Els llibres d'en Jan McPetit [#JUNYNÒRDIC - 2022]

Ja he explicat alguna vegada que no soc gens actiu a les xarxes socials, per això és força estrany que me n’assabenti a temps si s’hi proposa alguna iniciativa i encara és més inaudit que hi participi.
Però tota regla té les seves excepcions i aquest mes he trencat aquesta norma per apuntar-me a la moguda que ens proposen @ElsBooksHunters a Instagram amb el hashtag #JUNYNÒRDIC. En Sergi (del blog Llibres, i Punt!) i la Laia ens conviden a ‘refrescar’ l’inici de l’estiu amb la lectura d’obres d’autors nòrdics o que passin en llocs on fa molt fred, una idea que m’ha semblat prou engrescadora per fer-me sortir de la meva autoimposada «zona de confort blogaire» i participar-hi.
Ho faig amb dos reculls de contes; el primer és d’una autora danesa i l’altre l’ha escrit un català, però ambdós coincideixen en incloure el mot HIVERN al títol. Durant aquest mes de juny he pujat a Instagram les imatges respectives (que, com no podia ser d’altra manera tractant-se de llibres, protagonitza en Jan McPetit), però també he volgut deixar constància al blog d’aquestes lectures i per això aquest post. Aquí les teniu:

CONTES D’HIVERN [VINTER-EVENTYR] (Isak Dinesen – 1942)

Aquest recull de contes escrit fa vuitanta anys és tot un clàssic de la literatura nòrdica. Són onze relats que, geogràficament, se situen en diversos països del nord d’Europa, sobretot de la zona de Dinamarca, país on va néixer l’autora, i que temporalment ens traslladen a una època al voltant del segle XIX tot i que la majoria d’ells transcorren en un passat indeterminat sense especificar.

Algunes de les històries que s’hi expliquen són més realistes i d’altres aposten més directament per la fantasia, però tots els relats estan units per un estil narratiu romàntic i per compartir el tema comú del destí que marca l’esdevenir dels personatges incloent-hi també alguna mena d’ensenyament moral. A aquest fil conductor, per anomenar-ho d’alguna manera, s’hi pot afegir igualment un rerefons comú que podríem anomenar «hivernal» (d’aquí el títol del recull, suposo) però no tant per les baixes temperatures sinó per la grisor i la tristor pròpies de l’hivern que ambienten la lectura.

Com en la majoria de reculls de relats, no he gaudit igual de tots els contes i, fins i tot, n’hi ha alguns que se m’han fet una mica pesats de llegir, però en conjunt trobo que ha valgut la pena provar aquesta mostra de literatura nòrdica diferent de la que aquests últims anys s’ha posat de moda.

---

VIATGE D’HIVERN (Jaume Cabré – 2000)

Els catorze contes que formen aquest recull tenen protagonistes variats, passen en llocs diferents i transcorren en èpoques històriques diverses. En conseqüència, podrien semblar relats totalment independents units només per un rerefons comú que els aporta allò que abans es coneixia com les «belles arts», sobretot la música però també la pintura i, en algun cas, la literatura. Tanmateix, a mesura que avancem en la lectura, descobrim que els relats no són tan independents com crèiem sinó que estan lligats entre ells per detalls, de vegades força subtils, que comparteixen i que provoquen al final la sensació d’haver llegit, en comptes d’un recull de relats, un text que podria haver estat una novel·la. D’alguna manera i en aquest sentit, m’ha recordat la genial «Jo confesso» del mateix autor que va ser publicada onze anys després d’aquest llibre i que jo també he llegit enguany.

Això fa que aquest «Viatge d’hivern» sigui un viatge per una part de la història d’Europa que recorrem, com he dit abans, acompanyats per la música de Bach i de Schubert o de la pintura de Rembrandt i que ens porta, tal com assenyala la contraportada del llibre, de Viena a Treblinka i d’Oslo a Bòsnia, passant pel Vaticà.

En el meu cas, llegir Jaume Cabré és una garantia d’èxit. Pocs escriptors aconsegueixen com ell fer-me gaudir quan agafo qualsevol dels seus llibres i aquest d’avui no ha estat una excepció. Us el recomano.

Els misteris d'en Mac – Cas 004

004 - EL CAS DE LA CAIXA FORTA

La professió d'investigador privat està molt mitificada i sobrevalorada, fins a l'extrem que hi ha força gent que es pensa que els detectius som capaços de fer qualsevol cosa. Per això, no em va estranyar que, no fa gaire i sense venir a tomb, un amic meu em preguntés:

- Escolta, tu saps obrir caixes fortes?

- Evidentment, - vaig contestar-li-. Tinc dos mètodes infal·libles. El primer d'ells és fer-ho a les bones amb la clau o la combinació corresponents i, si aquest mètode falla i toca anar a males, doncs amb un cartutx de dinamita com als westerns de sèrie B.

El meu amic es va posar a riure, abans de començar a explicar-me el seu cas.

- No facis broma que parlo seriosament. Ja saps que fa unes setmanes va morir el meu tiet americà, el que es va casar amb la meva tieta Gertrudis quan ella va emigrar als Estats Units i que, quan es va jubilar, va decidir venir a viure a Catalunya. Doncs una de les coses que va portar d'Amèrica, fou una caixa forta com aquestes de les pel·lícules de l'oest que tu deies. Tota una antiguitat que ell sabia que em tenia el cor robat i que, per això, em va llegar en el seu testament.

- Carai! Així potser ets propietari de tota una fortuna i no ho saps perquè no tens la combinació de la caixa? –vaig intervenir jo, començant-me a interessar per la seva història.

- Ni una cosa ni l’altra –va contradir-me ell–. No compto que dins la caixa hi hagi res més que alguns papers i quatre records familiars de l’oncle. De fet, segur que té més valor la mateixa caixa que no el què amaga a l’interior i per això m’agradaria obrir-la sense forçar-la. La teva idea de la dinamita està descartada d’entrada –va afegir amb un somriure–, però si puc evitar-ho, també m’agradaria no haver de cridar cap serraller exposant-me a fer malbé el pany.

- Doncs, noi. Sense la combinació em sembla que ho tens magre. No sé com t’ho faràs...

- És que la combinació sí que la tinc. Quan es va llegir el testament, el notari em va entregar un sobre que contenia el tros de paper on el meu tiet la tenia apuntada. Ell no m'havia ensenyat mai directament aquest paper ni m'havia deixat que jo obrís la caixa, però alguna vegada sí que estava al seu despatx quan ell ho feia i estic segur que el paper és exactament el mateix. Un tros de paper vell i esgrogueït, on ell havia escrit la combinació molts anys enrere. Estic segur, repeteixo, que la combinació és la correcta i també sé del cert que l’oncle no l’ha canviat mai, però malgrat tot, no hi ha manera que funcioni.

- És molt estrany això. Tens aquí el paper aquest que dius?

- Sí, però no cal que el tregui. Recordo perfectament la combinació que hi ha apuntada: «12r2715». La caixa forta té un pany giratori amb una combinació de tres números. És a dir, primer has de girar en un sentit fins a trobar un primer número, després en sentit contrari fins a arribar al segon i finalment trobar la tercera xifra fent el gir en el mateix sentit que al principi. També cal tenir en compte que el meu tiet era americà i, per tant, que la «R» no pot indicar res més que «right», és a dir «dreta». Sabent tot això, la deducció més lògica és suposar que la combinació hauria de ser: «12R» (girar a la dreta fins al número 12), «27» (després a l’esquerra fins al 27) i «15» (finalment altre cop a la dreta fins al 15). Però no, no l’és.

Com que allí l’expert en deduccions lògiques representava que era jo, vaig voler ficar-hi cullerada

- Home, també seria igual de lògic deduir que la combinació és «12 – R27 – 15», és dir començar girant cap a l’esquerra fins al 12, després a la dreta fins al 27 i altra vegada a l’esquerra fins al 15. I, si filem més prim, hi ha moltes altres possibilitats de crear tres números amb aquesta combinació. Per què no podria ser: «12R – 271 – 5» o «12 – R2 – 715», per exemple?

- Aquestes darreres no són vàlides perquè la xifra més alta que marca el disc del pany giratori és 30, per tant oblida’t dels nombres de més de dues xifres. En canvi, t’he de felicitar per haver pensat tan de pressa en la primera que has dit. Jo vaig tardar tres dies a adonar-me d’aquesta possibilitat i provar-la. Com ara ja deus suposar, tampoc és la bona.

- Doncs, noi. No se m’acudeix res més. Llevat que el teu oncle tingui una lletra molt complicada i hagis confós algun número per un altre en llegir-los al paper.

- Que va! Això tampoc és possible perquè la combinació està escrita a màquina. Mira, aquí la tens. Ja ho veus, hi posa el que t’he dit al principi «12r2715» i segur que el tiet la va escriure amb la seva Underwood de principis del segle passat. Una altra de les seves antiguitats genials que, sigui dit de passada, també m’hauria agradat que em deixés al testament.

- Què deies? Perdona, no t’escoltava perquè em sembla que ara ja sé com obrir la teva caixa forta. Anem i provem-ho?


I vosaltres? Teniu alguna idea de quina pot ser la combinació correcta per obrir aquesta caixa forta?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Jocs de sobretaula - 003

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (maig - 2022)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El transcurs de l’imperi: Destrucció» (Thomas Cole - 1836).

LA FI DEL MÓN

La història ens havia ensenyat que a tots els grans imperis els arriba el final. Cap de les civilitzacions que ens havien precedit, per molt grans i poderoses que fossin, havien estat eternes i, en conseqüència, sabíem que la nostra tampoc ho seria. Érem conscients que, un dia o altre, el món tal com el coneixíem s’acabaria i que seria per culpa nostra. Ningú podia negar que teníem molts números en la loteria de l’autodestrucció i qualsevol d’ells podia ser el «premiat»: Canvi climàtic, crisi energètica, sobreexplotació de recursos naturals, acumulació de residus contaminants, conflicte social, precarietat laboral, pandèmies incontrolades, experiments genètics, guerres nuclears o biològiques...
Raons de pes perquè tot se n’anés en orris en qualsevol moment. Cadascun d’aquests motius era més que suficient per fer-ho petar tot i passar a la història gràcies a un gran cataclisme digne de competir amb el meteorit que va causar l’extinció dels dinosaures.

Però ni això vam saber fer bé. Per vergonya nostra, el detonant que s’ho va carregar tot no va ser un motiu tan èpic com els citats sinó només una nova comissió bancària. En aquella època, els bancs et cobraven per tot: per ingressar diners, per treure’n, per pagar amb targeta, per tenir una targeta encara que no hi paguessis res, per fer transferències, per rebre’n... En resum, qualsevol operació imaginable tenia associada la corresponent comissió. Però no s’ha de subestimar la imaginació de les entitats financeres a l’hora de fer negoci. Es van adonar que encara els quedava un servei bancari que ens oferien sovint i pel qual no ens cobraven explícitament i, com que això no podia ser, van decidir crear una nova comissió que gravés... les comissions.
Va ser el principi del final. Una vegada introduït aquest nou pagament al sistema, tot va començar a anar malament perquè cada comissió generava una nova comissió que, al seu torn, en creava una altra que, immediatament, també en produïa una de nova... convertint-se en un bucle infinit sense aturador. Alguns pensaven que el procés potser s’aturaria quan tots els comptes dels clients quedessin a zero, però aquesta esperança aviat es va esfumar quan van recordar que també hi havia una comissió per descobert. Els comptes en números vermells generaven encara més comissions que els operatius i això va incrementar el problema fins a provocar el col·lapse definitiu. Com que tota la xarxa financera mundial es dedicava només a cobrar comissions, tota la resta va deixar de funcionar. Quan la gent no va poder accedir als seus diners, el comerç es va aturar i, en conseqüència, la indústria va deixar de produir. De la mateixa manera, tots els subministraments energètics que feien rutllar la nostra societat van acabar-se de cop perquè les empreses de llum i gas van deixar automàticament de subministrar a llars i empreses quan els bancs van deixar de pagar les seves factures. Tot va deixar de funcionar i els saquejos, disturbis i guerres que van venir després només van servir per allargar una mica l’agonia. El col·lapse de la nostra antiga civilització era un fet i ningú va poder evitar l’extinció gairebé total de la humanitat...

Només uns quants afortunats ens en vam poder sortir. L’única opció que teníem era tornar als orígens. Per això, vam crear petites comunitats rurals i vam començar a conrear els nostres aliments. Va ser molt dur perquè no disposàvem de cap tecnologia moderna (tota ella havia deixat de funcionar), però vam saber adaptar-nos a la nova manera de viure i, a poc a poc, vam poder prosperar.
Això no vol dir que hàgim oblidat el que va passar, ben al contrari. Ho tenim encara molt present per no repetir els errors anteriors i és per això que tots els productes que venem al mercat comunitari estan lliures de comissions.
Bé, per ser exactes, gairebé tots. Els que estan fora de temporada sí que tenen una petita comissió, és clar. És evident que els considerats exòtics també l’han de tenir. I potser algun altre que ara no em ve al cap, però us asseguro que la gran majoria són sense comissions... de moment.

Blogcelebració de la Carme (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Na CARME celebra el quinzè aniversari del seu COL·LECCIÓ DE MOMENTS i ens convida a participar d'aquesta blogcelebració escrivint un text curt situat a la bonica cala de Sa Tuna a Begur (Costa Brava).

Jo no hi he estat mai a Sa Tuna, però això no m'ha impedit apuntar-me a una festa que, de fet, no em perdria per res del món.

MOLTES FELICITATS I PER MOLTS ANYS, CARME!! Aquí tens el que m'ha sortit...

ENYORANÇA

Feia massa temps que era fora de casa. Els darrers anys me’ls he passat viatjant per tot el món en una recerca que, a la fi, ha resultat inútil. He estat a Tòquio, a Nova York, al Nepal, a Mònaco... però malgrat l’evident espectacularitat d’aquests indrets, cap d’ells ha pogut fer-me oblidar la petita cala de la Costa Brava on passava les vacances de la meva infantesa. Ben al contrari, com més lluny anava i com més temps passava, més enyorava la bonica platja de Sa Tuna.

Per això he decidit tornar, perquè per fi he après que no cal buscar lluny allò que tenim a tocar de casa. I ara que torno a ser aquí, gaudint de nou d’aquest sensacional paisatge m’ha quedat clar perquè cap meravella de la Terra ha aconseguit treure’m del cap aquest racó incomparable. Efectivament, era del tot impossible que me’l fessin oblidar perquè aquesta cala és tan petita com l’habitació d’un hotel-càpsula japonès, està tan plena de gent com la Cinquena Avinguda de Manhattan, hi ha tantes pedres com a tot l’Everest i els seus bars són més cars que el Cafè París de Montecarlo...

Els misteris d'en Mac – Cas 003

003 - EL CAS DE LA RELÍQUIA FAMILIAR

Per a un bon investigador privat és molt important conèixer els antecedents del cas que té entre mans, per això sempre demano a qui me’n planteja algun que «comenci pel començament». El que no m’esperava és que avui, aquesta expressió tan típica i tòpica ens fes anar dos segles enrere.

- La història comença l’octubre de l’any 1852 –em va dir el meu client–. En aquella època, un avantpassat meu era de viatge per Espanya i feia nit a Saragossa. Des d’allí va enviar a la seva dona un paquet postal que contenia una pedra estranya i una carta que, entre altres coses, deia: «Caríssima muller. Havent de passar lluny teu la data de la teva onomàstica, t’envio un record del meu amor. La pedra que adjunto, amb forma de cor, està treta del pilar de la Verge del Pilar, de la qual ets tan devota...». La dona es devia esgarrifar. Si allò que li deia el seu marit era veritat, seria un sacrilegi. No hi ha heretgia més gran que comprar o pitjor, robar una relíquia de la Verge. Amb la seva inconsciència, l’home havia portat la maledicció a la nostra família. I, de fet, les conseqüències no es van fer esperar. El meu avantpassat no va tornar mai a casa, unes setmanes després d’enviar el paquet per correu la seva diligència va ser atacada als Monegres i l’home va morir en l’assalt.

- Bé –vaig intervenir jo–, en aquells temps els lladres de diligències eren molt abundants. Potser més que una maledicció, va ser només una casualitat.

- Sí, jo també ho penso. En aquella època, en canvi, la gent hi creia més en aquestes coses i, com que no podia tornar la pedra sense acusar el seu marit de lladre sacríleg, la meva avantpassada va decidir amagar-la a les golfes de la casa pairal. I allí va quedar, oblidada per tothom, fins que jo la vaig trobar, ara fa tres o quatre anys...

- Vostè coneixia la història d’abans?

- No, dins la família no se’n va tornar a parlar i a la nostra generació ja ningú sabia res de tot allò. Jo en vaig poder treure l’entrellat perquè a l’amagatall hi era tot: la pedra, la carta i, fins i tot, el paper que embolicava el paquet que només estava una mica fet malbé pel temps, però que encara es mantenia igual com el carter devia entregar-lo.

- I què va fer?

- Home, ja li he dit que no hi crec en aquestes coses, però tampoc volia perpetuar un possible sacrilegi. El primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb un amic historiador que fa de professor a la universitat de Saragossa per explicar-li el cas. Em va dir que no patís, que de suposades relíquies fetes amb el pilar de la Mare de Déu del Pilar n’hi havia centenars, sinó milers, i totes falses. El meu avantpassat va caure en una estafa molt típica d’aquella època.

- Així la pedra no té cap valor?

- No, d’espiritual cap ni un. I pel que fa a l’econòmic val entre dos i tres euros, el que costa un tros petit de jaspi rosat sense polir. Però, per a mi, té el valor de la història que hi ha al darrere i per això vaig emportar-me el paquet cap a casa. Des d’aquell dia, el tinc en un calaix del menjador i el trec quan venen convidats. No acostumo a explicar el que em va dir el meu amic historiador i deixo que el tema de la possible maledicció animi les converses de sobretaula.

- I quin és el problema?

- Doncs que fa uns dies va passar una cosa estranya. A un d’aquells àpats a casa, va venir un conegut d’un conegut que jo no havia vist mai. L’home no va participar gaire de la conversa ni de les bromes sobre «l’heretgia» del meu avantpassat mentre tots els convidats examinaven el paquet que jo havia, com sempre, deixat sobre la taula, però va procurar ser l’últim a marxar i, quan tothom ja s’havia acomiadat, va demanar-me si podia tornar a veure la pedra. No hi havia cap motiu per negar-m’hi i li vaig entregar el paquet que ja havia començat a recollir per desar-lo al calaix. L’home va treure la carta i la pedra del seu embolcall, va mirar-les un moment i tornant-me només la carta em va dir: «Es pot quedar la carta del seu avantpassat, però no té dret de quedar-se la pedra. Jo la tornaré a la Mare de Déu». Em va sobtar pel to greu que va fer servir, però no vaig permetre que m’intimidés i vaig replicar parant la mà: «Faci el favor de tornar-me-la ara mateix. La pedra no pertany a la Verge ni té cap valor fora del sentimental, li asseguro que no se l’emportarà». L’home es va alterar visiblement i vaig témer una reacció violenta, però finalment va posar-me de mala gana la pedra a la mà i, d’una revolada, va marxar de casa amb una última amenaça: «Jo he sigut massa amable, els altres no ho seran tant. Un calaix de menjador no és el lloc per a una relíquia i, ara que sabem on és, res ens aturarà». He de confessar que em vaig espantar i preocupar. Fins al punt que immediatament vaig decidir amagar la carta al meu despatx, és només un full de paper que queda ben dissimulat entre altres documents i la pedra la vaig posar dins la caixa forta, per si de cas. Però encara no estic tranquil, per això he vingut a veure’l.

- Què hi puc fer jo?

- He pensat que podria investigar qui era aquell individu i qui poden ser els «altres». No m’agradaria tornar-lo a veure, ni a ell ni a cap dels seus possibles col·legues.

- Doncs si és així, no cal que pagui els meus honoraris. Estic convençut que no tornarà a veure aquell home perquè ja va aconseguir el que volia...

- No entenc què vol dir.


I vosaltres ho enteneu? Podeu treure l’entrellat d’aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "

MOTS SERIATS

Estimada Vanity: Fa tot just un any, el Nadal passat, dues jovenetes –sotmeses a aquest dolorós flagell de la humanitat femenina, el no tenir "res a fer"– em van demanar que els enviés "algunes endevinalles". Però no tenia cap endevinalla a mà, per això em vaig proposar idear alguna altra forma de tortura verbal que servís per al mateix propòsit. El resultat de les meves cavil·lacions va ser un nou tipus d'endevinalla –nou, almenys, per a mi– que, ara que ha estat força provat per l'experiència d'un any i recomanat per molts amics, us ofereixo, com una nou acabada de recollir, perquè la trenquin les dents omnívores que ja han mastegat tants dels vostres Acròstics Dobles.

Les regles del trencaclosques són força senzilles. Es proposen dues paraules de la mateixa longitud, i el trencaclosques consisteix a unir-les interposant altres paraules, cadascuna de les quals ha de diferir de la següent en una sola lletra. És a dir, es pot canviar una lletra en una de les paraules donades, després una lletra a la paraula així obtinguda, i així successivament, fins a arribar a l'altra paraula donada. Les lletres no s'han d'intercanviar entre si, sinó que cadascuna s'ha de mantenir al seu lloc. Per exemple, la paraula "head" [cap] pot canviar-se per "tail" [cua] interposant les paraules "heal, teal, tell, tall". Anomeno a les dues paraules donades "un Doblet", a les paraules interposades "Baules", i a tota la sèrie "una Cadena", de la qual aquí adjunto un exemple: HEAD – heal – teal – tell – tall - TAIL Potser no cal dir que és ‘de rigueur’ que les baules siguin paraules angleses, com les que es poden utilitzar a la bona societat.

Els "Doblets" més fàcils són aquells en què les consonants d'una paraula responen a les consonants de l'altra, i les vocals a les vocals; "head" i "tail" constitueixen un doblet d'aquest tipus. Quan aquest no és el cas, com en "head" i "hare", el primer que cal fer és transformar un membre del doblet en una paraula les consonants i vocals de la qual corresponguin a les de l'altre membre (per exemple, "head, herd, here"), després d’això poques vegades hi ha massa dificultat per completar la "Cadena".

M'han dit que hi ha un joc americà que implica un principi semblant. Mai l’he vist, i només puc dir dels seus inventors, "pereant qui ante nos nostra dixerunt!"
Lewis Carroll.

Aquest text que acabeu de llegir és la traducció de la carta que l’autor d’«Alícia en terra de meravelles» va escriure a la revista anglesa ‘Vanity Fair’ per presentar els DOUBLETS, el nou joc de paraules que havia creat i que a casa nostra coneixem actualment com a MOTS SERIATS.

La revista la va publicar a l’exemplar del dia 29 de març de 1879 dins d’un article on anunciava als seus lectors el nou joc de paraules inventat per Lewis Carroll i els proposava de participar en un concurs que es regiria per les següents regles de puntuació:

...s'assignarà a cada doblet un nombre de punts igual al nombre de lletres de les dues paraules donades. Per exemple, en el cas de “head” i “tail”, el nombre de punts possibles a guanyar seria de vuit; i aquest màxim el guanyarà cadascun dels que facin la cadena amb el menor nombre possible de canvis. Si se suposa que, en aquest cas, la cadena no es pot completar amb menys de les quatre baules indicades, qui la completi només amb quatre baules rebrà vuit punts, mentre que es deduirà un punt per cada baula addicional utilitzada més enllà de quatre. Per tant, qualsevol competidor que utilitzi cinc baules obtindrà set punts, qualsevol competidor que utilitzi vuit baules n'obtindrà quatre, i qualsevol que utilitzi dotze baules o més no obtindrà cap puntuació...

Aquell mateix dia, tot i que encara fora de concurs, van aparèixer els primers Doublets per a solucionar:

• Drive PIG into STY [Porta el PORC a la CORT]
• Raise FOUR to FIVE [Puja de QUATRE a CINC]
• Make WHEAT into BREAD [Converteix el BLAT en PA]

Uns mesos després, aquests primers passatemps i els següents publicats a la revista fins a juny de 1879 amb les seves solucions van ser recopilats en un opuscle d’una quarantena de pàgines titulat DOUBLETS – A WORD-PUZZLE (Lewis Carroll – 1879) que incloïa també l’article i la carta que he comentat anteriorment així com les regles de joc, el mètode de puntuació i, fins i tot, un glossari dels mots anglesos d’entre tres i sis lletres que es podien fer servir. Actualment, aquesta obra es considera de domini públic i s’hi pot accedir lliurement a Google-Books.

Pel que fa al joc dels MOTS SERIATS en el nostre idioma, us copio un fragment del capítol que Màrius Serra els hi dedica al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

En català els 'doublets' de Lewis Carroll van agafar el nom de «mots seriats» arran del seu ús en el programa concurs de la Televisió de Catalunya «Tres pics i repicó». La simplicitat del joc el fa adaptable a qualsevol idioma i l'ús escalonat de la PARONOMÀSIA el converteix en un dels jocs més productius de l’enigmística. El col·lectiu Olissip els va incloure en els jocs habituals de la revista d’encreuats '...Més' i posteriorment els ha mantingut al «suplement dominical» de l’'Avui'. El format escollit estableix que l’única solució acceptable és aquella que arriba al final en el mínim d’etapes possible. La llargada dels mots és, en aquests exemples, sempre de cinc lletres i per tant només s’accepten quatre passos intermedis. Com a «Segre - sogre - sobre - pobre - poble - Pobla», o a «Marta - manta - marxa - panxa - panxó - pinxo». El lector només rep els mots origen i final.

Tot i que la qualitat d'un problema de mots seriats depèn del nombre de passos intermedis que separen les dues paraules clau, l'encert en la tria dels mots origen i final de la cadena és un factor molt important. Per això, quan a la columna d’«Enigmística» del diari Avui vaig proposar els mots «Barça» i «Lliga» per veure si les seves relacions eren factibles, vaig rebre diverses respostes. Les millors (les més curtes) eren dues sèries de vint i tretze passos. L’escriptor Jaume Capó proposava «Barça - barca - parca - parla - perla - perna - Berna - beina – buina (excrement de vaca) - [buida] - brida - Breda - brega - braga - [brava] - blava - clava - clama - clima - llima - Lliga». La proposta del dibuixant Néstor Macià és la més curta que coneixem: «Barça - barca - basca - bassa - passa - paisà - faisà - frisa - fresa - frega - prega - plega - llega - Lliga».

A la web de TV3 A LA CARTA hi ha disponible el vídeo complet de la primera emissió del programa TRES PICS I REPICÓ, n’he extret el fragment on els concursants han de solucionar un joc de MOTS SERIATS:

També he recuperat sis d’aquests passatemps que Màrius Serra comenta que es publicaven al suplement dominical del diari AVUI, més concretament els que van sortir durant el gener de 1992 (enguany han fet 30 anys) i us convido, si us ve de gust, a solucionar-los juntament amb un altre de collita pròpia i un parell més trets del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. Aquí els teniu:

0 – TANCO la PORTA en cinc passos.

A – Passeu de MARIT a PÈTAL

B – Passeu de SORNA a TENDÓ

---

GLOSSARI:

• Mots seriats

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "