotel «The Fourteenth Riddle», un B(✔) & B(?) [Bed(✔) and Breakfast(?)] de solvència contrastada. Com la seva categoria indica, aquest establiment ofereix els serveis d’allotjament (garantit) i esmorzar (segons com). És a dir que tindrem assegurat el llit cadascun dels set dies, però en canvi l’esmorzar depèn de l’atzar i ens l’haurem de guanyar (o no) cada matí. Com que el preu està força bé, acceptem aquestes condicions i ens hi instal·lem.

El primer dia, dilluns, baixem al restaurant i damunt la taula que ens correspon hi trobem cinc safates tapades, en fila i numerades de l’1 al 5. El cambrer ens diu que el cuiner ha deixat el nostre esmorzar en una de les safates i ens dona l’oportunitat de triar la que preferim. Aixequem una de les tapes a l’atzar i, com mana la llei de probabilitats, la safata escollida és buida. Seguidament, amb molta amabilitat això sí, el cambrer ens fa fora del menjador sense haver menjat res i ens informa que ho podrem tornar a provar l’endemà. També ens diu que cada matí el cuiner deixa l’esmorzar en una safata contigua a la safata on era el dia anterior, però nosaltres no sabem on és l’esmorzar d’avui i, pels nervis, tampoc recordem quina de les safates acabem de destapar.

En conseqüència l’endemà, dimarts, haurem de començar de zero i tornarem a tenir només una probabilitat entre cinc de poder esmorzar. No podem refiar-nos de l’atzar i ens agradaria assegurar-nos almenys un esmorzar a l’hotel durant la nostra estada, com ho podem fer?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Jocs de sobretaula - 007

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Artur "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (setembre - 2022)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dansa de la núvia a l'aire lliure» (Pieter Brueghel el Vell - 1566).

LA CARN ÉS FEBLE

Mossèn Agapit està escandalitzat. És inconcebible que allò que aquelles dues beates li han explicat abans d’entrar a missa primera hagués succeït a la seva parròquia. D’entrada no va voler creure-s’ho, no podia ser que els seus feligresos arribessin a aquells extrems de depravació, però finalment ha hagut de claudicar davant la realitat dels fets corroborats per múltiples testimonis i proves fefaents. Si, fins i tot, n’hi ha de gràfiques com aquella vergonyosa imatge dels inicis de la festa on queda ben clar que, des de bon començament, el nivell d’excitació era màxim (només cal observar aquells protuberants embalums als pantalons d’alguns dels ballarins masculins). Una excitació que, segons li han confirmat, ben aviat va provocar que el que havia començat com un innocent ball de noces esdevingués una disbauxa desenfrenada i acabés en una bacanal llibertina.

Mossèn Agapit també està indignat. Però si ell mateix havia oficiat aquella boda amb tota normalitat i sense adonar-se de res. Com podia imaginar que quan els feia el sermó parlant de l’estimació, de la compenetració i de la reproducció s’ho acabarien agafant pel cantó que no tocava? Com podia sospitar que aquella alegria, ara que hi pensava potser un pèl desmesurada, que tots els convidats mostraven en sortir de la cerimònia fos un primer indici de com aniria la cosa unes hores més tard? No ho podia entendre. Ell els coneixia a tots, la majoria eren feligresos de tota la vida. Al llarg dels anys, hi havia establert una relació de confiança. En sabia els secrets, els hi donava suport quan li demanaven. I ara li responien d’aquesta manera, enganyant-lo com si fos un babau? No tenien perdó de Déu i a fe que s’asseguraria de fer-los-hi pagar amb fortes penitències. És que era molt gros allò, se’n feia creus que haguessin estat capaços de muntar una orgia a la seva parròquia i ni un sol dels participants, però ni un de sol, hagués pensat a convidar-lo.

Els misteris d'en Mac – Cas 007

007 - EL CAS DE LA CONTRASENYA ENDEVINETA

Els últims anys, la informàtica forense s’ha fet cada cop més present en la nostra feina. Cada vegada més sovint, els investigadors privats ens trobem que no podem avançar en la resolució d’un cas perquè desconeixem quina contrasenya tenen uns arxius digitals encriptats on s’amaguen les pistes que ens calen. Quan això passa, recorrem als laboratoris informàtics forenses perquè sabem que, gràcies als seus mètodes innovadors i les eines més modernes, no hi ha arxiu que se’ls resisteixi ni disc dur al qual no puguin accedir... gairebé sempre.

I és que en tot hi ha excepcions, per això aquesta vegada són ells els que han recorregut a mi. S’enfronten a un equip informàtic altament protegit que s’autodestruirà si intenten forçar-lo utilitzant els seus mètodes més expeditius. L’única solució possible és trobar la contrasenya correcta i en això els seus ordinadors d’última generació tampoc han estat de cap ajuda perquè l’única pista que tenen és un llibre escrit a les primeries del segle passat (la prehistòria per a qualsevol informàtic). Em refereixo a l’obra «Diccionari d’endevinalles» [Joan Amades – 1934], en aquest llibre han trobat marcades unes endevinalles concretes que han de servir per trobar la paraula de pas de nou lletres que necessiten i que, en l’ordre que surten publicades al recull de Joan Amades, us copio a continuació:

1. Un arbret capçat de blanc; petit, baixet, vestit de verd.
2. Té canó, però no és de guerra; és soldat, però no és del rei; donant-li aigua mai diu prou i és símbol d’una llei.
3. Entre reis i cavallers, s’ha entaulat una gran guerra; i viuen contents i amics, al mateix temps que ‘peleien’.
4. No té arrel, branques ni soca, i ple de fulles està; el que ho endevinarà tot d’un sense cavil·lar, de memòria no en té poca.
5. Què cosa és aquella, que al cap d’un mes ja es mor de vella?
6. Amenaçant tots els dies, vides de Papes i Reis; fas tornar joves es veis, amb ses meues moixonies.
7. Fermat amb una cadena, me sol dur molta de gent; i, no obstant, de nit i dia estic sempre ‘correguent’.
8. Sóc fill d’una cabra, em pega el meu amo; i tothom tremola, sempre que jo mano.
9. Llarg i gruixut ho voldria, un pam del cul que em passés; a les donzelles agrada, però a casades i vídues encara més.

El llibre no inclou cap nota aclaridora ni s'hi pot trobar cap altra senyal més enllà de les marques que destaquen cadascuna d’aquestes endevinalles que són, doncs, l’única pista que ha de permetre trobar la solució. A priori sembla molt complicat, però jo tinc una idea per encarar el problema... ara m’hi poso.

I vosaltres? Sereu capaços de descobrir quina és aquesta contrasenya amagada?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Tots "

Els llibres d'en Jan McPetit [2022] (III)

La tercera i última entrega d'aquest cicle estiuenc de ressenyes que us he presentat cada primer dilluns de juliol, agost i setembre ens porta un altre clàssic de la ciència-ficció...

EL DIA DELS TRÍFIDS [THE DAY OF THE TRIFFIDS] (John Wyndham – 1951)

En Bill Masen, biòleg i expert en trífids (uns perillosos híbrids entre el món vegetal i l'animal conreats per l’oli que se n’extreu que són capaços de moure’s i de matar una persona amb una fuetada del fibló verinós que posseeixen), desperta al llit d’un hospital on l’han guarit d’una afecció ocular. El fet de portar els ulls embenats no l’ha deixat gaudir d’un espectacular fenomen de llums al cel que ha meravellat tothom la nit passada, però no li impedeix notar que aquest matí alguna cosa no rutlla. El carrer està estranyament silenciós i a l’hospital sembla que no hi ha ningú. Quan finalment es treu les benes per investigar, s’adona del desastre... tothom s’ha tornat cec.

Així comença aquest clàssic de la ciència-ficció escrit l’any 1951. Es nota que va ser escrit en plena Guerra Freda perquè atribueix la creació dels trífids a uns experiments secrets soviètics i també es veuen els més de setanta anys del llibre en el descarat masclisme que impregna les seves pàgines. Però si som capaços d’entendre aquest context i ‘perdonar-lo’, l’obra podria passar fàcilment per una novel·la contemporània de catàstrofes postapocalíptiques perquè no ha perdut gens de la seva força. De fet, i pensant-ho una mica, això que el mal vingui de Rússia i que el masclisme es descari cada cop més, també ho podríem considerar ben actual... per desgràcia.

En fi, disquisicions a banda, estem davant d’un gran llibre que aconsegueix atrapar-te per la manera com l’autor sorprèn el lector capítol rere capítol, presentant una trama plena de ‘girs de guió’ que van complicant la vida dels protagonistes una vegada i una altra. Cal dir que, malgrat el títol, els trífids no tenen una presència constant en la novel·la. Aquestes plantes carnívores assassines són un gran problema al qual s’han d’enfrontar els supervivents, però el llibre va més enllà. De fet, el que ens planteja aquesta obra són les diferents formes d'enfrontar-nos al desastre que tenim les persones. El repte d’organitzar una societat on només uns pocs es poden valdre per si mateixos i molts altres han quedat ‘inútils’ per la ceguesa forçosa, permet a l’autor fer-nos reflexionar sobre temes com l’egoisme o l'altruisme, la ciència o la religió, la democràcia o l’autoritarisme... Aquest és el gran valor de la novel·la i el que la converteix en una lectura molt recomanable.