Relats Conjunts (octubre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today).

FULL DE RECLAMACIONS

Per la present, vull deixar constància de la meva queixa pels fets succeïts aquesta tarda a l’establiment «HOLODECK: The Next Generation» de la nostra ciutat. Hi he anat, amb el meu fill, per gaudir d'una (i cito textualment de la seva publicitat) "experiència multisensorial d'entreteniment immersiu, dissenyada amb la tecnologia més innovadora en hologrames d'alta resolució, que et submergirà dins un món virtual sense límits". Es tracta, per tant, de l’aplicació pràctica d’una revolució tecnològica que fins ara només podíem imaginar a les sèries de ciència-ficció i que ens permet viure una simulació 3D completament realista d'un entorn real o imaginari triat per l’usuari. A la nostra família ens encanten les innovacions científiques i no podíem deixar passar l’oportunitat de provar-ho. Així que, entre les diverses opcions disponibles, el meu fill i jo hem escollit "viatjar" fins a una cala de la Costa Brava. Malgrat saber que es tractava de realitat virtual, seria la nostra única oportunitat de visitar una d’aquelles platges paradisíaques sense estar rodejats de desenes d’altres banyistes.

Quan hem accedit a l’aparell, però, la nostra sorpresa ha estat majúscula. El que ens envoltava era una costa que semblava pintada per un artista modern amb una copa (o alguna cosa més forta) de més. Les roques no eren roques, eren una espècie de pastís de nata i maduixa amb ‘toppings’ de xocolata amb llet i el que se suposava que era la sorra de la platja semblava una mena de vellut de color porpra. En comptes d’entrar dins una fotografia d’una cala secreta de la Costa Brava, havíem entrat dins un quadre abstracte.

Allò era inadmissible i, tot i que el sòmines del meu fill no parava de dir que ho trobava molt "guai", he sortit indignat per demanar explicacions al responsable. L’encarregat, un home gras vestit amb una samarreta suada i pantalons texans, m’ha dit que no m’havia de preocupar per res perquè allò era habitual. «De vegades, els generadors d’hologrames s’encallen i barregen els colors a la babalà» —m’ha explicat— «No pateixi que ho solucionaré immediatament i podran gaudir de l’experiència que han demanat sense cap problema». I, efectivament, de seguida ha arreglat aquella distorsió òptica amb el simple mètode de donar uns quants cops ben forts a la màquina hologràfica per fer que tornés a funcionar correctament.

I aquesta és la meva queixa. Com es pot permetre que un establiment que presumeix d’utilitzar tecnologia capdavantera d’última generació estigui a càrrec d’algú que no només no porta un uniforme de científic, sinó que repara les avaries de la mateixa manera que els nostres avis arreglaven els televisors mal sintonitzats? Com puc jo, que intento ser un pare responsable, exigir al meu fill que s’esforci en els estudis per arribar a ser algú en aquesta vida, si l’exemple que li donem és que no cal saber ni fer anar un tornavís perquè les coses s’arreglen a cops? És una vergonya! Exigeixo una indemnització per danys i perjudicis!!

Els misteris d'en Mac – Cas 033

033 - EL CAS DEL TESTAMENT DEL LINGÜISTA

Segur que us heu assabentat de la recent mort del conegut ‘influencer’ conegut com a Horaci. Aquest lingüista i filòleg obsessionat amb l’ortografia havia triomfat a les xarxes socials gràcies al seu afany per l’escriptura correcta que l’impulsava a corregir els escrits dels altres usuaris sense que ningú li hagués demanat. Tenia una corrua de seguidors que el veien com un mestre que, ell sol, salvaria el català mitjançant la seva lluita sense quarter en contra de les expressions foranes que, segons ells, estan desfent el nostre idioma. Però aquesta dèria d'ultracorrecció també li havia creat força enemics que el consideraven només un ‘borde’ o, per dir-ho correctament en català, un torracollons. El fet és que gràcies a tants seguidors i detractors que, uns per alabar-lo i els altres per riure-se'n, no paraven de republicar els seus escrits, l’home s’havia fet famós i de retruc també s’havia fet ric gràcies al sucós contracte de patrocini signat amb una acreditada editorial especialitzada en diccionaris. I precisament és la seva gran fortuna el que fa que en parlem avui aquí...

L’advocat del difunt, un bon amic meu, m’ha explicat (off the record, evidentment) com va anar la lectura del testament. Es veu que just començar l'acte i abans de poder llegir res, la família va impugnar el testament registrat a la notaria amb l'argument que n’existia un altre de més recent que, per tant, prevalia sobre qualsevol d'anterior. El meu amic no en sabia res, és clar, però quan li van presentar els nous papers va veure que estaven escrits amb la vella màquina d'escriure del difunt que ell sabia que Horaci tenia la mania de fer servir quan es tractava de redactar documents importants i que era fàcilment reconeixible gràcies al fet que a la lletra "t" li faltava la ratlla horitzontal. Per la seva banda, la signatura o era una falsificació perfecta o es tractava, sens dubte de la del seu client que també coneixia de sobres. Malgrat la sorpresa inicial, tot semblava en ordre i, per tant, l’advocat va procedir a llegir el nou testament que començava així:

«Jo, Horaci V. O., en ple ús de les meves facultats mentals, declaro nul qualsevol altre testament anterior i em disposo a redactar-ne un de nou mitjançant aquest document composat per un total de tres pàgines que signaré i rubricaré davant dels dos testimonis que marca la llei. Aquesta és, per tant, la meva última voluntat i mitjançant aquest escrit a continuació disposo que la meva fortuna quedi repartida de la següent manera...»

L’advocat, com és lògic, no em va comentar res de la resta d'aquell testament farcit de les clàusules legals pertinents i, per tant, confidencials, però sí que em va fer avinent que després de finalitzar la lectura de les tres pàgines del document, la seva obligació era interrogar als testimonis que hi constaven per verificar que tot era correcte. I així ho va fer:

- En tractar-se d’un testament no registrat, la seva signatura és la que testifica i dona fe de la veracitat del que acabem de llegir. En conseqüència, tinc el deure imperatiu de demanar-los que confirmin sense cap dubte que aquests papers van ser escrits i firmats pel difunt.

- Efectivament, així va ser -van contestar els testimonis.

La rèplica del meu amic va resultar del tot inesperada:

- Doncs jo ho dubto molt i crec que vostès haurien de ser acusats de fals testimoni i de connivència amb els familiars que surten beneficiats amb aquest nou testament que estic ben segur que és una falsificació de cap a peus...

Un final ben sorprenent, no trobeu? Vosaltres podeu explicar per què l’advocat va arribar a aquesta conclusió?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

MONOVOCALISME

El MONOVOCALISME (o UNIVOCALISME) és un tipus de joc lingüístic que consisteix en la creació de textos on només pot aparèixer una única vocal. Es tracta, per tant, d’una variant del LIPOGRAMA en la qual únicament es poden utilitzar paraules que compleixin la restricció lingüística que resulta d’haver d’obviar quatre de les cinc vocals i, com en el cas de qualsevol altre lipograma, el seu interès i la seva dificultat depenen de la llargada del text final i de quina és la lletra escollida per crear-lo. Veieu-ne unes frases d’exemple:

A – A l’alba, na Marta acampà amb l’amant al camp. Ara fa marrada avall, badant davant cada sargantana amagada al bancal. A la tarda, cavalcarà amb la tartana cap a la mar blava caçant crancs a grapats a la marjal amarga.

E – El vell Ernest perd el temps refent, dels efectes del vent ressec, els rectes rengles plens de nesprers, pereres, préssecs vermells... Res de res, els terrenys erms semblen deserts mentre les dents de les llebres perverses es mengen les verdes herbes tendres.

I – L’Iris, visir filipí distingidíssim, dirigí vint-i-cinc míssils crítics fingint típic litigi il·lícit i nítids vicis incívics. Indicis ficticis, trist principi místic.

O – L’Ot, molt dropo, no fot brot. Dorm com tronc mort, fot forts roncs sords o dolços sopors monòtons

U – L’Hug, un brut mut, surt junt un curt mur curull d’un fum pur. Un ruc tus, un cuc put... Ull, Hug! Vudú fumut!!

El MONOVOCALISME s’emmarca dins dels jocs verbals i de la literatura experimental de grups com OuLiPo («Ouvroir de Littérature Potentielle»). Aquest «Taller de Literatura Potencial» fou un moviment fundat a França el 1960 que explorava diverses restriccions literàries imposades com a eina d’escriptura creativa fent que aquestes limitacions, que ells van anomenar "contraintes" (constriccions, traves), fossin les que definissin les regles a seguir a l’hora de compondre el text en qüestió.
Un dels autors ‘oulipians’ més reconegut fou Georges Perec (1936 – 1982) que va escriure la novel·la lipogramàtica «La Disparation» sense utilitzar cap vegada la lletra E en les gairebé 300 pàgines del llibre i que, tres anys després, va girar la truita escrivint «Les revenentes», una obra d’un centenar de pàgines on l’única vocal utilitzada és, justament, la E. Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), Màrius Serra ens en fa cinc cèntims d’aquest brillant exercici d’estil monovocàlic:

... Per poder complir les draconianes regles del joc Perec es veu obligat a transigir en algunes incorreccions, començant pel títol, que hauria de ser «revenantes». En una "règle" inicial de tres punts exposa que el dígraf "qu" esdevé "q" (segons una decisió presa per l’Oulipo en la sessió del 7 de març de 1972), que s’admet la "y" (New Jersey, Cheyenne…) i que algunes distorsions indeterminades són més o menys admeses en el decurs de les més de 100 pàgines que ocupa el text.
El primer paràgraf de «Les revenentes» fa així:

Telles des chèvres en détresse, sept Mercédès-Benz vertes, les fenêtres crêpées de reps grège, descendent lentement West End Street et prennent sénestrement Temple Street vers les vertes venelles semées de hêtres et de frêns près desqelles se dresse, svelte et empesé en même temps, l’Evêché d’Exeter. Près de l’entrée des thermes, des gens s’empressent. Qels secrets recèlent ces fenêtres scellées?
— Q’est-ce qe c’est?

En català, trobem un exemple de text literari univocàlic al llibre XOCOLATA DESFETA (La Magrana - 2010) de Joan-Lluís Lluís que escriu una de les 123 variacions del mateix relat utilitzant només paraules amb A:

MONOVOCALISME: Anava a Barna, a calar amarga saba calda a can Patratxal. Las, al basar amb paracalamarsa fats malvats s’han palplantat. La bàrbara, maca, malcarada, s’atansava: anava a carnaval amb llarga mata dansant, amb arracada a l’ala nasal… Arravatada, va llançar: «Ah! Cassà… Cassà…». M’assaltà amb la navalla nacrada abans amagada; l’alçà, la clavà a ma panxa. Tard, aclaparat, sagnava al matalàs; arran, l’avatar armat (anava amb llança, amb alabarda, tapat amb casc) clamà: «Xalava, la xavala, a l’atacar?».

Un altre exemple podria ser la cançó «A» de VERGE SANTA, un projecte del músic Santi Carcasona. Aquest tema, que va aparèixer l’any 2021 per Sant Jordi, no és únicament una proposta musical sinó que també esdevé un joc de paraules perquè a la lletra només s’utilitza la vocal "a".

A

Sagal gras. Panxa gran. Fatxa. Cap rapat.
Barba a la cara. Mala raça.
Parla català bastant «mal». Gasta mala bava.
Bat a la mà. Acaba la calada. Va cap a Barna. Va al banc.
Va a atracar la banca a can Fanga.

Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

Al banc, la Marta. Catalana. Alta.
Calba amb caspa. Arracada al nas.
Calça sabata blanca. Parla xava.
La Marta mana a la banca. «Talla’l» bacallà.
Passa la balda cada tarda al tancar.

Canta: Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

Fatxa amb cap rapat assalta la banca.
Salta la barana. Davant la Marta, palplantat.
La Marta, santa, calla atabalada.
“Ara m’atacarà!”, “Ara m’atracarà!”.
– Ah!

Fatxa amb cap rapat farà l’atac armat.
Branda la catana al braç. Brama. Clama:
“Saca la caja”, “agafa la pasta”, “«passa’m-la» a la mà!”
Pal a la banca. Salta l’alarma.
– Ah!

La Marta «alça’l» cap.
Para al sagal gras.
Arrabassa la catana amb la mà.
Ara, sagal gras brama a la Marta:
“Mamarratxa!”, “«Madafaca!»”

Canta: Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

La Marta agafa la catana. Gran navalla.
La clava a la papada al cap rapat.
La clava a la cama al cap rapat.
Fatxa amb la catana clavada a la cama.
– Ah!

Sagna. Palma. Taca la sabata blanca a la Marta.
Gran fracàs d'«atrac».
Atac tacat amb sang. «Atrac» mal acabat.
L’«atrac» carda cagar.
– Ah!

Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

En un àmbit més ludolingüístic, a part d’intentar escriure textos més o menys extensos amb una sola vocal que resultin prou coherents, també se’ns presenta el repte de trobar mots monovocàlics tan llargs com sigui possible: Abracadabrant (13 lletres), Resplendentment (15), Simplicíssims (13), Trontollosos (12) o Cucurulls (9), per exemple. El filòleg, traductor i escriptor català Pau Vidal ens ho explica en un dels seus articles:

La família de "dividir" [...] té un honor molt especial: el rècord absolut de mot monovocàlic. És a dir, la paraula més llarga en què totes les síl·labes contenen la mateixa vocal. És un joc ludolingüístic: "urubús" és monovocàlic en U i té sis lletres, "corcorco" en O i en té vuit, "entretens" en E i nou lletres i "salamandra" en A i deu lletres. La cosa es pot millorar força, perquè els monovocàlics en E i en A, gràcies als prefixos, són força elàstics: "desencertes" (11), "assaplanaran" (12)… Però ningú pot competir amb les 16 d’"indivisibilíssim", que té el mèrit afegit de ser-ho amb una vocal menys productiva.

I també en podem trobar més d’una mostra en el camp dels passatemps. A la dècada dels 1980, Avel·lí Artís i Gener (Tísner) va establir una tradició enigmística basada en el monovocalisme a l’hora de confegir els mots encreuats de "La Vanguardia" quan va decidir commemorar els números rodons de la seva secció amb solucions monovocàliques. Així, per exemple, l’encreuat número 1000 només contenia mots escrits amb A [GRAELLA / SOLUCIÓ] i el número 1500 només amb I [GRAELLA / SOLUCIÓ]. Altres insignes enigmistes catalans van voler mantenir aquesta tradició i, d’igual forma, Miquel Sesé a l’"Avui" va publicar els seus mots encreuats número 100 amb solucions únicament amb A [GRAELLA / SOLUCIÓ] i el número 1000 només amb I [GRAELLA / SOLUCIÓ]. També ho feu Màrius Serra a "La Vanguardia" que, entre altres encreuats monovocàlics, va celebrar la publicació del seu problema número 2000 no només limitant-se a les solucions sinó que fins i tot les definicions contenien una única vocal, la E. Us el deixo a continuació (aquest sense la solució) per si us ve de gust resoldre’l:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Monovocalisme
• Univocalisme

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

17è aniversari

Avui XAREL-10 fa disset anys!!

L’any 2015, l'ONU va aprovar l'Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible que compta amb 17 Objectius per fomentar el creixement econòmic i abordar una sèrie de necessitats socials com l'educació, la sanitat, la protecció social i les perspectives de treball, alhora que es combat el canvi climàtic i es protegeix el medi ambient.

Aquests són els 17 ODS:

• 01. Erradicar la pobresa a tot el món i en totes les seves formes.
• 02. Posar fi a la fam, millorar la nutrició i la seguretat alimentària, i promoure l'agricultura sostenible.
• 03. Garantir una vida sana i promoure el benestar de totes les persones.
• 04. Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tothom. Promoure les oportunitats d’aprenentatge a qualsevol edat.
• 05. Aconseguir la igualtat de gènere i empoderar totes les dones i nenes.
• 06. Garantir l’accés a l'aigua potable i el sanejament per a tothom.
• 07. Garantir l'accés a una energia assequible, segura, sostenible i moderna per a tothom.
• 08. Promoure el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible; l'ocupació plena i productiva, i el treball digne per a totes les persones.
• 09. Construir infraestructures resilients i promoure la innovació industrial inclusiva i sostenible.
• 10. Reduir la desigualtat dins i entre els països.
• 11. Fer que les ciutats i assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles.
• 12. Promoure el consum i la producció sostenibles.
• 13. Adoptar mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes.
• 14. Conservar i utilitzar de forma sostenible els oceans, mars i recursos marins.
• 15. Protegir i restaurar els ecosistemes terrestres, gestionar els boscos de manera sostenible, combatre la desertificació, aturar i revertir la degradació del sòl, i frenar la pèrdua de biodiversitat.
• 16. Promoure societats pacífiques i inclusives, proporcionar accés a la justícia per a tothom i desenvolupar institucions eficients i responsables a tots els nivells.
• 17. Enfortir els mitjans per implementar i revitalitzar l'Aliança Mundial per al Desenvolupament Sostenible.

Han passat deu anys i només en falten cinc pel 2030, però encara no es pot afirmar que aquests objectius estiguin massa ben encarrilats. Els nivells de contaminació continuen augmentant, l’escalfament global no s’atura, la pobresa extrema i la fam creixen, s’eixampla la bretxa entre rics i pobres... En definitiva, sembla ben clar que el món no va per gaire bon camí a hores d’ara.
Soc conscient que aquest blog tampoc és que faci res per contribuir a aquesta sostenibilitat global, però el que és indubtable és que avui fa 17 anys que el XAREL-10 se 'sosté' al peu del canó (ni que sigui a empentes i rodolons), i això sí que cal celebrar-ho.

Ho faré, com sempre, agraint la presència dels que encara seguiu passant per aquí:

MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!

i també proposant un nou Enigma Especial d'Aniversari que, en aquest cas concret, funciona amb energia renovable. Aquí el teniu:

LA TRAVESSA SOSTENIBLE EN PATINET

En Jan i en Pol s’han apuntat a la «Travessa per un món sostenible» que vol conscienciar tothom que s’ha de contaminar el menys possible amb l’organització d’un itinerari festiu per tota la ciutat a bord de patinets elèctrics. No es tracta d’una cursa, els responsables no volen que l’esdeveniment es converteixi en una competició i, en conseqüència, les normes marquen que tots els patinets han d’anar sempre a una velocitat igual i constant de 17 km/h com a homenatge als 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible recollits per l’ONU.

Les inscripcions han superat totes les expectatives i aquest èxit de convocatòria obliga l’organització a dividir els participants en grups per poder fer sortides esglaonades. Una divisió que s’ha decidit per sorteig i que ha provocat que els nostres amics no puguin anar junts, en Pol sortirà amb el primer grup i en Jan ho farà una estona més tard amb els de la segona remesa.

A cap dels dos els fa gaire gràcia aquesta decisió, però no volen causar més maldecaps a uns organitzadors que ja semblen prou atabalats i accepten anar separats. De totes maneres han portat els seus telèfons mòbils i això els permetrà mantenir-se en contacte, decideixen que s’aniran trucant en alguns moments clau per comentar com els va tot.

És en Jan qui fa la primera trucada. Just quan arriba al primer punt de control, posa en marxa el mans lliures per parlar amb en Pol que ja porta damunt del patinet el doble de temps que portava en Jan quan en Pol havia arribat a aquell mateix punt. En Pol, que ja esperava la trucada, respon immediatament i en Jan li diu: Quan jo arribi on ara ets tu, entre tots dos haurem recorregut un total de 27 quilòmetres.

Bé, deixem als dos nois que sembla que s’ho estan passant d’allò més bé i centrem-nos en els detalls tècnics del trajecte. L’organització no ens ha dit quina és la distància total a recórrer, però podríeu calcular, almenys, a quina distància de la sortida està el primer punt de control?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts (setembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Ballarina amb ram de flors» (Edgar Degas – 1878).

EL PRIMER MESTRE

Així que l’orquestra ha fet sonar l’última nota, el públic ha continuat uns segons en silenci com si necessités pair allò que acabava de veure, però després la reacció ha estat unànime. Tot el teatre, dempeus, ha esclatat en una ovació eixordadora mentre desenes de rams de flors eren llençats des de la platea. L’Alba, primera ballarina d’aquella companyia de ballet clàssic, n’ha recollit un de sol i l’ha mostrat a tot l’auditori abans d'apropar-se’l al cor com a mostra d’agraïment als aplaudiments que no paraven. Era conscient que havia fet una actuació excepcional i sabia que aquella nit s’havia guanyat un lloc destacat dins l’elit de la dansa clàssica, però també tenia clar que el mèrit no era només seu. Ella hi havia posat una part de talent i moltes hores d’esforç en els interminables assajos, però si havia arribat fins allí era també gràcies als seus mestres que li havien tramès tot allò que sabien. I ara, mentre emocionada continua rebent aquella gran ovació, en recorda el primer de tots. Se li fa present aquell llunyà dia que va decidir que el ballet seria la seva vida i, d’amagat dels seus pares, va anar a matricular-se a l’acadèmia Flabiol...

— Bon dia, em dic Alba Albereda i vull que em facin classes. Els he de dir, però, que si he escollit aquesta acadèmia és perquè m’he assabentat que hi tenen un professor que va estar a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou, és cert això?

— I tant, jo mateix. Flavi Flabiol, director de l’acadèmia que, amb molt de gust, seré el teu professor si decideixes unir-te a nosaltres.

— És un gran honor que accepti fer-me de mestre. El teatre Bolxoi és la seu d’una de les companyies amb més renom internacional, clar exponent de la prestigiosa escola russa de ballet que juntament amb l’escola anglesa de la Royal Academy londinenca marquen les pautes a seguir en el món de la dansa clàssica. Intentaré no decebre’l i m’esforçaré al màxim per aprendre tot allò que pugui ensenyar-me. Val a dir que no començo des de zero, conec alguns dels conceptes més bàsics. Vol que li mostri un Grand Jeté o potser prefereix un Demi Plié?

— Bé, jo havia pensat començar amb el Petit Pois. Tot i que t’he d’advertir que aquí no som partidaris d’aquesta mania de posar noms en francès als nostres plats. No seràs una millor xef per anomenar-los «Petits pois mijotés au jambon ibérique avec réduction de jus de volaille et émulsion d'herbes fraîches», l’important és que els «Pèsols ofegats amb pernil i un toc de menta» de tota la vida et surtin d’allò més bons...

— Xef? Pèsols ofegats? Que no és una acadèmia de ballet, això?

— De ballet? És clar que no, aquí ensenyem cuina. I no qualsevol cuina, pensa que jo vaig estar a punt d’entrar al restaurant El Bulli de Roses.

— Però si abans m’ha dit que havia estat a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou...

— Sí, també. I, per desgràcia, als dos llocs em va passar el mateix. Resulta que vaig anar-hi just el dia que havien tancat per descans setmanal dels treballadors i, tant en un cas com en l’altre, em vaig quedar sense poder fer la visita guiada. Encara no me'n sé avenir de tanta mala sort!

Efectivament, l’Alba Albereda recorda emocionada i agraïda el seu primer mestre perquè aquell dia Flavi Flabiol li va ensenyar dues coses que no només li han permès excel·lir com a ballarina de ballet, sinó que han estat cabdals en el decurs de la seva vida. La primera és que l’alimentació és primordial i que la verdura acompanyada amb pernil o botifarra resulta més saborosa. I la segona és que sempre és millor no precipitar-se i que val la pena ser d’allò més curós a l’hora de triar els mestres.

Els misteris d'en Mac – Cas 032

032 - EL CAS DE LA DESAPARICIÓ DEL PRODUCTOR AUDIOVISUAL

Una de les més grans plataformes audiovisuals del moment, que no puc anomenar per qüestions de confidencialitat, té la intenció de rodar alguns capítols de la nova temporada de la seva sèrie més coneguda a les muntanyes de Prades i hi han enviat un grup de treball compost pel director dels episodis, el cap de filmació i el productor audiovisual que, amb diversos ajudants, s’han d’encarregar de trobar les localitzacions precises on gravar les diferents escenes.

Si sé tot això, és perquè han contractat els meus serveis d’investigador privat per mirar de resoldre una desaparició. Fa un parell de dies que al productor no se’l troba per enlloc i ningú sap que se n’ha fet. M’he presentat, doncs, al «lloc dels fets» per mirar de treure’n l’entrellat parlant-ne amb els protagonistes, demanant-los que em posessin en antecedents i em detallessin els seus moviments.

M’han explicat que tots plegats havien arribat a la zona a començaments de setmana. El primer dia, no van treballar perquè van dedicar-lo a instal·lar-se a l’hotel. L’endemà, tota la colla van anar a la vila vermella de Prades on mentre els equips tècnics visitaven i fotografiaven a bastament la plaça Major amb la seva coneguda font renaixentista i l’església parroquial de santa Maria, el productor tenia una cita amb els responsables de l’ajuntament per parlar de les condicions econòmiques del rodatge. Sembla, però, que aquesta reunió no va anar massa bé i el productor en va sortir força amoïnat, es veu que les pretensions del consistori superaven el pressupost que tenia assignat. L'endemà, just el dia de la desaparició, tocava fer el mateix al poble de Vilaplana, però en aquest cas l’equip es va separar perquè les localitzacions que els interessaven eren a les muntanyes del terme i no al mateix nucli municipal. De totes maneres, per si de cas i aprofitant que ja hi eren, primer van prendre algunes imatges del poble i dels seus edificis més remarcables i després sí que el productor va quedar-se a parlar amb l’alcalde mentre els altres marxaven a fotografiar els magnífics paratges naturals de la zona. Havien quedat que es retrobarien a la plaça de la Vila abans de tornar a l’hotel, però quan van arribar-hi el productor no hi era i ja no l’han tornat a veure.

Quedava clar que la meva feina d’investigació havia de començar a Vilaplana. El meu primer objectiu havia de ser parlar amb l’alcalde per confirmar la seva trobada amb el productor i demanar-li que m’expliqués com havia anat la reunió perquè si havia resultat un fracàs, com la del dia anterior a Prades, potser això explicaria la desaparició sobtada. A continuació, tocava resseguir els passos del desaparegut per intentar descobrir cap on havia anat després, i per això necessitaria una fotografia prou recent del productor. En aquest punt val a dir que vaig tenir sort perquè un dels fotògrafs de l’equip va recordar que, repassant les fotografies del mateix dia de la desaparició, n’hi havia una on se'l veia de trascantó. Me la va passar al mòbil i, efectivament, en una de les imatges que van prendre de l'església de Sant Salvador a Vilaplana s’hi havia colat el productor, però se’l reconeixia perfectament i, en conseqüència, la fotografia em faria un bon servei per poder preguntar als possibles testimonis si l’havien vist o no, acotant així els seus moviments d’aquell dia.

Tocava, doncs, agafar el cotxe i començar la feina de camp... però no ho vaig fer. Alguna cosa em deia que calia insistir més en l’interrogatori a l’equip perquè les seves explicacions no acabaven de quadrar del tot.

I vosaltres, sabeu què falla en aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [IV]

Toca posar punt final a la sèrie de ressenyes estiuenques que enguany he publicat cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb una última novel·la d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí la teniu...

SENYOR DE LES MOSQUES
[Lord of the Flies]
(William Golding – 1954)

A causa d’una guerra no especificada, un avió que transporta un grup de nois anglesos de sis a tretze anys és abatut i naufraga prop d’una illa deserta. Sense cap adult supervivent, els nens i adolescents han de gestionar-se sols mentre esperen ser rescatats. Al principi, intenten organitzar-se de manera civilitzada, establint normes i assignant tasques, però ben aviat tot es complica per les baralles i la divisió entre els protagonistes, que acabaran transformant l’aventura en un malson.

Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura, conegut per la seva visió pessimista de la naturalesa humana. Els tres protagonistes principals representen clarament les diverses facetes de la nostra societat: Ralph (la raó), escollit democràticament com a líder del grup, té com principal prioritat ser rescatats i aconseguir sortir de l’illa; Jack (la força), cabdill dels nois més grans encarregats d'aconseguir carn per alimentar-se, gaudeix de la vida sense supervisió adulta i només pensa en la caça; Porquet (la intel·ligència), menystingut pel seu sobrepès, és sovint ignorat i incapaç de fer-se respectar. El problema principal, doncs, no és l’entorn (una illa gairebé paradisíaca amb fruita a dojo per menjar, aigua per beure i clima tropical) sinó aquestes diverses maneres d’enfrontar-se al tràngol que els ha tocat viure que fan insostenible la relació entre ells. Quan a aquest còctel ja prou ‘explosiu’ s’hi afegeix un element determinant: la por provocada per una suposada bèstia salvatge que s’amaga a la selva, els fets es precipiten i s’acaba produint la irremeiable divisió del grup. Jack i els seus “salvatges” estableixen un nou campament on s’acabaran afegint gairebé tots els nois que preferiran canviar el seny i la democràcia per la seguretat oferida per la tirania del nou líder més fort. Finalment, Ralph es queda sol... i es converteix en l’enemic a abatre pel grup que ja no accepta dissidències.

Es tracta, doncs, d'una al·legoria de la nostra societat representada per aquest grup de nois que, malgrat haver estat educats amb els valors de la civilització, acaben oblidant-los per cedir a la violència i la barbàrie. Tot i que fou escrita fa més de setanta anys, aquesta novel·la m’ha fet reflexionar sobre els perills ben actuals als que s’enfronta la nostra ‘civilització’ amb l’auge de tendències cada cop més autoritàries i violentes. Aquest fet és el que més m'ha agradat d'aquesta lectura que, malgrat que al principi potser és una mica lenta i massa descriptiva, en els seus capítols finals aconsegueix atrapar-te fins a arribar a un desenllaç que, tot i ser força lògic, també aconsegueix sorprendre al lector. A pesar de ser protagonitzat per nens no és un llibre infantil, sinó que té escenes de gran crueltat que es carreguen aquesta suposada innocència innata i mostren com pot ser de fràgil la civilització quan les circumstàncies la porten al límit. Només per això val la pena llegir-lo, com a mínim no et deixa indiferent.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 027 [M09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per dues fotografies de les pintures rupestres de la Roca dels Moros [el Cogul - les Garrigues]: les originals (gairebé esborrades) i la reproducció que es mostra al Centre d'Interpretació del jaciment.

FENT HISTÒRIA, FENT REELS

Els youtubers responsables del videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis» s'han proposat produir un vídeo espectacular per rescabalar-se del fracàs de la seva última emissió en directe. Per raons que ara no venen al cas, no van poder emetre el vídeo que tenien previst des del refugi de muntanya del Gorg d’en Banyeta perquè, tan bon punt van encendre els focus per il·luminar el set de rodatge, uns "amables" excursionistes —un tal Xavi i els seus amics— els van fer fora a empentes del refugi en plena tempesta, acusant-los de fantasmes. Sembla increïble, oi? Doncs és ben cert, hi ha gent de tota mena en aquest món.

Per culpa d’aquells energúmens, van perdre un munt de ‘likes’ i un grapat de seguidors, i això no es pot permetre. Així que han decidit fer una emissió especial entrant d’estranquis a les coves de l’Alta Foixarda per gravar-hi el seu famós jaciment prehistòric. Aquest jaciment conté unes valuoses pintures rupestres que fa anys que ningú pot veure en directe, perquè, a causa del seu mal estat de conservació, no s’hi permeten les visites. La gent s’ha de conformar amb les reproduccions del centre d’interpretació. Però ells no són "gent". Ells són youtubers famosos, i per tant no els toca complir les mateixes regles que a la resta de mortals.

No podem explicar aquí com han aconseguit entrar a la cova prohibida (rebentant el cadenat com uns okupes qualssevol), però el fet és que ja són dins. Patint perquè no aparegui algun guarda que els enxampi in fraganti, preparen tot el material necessari per a la gravació amb l'ai al cor. Aquesta vegada no poden emetre en directe perquè allà dins no hi ha cobertura. Així que la prudència els obliga a ser discrets i treballen quasi a les fosques, amb prou feines veuen res. Un cop enllestits els preparatius, ja encendran els potents leds que els permetran gravar aquella obra d’art paleolítica. Però, quan ho fan... continuen sense veure res. Les pintures estan tan malmeses que gairebé no es distingeixen. És inútil gravar cap vídeo, els seus seguidors no els donaran cap m’agrada per veure una paret de roca que sembla ben buida.

Desolats, però decidits, descarten immediatament la idea de repassar les pintures per fer-les més visibles (per desgràcia no porten cap retolador a sobre, i un mamut fet a bolígraf no colaria gaire). Passaran al pla B: demà al matí aniran al centre d’interpretació com fa tothom, pagaran l’entrada com fa tothom i gravaran les reproduccions com fa tothom. Ara bé, no emetran un simple vídeo com faria tothom. No. Ells seran més originals: editaran el vídeo amb IA per aconseguir que els animals i els caçadors prehistòrics es moguin. Primer volien reproduir en 3D una cacera prehistòrica de manera fidel, però finalment, pensant en els seus seguidors, han decidit que serà millor que els protagonistes de les pintures es posin a ballar amb una musiqueta divertida de fons. Segur que ho petaran!!

Test d'intel·ligència - 026 [L09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [III]

Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un altre clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

És aquest...

TARZAN DE LES MONES
[Tarzan of the Apes]
(Edgar Rice Burroughs – 1914)

L’any 1888, un jove lord anglès i la seva esposa embarassada viatgen cap a la costa occidental d’Àfrica amb destí a una colònia britànica on no arribaran mai, perquè els mariners del vaixell s’amotinen i els abandonen prop d’una selva habitada únicament per animals salvatges. Allí, la parella construeix una cabana per protegir-se, amb el seu fill que neix pocs mesos després, dels atacs de les feres mentre esperen un rescat cada cop més improbable. Per desgràcia, un any després del naixement del nadó, la mare mor, i poc després el pare, que ha abaixat la guàrdia aclaparat pel tràgic esdeveniment, és assassinat pel líder d’un grup de grans simis salvatges. El nen no correrà la mateixa sort, ja que és adoptat per una de les mones que acaba de perdre el seu fill i serà criat com un simi més. L’anomenaran Tarzan ("Pell blanca", en el llenguatge dels simis), i a mesura que es fa gran no només creixerà en força física i agilitat (imprescindibles a la selva), sinó que també ho farà en intel·ligència (sent capaç d’aprendre a llegir i escriure gràcies als llibres de beceroles que descobreix en aquella cabana, que ell ignora que fou la dels seus pares). Quan arriba a l’edat adulta, les seves extraordinàries habilitats desperten la gelosia del líder dels simis, que finalment s’hi enfronta en combat... i perd. Tarzan de les mones es converteix així en el rei de la selva.

Tenim entre mans un gran llibre d’aventures amb tots els ingredients necessaris que fan que la seva lectura ens atrapi des de les primeres pàgines: drama, lluites ferotges, incidents selvàtics, una tribu de caníbals, un tresor enterrat i, fins i tot, l’amor en una relació que acabarà deixant-nos un regust agredolç. Com que és una novel·la escrita fa més de cent anys, no és estrany trobar-hi certs aspectes que ens grinyolen una mica (o força) vistos des de la nostra perspectiva actual, com el racisme (els negres no queden massa ben parats) o el classisme (Tarzan és tan «perfecte» no per ser blanc, sinó perquè és un aristòcrata, i aquesta noblesa familiar no es perd ni que t’hagi criat una mona al mig de la selva). Tanmateix, el llibre també ens ofereix una crítica al colonialisme europeu que feia estralls a l’Àfrica i una reflexió, a estones força divertida, sobre la nostra «civilització», contraposant-la a la senzillesa de la vida natural.

Jo m’ho he passat molt bé llegint aquest clàssic de la literatura d’aventures, amb un protagonista que, d’alguna manera, s’anticipa al concepte actual d’un superheroi. Tarzan, com he apuntat abans, és l’home perfecte: fort, intel·ligent, bell, alt, valent, generós, honorable... capaç de proeses fantàstiques (en el sentit d’excepcionals, però també de fantasioses en alguns casos) i amb un codi moral impecable en cada circumstància, tant quan ha de matar un lleó al mig de la selva armat només amb un ganivet com quan viatja als Estats Units darrere la seva enamorada i s’ha d’adaptar a la civilització. Situat sempre en mig d’aquests dos mons tan diferents, el nostre protagonista no acaba de trobar el seu lloc i se’ns presenta com un personatge força solitari, desarrelat i, en certa manera, alienat de la societat humana: característiques que també trobem en molts superherois moderns. No és gens estrany que s’hagi convertit en tot un referent literari i cultural.

Test d'intel·ligència - 025 [E09]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Jocs de sobretaula - 020

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur i Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Xavier Pujol que mostra l'interior del refugi de muntanya de l'Illa (Estany de l'Illa - Principat d'Andorra).

TRAGÈDIA AL REFUGI

El cel ja estava força ennuvolat quan l’Enric, la Jana i en Xavi van arribar al nou refugi del Gorg d’en Banyeta. Havia estat una jornada dura trescant per la muntanya, però l’esforç havia valgut la pena i havien aconseguit arribar a destí abans que el mal temps no els fes la guitza. El refugi, modern i acollidor, s’alçava com una benedicció entre la boira que començava a baixar i seria el lloc ideal on passar la nit a sopluig de la tempesta que aquells núvols anunciaven.

El guarda els va rebre amb un somriure amable. En aquella època de l’any no hi havia gaire moviment a la muntanya i podrien gaudir, quasi en exclusiva, de les comoditats d’aquell refugi nou de trinca. L’edifici havia estat construït recentment al mateix lloc on abans hi havia l’anterior refugi que un devastador incendi havia destruït força anys enrere i substituïa, per fi, aquell barracó provisional que havien instal·lat uns metres més avall després de la tragèdia. “Sí que fou una tragèdia —els va dir el guarda—. Una parella d’excursionistes van voler fer-se el sopar amb un fogonet de gas que va resultar defectuós i va esclatar. En un instant, una gran bola de foc ho va cremar tot i el refugi va quedar convertit en cendra. Aquells dos dissortats van morir entremig de les flames sense que ningú pogués fer res per salvar-los”.

Malgrat que tot això havia passat quan ells encara eren uns nens i que ja havien sentit la mateixa història més d’una vegada, els nostres amics no van poder evitar el calfred que els provocà saber que passarien la nit al lloc exacte on havia succeït tot. Del calfred van passar al sobresalt quan el cel s’enfosquí ràpidament per donar pas a la tempesta anunciada. Un primer llamp els enlluernà i de seguida quedaren eixordats pel fort tro que esclatà a continuació, mentre l’intens vendaval feia espetegar sobre les finestres la pluja que queia furiosa. I darrere del sobresalt arribà l’ensurt quan, uns segons després, s’obrí la porta de sobte i dues figures mullades i enfangades van entrar, tremolant. Portaven roba passada de moda: pantalons de llana, botes de cuir desgastades i pesades motxilles que semblaven tretes d’un museu. Un d’ells desplegà un mapa de paper xop sobre la taula.

—L’última tecnologia en GPS, no? —va dir l’Enric, burleta. La Jana esclafí una rialla nerviosa.

Els nouvinguts no en feren cas. De fet, es comportaven com si estiguessin sols. Sense obrir boca i com si coneguessin de sobres el lloc, van dirigir-se directament a una taula en concret i començaren a dipositar-hi a sobre alguns estris de cuina que treien de les seves velles motxilles. Tot aquell parament tenia aspecte d’antic, d’una altra època. L’Enric, la Jana i en Xavi es miraven aquell desplegament amb una mitja rialla que se’ls hi glaçà en sec quan veieren que també hi deixaven una mena de vell fogonet de gas i es disposaven a encendre’l.

De sobte, ho entengueren tot. La història es repetia. Tenien davant seu els fantasmes dels excursionistes que van morir en l’incendi. El vell refugi havia quedat maleït i el nou no se’n deslliuraria de patir el mateix destí. La Jana feu un crit de terror i l’Enric mirà inútilment al seu voltant intentat trobar una inexistent sortida d’emergència. Només en Xavi va provar d’evitar el desastre:

—Eh! Atureu-vos! Això no es pot fer aquí! —va cridar, aixecant-se esperitat.

El seu advertiment, però, no va arribar a temps. El gran esclat de llum que sorgí d’aquell estri, els encegà i tot es tornà blanc en un instant.

...

—Què passa amb tants crits? —va dir un dels desconeguts—. Podríeu fer una mica menys de xivarri, si us plau. N’hi ha que estem treballant...

Quan els nostres protagonistes van recuperar completament la vista, tot el menjador del refugi estava il·luminat pels potents leds d’aquella llanterna amb forma de vell fogonet de gas i els nouvinguts, que ja havien acabat de preparar el "set de rodatge", es disposaven a començar a emetre el nou directe del seu videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis»

Test d'intel·ligència - 024 [M08]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [II]

Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí el teniu...

PRIMER I SEGON LLIBRE DE LA JUNGLA
[The Jungle Book / The Second Jungle Book]
(Rudyard Kipling – 1894/1895)

Els dos volums del LLIBRE DE LA JUNGLA recullen un total de quinze relats (set al primer volum i vuit al segon), protagonitzats per animals que, tot i la seva natura salvatge, segueixen les normes d’una ancestral "Llei de la jungla". Aquesta llei els imposa un sistema moral que, en alguns casos, es contraposa a la naturalesa humana que sovint resulta força més caòtica i sempre molt menys justa. Poc més de la meitat dels contes (tres del primer volum i cinc del segon) giren al voltant de les aventures de Mowgli, un nen criat per llops i educat per la pantera Bagheera, l'os Baloo i la serp Kaa, mentre s'enfronta a la constant amenaça del tigre Shere Khan. La resta de relats aborden històries amb altres protagonistes: una foca blanca que cerca una illa segura per als seus congèneres, una mangosta que defensa una casa de les cobres, un vell elefant que treballa per al govern de l'Índia, els animals de tir d’un exèrcit, un ermità que salva un poble d’un despreniment de terres gràcies a l’advertiment d’un mico i un cérvol, un cocodril que caça al gual d’un riu, o uns gossos que condueixen un trineu a l’Àrtic.

Tot i que els relats protagonitzats per Mowgli són força famosos, la versió popular que coneixem de la seva història en gran part prové d’adaptacions cinematogràfiques que es desvien bastant del text original. Així, la pel·lícula clàssica dirigida per Zoltan Korda el 1942 manté la premissa bàsica, però presenta una trama ben diferent. Per la seva banda, les adaptacions de Disney (tant la versió animada de 1967 com la pel·lícula de 2016) ofereixen una versió més suavitzada, eliminant o alterant elements importants per fer-la més accessible a un públic infantil. I, finalment, la versió de Netflix de 2018 seria la més fidel a la narració i el to original, tot i que no recrea tots els relats i introdueix alguns personatges i situacions no presents als llibres.

Pel que fa a la lectura, he de confessar que no m’ha entusiasmat tant com m’esperava. Això no vol dir que m’hagi desagradat, però sí que en alguns moments l’he trobat feixuga i se m’ha fet pesat el plantejament moral que predomina al llarg del text. L’obra presenta animals «humanitzats» (savis, honestos i seguidors d’aquella llei ancestral que he comentat) però sempre supeditats a la superioritat moral i física de l’home (cap dels animals de la jungla pot aguantar la mirada al nen Mowgli, per exemple). Aquesta visió de l'ésser humà com a figura dominant és l’esperada en un text de finals del s. XIX on es reflecteixen les ideologies imperialistes de l'època victoriana que entenien la natura només com a una entitat a conquerir i dominar, però llegit des d’una perspectiva moderna, això m’ha provocat un cert rebuig com a lector.

De totes maneres, si s’ignoren aquests aspectes morals i filosòfics ja superats, no es pot negar que les descripcions i la narració són reeixides i que Kipling sap dotar els seus protagonistes animals d'una personalitat perfectament definida i complexa. És a través d’aquests personatges que construeix un llibre d’aventures prou entretingut que entenc perfectament que hagi esdevingut un gran clàssic de la literatura juvenil. Sens dubte és més adequat pels adolescents que no per als infants a causa de la cruesa d'algunes escenes violentes, però en definitiva són els joves lectors els que poden sentir-se especialment atrets per les peripècies de Mowgli, un «cadell humà» que, tot aprenent els valors de l’amistat i l’honestedat, s’enfronta al rancor i la venjança, finalment sortint-ne victoriós.

En conclusió, aquest recull de faules a mi no m’ha acabat de convèncer del tot, però reconec que EL LLIBRE DE LA JUNGLA conserva una riquesa narrativa que pot seguir captivant als lectors. La història de Mowgli i els seus amics animals és un referent clàssic que, tot descrivint els aspectes i maneres de fer d’una societat (l’Índia colonial de fa 130 anys) que ha quedat obsoleta, continua oferint una oportunitat per reflexionar sobre la relació entre la humanitat i la natura.

Test d'intel·ligència - 023 [L08]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "