Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [IV]

Toca posar punt final a la sèrie de ressenyes estiuenques que enguany he publicat cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb una última novel·la d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí la teniu...

SENYOR DE LES MOSQUES
[Lord of the Flies]
(William Golding – 1954)

A causa d’una guerra no especificada, un avió que transporta un grup de nois anglesos de sis a tretze anys és abatut i naufraga prop d’una illa deserta. Sense cap adult supervivent, els nens i adolescents han de gestionar-se sols mentre esperen ser rescatats. Al principi, intenten organitzar-se de manera civilitzada, establint normes i assignant tasques, però ben aviat tot es complica per les baralles i la divisió entre els protagonistes, que acabaran transformant l’aventura en un malson.

Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura, conegut per la seva visió pessimista de la naturalesa humana. Els tres protagonistes principals representen clarament les diverses facetes de la nostra societat: Ralph (la raó), escollit democràticament com a líder del grup, té com principal prioritat ser rescatats i aconseguir sortir de l’illa; Jack (la força), cabdill dels nois més grans encarregats d'aconseguir carn per alimentar-se, gaudeix de la vida sense supervisió adulta i només pensa en la caça; Porquet (la intel·ligència), menystingut pel seu sobrepès, és sovint ignorat i incapaç de fer-se respectar. El problema principal, doncs, no és l’entorn (una illa gairebé paradisíaca amb fruita a dojo per menjar, aigua per beure i clima tropical) sinó aquestes diverses maneres d’enfrontar-se al tràngol que els ha tocat viure que fan insostenible la relació entre ells. Quan a aquest còctel ja prou ‘explosiu’ s’hi afegeix un element determinant: la por provocada per una suposada bèstia salvatge que s’amaga a la selva, els fets es precipiten i s’acaba produint la irremeiable divisió del grup. Jack i els seus “salvatges” estableixen un nou campament on s’acabaran afegint gairebé tots els nois que preferiran canviar el seny i la democràcia per la seguretat oferida per la tirania del nou líder més fort. Finalment, Ralph es queda sol... i es converteix en l’enemic a abatre pel grup que ja no accepta dissidències.

Es tracta, doncs, d'una al·legoria de la nostra societat representada per aquest grup de nois que, malgrat haver estat educats amb els valors de la civilització, acaben oblidant-los per cedir a la violència i la barbàrie. Tot i que fou escrita fa més de setanta anys, aquesta novel·la m’ha fet reflexionar sobre els perills ben actuals als que s’enfronta la nostra ‘civilització’ amb l’auge de tendències cada cop més autoritàries i violentes. Aquest fet és el que més m'ha agradat d'aquesta lectura que, malgrat que al principi potser és una mica lenta i massa descriptiva, en els seus capítols finals aconsegueix atrapar-te fins a arribar a un desenllaç que, tot i ser força lògic, també aconsegueix sorprendre al lector. A pesar de ser protagonitzat per nens no és un llibre infantil, sinó que té escenes de gran crueltat que es carreguen aquesta suposada innocència innata i mostren com pot ser de fràgil la civilització quan les circumstàncies la porten al límit. Només per això val la pena llegir-lo, com a mínim no et deixa indiferent.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 027 [M09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per dues fotografies de les pintures rupestres de la Roca dels Moros [el Cogul - les Garrigues]: les originals (gairebé esborrades) i la reproducció que es mostra al Centre d'Interpretació del jaciment.

FENT HISTÒRIA, FENT REELS

Els youtubers responsables del videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis» s'han proposat produir un vídeo espectacular per rescabalar-se del fracàs de la seva última emissió en directe. Per raons que ara no venen al cas, no van poder emetre el vídeo que tenien previst des del refugi de muntanya del Gorg d’en Banyeta perquè, tan bon punt van encendre els focus per il·luminar el set de rodatge, uns "amables" excursionistes —un tal Xavi i els seus amics— els van fer fora a empentes del refugi en plena tempesta, acusant-los de fantasmes. Sembla increïble, oi? Doncs és ben cert, hi ha gent de tota mena en aquest món.

Per culpa d’aquells energúmens, van perdre un munt de ‘likes’ i un grapat de seguidors, i això no es pot permetre. Així que han decidit fer una emissió especial entrant d’estranquis a les coves de l’Alta Foixarda per gravar-hi el seu famós jaciment prehistòric. Aquest jaciment conté unes valuoses pintures rupestres que fa anys que ningú pot veure en directe, perquè, a causa del seu mal estat de conservació, no s’hi permeten les visites. La gent s’ha de conformar amb les reproduccions del centre d’interpretació. Però ells no són "gent". Ells són youtubers famosos, i per tant no els toca complir les mateixes regles que a la resta de mortals.

No podem explicar aquí com han aconseguit entrar a la cova prohibida (rebentant el cadenat com uns okupes qualssevol), però el fet és que ja són dins. Patint perquè no aparegui algun guarda que els enxampi in fraganti, preparen tot el material necessari per a la gravació amb l'ai al cor. Aquesta vegada no poden emetre en directe perquè allà dins no hi ha cobertura. Així que la prudència els obliga a ser discrets i treballen quasi a les fosques, amb prou feines veuen res. Un cop enllestits els preparatius, ja encendran els potents leds que els permetran gravar aquella obra d’art paleolítica. Però, quan ho fan... continuen sense veure res. Les pintures estan tan malmeses que gairebé no es distingeixen. És inútil gravar cap vídeo, els seus seguidors no els donaran cap m’agrada per veure una paret de roca que sembla ben buida.

Desolats, però decidits, descarten immediatament la idea de repassar les pintures per fer-les més visibles (per desgràcia no porten cap retolador a sobre, i un mamut fet a bolígraf no colaria gaire). Passaran al pla B: demà al matí aniran al centre d’interpretació com fa tothom, pagaran l’entrada com fa tothom i gravaran les reproduccions com fa tothom. Ara bé, no emetran un simple vídeo com faria tothom. No. Ells seran més originals: editaran el vídeo amb IA per aconseguir que els animals i els caçadors prehistòrics es moguin. Primer volien reproduir en 3D una cacera prehistòrica de manera fidel, però finalment, pensant en els seus seguidors, han decidit que serà millor que els protagonistes de les pintures es posin a ballar amb una musiqueta divertida de fons. Segur que ho petaran!!

Test d'intel·ligència - 026 [L09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [III]

Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un altre clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

És aquest...

TARZAN DE LES MONES
[Tarzan of the Apes]
(Edgar Rice Burroughs – 1914)

L’any 1888, un jove lord anglès i la seva esposa embarassada viatgen cap a la costa occidental d’Àfrica amb destí a una colònia britànica on no arribaran mai, perquè els mariners del vaixell s’amotinen i els abandonen prop d’una selva habitada únicament per animals salvatges. Allí, la parella construeix una cabana per protegir-se, amb el seu fill que neix pocs mesos després, dels atacs de les feres mentre esperen un rescat cada cop més improbable. Per desgràcia, un any després del naixement del nadó, la mare mor, i poc després el pare, que ha abaixat la guàrdia aclaparat pel tràgic esdeveniment, és assassinat pel líder d’un grup de grans simis salvatges. El nen no correrà la mateixa sort, ja que és adoptat per una de les mones que acaba de perdre el seu fill i serà criat com un simi més. L’anomenaran Tarzan ("Pell blanca", en el llenguatge dels simis), i a mesura que es fa gran no només creixerà en força física i agilitat (imprescindibles a la selva), sinó que també ho farà en intel·ligència (sent capaç d’aprendre a llegir i escriure gràcies als llibres de beceroles que descobreix en aquella cabana, que ell ignora que fou la dels seus pares). Quan arriba a l’edat adulta, les seves extraordinàries habilitats desperten la gelosia del líder dels simis, que finalment s’hi enfronta en combat... i perd. Tarzan de les mones es converteix així en el rei de la selva.

Tenim entre mans un gran llibre d’aventures amb tots els ingredients necessaris que fan que la seva lectura ens atrapi des de les primeres pàgines: drama, lluites ferotges, incidents selvàtics, una tribu de caníbals, un tresor enterrat i, fins i tot, l’amor en una relació que acabarà deixant-nos un regust agredolç. Com que és una novel·la escrita fa més de cent anys, no és estrany trobar-hi certs aspectes que ens grinyolen una mica (o força) vistos des de la nostra perspectiva actual, com el racisme (els negres no queden massa ben parats) o el classisme (Tarzan és tan «perfecte» no per ser blanc, sinó perquè és un aristòcrata, i aquesta noblesa familiar no es perd ni que t’hagi criat una mona al mig de la selva). Tanmateix, el llibre també ens ofereix una crítica al colonialisme europeu que feia estralls a l’Àfrica i una reflexió, a estones força divertida, sobre la nostra «civilització», contraposant-la a la senzillesa de la vida natural.

Jo m’ho he passat molt bé llegint aquest clàssic de la literatura d’aventures, amb un protagonista que, d’alguna manera, s’anticipa al concepte actual d’un superheroi. Tarzan, com he apuntat abans, és l’home perfecte: fort, intel·ligent, bell, alt, valent, generós, honorable... capaç de proeses fantàstiques (en el sentit d’excepcionals, però també de fantasioses en alguns casos) i amb un codi moral impecable en cada circumstància, tant quan ha de matar un lleó al mig de la selva armat només amb un ganivet com quan viatja als Estats Units darrere la seva enamorada i s’ha d’adaptar a la civilització. Situat sempre en mig d’aquests dos mons tan diferents, el nostre protagonista no acaba de trobar el seu lloc i se’ns presenta com un personatge força solitari, desarrelat i, en certa manera, alienat de la societat humana: característiques que també trobem en molts superherois moderns. No és gens estrany que s’hagi convertit en tot un referent literari i cultural.

Test d'intel·ligència - 025 [E09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Jocs de sobretaula - 020

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur i Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Xavier Pujol que mostra l'interior del refugi de muntanya de l'Illa (Estany de l'Illa - Principat d'Andorra).

TRAGÈDIA AL REFUGI

El cel ja estava força ennuvolat quan l’Enric, la Jana i en Xavi van arribar al nou refugi del Gorg d’en Banyeta. Havia estat una jornada dura trescant per la muntanya, però l’esforç havia valgut la pena i havien aconseguit arribar a destí abans que el mal temps no els fes la guitza. El refugi, modern i acollidor, s’alçava com una benedicció entre la boira que començava a baixar i seria el lloc ideal on passar la nit a sopluig de la tempesta que aquells núvols anunciaven.

El guarda els va rebre amb un somriure amable. En aquella època de l’any no hi havia gaire moviment a la muntanya i podrien gaudir, quasi en exclusiva, de les comoditats d’aquell refugi nou de trinca. L’edifici havia estat construït recentment al mateix lloc on abans hi havia l’anterior refugi que un devastador incendi havia destruït força anys enrere i substituïa, per fi, aquell barracó provisional que havien instal·lat uns metres més avall després de la tragèdia. “Sí que fou una tragèdia —els va dir el guarda—. Una parella d’excursionistes van voler fer-se el sopar amb un fogonet de gas que va resultar defectuós i va esclatar. En un instant, una gran bola de foc ho va cremar tot i el refugi va quedar convertit en cendra. Aquells dos dissortats van morir entremig de les flames sense que ningú pogués fer res per salvar-los”.

Malgrat que tot això havia passat quan ells encara eren uns nens i que ja havien sentit la mateixa història més d’una vegada, els nostres amics no van poder evitar el calfred que els provocà saber que passarien la nit al lloc exacte on havia succeït tot. Del calfred van passar al sobresalt quan el cel s’enfosquí ràpidament per donar pas a la tempesta anunciada. Un primer llamp els enlluernà i de seguida quedaren eixordats pel fort tro que esclatà a continuació, mentre l’intens vendaval feia espetegar sobre les finestres la pluja que queia furiosa. I darrere del sobresalt arribà l’ensurt quan, uns segons després, s’obrí la porta de sobte i dues figures mullades i enfangades van entrar, tremolant. Portaven roba passada de moda: pantalons de llana, botes de cuir desgastades i pesades motxilles que semblaven tretes d’un museu. Un d’ells desplegà un mapa de paper xop sobre la taula.

—L’última tecnologia en GPS, no? —va dir l’Enric, burleta. La Jana esclafí una rialla nerviosa.

Els nouvinguts no en feren cas. De fet, es comportaven com si estiguessin sols. Sense obrir boca i com si coneguessin de sobres el lloc, van dirigir-se directament a una taula en concret i començaren a dipositar-hi a sobre alguns estris de cuina que treien de les seves velles motxilles. Tot aquell parament tenia aspecte d’antic, d’una altra època. L’Enric, la Jana i en Xavi es miraven aquell desplegament amb una mitja rialla que se’ls hi glaçà en sec quan veieren que també hi deixaven una mena de vell fogonet de gas i es disposaven a encendre’l.

De sobte, ho entengueren tot. La història es repetia. Tenien davant seu els fantasmes dels excursionistes que van morir en l’incendi. El vell refugi havia quedat maleït i el nou no se’n deslliuraria de patir el mateix destí. La Jana feu un crit de terror i l’Enric mirà inútilment al seu voltant intentat trobar una inexistent sortida d’emergència. Només en Xavi va provar d’evitar el desastre:

—Eh! Atureu-vos! Això no es pot fer aquí! —va cridar, aixecant-se esperitat.

El seu advertiment, però, no va arribar a temps. El gran esclat de llum que sorgí d’aquell estri, els encegà i tot es tornà blanc en un instant.

...

—Què passa amb tants crits? —va dir un dels desconeguts—. Podríeu fer una mica menys de xivarri, si us plau. N’hi ha que estem treballant...

Quan els nostres protagonistes van recuperar completament la vista, tot el menjador del refugi estava il·luminat pels potents leds d’aquella llanterna amb forma de vell fogonet de gas i els nouvinguts, que ja havien acabat de preparar el "set de rodatge", es disposaven a començar a emetre el nou directe del seu videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis»

Test d'intel·ligència - 024 [M08]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [II]

Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí el teniu...

PRIMER I SEGON LLIBRE DE LA JUNGLA
[The Jungle Book / The Second Jungle Book]
(Rudyard Kipling – 1894/1895)

Els dos volums del LLIBRE DE LA JUNGLA recullen un total de quinze relats (set al primer volum i vuit al segon), protagonitzats per animals que, tot i la seva natura salvatge, segueixen les normes d’una ancestral "Llei de la jungla". Aquesta llei els imposa un sistema moral que, en alguns casos, es contraposa a la naturalesa humana que sovint resulta força més caòtica i sempre molt menys justa. Poc més de la meitat dels contes (tres del primer volum i cinc del segon) giren al voltant de les aventures de Mowgli, un nen criat per llops i educat per la pantera Bagheera, l'os Baloo i la serp Kaa, mentre s'enfronta a la constant amenaça del tigre Shere Khan. La resta de relats aborden històries amb altres protagonistes: una foca blanca que cerca una illa segura per als seus congèneres, una mangosta que defensa una casa de les cobres, un vell elefant que treballa per al govern de l'Índia, els animals de tir d’un exèrcit, un ermità que salva un poble d’un despreniment de terres gràcies a l’advertiment d’un mico i un cérvol, un cocodril que caça al gual d’un riu, o uns gossos que condueixen un trineu a l’Àrtic.

Tot i que els relats protagonitzats per Mowgli són força famosos, la versió popular que coneixem de la seva història en gran part prové d’adaptacions cinematogràfiques que es desvien bastant del text original. Així, la pel·lícula clàssica dirigida per Zoltan Korda el 1942 manté la premissa bàsica, però presenta una trama ben diferent. Per la seva banda, les adaptacions de Disney (tant la versió animada de 1967 com la pel·lícula de 2016) ofereixen una versió més suavitzada, eliminant o alterant elements importants per fer-la més accessible a un públic infantil. I, finalment, la versió de Netflix de 2018 seria la més fidel a la narració i el to original, tot i que no recrea tots els relats i introdueix alguns personatges i situacions no presents als llibres.

Pel que fa a la lectura, he de confessar que no m’ha entusiasmat tant com m’esperava. Això no vol dir que m’hagi desagradat, però sí que en alguns moments l’he trobat feixuga i se m’ha fet pesat el plantejament moral que predomina al llarg del text. L’obra presenta animals «humanitzats» (savis, honestos i seguidors d’aquella llei ancestral que he comentat) però sempre supeditats a la superioritat moral i física de l’home (cap dels animals de la jungla pot aguantar la mirada al nen Mowgli, per exemple). Aquesta visió de l'ésser humà com a figura dominant és l’esperada en un text de finals del s. XIX on es reflecteixen les ideologies imperialistes de l'època victoriana que entenien la natura només com a una entitat a conquerir i dominar, però llegit des d’una perspectiva moderna, això m’ha provocat un cert rebuig com a lector.

De totes maneres, si s’ignoren aquests aspectes morals i filosòfics ja superats, no es pot negar que les descripcions i la narració són reeixides i que Kipling sap dotar els seus protagonistes animals d'una personalitat perfectament definida i complexa. És a través d’aquests personatges que construeix un llibre d’aventures prou entretingut que entenc perfectament que hagi esdevingut un gran clàssic de la literatura juvenil. Sens dubte és més adequat pels adolescents que no per als infants a causa de la cruesa d'algunes escenes violentes, però en definitiva són els joves lectors els que poden sentir-se especialment atrets per les peripècies de Mowgli, un «cadell humà» que, tot aprenent els valors de l’amistat i l’honestedat, s’enfronta al rancor i la venjança, finalment sortint-ne victoriós.

En conclusió, aquest recull de faules a mi no m’ha acabat de convèncer del tot, però reconec que EL LLIBRE DE LA JUNGLA conserva una riquesa narrativa que pot seguir captivant als lectors. La història de Mowgli i els seus amics animals és un referent clàssic que, tot descrivint els aspectes i maneres de fer d’una societat (l’Índia colonial de fa 130 anys) que ha quedat obsoleta, continua oferint una oportunitat per reflexionar sobre la relació entre la humanitat i la natura.

Test d'intel·ligència - 023 [L08]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (juny - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia pictorialista de l'edifici «The Flatiron» (Edward Steichen – 1904).

HISTÒRIES VEÏNALS

Una gran ciutat és plena d’històries desconegudes. Cada barri, cada carrer, cada edifici és un caldo de cultiu on la gent interactua, un microcosmos on la vida de cada ciutadà topa amb la d’alguns dels seus veïns sense que la resta ens n’adonem. I, com que ens passen desapercebudes, hem de tenir clar que d’aquestes històries mai en podrem arribar a conèixer més que una mínima part. Totes les altres, només ens les podem imaginar.

Imaginem, doncs, que entrem dins d’un bloc de pisos d’un carrer qualsevol i fixem-nos en tres dels seus estadants. Els dos primers són en Nil i l’Otger, la jove parella homosexual que recentment ha llogat el 4t 2a i l’altra dels nostres protagonistes és la senyora Encarnació del 3r 1a, vídua i sense fills, que tota la vida ha viscut allí. Ara comparteixen edifici, però són d’èpoques (fins i tot, de mons) diferents i, en conseqüència, no tenen gairebé cap relació. Malgrat això, és inevitable que de tant en tant es trobin, ni que sigui utilitzant l’ascensor...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i li responen: «El que és una vergonya és que hagi de carretejar sola tot aquest pes». Dit això, els nois l'ajuden a posar el cistell dins l'ascensor i després també insistiran a portar-li la compra fins a la porta del pis. La senyora Encarnació només ha estat capaç de pronunciar un simple «Gràcies», però ells no n'esperaven res més. En tenen prou d'haver ajudat l’anciana i també, perquè no dir-ho, d'haver-la pogut desconcertar una mica.

o...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament. De totes maneres, prefereixen no dir res i decideixen pujar per les escales, no els ve de gust compartir l’ascensor amb aquella dona. Ara bé, aniran prement el botó de l’ascensor a cada pis que passin per a així aconseguir que aquest s’aturi cada vegada. Ho fan rient perquè ells mateixos s’adonen que aquesta ‘venjança’ és només una criaturada.

o, si no...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i se li encaren: «El que li hauria de fer vergonya és la seva homofòbia, iaia amargada!». A continuació, pugen a l’ascensor que acaba d’arribar i l'activen sense esperar la dona. Quan arribaran al seu replà, procuraran que la porta quedi travada i així deixaran l’aparell inutilitzat. Avui la vella haurà de pujar els tres pisos a peu amb tota la compra, que es foti!

o, potser...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament tot i que fan com si res i, amb un somriure, retenen l'ascensor per donar temps a la dona a entrar-hi. Només han de pujar tres pisos junts, però el trajecte és més que suficient perquè en Nil pugui escanyar la vella amb un tros de cable elèctric que duu a la butxaca. La senyora Encarnació, d'edat avançada i agafada per sorpresa, no es pot defensar i, a més, l'expertesa d'en Nil pel que fa a l'estrangulació demostra que no és la primera vegada que ho fa, així que quan l'ascensor arriba a destí, la vella ja és morta. Mentrestant, l’Otger ha aprofitat per treure-li les claus del pis de dins el moneder i, per això, en un tres i no res hi han pogut entrar sense que cap veí els hagi vist o sentit. Un cop allí, han deixat el cadàver per terra i han aprofitat per robar les joies, els diners i els quatre objectes de valor que hi havia. Després han sortit del pis de la senyora Encarnació, tan sigil·losament com hi havien entrat. Són conscients que, més tard o més d'hora, algú descobrirà el cadàver, però també estan convençuts que quan això passi ningú sospitarà de la simpàtica parella gai del 4t 2a.

Test d'intel·ligència - 022 [E08]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Després de l’avançament especial fora de programa del mes de maig, arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2025 publicaré cada segon dijous de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per una selecció de novel·les d’aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura. He triat tres clàssics del gènere ben coneguts i un altre força més recent d’una autora catalana que narra les peripècies d’una noieta al nord de Canadà, un detall que em serveix per a apuntar-me un any més (i ja en van quatre) al #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Començo, doncs, per aquest últim...

EMBOSCADES AL GRAN NORD
(Margarida Aritzeta – 2009)

La Marina és una noia catalana de setze anys que ha viatjat al Canadà per anar a viure amb uns parents que gairebé no coneix. Un cop allí, però, s’adona que el seu oncle té intenció de prostituir-la i, evidentment, decideix fugir d’aquella casa així que pugui. Ho fa durant la nit de Sant Joan, quan tot el poble està distret gaudint del castell de focs que celebra el solstici d’estiu, i un cop al carrer aprofita que una camioneta està fent maniobres per sortir d’un aparcament massa estret per colar-se dins la caixa del vehicle sense que ningú la vegi i així poder abandonar aquell indret. Uns quants quilòmetres més tard, mentre passaven pel mig del bosc, rebenta una de les rodes del cotxe i en Luc i en Jim, els dos indis muntanyesos que el condueixen, s’han d’aturar per reparar-la. Serà aleshores quan descobriran la polissona dins la seva camioneta i començarà la verdadera aventura de la nostra protagonista...

Aquesta és una novel·la juvenil, tant perquè els seus protagonistes principals ho són com per la manera com està escrita, però tot i que el lector jove s’hi pugui sentir més identificat, he de dir que té característiques que la fan interessant per a qualsevol edat. La trama, a estones trepidant, inclou intriga, segrestos, atacs, traïcions i més d’un ‘cliffhanger’ que deixa als protagonistes (i al lector) amb l’ai al cor. Mentre avança el relat, seguim els tres joves protagonistes en el seu intent de fer arribar el calumet de la seva tribu, la famosa pipa de la pau dels indígenes americans, fins a una reunió dels caps indis amb els governants blancs. Aquest estri tradicional és imprescindible perquè aquella reunió acabi amb un acord i, conscients d’això, els responsables d’una companyia petroliera que saben que el conflicte els permetrà fer la seva als terrenys indis sense gaire control, provaran d’impedir que aquell calumet arribi al seu destí. Per ella mateixa, aquesta aventura ja aconsegueix enganxar força al lector, però allò que m’ha semblat més interessant de la novel·la és com l’autora ens mostra també la vida dels pobles indígenes i els problemes que els comporta sentir-se relegats dins de les seves reserves mentre es veuen obligats a adaptar-se a una «civilització» que no és la seva. Ja sabem que aquests xocs culturals, on sempre són els mateixos els que tenen les de perdre, són ben coneguts i es repeteixen en diversos indrets sense que sembli que hi hagi gaire interès a trobar-los alguna solució, per això no vol dir que no els hàgim de continuar tenint presents.

I aquesta novel·la ho aconsegueix això mentre seguim l’aventura dels tres protagonistes pels inhòspits territoris del nord-est del Quebec que estan molt lluny de casa nostra en molts aspectes, però ben a prop en d’altres. M’ha agradat haver-la pogut llegir.

LIPOGRAMA

Un LIPOGRAMA és un text en què s’ometen intencionadament totes les paraules en què apareix una determinada lletra o un grup determinat de lletres.
El seu grau de dificultat depèn, òbviament, de la llargada del text que ens proposem escriure i de la freqüència d’ús en l’idioma escollit de les lletres absents. D’aquesta manera, els lipogrames de més mèrit són els que eviten una de les vocals que, en el cas de la llengua catalana, sumen en conjunt un 50% de percentatge d’utilització (un 30% ja se l’emporten només la E i la A) o, força menys, els que deixen fora alguna de les consonants més usuals com S, R, L, N o T (aquestes cinc apareixen amb una freqüència d'un 30% en total). Molt més fàcil seria fer un lipograma obviant alguna de les lletres menys utilitzades com W, K, Z o Ç (cadascuna amb una freqüència per sota del 0,2%), però en aquest cas de repte lingüístic n’hi hauria ben poc i resultaria una tasca trivial sense gens d'interès com a joc de paraules.

Vegeu aquest exemple en forma d’enigma mental que vaig publicar al blog ja fa uns anys:

309. L'OBJECTE PERDUT: Un inspector polonès de cognom molt difícil, Yuwçikecz, rep un text sobre un objecte perdut, el llegeix i reconeix que no pot descobrir-ne ni un indici. El document diu que l'objecte en qüestió pot ser petit o no, és dels primers segons un ordre o dels últims segons un de diferent, és molt útil i tothom se'n serveix... El text és més prolix, minuciós i meticulós, però l'inspector no en treu res per molt que el rellegeixi diversos cops. Li diuen que tots els indicis possibles són presents dins del document, però l'home no pot fer res i el desesper l'omple, ple de nervis que el corsequen es rendeix sense remei i et cedeix l'escrit. Tu no ets ni més intel·ligent ni tens més estudis que l'inspector i no entens res del text que no és escrit en polonès, però llegint el document en qüestió descobreixes l'objecte perdut en un moment. Pots dir-nos quin és, sí o no?

Aleshores va costar una mica treure’n l’entrellat perquè no vaig avisar que es tractava d’un lipograma, però en aquesta ocasió segur que no heu tardat gens a descobrir que aquest misteriós «objecte perdut» és la lletra A.
Aprofito l’avinentesa per recordar altres vegades que em vaig atrevir amb els lipogrames al XAREL-10. Participant en els recordats JOCS LITERARIS de Jesús M. Tibau, vaig escriure un sonet sense cap I (JL253) i dos contes curts, un obviant la E (JL177) i l’altre sense la I (JL113).

EXERCICIS D’ESTIL (Raymond Queneau)
[Versió catalana: Annie Bats i Ramon Lladó]

La paraula LIPOGRAMA integra els mots grecs λείπειν (lipo-, ‘mancat de’) i γράμμα (gràmma, ‘lletra’) que li donen el seu significat d’«abandonar una lletra».
Històricament, es considera que el primer exemple del que es té notícia és un poema titulat "Oda als centaures" d’un autor grec del s. VI aC anomenat Las d'Hermione (o Lasos d'Hermíona). En aquest poema no apareix la lletra sigma i sembla que el mateix autor va repetir l’experiència en un altre poema, "Himne a Demèter", del qual només ha arribat fins als nostres dies el primer vers. Altres exemples antics són reescriptures lipogramàtiques de grans textos literaris fetes per alguns poetes grecs de l'antiguitat tardana, com Nèstor de Laranda que, al segle III, va compondre una versió de la Ilíada d’Homer eliminant de cadascun dels cants que formen l’obra original una de les lletres de l’alfabet grec (en el primer llibre ometia l'alfa, en el segon la beta, i així successivament). Posteriorment, un gramàtic grec de nom Trifiodor, el va imitar fent el mateix procés de reescriptura amb la també homèrica Odissea. Aquestes obres, però, s’han perdut i només les coneixem a partir de referències posteriors. El primer lipograma que es conserva és del segle VI, el monjo Fabi Plancíades Fulgenci va compondre el "De aetatibus mundi et hominis" (Sobre les edats del món i de l'home) en vint-i-tres capítols mancats, respectivament, de cadascuna de les vint-i-tres lletres que aleshores tenia l'alfabet llatí.
Com altres jocs lingüístics, els lipogrames van ressorgir durant el Barroc destacant, sobretot, a Espanya i a Itàlia. Segurament l’exemple més conegut en castellà és l’obra "Varios effetos de amor en cinco novelas exemplares (Y nuevo artificio de escrevir prosas, y versos sin una de las cinco lettras vocales, excluyendo Vocal differente en cada Novela)" de l’escriptor hispanoportuguès Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662).
Hem d’arribar, però, a ple segle XX per trobar dues de les fites lipogramàtiques més reeixides. Una d’elles és la novel·la "Gadsby" (1939) del nord-americà Ernest Vincent Wright que quan es va assabentar, llegint un estudi sobre el CRIPTOGRAMA que apareix al conte ‘L’escarabat d’or’ d’Edgar Allan Poe, que en anglès la lletra E és la d’ús més freqüent, va prendre la determinació d'erradicar aquesta vocal de la seva novel·la fins a aconseguir enllestir una obra de 50.110 paraules i més d’un quart de milió de lletres entre les quals no hi ha cap E.
De totes maneres, l’exemple més paradigmàtic en el camp dels lipogrames és la novel·la "La disparition" que Georges Perec va publicar l’any 1969. Es tracta d'una novel·la policíaca amb una trama on s'inclouen desaparicions, però la veritable «desaparició» del text és la de lletra "E". La vocal més difícil d'evitar en francès que, amb un admirable esforç gramatical, l'autor aconsegueix escamotejar al lector en les aproximadament 300 pàgines del seu llibre. L’any 2017, l’escriptor Adrià Pujol va publicar-ne la versió en català que té unes 70.000 paraules sense cap A i que va titular "L’eclipsi".

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), Màrius Serra cita també alguns exemples literaris de lipogrames en català.

El més antic seria la transcripció del primer exemple conegut de textos lipogramàtics en el nostre idioma recollits originàriament en el manuscrit núm. 18 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat (un aplec de textos literaris en vers i en prosa, castellans, catalans i llatins datat l’any 1746 i procedent del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra) que van aparèixer publicats durant 1880 al setmanari vigatà "La Veu del Montserrat (setmanari popular de Catalunya)". Precedits per l’epígraf «Varietats» i amb el títol «Curiositat gran de las cinch vocals», els textos són cinc suposades cartes. La primera sense cap A, la segona sense E, la tercera evitant les O (malgrat que a la transcripció se n’escapen fins a quatre), la quarta prescindeix de fins a tres lletres, I–Y–J, i finalment la cinquena on no apareix la parella U–V. Estan escrites en el català d’abans de la normativització ortogràfica, però això no els resta cap mèrit per a ser considerades com tot un tresor en l’àmbit de la nostra ludolingüística.
En tenim una mostra a l’inici de la carta sense E on podem llegir una de les típiques fórmules de cortesia epistolar de l’època:

«Amich caríssim: La mia salut, junt ab la dona, fills y fillas, y la criada, gosam salut, gracias al Altíssim, al qual suplico vos mantingau ab tota la vostra casa y família, axí com la mia...»

L’altre exemple és més recent. L’any 1990, el pintor i bibliòfil olotí Miquel Plana va editar un llibre titulat "En defensa de la lletra", en el qual vint-i-sis escriptors catalans foren requerits per escriure un text basant-se en una de les lletres de l’alfabet. El poeta Miquel Martí i Pol s'encarregà de la P escrivint un conte on no trobem cap P.
Ell mateix ho explica en el paràgraf final d’aquell relat que us copio a continuació:

«En aquest conte –ho remarco amb tota la intenció– no hi surt ni una sola vegada la lletra que estic segur que l'enemic hi sotjava. Que es faci fotre! Diuen que de vegades la millor defensa és un bon atac. No ho dubto gens. D'altres vegades, tanmateix, el millor atac és una bona defensa. Almenys en aquesta ocasió no sabrà com fer-s'ho si em vol mirar amb aquell aire, entre ingenu i sorneguer, que tan fart em tenia. Ho torno a dir amb tots els cinc sentits: que es facin ben refotre!»

Finalment, al llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana - 2010) on l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís presenta un mateix relat de 123 maneres diferents, trobem tres variants basades en els lipogrames. A «Lipograma» l'autor reescriu la història sense cap lletra A, a «Liponímia» no fa servir cap substantiu i a «Lipoverb» evita qualsevol forma verbal.
Us deixo el relat original i aquestes tres variacions lipogramàtiques:

RELAT: Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l’aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: «Jo també soc de Cassà de la Selva!» i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me’l a la panxa. Em vaig despertar dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, un policia d’uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: «Somreia, mentre us apunyalava?.

LIPOGRAMA: Com tots els primers dijous de mes, vull prendre un suc bru i espès vers Petritxol, però no puc moure’m més lluny del comerç d’estris pluviosos del número disset, on m’immobilitzo per imposició d’un ésser femení de rostre ombrívol. És un individu bonic, però, de pèls testers llongs i negres i un penjoll del bord esquerre del musell. Un esgüell seu: «Soc dels encontorns del Gironès» i, sense cedir-me temps per respondre, treu un coltell del seu bossot i me l’introdueix ventre endins. Em desperto dos dies després, en un llit mèdic. Prop meu, seu un cerber d’uniforme que, crec, no em treu l’ull de sobre. Vol entendre tot primer si l’ens bregós tingué un somriure mentre em ferí.

LIPONÍMIA: Sí, mensualment vaig a xocolatar, caminant, molt barceloní. Per què, doncs, no vaig poder anar gaire lluny i, paraigüer, vaig haver d’aturar-me al dissetè? Aquella qui m’obstaculitzava era força bonica, cabelluda, nasalment enjoiada. Enfurismada, cridava. «Sóc cassanenca, i selvàtica també». Aviat va agredir-me, però, molt blancament armada, i jo, silenciós, abans de poder respondre, vaig caure, foradat. Em vaig despertar molt més tard, ajagut i hospitalitzat. De seguida vaig sentir-me vigilat, interrogat policíacament. Però ni tan sols esforçant-me no podria recordar-me si s’havia fumut mentre em danyava.

LIPOVERB: Degustació impacient de xocolata desfeta cada primer dijous de mes al carrer Petritxol. Aquell dia, però, aturada obligatòria i involuntària a la botiga de paraigües del número disset, per culpa d’una noia d’aire malhumorat. Força bonica, això sí, amb els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Un crit seu: «Jo i Cassà de la Selva!» i, sense més dilació, moviment punxant i peremptori del seu ganivet cap a la meva panxa. Retorn a la consciència dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, vigilància aparent d’un policia d’uniforme. Una pregunta de l’agent: «Somriure femení durant la perforació?»

---

GLOSSARI:

• Lipograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: