GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 23 de maig de 2022

Relats Conjunts (maig - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El transcurs de l’imperi: Destrucció» (Thomas Cole - 1836).



LA FI DEL MÓN

La història ens havia ensenyat que a tots els grans imperis els arriba el final. Cap de les civilitzacions que ens havien precedit, per molt grans i poderoses que fossin, havien estat eternes i, en conseqüència, sabíem que la nostra tampoc ho seria. Érem conscients que, un dia o altre, el món tal com el coneixíem s’acabaria i que seria per culpa nostra. Ningú podia negar que teníem molts números en la loteria de l’autodestrucció i qualsevol d’ells podia ser el «premiat»: Canvi climàtic, crisi energètica, sobreexplotació de recursos naturals, acumulació de residus contaminants, conflicte social, precarietat laboral, pandèmies incontrolades, experiments genètics, guerres nuclears o biològiques...
Raons de pes perquè tot se n’anés en orris en qualsevol moment. Cadascun d’aquests motius era més que suficient per fer-ho petar tot i passar a la història gràcies a un gran cataclisme digne de competir amb el meteorit que va causar l’extinció dels dinosaures.

Però ni això vam saber fer bé. Per vergonya nostra, el detonant que s’ho va carregar tot no va ser un motiu tan èpic com els citats sinó només una nova comissió bancària. En aquella època, els bancs et cobraven per tot: per ingressar diners, per treure’n, per pagar amb targeta, per tenir una targeta encara que no hi paguessis res, per fer transferències, per rebre’n... En resum, qualsevol operació imaginable tenia associada la corresponent comissió. Però no s’ha de subestimar la imaginació de les entitats financeres a l’hora de fer negoci. Es van adonar que encara els quedava un servei bancari que ens oferien sovint i pel qual no ens cobraven explícitament i, com que això no podia ser, van decidir crear una nova comissió que gravés... les comissions.
Va ser el principi del final. Una vegada introduït aquest nou pagament al sistema, tot va començar a anar malament perquè cada comissió generava una nova comissió que, al seu torn, en creava una altra que, immediatament, també en produïa una de nova... convertint-se en un bucle infinit sense aturador. Alguns pensaven que el procés potser s’aturaria quan tots els comptes dels clients quedessin a zero, però aquesta esperança aviat es va esfumar quan van recordar que també hi havia una comissió per descobert. Els comptes en números vermells generaven encara més comissions que els operatius i això va incrementar el problema fins a provocar el col·lapse definitiu. Com que tota la xarxa financera mundial es dedicava només a cobrar comissions, tota la resta va deixar de funcionar. Quan la gent no va poder accedir als seus diners, el comerç es va aturar i, en conseqüència, la indústria va deixar de produir. De la mateixa manera, tots els subministraments energètics que feien rutllar la nostra societat van acabar-se de cop perquè les empreses de llum i gas van deixar automàticament de subministrar a llars i empreses quan els bancs van deixar de pagar les seves factures. Tot va deixar de funcionar i els saquejos, disturbis i guerres que van venir després només van servir per allargar una mica l’agonia. El col·lapse de la nostra antiga civilització era un fet i ningú va poder evitar l’extinció gairebé total de la humanitat...

Només uns quants afortunats ens en vam poder sortir. L’única opció que teníem era tornar als orígens. Per això, vam crear petites comunitats rurals i vam començar a conrear els nostres aliments. Va ser molt dur perquè no disposàvem de cap tecnologia moderna (tota ella havia deixat de funcionar), però vam saber adaptar-nos a la nova manera de viure i, a poc a poc, vam poder prosperar.
Això no vol dir que hàgim oblidat el que va passar, ben al contrari. Ho tenim encara molt present per no repetir els errors anteriors i és per això que tots els productes que venem al mercat comunitari estan lliures de comissions.
Bé, per ser exactes, gairebé tots. Els que estan fora de temporada sí que tenen una petita comissió, és clar. És evident que els considerats exòtics també l’han de tenir. I potser algun altre que ara no em ve al cap, però us asseguro que la gran majoria són sense comissions... de moment.


10 comentaris:

Pons ha dit...

Sempre m'ha semblat sospitós que tu hagis de confiar tots els teus diners en un banc, i, en canvi, i ells no es refiïn de tu de la mateixa manera, tal que fins i tot lliguen els bolis amb una cadeneta.

McAbeu ha dit...

PONS: Pas a pas, els bancs han sabut fer-se imprescindibles per a la nostra vida diària... i ara s'ho cobren. Si t'ho mires com a client fas bé de sospitar d'ells, els únics que se'n poden refiar sense problemes són els accionistes majoritaris.

artur ha dit...

Cap al final del relat se m'havia obert una mica d'esperança.... però se m'ha tancat de nou ràpidament ! hehehe no n'aprenem !!.....
Un relat molt ben trobat ;)
Salut !.

sa lluna ha dit...

Era una idea boníssima... si no fos per les comissions. Pensava que farien servir un sistema d'intercanvi, directament béns o serveis per altres béns o serveis. Ai la condició humana!.🤭
Molt bon relat.

Aferradetes, Mac.

Carme Rosanas ha dit...

Sorprenent final, però real com la vida mateixa: no aprenem ni a les bones ni a les males... Ho hem demostrat una i mil vegades.

Es bancs són uns lladres declarats i no m'estranya gens que ells solets es carreguin el món.

I no voldria desanimar a aquests valents de les petites comunitats rurals, però no van bé, no!

McAbeu ha dit...

ARTUR: Jo també ho penso que no n'aprenem. Per molt gros que sigui el 'cataclisme' (crisi econòmica, pandèmia, etc.) sempre n'hi ha que actuen com si el problema no anés amb ells. Sembla que l'egoisme és l'únic valor en alça de la nostra societat.

Moltes gràcies!!

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Hauria estat el més lògic donades les circumstàncies, però n'hi ha que no poden resistir-se a guanyar una mica més... i una mica més... i una mica més. Fins a arribar al punt que aquesta "mica més" que fa rics a uns pocs ens escanya a tota la resta. Potser sí que és la condició humana, però és molt trist que aquesta condició sigui tan poc humanitària.

Gràcies i una altra abraçada de tornada. :-)

McAbeu ha dit...

CARME: Ho veig igual. Sembla que no hi ha manera que ens en sortim. La pandèmia ens havia de servir per reforçar el nostre sistema de salut i, en canvi, avui el servei als CAPS és més dolent que mai. La crisi econòmica del 2008 havia de ser el punt d'inflexió d'aquell capitalisme salvatge que ens hi havia abocat i, ben al contrari, els milions del govern van servir per salvar als bancs en comptes d'ajudar les persones. Uns bancs que, d'altra banda, no tenen cap escrúpol quan toca presumir de beneficis multimilionaris alhora que cobren comissions exagerades que molta gent no pot evitar. I algú que abusa del seu poder per quedar-se els nostres diners és, efectivament, un lladre.
Dius que els protagonistes del meu relat no van bé i és cert. La nostra societat tampoc no hi va gens...

AlfredRussel ha dit...

El final sembla indicar que, entre els pocs afortunats que van sobreviure, hi havia també algun banquer emboscat... i un bon grapat de desmemoriats. El normal, vaja... Molt bon relat :)

McAbeu ha dit...

ALFRED: Cert, és ben habitual la desmemòria històrica. Sembla que a alguns els agrada repetir els errors ja comesos i sovint són els mateixos que després se sorprenen quan les coses no van bé. Com dius, tot ben normal... per desgràcia nostra.

Gràcies!!

Publica un comentari a l'entrada