Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia pictorialista de l'edifici «The Flatiron» (Edward Steichen – 1904).
HISTÒRIES VEÏNALS
Una gran ciutat és plena d’històries desconegudes. Cada barri, cada carrer, cada edifici és un caldo de cultiu on la gent interactua, un microcosmos on la vida de cada ciutadà topa amb la d’alguns dels seus veïns sense que la resta ens n’adonem. I, com que ens passen desapercebudes, hem de tenir clar que d’aquestes històries mai en podrem arribar a conèixer més que una mínima part. Totes les altres, només ens les podem imaginar.
Imaginem, doncs, que entrem dins d’un bloc de pisos d’un carrer qualsevol i fixem-nos en tres dels seus estadants. Els dos primers són en Nil i l’Otger, la jove parella homosexual que recentment ha llogat el 4t 2a i l’altra dels nostres protagonistes és la senyora Encarnació del 3r 1a, vídua i sense fills, que tota la vida ha viscut allí. Ara comparteixen edifici, però són d’èpoques (fins i tot, de mons) diferents i, en conseqüència, no tenen gairebé cap relació. Malgrat això, és inevitable que de tant en tant es trobin, ni que sigui utilitzant l’ascensor...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i li responen: «El que és una vergonya és que hagi de carretejar sola tot aquest pes». Dit això, els nois l'ajuden a posar el cistell dins l'ascensor i després també insistiran a portar-li la compra fins a la porta del pis. La senyora Encarnació només ha estat capaç de pronunciar un simple «Gràcies», però ells no n'esperaven res més. En tenen prou d'haver ajudat l’anciana i també, perquè no dir-ho, d'haver-la pogut desconcertar una mica.
o...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament. De totes maneres, prefereixen no dir res i decideixen pujar per les escales, no els ve de gust compartir l’ascensor amb aquella dona. Ara bé, aniran prement el botó de l’ascensor a cada pis que passin per a així aconseguir que aquest s’aturi cada vegada. Ho fan rient perquè ells mateixos s’adonen que aquesta ‘venjança’ és només una criaturada.
o, si no...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i se li encaren: «El que li hauria de fer vergonya és la seva homofòbia, iaia amargada!». A continuació, pugen a l’ascensor que acaba d’arribar i l'activen sense esperar la dona. Quan arribaran al seu replà, procuraran que la porta quedi travada i així deixaran l’aparell inutilitzat. Avui la vella haurà de pujar els tres pisos a peu amb tota la compra, que es foti!
o, potser...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament tot i que fan com si res i, amb un somriure, retenen l'ascensor per donar temps a la dona a entrar-hi. Només han de pujar tres pisos junts, però el trajecte és més que suficient perquè en Nil pugui escanyar la vella amb un tros de cable elèctric que duu a la butxaca. La senyora Encarnació, d'edat avançada i agafada per sorpresa, no es pot defensar i, a més, l'expertesa d'en Nil pel que fa a l'estrangulació demostra que no és la primera vegada que ho fa, així que quan l'ascensor arriba a destí, la vella ja és morta. Mentrestant, l’Otger ha aprofitat per treure-li les claus del pis de dins el moneder i, per això, en un tres i no res hi han pogut entrar sense que cap veí els hagi vist o sentit. Un cop allí, han deixat el cadàver per terra i han aprofitat per robar les joies, els diners i els quatre objectes de valor que hi havia. Després han sortit del pis de la senyora Encarnació, tan sigil·losament com hi havien entrat. Són conscients que, més tard o més d'hora, algú descobrirà el cadàver, però també estan convençuts que quan això passi ningú sospitarà de la simpàtica parella gai del 4t 2a.
Imaginem, doncs, que entrem dins d’un bloc de pisos d’un carrer qualsevol i fixem-nos en tres dels seus estadants. Els dos primers són en Nil i l’Otger, la jove parella homosexual que recentment ha llogat el 4t 2a i l’altra dels nostres protagonistes és la senyora Encarnació del 3r 1a, vídua i sense fills, que tota la vida ha viscut allí. Ara comparteixen edifici, però són d’èpoques (fins i tot, de mons) diferents i, en conseqüència, no tenen gairebé cap relació. Malgrat això, és inevitable que de tant en tant es trobin, ni que sigui utilitzant l’ascensor...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i li responen: «El que és una vergonya és que hagi de carretejar sola tot aquest pes». Dit això, els nois l'ajuden a posar el cistell dins l'ascensor i després també insistiran a portar-li la compra fins a la porta del pis. La senyora Encarnació només ha estat capaç de pronunciar un simple «Gràcies», però ells no n'esperaven res més. En tenen prou d'haver ajudat l’anciana i també, perquè no dir-ho, d'haver-la pogut desconcertar una mica.
o...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament. De totes maneres, prefereixen no dir res i decideixen pujar per les escales, no els ve de gust compartir l’ascensor amb aquella dona. Ara bé, aniran prement el botó de l’ascensor a cada pis que passin per a així aconseguir que aquest s’aturi cada vegada. Ho fan rient perquè ells mateixos s’adonen que aquesta ‘venjança’ és només una criaturada.
o, si no...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i se li encaren: «El que li hauria de fer vergonya és la seva homofòbia, iaia amargada!». A continuació, pugen a l’ascensor que acaba d’arribar i l'activen sense esperar la dona. Quan arribaran al seu replà, procuraran que la porta quedi travada i així deixaran l’aparell inutilitzat. Avui la vella haurà de pujar els tres pisos a peu amb tota la compra, que es foti!
o, potser...
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament tot i que fan com si res i, amb un somriure, retenen l'ascensor per donar temps a la dona a entrar-hi. Només han de pujar tres pisos junts, però el trajecte és més que suficient perquè en Nil pugui escanyar la vella amb un tros de cable elèctric que duu a la butxaca. La senyora Encarnació, d'edat avançada i agafada per sorpresa, no es pot defensar i, a més, l'expertesa d'en Nil pel que fa a l'estrangulació demostra que no és la primera vegada que ho fa, així que quan l'ascensor arriba a destí, la vella ja és morta. Mentrestant, l’Otger ha aprofitat per treure-li les claus del pis de dins el moneder i, per això, en un tres i no res hi han pogut entrar sense que cap veí els hagi vist o sentit. Un cop allí, han deixat el cadàver per terra i han aprofitat per robar les joies, els diners i els quatre objectes de valor que hi havia. Després han sortit del pis de la senyora Encarnació, tan sigil·losament com hi havien entrat. Són conscients que, més tard o més d'hora, algú descobrirà el cadàver, però també estan convençuts que quan això passi ningú sospitarà de la simpàtica parella gai del 4t 2a.
8 comentaris:
De totes les històries que podrien haver passat, ja et pots imaginar quina és la que m'agradaria que hagués passat, però així com va el món, totes quatre són factibles.
Bona imaginació, per dir-ho d'una manera suau. ;-))))
Aferradetes, Mac!
SA LLUNA: Moltes gràcies i una abraçada també per a tu!!
Certament, la idea del relat era partir d'un mateix punt inicial i deixar volar la imaginació cada cop més amunt, per aconseguir arribar a un final diferent cada vegada. El resultat són aquestes quatre històries que, com dius, poden ser ben factibles, malgrat que (coincideixo amb tu) algunes ens agradaria que passessin i n'hi ha que millor que no passin mai.
Ara bé, cal tenir en compte (ho dic a l'inici del relat) que cap d'elles és certa, totes són inventades, simplement imaginades. És clar que si vols saber (tal com va el món) què va passar de veritat, també t'ho puc explicar:
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l'han sentit perfectament i veuen que es refereix a una carta que acabava de treure de la bústia. Ells també l'han rebut, és un escrit de l'administrador de finques que els informa que un fons voltor ha comprat l'edifici i els vol fer fora abans de final d'any. «I tant que és una vergonya!», responen a l'anciana, «però no pateixi senyora Encarnació, que tots els veïns ens unirem per lluitar pels nostres drets. No deixarem que ens facin fora de casa nostra!»
Què deies de la meva imaginació? :-DD
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit i es giren per a mirar-la. Ella els assenyala una colla de fatxes ultradretans que es passegen pel barri onejant estanqueres i esvàstiques.
De dins del carro de la compra la vella treu un fusell semiautomàtic, surt al carrer, perm el gallet i...
prem el gallet
La del fons voltor és la que més m'agrada de totes per ser la més realista, jo la inclouria dins del relat oficial.
En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l'han sentit perfectament i just en aquest moment Galactus arriba a la terra i trepitja l'edifici sencer
Sí, acabo de veure el nou tràiler dels quatre fantàstics.
XAVIER: Bona aquesta. M'ha agradat aquesta senyora Encarnació amb les idees tan clares de la teva versió, tot i que prefereixo no imaginar-me com ha de ser el barri si has d'anar a comprar amb un fusell semiautomàtic dins el cistell. ;-)
Gràcies per la teva aportació. Em fa content veure com el meu relat dona més joc.
PONS: La versió del fons voltor em va venir al cap després d'enllestir el relat tal com l'he publicat i vaig estar a punt d'escriure-la per afegir-la com una mena de contrapunt, tal com li he dit a Sa lluna, entre les històries imaginades i la realitat. Finalment, vaig preferir mantenir la idea original i no ho vaig fer, però fou una decisió presa amb una mica de recança i, per això, he aprofitat la primera ocasió que he tingut per escriure-la de veritat i fer-la sortir als comentaris. M'alegro que t'hagi agradat!
I moltes gràcies també per la teva aportació. Una versió de la història amb un final ben contundent (de manera literal) que la fa entrar directament dins la ciència-ficció. :-))
Vaja!.... per quedar-me una, diria la primera que no hi ha morts pel mig ! : ) Millor que hi hagi respecte per un mateix i pels demès.
Aquesta calor fa pujar la sang, es veu ! heheheh
Bona setmana !!.
Publica un comentari a l'entrada