Acostumo a començar la jornada amb un bon esmorzar i amb un complet repàs a la premsa diària. Avui aquest últim ha estat un pèl monotemàtic perquè tots els diaris coincideixen en destacar com a notícia principal la gala d’entrega de premis musicals que ahir al vespre es va celebrar a un conegut hotel de la costa Daurada i que va guanyar una famosa cantant de casa nostra. La noia surt a totes i cadascuna de les portades, maquillada, enjoiada i mudada amb un espectacular vestit de nit mentre recull el prestigiós guardó internacional que li van atorgar.
És, certament, un premi merescut. En pocs anys ha esdevingut una artista mundialment coneguda i està molt bé que se li reconegui aquesta bona feina. Per això, i malgrat que el seu estil musical no entraria a la meva llista de preferits, he d’admetre que m’hauria agradat ser-hi en directe i vaig estar a punt de demanar a un amic meu que treballa de cap de seguretat a l’hotel on es va fer el lliurament de premis que m’aconseguís una entrada. Finalment, no vaig gosar perquè a aquest amic ja li devia un favor per un cas anterior (que també us vaig plantejar aquí) i vaig preferir no abusar un altre cop de la nostra amistat.
Us explico tot això perquè veieu com són les coses, jo no li vaig voler trucar ahir per no posar-lo en un compromís i resulta que aquest matí m’ha telefonat ell per demanar-me ajuda i dir-me que tant de bo hi hagués anat. Aquesta és la conversa que hem tingut:
- Quina casualitat que em truquis -li he dit jo-, justament estava llegint als diaris l’èxit de la gala d’anit i m’he imaginat com de bé t’ho devies passar presenciant-la a primera fila com a cap de seguretat de l’hotel. M’hauria agradat ser-hi!
- Tant de bo hi haguessis estat, segur que m’hauries ajudat a no cagar-la.
- Què vols dir? Què va passar?
- La gala, com dius, va anar molt bé. Com deus suposar malgrat la teva broma, la vaig gaudir poc perquè estava treballant i procurant que no es produís cap incident, però finalment vam aconseguir que tot rutllés com estava previst. De fet, em vaig centrar tant a vigilar l’auditori on s’entregaven els premis que vaig descuidar la resta de l’hotel i aquest va ser el meu error. Quan, després de la gala i la festa posterior, l’artista premiada va tornar a la seva habitació es va trobar que li havien desvalisat la caixa forta on tenia tots els seus objectes de valor. Si jo hagués sabut que els hi havia deixat hauria encarregat a un dels meus homes que fes guàrdia, però diu que ho va decidir a última hora i que ni li va passar pel cap que m’ho hauria hagut de comentar. Segons m’ha explicat després, sembla que va preferir recollir el guardó sense cap ostentació de riquesa per recordar els seus orígens humils. És que és molt humil la noia, per això aquests dies s’ha passejat pel poble amb el seu Porsche últim model i ha fet tancar al públic diversos locals per gaudir-los en exclusiva amb els seus amics...
- Carai, noi. Ho sento. Però no et facis mala sang, tu vas fer la teva feina tan bé com vas saber i segur que aviat també resoldràs aquest cas.
- Gràcies pels teus ànims, però jo no ho tinc tan clar. A part de la caixa ben buida, a l’habitació no he trobat cap detall que em permeti començar a investigar. Vaig ben perdut, sense cap pista.
- Però és que de pista sí que en tens una. Ara te l’explico...
I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que permetrà donar un tomb a la investigació d’aquest cas?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "
A l’últim apunt de Glossari us parlava de les XARADES i vaig citar com a exemple un d’aquests jocs lingüístics que apareix al capítol 31 de la novel·la «Harry Potter i el calze de foc» (J. K. Rowling – 2000). Per al meu post vaig utilitzar la versió del llibre traduït al català que, en aquest cas concret, és ben acurada i fidel a l’original tant en la forma com en el fons.
En anglès, J. K. Rowling va escriure una xarada la solució de la qual era «SPIDER» (aranya) que s’havia de resoldre ajuntant tres fragments d’aquesta paraula definits per separat mitjançant endevinalles: [1. «person who lives in disguise, who deals in secrets and tells naught but lies» (persona que viu disfressada, que tracta secrets i no diu res més que mentides) = SPY (espia)] + [2. «the last thing to mend, the middle of middle and end of the end» (l'última cosa a reparar, el mig del mig i el final del final) = la lletra D] + [3. «the sound often heard during the search for a hard-to-find word» (el so que se sent sovint durant la recerca d'una paraula difícil de trobar) = ER (el soroll que, al llibre, murmura diverses vegades Harry Potter mentre intenta trobar la resposta correcta)].
En català, els traductors Laura Escorihuela i Marc Alcega també fan que la resposta sigui «ARANYA» i adapten les endevinalles de la xarada a aquesta paraula catalana mantenint el format de dividir-la en tres parts: [1. «què és quan no és abans ni després» = ARA] + [2. «suma-li uns quants dies, amb dotze mesos faries» = ANY] + [3. «Quan ho trobis, el que cridis s’haurà d’afegir al que diguis» = A (quan manifestem una emoció viva com l’alegria o la sorpresa, cridem: Ah!)].
He de dir que, com a lector, agraeixo molt quan, davant d’un joc de paraules, els traductors no es limiten a deixar la versió original amb una simple explicació a peu de pàgina sinó que fan l’esforç d’adaptar al nou idioma el text original per mantenir l’efecte que l’autor volia transmetre. Entenc, però, que tant una opció com l’altra són discutibles. Mantenint la versió original es respecta la literalitat de l’obra, però es perd el joc amb el lector. En canvi, si l’adaptació és massa «inventada» tampoc seria bona. Trobar el punt que permet crear un nou joc de paraules mantenint l’esperit i la idea de l’original no és gens fàcil i, com he dit, jo ho agraeixo molt quan m’ho trobo en una lectura.
Per això, sempre m’ha encuriosit saber com els diferents traductors s’enfronten a aquests jocs lingüístics i en aquesta ocasió he tingut una gran oportunitat per comparar diverses versions perquè les novel·les de la saga Harry Potter s’han traduït a un munt de llengües. A més de l’original anglès i de la traducció al català, també he pogut aconseguir les versions d’aquesta mateixa xarada en altres set idiomes (espanyol, francès, portuguès, italià, alemany, rus i grec) i m’hi he trobat de tot.
Al final d’aquest post us les copiaré totes perquè ho comproveu vosaltres mateixos, però com a resum us puc dir que la gran majoria de les traduccions conserven la solució original, amb l’excepció de l’italià que canvien l’aranya per una panerola (scarafaggio) i del portuguès de Brasil que opten per una serp de la regió amazònica (ararambóia). Pel que fa al format de la xarada, totes les llengües menys una (l’espanyol) mantenen la divisió en tres fragments de la paraula incògnita. Hi ha dos idiomes (alemany i rus) que aprofiten el fet que el seu mot per dir «aranya» coincideix amb algunes lletres de la paraula «espia» igual que en anglès i, per tant, fan una adaptació de la primera part de la xarada gairebé literal. Per altra banda, cinc de les traduccions (amb l’excepció del català, l’espanyol i el portuguès) fan que una de les parts a desxifrar tingui com a solució una lletra solta com a la segona endevinalla de l’original anglès. I, finalment, només tres idiomes (català, alemany i rus) respecten la versió original fent que una de les respostes sigui un so o un crit.
En general, doncs, tots els traductors fan una bona feina i aconsegueixen adaptar l’original anglès a cadascun dels idiomes mantenint l’esperit d’allò que va escriure l’autora. L’única traducció que, en aquest sentit, potser grinyola una mica és, a parer meu, l’espanyola que opta per utilitzar la geografia i els tòpics (aspectes que no apareixen en cap moment a la versió original) i ens fa arribar a la solució buscant les primeres lletres de «la región de las montañas de arena» i les últimes de «la de los toros, la sangre, el mar y la verbena». Per a la primera part, Harry Potter dubta entre el Marroc i el Magrib per acabar decidint-se per Aràbia. En canvi, de seguida s’adona que si parlem de «toros, sangre, mar y verbena» només ens podem referir a Espanya (on si no?). I així s’obtè: AR+AÑA = ARAÑA. Olé!!
A continuació trobareu les versions de la xarada completa en cadascun dels nou idiomes que us he comentat:
ANGLÈS: Harry Potter and the Goblet of Fire (Versió Original)
First think of the person who lives in disguise,
Who deals in secrets and tells naught but lies.
Next, tell me what’s always the last thing to mend,
The middle of middle and end of the end?
And finally give me the sound often heard
During the search for a hard-to-find word.
Now string them together, and answer me this,
Which creature would you be unwilling to kiss?
SOLUCIÓ: SPIDER [«A person in disguise (Una persona disfressada) = SPY» + «The middle of middle and end of the end = D» + «The sound often heard (El so escoltat sovint) = ER»]
CATALÀ: Harry Potter i el calze de foc (Traducció: Laura Escorihuela i Marc Alcega)
Primer pensa i digues què és
quan no és abans ni després;
llavors suma-li uns quants dies,
amb dotze mesos faries.
Quan ho trobis, el que cridis
s’haurà d’afegir al que diguis.
Són els tres sumands de la solució:
A quina bèstia no faries un petó?
SOLUCIÓ: ARANYA [«quan no és abans ni després = ARA» + « dotze mesos = ANY» + «el que cridis = A»]
ESPANYOL: Harry Potter y el cáliz de fuego (Traducció: Adolfo Muñoz García / Nieves Martín Azofra)
Si te lo hiciera, te desgarraría con mis zarpas,
pero eso sólo ocurrirá si no lo captas.
Y no es fácil la respuesta de esta adivinanza,
porque está lejana, en tierras de bonanza,
donde empieza la región de las montañas de arena
y acaba la de los toros, la sangre, el mar y la verbena.
Y ahora contesta, tú, que has venido a jugar:
¿a qué animal no te gustaría besar?
SOLUCIÓ: ARAÑA [«donde empieza la región de las montañas de arena (Arabia) = AR» + «y acaba la de los toros, la sangre, el mar y la verbena (España) = AÑA»]
FRANCÈS: Harry Potter et la Coupe de feu (Traducció: Jean-François Ménard)
D'abord, pense au premier de ce qu'il faut apprendre
Lorsque l'on ne sait rien à l'âge le plus tendre.
Ensuite, dis-moi donc ce que fait par naissance
Celui qui, au palais, a élu résidence.
Enfin, pour découvrir la dernière donnée
Il suffit de la prendre à la fin de l'année.
Tu connaîtras ainsi la créature immonde
Que tu n'embrasserais vraiment pour rien au monde.
SOLUCIÓ: ARAIGNÉE [«le premier de ce qu'il faut apprendre (l’alphabet) = A» + «ce que fait celui qui reside au palais (le roi) = RÈGNE» + « la fin de l'année = ÉE»]
PORTUGUÈS: Harry Potter e o cálice de fogo (Traducció: Lia Wyler (Portuguès de Brasil))
Primeiro pense no lugar reservado aos sacrifícios,
seja em que templo for.
Depois, me diga que é que se desfolha no inverno
e torna a brotar na primavera?
E finalmente, me diga qual é o objeto que tem som, luz e ar
e flutua na superfície do mar?
Agora junte tudo e me responda o seguinte:
Que tipo de criatura você não gostaria de beijar?
SOLUCIÓ: ARARAMBOIA (serp amazònica) [«lugar reservado aos sacrifícios = ARA» + «se desfolha no inverno e torna a brotar na primavera = RAMA» + «objeto que flutua na superfície do mar = BOIA»]
ITALIÀ: Harry Potter e il Calice di Fuoco (Traducció: Beatrice Masini)
La mia prima è la terza di passione,
e tre ne vuole la sottomissione,
la seconda è colei che, amica o amante
del cuore è la compagna costante;
la terza è un albero dalla chioma folta,
nobile ramo di foresta incolta.
Ora unisci le tre e dimmi, o tu, viandante:
nero, sporco e ripugnante,
veramente baciarlo è cosa grama,
sai ora dirmi come esso si chiama?
SOLUCIÓ: SCARAFAGGIO (panerola) [«terza lettera di "paSsione" = S» + «del cuore è la compagna costante = CARA» + «un albero dalla chioma folta (un arbre de fullatge gruixut) = FAGGIO (faig)»]
ALEMANY: Harry Potter und der Feuerkelch (Traducció: Klaus Fritz)
Erst denk an den Menschen, der immer lügt,
der Geheimnisse sucht und damit betrügt.
Doch um das Ganze nicht zu verwässern,
nimm von dem Wort nur die ersten drei Lettern.
Nun denk an das Doppelte des Gewinns,
den Anfang von nichts und die Mitte des Sinns.
Und schließlich ein Laut, ein Wörtchen nicht ganz,
das du auch jetzt von dir selbst hören kannst.
Nun füg sie zusammen, denn dann wirst du wissen,
welches Geschöpf du niemals willst küssen.
Primer pensa en la persona que sempre menteix, / que cerca secrets i amb això enganya. / Però per no diluir-ho tot, / pren només les tres primeres lletres de la paraula. / Ara pensa en el doble del guany, / l'inici de res i el centre del sentit. / I finalment un so, una paraula incompleta, / que també pots sentir de tu mateix ara. / Ara ajunta-ho tot, perquè llavors sabràs, / quin és el ser que mai voldràs besar.
SOLUCIÓ: SPINNE (aranya) [«Ein Mensch, der immer lügt (Una persona que sempre menteix) (espia / spion) = SPI» + «die Mitte des Sinns (el centre del significat) = N» + «Und schließlich ein Laut (I finalment un so) = NE»]
RUS: Гарри Поттер и кубок огня (Traducció: Marina D. Litvinova)
Сначала ты букву вторую возьми
Того, кто таится в тени и двулик,
Кто секреты крадет, чье молчание лжет,
От кого ни следов, ни улик.
Затем вспомни то, что кричишь ты в лесу,
Когда, заблудившись, бредешь.
А третье всегда в конце тупика,
В начале конца обретешь.
Все вместе сложи и получишь того,
Кого ты, хоть видел не раз,
Не смог бы обнять никогда. Существо
Какое? Скажи мне сейчас!
Primer pren la segona lletra / d'aquell que s'amaga a l'ombra i té dues cares, / qui roba secrets i el seu silenci enganya, / de qui no queden ni rastres ni proves. / Després, recorda allò que crides al bosc / quan, perdut, avances sense rumb. / I la tercera sempre es troba al final d'un carreró sense sortida, / a l'inici de la fi la trobaràs. / Ajunta-ho tot i obtindràs aquell / a qui, encara que hagis vist moltes vegades, / mai no podries abraçar. Una criatura. / Quina? Digues-m'ho ara!
SOLUCIÓ: паук (aranya) [«la segona lletra de Шпион (espia) = п» + «el que crides = ау (ai!)» + «la primera lletra de конца (final) = к»]
GREC: Ο Χάρι Πότερ και το Κύπελλο της Φωτιάς (Traducció: Kaíti Oikonómou)
Πρώτα σκέψου πώς το συμπεραίνεις,
Μετά, την αρχή στο χνάρι καθώς μπαίνεις
Και τη μέση της πάχνης καθώς βγαίνεις.
Τέλος, να πεις σ' εμέ ένα απ' τα άρθρα Να ταιριάζει στην κεντήστρα, στην υφάντρα.
Κι ένωσε τα τώρα όλα τούτα με μια πλέξη Και ιδού,
σου Βγαίνει η πολυπόθητη η λέξη.
Τότε μόνο πια εσύ θενά κερδίσεις
Αν βρεις ότι αηδιάζεις να φιλήσεις
Primer pensa en com ho dedueixes, / després, l’inici del rastre quan entres, / i el centre de la gebrada quan surts. / Finalment, digues-me un dels articles que encaixi amb la brodadora, amb la teixidora. / Ara uneix-ho tot fent una trena, i vet aquí, / et surt la paraula tan desitjada. / Només aleshores guanyaràs / si endevines allò que et fa fàstic de besar.
SOLUCIÓ: Αράχνη (aranya) [«Començament de αρχή (inici) = αρ» + «meitat de πάχνης (gebrada) = άχν» + «article femení (la) = η»]
Una XARADA és una endevinalla en què cal encertar un mot (o un concepte) a partir d’una indicació sobre el seu significat i el de les paraules que es poden formar amb la combinació de les seves síl·labes (o parts).
El mecanisme que permet elaborar aquest joc de paraules, que consisteix a barrejar dos o més mots per formar-ne un altre, és similar al que s’utilitza per crear JEROGLÍFICS, ja que en els dos casos es busca jugar amb el doble sentit a través de l'homonímia o l'homofonia construint l'enigma per substitució. La diferència principal que separa la xarada del jeroglífic és que les parts que componen la solució són substituïdes per una definició verbal en comptes d'una imatge.
Us deixo a continuació un exemple extret del llibre «Harry Potter i el calze de foc» (J. K. Rowling – 2000) amb traducció de Laura Escorihuela i Marc Alcega:
Primer pensa i digues què és
quan no és abans ni després;
llavors suma-li uns quants dies,
amb dotze mesos faries.
Quan ho trobis, el que cridis
s’haurà d’afegir al que diguis.
Són els tres sumands de la solució:
A quina bèstia no faries un petó?
Per trobar la resposta hem d’anar pas a pas i adonar-nos que "quan no és abans ni després" significa ARA, que els "dotze mesos" són un ANY i que "el que cridis" és A. Quan ajuntem aquests "tres sumands" ens apareix l’ARANYA, "la bèstia a la qual no faríem un petó" que soluciona l’enigma.
Les xarades es coneixen des de l'antiguitat, un dels testimonis més antics ens el dona l’historiador i assagista Plutarc de Queronea que va viure en temps de la Grècia romana quan explica com Alexandre el Gran, durant el setge de la ciutat de Tir, va somniar que capturava un sàtir i aquest somni fou interpretat per l’endeví Aristandre de Telmessos dividint el mot σάτυρος [sátyros] en dues parts com a σα Τύρος [sa Týros] que significa "Tir és teva".
De totes maneres, el seu origen com a joc lingüístic l’hauríem de situar a la França del segle XVIII. En aquella època, les xarades assoliren una gran popularitat en aquell país com a joc de saló i des d’allí s’estengueren arreu. De França també ens arriba el seu nom, que és un manlleu adoptat pels voltants de 1770 del mot francès CHARADE. Sobre la procedència prèvia d’aquesta paraula francesa hi ha diverses teories, el DECat ("Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines) ens en dona dues: L’opció més acceptada és que provingui de l’occità modern CHARRADO [conversa], derivat de CHARRÀ [xerrar]. Una altra possibilitat és que sigui una variant del francès antic CHARAUDE [fórmula màgica], del llatí CHARACTER.
Al principi, s’hi jugava tractant per separat cadascuna de les lletres de la paraula a descobrir, però s’acabà adoptant la modalitat d’utilitzar les síl·labes i les seves combinacions per formar els nous mots que serveixen de pista per resoldre l’endevinalla. Per tant, per confeccionar una xarada clàssica s’ha de començar dividint la paraula incògnita en síl·labes i fer servir aquestes per a crear un cert nombre de mots que s’han de definir amb prou vaguetat perquè la resposta no sigui massa evident indicant l’ordre que ocupa cada síl·laba en la paraula original que també s’ha de definir al final. Les síl·labes es designen, doncs, amb el seu ordinal (primera, prima o u / una, segona o dos / dues, tercera, terça o tres, etc.) i per a la incògnita final s’usa generalment «tot» o «total». El resultat es pot presentar tant en prosa com en vers, però gairebé sempre s’opta per fer servir la rima, cosa que augmenta el mèrit i la gràcia de l’enigma.
Aquí en teniu un exemple de collita pròpia (en aquest cas, la solució us la deixo per a vosaltres):
Prima-Terça, no val per a res
Segona-Terça, l’aigua et serveix
La Segona et desmenteix
i el TOT és disbauxa en excés
Una evolució d’aquesta presentació clàssica és la que substitueix els ordinals per les incògnites x, y o z per a representar les lletres. Aquesta modalitat permet conèixer la longitud de les diferents parts que s’han de desxifrar. L’exemple anterior quedaria així:
XXZZZ, no val per a res
YYZZZ, l’aigua et serveix
YY et desmenteix
i XXYYZZZ és disbauxa en excés
La forma més moderna, però, és la que hem vist a l’exemple que us he posat a l’inici d’aquest text i que es basa en la tècnica dels enigmes enllaçats en la qual cada part de la xarada, corresponent a una de les paraules que formen la solució, és també una endevinalla en si mateixa que es planteja mitjançant altres jocs de paraules com, per exemple, els ANAGRAMES. Aquesta modalitat es coneix en francès com «charade a tiroir» (xarada amb calaixos) perquè per arribar a la solució hem d’anar solucionant cada enigma parcial com si anéssim obrint successivament els calaixos d’una calaixera. I, malgrat que les més habituals continuen sent les xarades sil·làbiques, també podem trobar altres variants com la xarada a frase (la solució és una frase en comptes d’una paraula), l’alterna (fent servir l’EMPELT), o l’encadenada (usant el DESCART), per citar-ne algunes.
Finalment, no puc deixar de mencionar les XARADES EN ACCIÓ, una versió del joc ben coneguda en la qual no s’han de donar les definicions per escrit o de viva veu sinó que s’han de representar amb mímica els diferents significats de cada part i de la solució final. El conegut «Joc de les pel·lícules» on s’ha de descobrir el títol d’un film només a partir de gestos, seria un exemple d’aquest tipus de xarades.
En l’àmbit dels PASSATEMPS i malgrat que actualment han anat molt de baixa, les XARADES també van trobar el seu espai en les seccions d’entreteniments de diaris i revistes. Per acabar el post, he volgut recuperar-ne algunes que van ser publicades en dues èpoques molt diferents del segle passat. Les primeres van sortir l’any 1938 a la revista infantil EN PATUFET i les següents (que inclouen l’afegitó dels anagrames) són del suplement dominical del diari AVUI de l’any 1992. Us les deixo a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-les:
El centre comercial obre a les nou, però l’Hermínia hi ha arribat una hora abans. Fidel devota d’aquell temple de les ofertes perpètues, és ben conscient que: «Si no ets la primera, algú altre acapararà les millors promocions», mantra que ja té interioritzat amb la solemnitat d’un dogma de fe. Amb el carretó preparat per entrar així que la persiana metàl·lica comenci a pujar, aprofita l’estona d’espera per repassar el fulletó quinzenal. Tot i que no li caldria repassar-lo, perquè ja se l’ha estudiat abans de sortir de casa i ha ideat un pla perfecte, digne del millor estrateg, per a no perdre’s cap de les ofertes.
A les nou en punt, les portes s’obren i una riuada de carretons envaeix els passadissos del supermercat. L’Hermínia posa en marxa el seu pla, vol aprofitar la seva experiència de clienta de fa anys per arribar abans que ningú a la secció dels snacks i aperitius i, tombant cap a la dreta, intenta fer drecera pel passadís de la roba infantil. Però alguna cosa no va bé: on abans hi havia la roba per a nadons, ara hi troba les conserves vegetals i els prestatges on esperava trobar els aperitius estan plens de brics de llet. Els responsables del súper, experts en màrqueting i doctorats en enginyeria del desori, han tornat a canviar la disposició dels productes per obligar els clients a passejar per tot l’establiment a la recerca d’allò que desitgen. És una estratègia comercial habitual, però que ho hagin fet el primer dia de les ofertes no té perdó de Déu.
Quan, finalment, aconsegueix trobar els snacks (al passadís on abans hi havia els bolquers), respira tranquil·la en veure que encara queden moltes bosses de les noves patates fregides amb gust d’escudella i carn d’olla. Fa una setmana que a totes les pauses publicitàries del seu programa de televisió preferit anuncien insistentment el llançament d’aquesta nova línia de sabors, i avui és el primer dia que es poden trobar al mercat. Com que a casa seva aquests gustos estranys no acaben d’agradar perquè la família prefereix, des de sempre, les patates fregides amb sabor de patata fregida, sap que seria millor comprar-ne només una bossa per provar-les. Però l’oferta és de 4x3 i això no es pot deixar perdre. N’agafarà vuit bosses perquè li’n surtin dues de gratis... serà molt que n’hagi de llençar set i mitja.
El temps que perd mentre busca per tot el supermercat on són ara els productes que necessita li destarota tota la seva estratègia compradora. No li estranya, doncs, que quan arriba a la zona de parament de cuina ja s’hagin acabat els jocs de paelles amb un 30% de descompte. Li haurien anat bé perquè les seves paelles necessiten un canvi urgent, però assumeix resignada que el món de les ofertes funciona d’aquesta manera. Per compensar, aprofita per comprar un lot de tisores multifuncionals que, segons diu el rètol: «Serveixen per a tot!». L’Hermínia sap que ella no les farà servir per a res, ja en té prou de tisores a casa, però eren tan barates que no comprar-les hauria estat un pecat.
A poc a poc, el carretó es va omplint amb els productes de la seva llista de la compra i, sobretot, amb molts d’altres que no portava apuntats (però que estaven a un preu irresistible) fins a gairebé sobreeixir. Aquest és el senyal que indica que ja toca passar per caixa i, amb alguna recança això sí, s’hi dirigeix. Quan és l’hora de pagar, l’aparell del TPV li demana dues vegades el PIN de la targeta. Potser s’ha equivocat en introduir el primer número, però també podria ser que la màquina intenti avisar-la que 289,90 € són molts euros. L’Hermínia ja ho sap això i comença a sentir un cert remordiment, que de seguida s’esvaeix quan, al final del tiquet, veu la suma dels descomptes que li han aplicat en aquella compra. Somriu satisfeta quan comprova que sense ells, hauria pagat gairebé 300 €!
Amb un bon munt de bosses reutilitzables (de fet gairebé mai les reutilitza i les ha de comprar de nou cada vegada, però tot sigui per ajudar a salvar el planeta), l’Hermínia carrega la compra al cotxe. De camí cap a casa, la nostra protagonista pensa que potser sí que ha gastat massa, però s’autoconvenç que, d’una manera o altra (i sempre amb l’esperança que les patates amb gust d’escudella siguin, com a mínim, mengívoles), aprofitarà tot el que ha comprat. Malgrat tot, a partir d’ara es fa el ferm determini de no anar al súper tan sovint i controlar-se pel que fa a les compres compulsives. Aquesta força de voluntat li dura exactament fins que tomba la cantonada. Els llampants rètols publicitaris («Descomptes mai vistos!», «Rebaixes fins al 70%!») d’un nou hipermercat que acaben d’inaugurar, la fan frenar en sec i dirigir-s’hi de cap. No es perdonaria mai si deixés escapar una bona oferta i les d’inauguració són sempre les millors...
Una part crucial de la nostra feina és buscar testimonis dels fets que estem investigant, però això no sempre és senzill. De vegades, les circumstàncies fan que no en trobis perquè, o ningú vol parlar amb tu o els que ho volen fer t’enganyen. El cas que ara tinc entre mans és un d’aquests on «ningú ha vist res».
Es tracta d’un robatori en una tenda d’electrodomèstics d’un barri d’aquells que els polítics anomenen ‘conflictius’. Aprofitant l’hora de la migdiada quan l’establiment estava tancat, els lladres van forçar el cadenat de la persiana metàl·lica i van emportar-se tot allò que van voler. A mi em van contractar aquella mateixa tarda i va ser aleshores quan vaig inspeccionar ‘l’escena del crim’ i ja vaig intentar trobar algun testimoni sense èxit. Com que és difícil creure que ningú veiés res a plena llum del dia, li vaig dir al propietari que hi tornaria l’endemà més o menys a la mateixa hora que van ocórrer els fets, a veure si tenia més sort.
Així ho vaig fer, però al principi de sort ben poca. Just arribar al barri, va començar a ploure i, com no podia ser d’altra manera, no vaig trobar cap lloc lliure per aparcar a prop. Quan per fi vaig poder deixar el cotxe, em va tocar córrer fins a la botiga intentant entomar el mínim de pluja possible i encara gràcies que l’establiment té el rètol de sobre la porta instal·lat en un voladís. Això va evitar que em mullés encara més mentre comprovava que, seguint les meves indicacions, ja havien substituït el cadenat forçat per un de més robust. La pluja no parava i això tirava per terra les meves esperances de trobar algun vianant habitual d’aquell lloc a aquelles hores, per això vaig decidir provar-ho amb els veïns de l'edifici. Va ser una pèrdua de temps, la majoria no em va voler ni obrir la porta i els que sí que ho van fer fou per dir-me que no en sabien res. Només hi va haver una excepció, la senyora Assumpció del primer primera.
La senyora Assumpció és una velleta molt amable que viu just damunt de l’establiment robat i quan li vaig demanar per fer-li algunes preguntes, de seguida va acceptar. Em va fer entrar, em va fer seure al sofà del menjador, em va convidar a un te calent tant sí com no («I tant que es prendrà un te, no veu que mullat com va si no pren res calent pot agafar una calipàndria!») i em va explicar què havia vist el dia anterior perquè resulta que ho havia vist tot: «Sap, senyor detectiu, jo no faig mai migdiada i m’agrada passar l’estona mirant per la finestra. Doncs ahir, més o menys a aquesta hora, vaig veure arribar una furgoneta que va aparcar aquí al davant. En van sortir un parell de nois que, de seguida, van obrir la persiana metàl·lica. Bé de seguida no, perquè ara que hi penso s’hi van estar força estona i recordo que vaig pensar que no els devia funcionar bé la clau. Aquest matí m’he assabentat que el que feien era forçar el cadenat i he entès la verdadera raó de la tardança. En el que no van tardar gens, fou en omplir la furgoneta i marxar per on havien vingut. Que ximple vaig ser de no veure que eren uns lladres! Vaig pensar que eren uns simples repartidors, pobra de mi. Per cert, com que he vist moltes pel·lícules de lladres i serenos, ja sé que ara em preguntarà si els vaig reconèixer o si em vaig fixar en algun detall concret com la matrícula de la furgoneta, per exemple. Ja li dic que la meva vista no em va permetre llegir la matrícula, però, en canvi, sí que em vaig fixar en la jaqueta d’un dels nois. Quan es va ajupir per forçar el cadenat, vaig veure que a l’esquena portava un dibuix d’una calavera idèntic al que duen els membres d’aquella banda de motoristes que sovint passen per aquí davant fent sempre un soroll de mil dimonis. És una bona pista, no?»
Li vaig dir que ho investigaria, però no pensava fer-ho. El testimoni de la senyora Assumpció m’havia servit per al mateix que els de la resta de veïns que no havien vist res. Finalment, sí que aquella tarda havia estat una total pèrdua de temps i em tocaria investigar per una altra banda...
I vosaltres, què en penseu del testimoni de la senyora Assumpció?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "
La PAREMIOLOGIA és la branca de la lingüística dedicada a la recopilació, classificació i anàlisi de les PARÈMIES, un terme que engloba qualsevol expressió breu de caràcter tradicional que transmet una saviesa popular, un consell, una veritat universal o una observació sobre la vida quotidiana. Aquestes expressions, sovint metafòriques o simbòliques, es transmeten de generació en generació perquè són fàcils de recordar gràcies a la seva simplicitat i concisió i, en conseqüència, el seu estudi permet entendre millor la cultura, el folklore i la idiosincràsia d'una comunitat.
Sobre això, us copio a continuació alguns fragments del pròleg que Joan Amades va escriure per al seu llibre REFRANYER CATALÀ COMENTAT (Editorial Selecta – 1951), on el folklorista català reflexiona sobre l’estudi de l’origen i el significat de les parèmies:
Des de molts anys ens hem sentit interessats per l'estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d’escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són com una sublimació de l’esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l'ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n’hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d’estar posseïts d'una gràcia singular de gran valor moral i educativa. propis de cada poble i de cada llengua. Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial: modismes, comparances i girs especials que poques vegades volen dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit.
[...]
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n’adoni.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s’independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com: "qui posarà el cascavell al gat?"; "la raó és dóna a un gos, si la té"; "paga, que és gata"; "salta, borni, que hi ha un rec"; "entorna-te'n al llit, que això és la lluna". De vegades la frase no té origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d’aquesta, tal com ocorre en les frases: "el miracle de Mahoma"; "fer l’ase d’en Mora"; "dotzena de frare"; "la setmana dels tres dijous", etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: "Semblar que hem menjat tots dos en un plat"; "el qui roda l'ast és el qui no en tast"; "passar una nit en blanc"; "engegar al botavant"; "passar Bòria avall", i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: "A perdiu per barba" i "peti qui peti"; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, "Caixa o faixa"; a Juli Cèsar, "Val més ser el primer aquí que el segon a Roma", etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d’un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. ¿Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? ¿Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? ¿Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? ¿Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
El mot PARÈMIA prové del terme grec clàssic "παροιμία" [paroimía] que està format pel prefix "παρά" [para- = al costat, a la manera de] i el mot "οἴμη" [oímē = recitat, relat / oimos = camí]. Etimològicament, doncs, podríem entendre’l com «allò que es diu al llarg del camí» o «allò que integra el que diem, que en forma part». Aquest últim sentit no difereix gaire del significat de refrany a l'Edat Mitjana, quan aquest mot es feia servir per referir-se als versos repetits en un poema o a la tornada en una cançó.
Una parèmia és una unitat fraseològica constituïda per un enunciat breu i sentenciós, que s'ha fixat en la parla i que forma part del conjunt sociocultural d'una comunitat. Aquesta denominació és un hiperònim, un mot de significat genèric que designa les diferents unitats lingüístiques que componen l'extens univers de la paremiologia que engloba termes com: REFRANY, PROVERBI, MÀXIMA, SENTÈNCIA, ADAGI, DITA, AFORISME o FRASE FETA, entre d'altres.
Aquesta multitud de conceptes que sovint es confonen entre ells, dificulta la classificació de les parèmies que se sol fer aplicant criteris diversos com la seva naturalesa, la morfologia o la semàntica, per exemple. En aquest sentit, els paremiòlegs Julia Sevilla i Carlos Alberto Crida aposten per una primera gran divisió que vindria determinada pel seu origen (conegut o anònim) i el seu ús (culte o popular).
Aquesta proposta ens donaria dos grans grups primordials:
A) PARÈMIES D'ORIGEN CONEGUT I ÚS PREFERENTMENT CULTE que vindrien a ser, en part, citacions en el sentit que es tracta d’enunciats trets de textos escrits o de fragments parlats posats en boca d'algú i poden tenir una procedència molt variada: la Bíblia, el món grecollatí, la literatura, la història, la propaganda política o comercial, etc. Aquí entrarien els PROVERBIS i els AFORISMES (amb els seus sinònims: MÀXIMES, APOTEGMES i SENTÈNCIES)
B) PARÈMIES D’ORIGEN ANÒNIM I US PREFERENTMENT POPULAR que són els enunciats sentenciosos d’origen desconegut, transmesos generalment per la tradició oral. Els més destacats són els REFRANYS i les FRASES FETES. També s’inclourien en aquest grup altres variants com les FRASES i LOCUCIONS PROVERBIALS (que es diferencien dels refranys per la seva estructura oracional) o els DIALOGISMES (quan s’expressen en forma de diàleg).
Basant-nos en això, podem fer un repàs a les principals categories de parèmies:
A-1. PROVERBI
Enunciat sentenciós d’origen conegut caracteritzat per la procedència culta, l'antiguitat i, sovint, el to greu. Segons el seu origen tenim els:
- Bíblics, que són considerats els proverbis per antonomàsia [«No judiqueu, i no sereu judicats» (NT Mateu: 7,1)]
- Grecollatins, que poden ser citats en la seva llengua original (proverbi) o traduïts (frase proverbial) [Constantia fundamentum est omnium virtutum / La constància és el fonament de totes les virtuts]
- D'altres procedències, que usem pel prestigi i antiguitat de la cultura d'on provenen la qual se sol fer constar amb afegitons de l'estil: "Tal com diu el proverbi xinès / àrab / ...". [«El clau que sobresurt és el que rep el cop de martell» – Proverbi japonès]
A.2 – AFORISME
Comparteix les característiques principals del proverbi, amb la distinció que els aforismes s’atribueixen gairebé sempre a personatges famosos (reals o ficticis) com filòsofs, polítics, literats o generals reconeguts. Són sinònims d’aforisme, les MÀXIMES (frase que conté un precepte moral o una reflexió filosòfica), els APOTEGMES (dita instructiva atribuïda a una persona il·lustre o que recorda un fet famós) i les SENTÈNCIES (que destaquen pel seu caràcter moralitzador). Segons el seu contingut, es poden dividir en:
- Ètics, quan presenten una doctrina moral, proposen o condemnen algun comportament o ensenyen algun principi de caràcter general. [«Només sé que no sé res» (Sòcrates, segons Plató)]
- Polítics, els que resumeixen una ideologia o presenten una moralitat política o religiosa. Sovint es diferencien dels ètics només pel context en què són utilitzats. [«La religió és l’opi del poble» (Karl Marx)]
- Científics o professionals, quan provenen de l’àmbit de la ciència o la tècnica. [«L’ordre dels factors no altera el producte» (axioma matemàtic)]
Cal remarcar que molts AFORISMES han adquirit un caràcter popular i són utilitzats freqüentment com FRASES PROVERBIALS ignorant-ne l’origen culte. En aquest sentit, no és estrany trobar dins dels refranyers, citacions com «Errar és humà, perdonar és diví» (Alexander Pope - An Essay on Criticism) o «L’home és un llop per a l’home» (Plaute - Asinaria 2,4).
B.1 – REFRANYS
D’origen desconegut i ús popular, són parèmies que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressen un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees. Els refranys són expressions breus, sovint rimades, que transmeten una lliçó moral, un consell pràctic o una veritat universal i es caracteritzen per tenir una estructura fixa que no admet variacions, això els fa més fàcils de recordar i en facilita l’ús.
Són una part integral del folklore i de la cultura popular, estant estretament relacionats amb l’experiència col·lectiva i les situacions quotidianes (el temps, la feina, les malalties, l’economia, la geografia, el comportament humà...). Els refranys constitueixen el grup més nombrós de les parèmies i abasten gairebé qualsevol aspecte de la vida humana tant de caràcter general com d’àmbit més local o específic. [«A la vora del riu, no t’hi facis el niu». «A Salou van els de Reus, quan volen rentar-se els peus»]
B.2 – FRASES FETES
Expressions idiomàtiques d'ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d'una llengua, que tenen una forma estereotipada i un significat figurat diferent del literal, fet que provoca que no puguin ser gairebé mai traduïdes d’un idioma a un altre. Es diferencien dels refranys i els proverbis tant en la forma (són expressions fixes i estereotipades formades per un verb seguit d’un complement i amb un significat que no es pot deduir a partir dels mots que les componen) com pel fons (no acostumen a tenir una funció didàctica o moral, sinó que es fan servir per expressar idees o emocions de manera col·loquial, sovint amb un toc d'humor o ironia). Les Frases Fetes són un component vital de la llengua parlada i contribueixen a la riquesa expressiva d'un idioma perquè aquests significats figurats sovint reflecteixen aspectes emocionals o culturals de la societat on s’han creat. [«Enfilar-se per les parets», «Estar a la lluna de València»]
COSES DE L'IDIOMA – La Trinca («Trincar i Riure» - 1971)
En definitiva, les parèmies en totes les seves formes són molt més que simples expressions lingüístiques; són un reflex de la cultura i la saviesa popular d'un poble. A través d’elles, es transmeten valors, creences i normes de conducta de generació en generació, contribuint a la cohesió social i a la preservació de la identitat cultural. A més, aquestes expressions enriqueixen el llenguatge quotidià, fent-lo més expressiu i viu, i oferint-nos una eina poderosa per comunicar-nos de forma més rica i matisada.
En català, com en qualsevol altre idioma amb la riquesa del nostre, tenim a l’abast multitud de reculls de parèmies que, tant de manera general com limitant-se a un tema específic, ens n’ofereixen una recopilació i classificació. En aquest sentit, però, només citaré la ingent feina del company Víctor Pàmies que s’encarrega de mantenir en línia la web «Paremiologia Catalana Comparada Digital» (https://pccd.dites.cat/), una eina que dona accés a la cerca i consulta d’un gran ventall de fonts fraseològiques escrites, orals i digitals sobre parèmies en general i que, en la seva actualització de febrer de 2025, contenia ja 805.780 fitxes, corresponents a 89.807 paremiotipus, recollides de 760 fonts i 7.446 informants.
Pel que fa a l’àmbit ludolingüístic, és evident que els refranys i les parèmies en general sempre han donat molt de joc. La seva estructura fixa i la seva popularitat les fan especialment adequades per a la creació de jocs de paraules i altres entreteniments lingüístics perquè poden ser fàcilment modificades o reinterpretades amb finalitats humorístiques o creatives.
D’aquesta manera, podem utilitzar els refranys per fer jocs de paraules mitjançant la Modificació Lèxica (canviant una o més paraules del refrany original per altres de semblants fonèticament o morfològicament, creant així un nou significat), Inversió o Canvi d'ordre (alterant l'ordre de les paraules per generar un efecte humorístic o sorprenent), Barreja de parèmies (mesclant parts de dues o més parèmies diferents per crear una frase nova amb significat inesperat), etc.
Altres exemples d’entreteniments amb les parèmies podrien ser els jocs que ens repten a descobrir-les amb finalitats educatives, lúdiques o fins i tot competitives. Serien del tipus: Completa el refrany (ens en donen una part i n’hem de recordar la resta), Frase Feta Desfeta (se’ns mostra una parèmia desordenada i l’hem de reconstruir correctament), Refranys Encreuats (mots encreuats les definicions dels quals són fragments de refranys o frases fetes), Refranys Representats (s’explica una història o es representa una situació que s’escau a un refrany concret que cal endevinar), Refranys Il·lustrats (imatges que representen un refrany de manera simbòlica o literal que els participants han de descobrir), entre molts d’altres.
En aquest blog, fa temps, vam jugar als Refranys Il·lustrats amb una proposta que vaig anomenar REFRANYER JEROGLÍFIC. Durant uns quants anys, aproximadament un cop al mes, us vaig anar presentant unes imatges (fins a un total de 108) que amagaven una parèmia que havíeu de desxifrar. Per acabar aquest post, m’ha semblat bona idea recuperar aquell joc i presentar-vos-en mitja dotzena més per si us ve de gust jugar-hi. En aquesta ocasió, però, les imatges no les he fet jo mateix utilitzant un programa d’edició fotogràfica com aleshores sinó que he demanat a la IA de Microsoft Bing que em faci tota la feina. Segur que no us costarà res trobar la parèmia que representen, aquí les teniu:
Nota: Fa gairebé dos anys, des dels Relats Conjunts ja ens van presentar un quadre de la mateixa pintora amb els mateixos protagonistes i jo he aprofitat aquesta coincidència per tornar a explotar la meva vena de dramaturg com aleshores.
Si en aquella ocasió vaig fer un drama en tres actes, avui m’he decantat per la comèdia i he escrit un monòleg. Espero que us agradi!
LA SOPA, UNA ALTRA CATÀSTROFE FAMILIAR (MONÒLEG)
[L’escena mostra el menjador d’un pis d’aspecte modest. A la taula hi veiem una sopera mig buida i els plats bruts de l’esmorzar. En primer terme, sol, assegut al sofà, amb una tassa de cafè a la mà i cara de cansament, el pare de la família es dirigeix al públic...]
PARE:
La meva dona i jo hem tingut quatre fills. Bé, la que segur n'ha tingut quatre és ella. Jo… jo tinc els meus dubtes amb el petit. No sé com explicar-vos-ho. És un superdotat en matemàtiques, i jo, sincerament, amb prou feines entenc la regla de tres o ser fer anar una calculadora. A més, hi ha un altre detall que també em fa pujar la mosca al nas: Per què dimonis somriu tant el veí matemàtic del tercer quan ens creuem a l’ascensor?
Però anem al gra: quatre fills! Quatre! Ho sabeu que això significa que fa anys que no puc fer unes vacances tranquil·les i que potser no les faré fins que m'enterrin, oi? I a casa tampoc és que hi hagi massa tranquil·litat, però almenys hi regna una espècie de jerarquia natural que ens ajuda a tirar endavant... més o menys.
Per començar tenim el gran, en MAX, un adolescent de quinze anys. No el veiem gaire. Com que va amb tren a l’institut, al matí ha de sortir de casa quan encara és fosc per intentar no arribar tard. De fet, no sé mai si va a classe o a una manifestació permanent contra la Renfe. Al vespre sí que és a casa, però com que es passa hores tancat a la seva habitació doncs tampoc li veiem gaire el pèl. Crec que ara passa per una etapa revolucionària, l’últim dia que vam parlar em va dir que s’havia fet vegetarià perquè menjar carn era participar d’un «sistema opressor i poc sostenible». Jo li vaig contestar que la carn la comprem al carnisser del barri i seria injust titllar d’opressor aquell pobre botiguer. En canvi, això de poc sostenible potser sí que l’hi escau més. No hi ha manera que "sostingui" els preus...
Després venen els bessons, en TEO i la ZOE. Tenen onze anys i són una joia. Què voleu que us digui? Sempre juguen junts, mengen tot el que els hi poses al plat i gairebé mai discuteixen. A més, com que si algun cop s’enfaden ho fan a duo i en estèreo doncs surt a compte. Dues persones, però només una única enrabiada.
I, finalment, tenim en NEL. Nou anys i tan intel·ligent que no saps mai per on et sortirà. Aquest matí, per exemple, s’ha presentat a esmorzar vestit amb una faldilla, pentinat amb mitja cabellera i amb un llibre de Quino sota el braç. Ha posat la mà dreta sobre el plat per impedir-me servir la sopa i ha dit: «Ja no soc en Nel, ara em dic Mafalda i no em penso empassar aquesta gasòfia immunda i fastigosa per esmorzar! Odio la sopa!!»
Ja sé que penseu: A quin pare se li acudeix servir sopa per esmorzar? M’acullo a la presumpció d'innocència, deixeu-me explicar com ha anat tot abans de condemnar-me. La meva dona marxa a treballar de bon matí (encara més aviat que en Max i tot) i, per tant, a mi em toca fer d’esclau domèstic... vull dir, de pare responsable i preparar l’esmorzar dels petits. I si al rebost s’han acabat la llet i els cereals i només hi trobeu sopa de sobre, què faríeu vosaltres? Així que la resposta a la vostra pregunta surt sola: A qui li passa pel cap fer sopa per esmorzar? Doncs a un pare desesperat completament superat per les circumstàncies que ja no sap què fer amb la seva vida.
Total, que serveixo la sopa. En Teo i la Zoe, com sempre, calladets i contents, agafen la cullera i comencen a menjar. Però en Nel… ai, perdó, la Mafalda... s’hi nega en rodó. Primer m’he quedat allí palplantat, amb el cullerot a la mà, sense saber que dir. Després he intentat amenaçar-lo que si no es menjava la sopa, el castigaria una setmana sense postres. Ja hauria de saber que amb en Nel aquestes coses no funcionen. M’ha mirat fixament als ulls i, fent honor a la seva nova personalitat, ha replicat: «Tant me fa, no vull saber res de les postres si són utilitzades com una forma capitalista de control represor».
En aquell precís instant, he tornat a pensar que potser sí que el nen és del veí del tercer, però he intentat calmar-me perquè, a veure, no pots discutir a les vuit del matí amb algú que diu que és la Mafalda. És una regla no escrita que tots els pares coneixem. Els bessons, per la seva banda, han intentat fer-me costat. «La sopa és bona i porta vitamines», ha dit la Zoe. «I el pare l’ha fet amb tot l’amor», ha afegit en Teo. Però quan en Nel dispara, ni els seus germans se’n salven: «L’amor no s’ha de barrejar mai amb els fideus», ha sentenciat.
Després d’això, no m’ha quedat més remei que fer el que qualsevol pare veritablement responsable faria en aquest cas: ignorar-lo i deixar-lo sense esmorzar. A l’hora de dinar, la seva mare ja és a casa i si el nen té més gana del compte, segur que ella ho solucionarà...
Fa uns dies, vaig haver de declarar en un judici respecte a les meves investigacions en un cas de falsificació d’art. Un client m’havia demanat que localitzés el pintor d’un quadre fals que li havien venut i gràcies a la meva feina, es va destapar una trama de venda de quadres falsificats i la policia va poder detenir-ne el presumpte autor. Per tant, i com acabo de dir, quan va ser l’hora de jutjar-lo em va tocar anar a declarar i explicar davant el jutge com havia anat la meva investigació i quines proves m’havien permès solucionar el cas. Així ho vaig fer i, ja que hi era, després de prestar testimoni em vaig quedar a presenciar la resta del judici. Sempre és interessant veure l’aparell judicial en acció i en aquest cas concret, per les seves peculiars característiques, encara m’ho semblava més. No patiu que no us relataré tot el judici, només em centraré en les conclusions finals de l’acusació i de la defensa.
El primer que va parlar, com sempre, fou el fiscal i ho va fer amb aquests termes: «L’acusat és un geni. Sí, senyores i senyors, un geni capaç d’imitar a la perfecció el traç característic de qualsevol dels grans mestres de la pintura, capaç de copiar fins a l’últim detall qualsevol obra d’art pictòrica, capaç de fer pintures que reflecteixen fidelment l’esperit del quadre original. És tan bon pintor que podria haver excel·lit fent la seva pròpia obra, però ha preferit dedicar-se a falsificar la dels altres. I com que ho ha fet, repeteixo, amb unes còpies tan idèntiques als originals com si les veiéssim reflectides en un mirall, això demostra la seva voluntat d’enganyar als possibles compradors. Els demano, membres del jurat, que el considerin culpable del càrrec d’estafa amb premeditació i traïdoria. Gràcies.»
Quan va acabar i per corroborar el seu discurs, el fiscal ens va mostrar a tots els presents a la sala un dels quadres originals junt amb la còpia que n’havia fet l’acusat. Veure de tan a prop les dues obres, una al costat de l’altra, va permetre als membres del jurat i a tots nosaltres comprovar que l’acusació no havia exagerat gens. L’exactitud de tot el seu al·legat la teníem davant dels ulls i ningú ho podia discutir. Així que, mentre l’advocat defensor s’apropava a l’estrada per a utilitzar el seu torn de paraula, tota la sala ens preguntàvem quins arguments faria servir per refutar l’evidència. Hauria de ser molt eloqüent i fer un discurs prou convincent per poder girar la truita a favor del seu client. Per tant, els presents esperàvem un gran desplegament retòric per part seva i una llarga i persuasiva intervenció.
Doncs ni molt menys, tots ens vam quedar amb un pam de nas quan ho va enllestir només amb dues o tres frases: «Després d’aquest fonamentat parlament del senyor fiscal poc em queda per dir. Signo, paraula per paraula, tot el seu raonament i només discrepo de les seves conclusions. Per a aquesta defensa, això que hem sentit i hem vist fa uns minuts, demostra que l’acusat no tenia en cap moment la voluntat d’enganyar als possibles compradors i, en conseqüència, els demano, membres del jurat, que el considerin innocent. Gràcies.»
I sense dir res més, l’advocat defensor va tornar cap al seu seient amb un somriure als llavis. Havia aconseguit deixar-nos de pedra i, si no fos que em jugava una imputació per desacatament al tribunal, jo m’hauria aixecat a aplaudir-lo allí mateix. Tots vam coincidir a trobar magistral la seva defensa i vam tenir clar que el seu client se’n sortiria gairebé impune.
I vosaltres, podeu entendre l’estratègia de l’advocat defensor?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "
[...] Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d’haver desertat d’Efraïm per passar-se a Manassès.
Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
— Ets d’Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà.
En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites. [...]
[Bíblia Catalana Interconfessional – JUTGES 12, 4-6]
En aquests versicles del "Llibre dels Jutges" de l’Antic Testament trobem el primer episodi documentat de l’ús d’un EMBARBUSSAMENT (en el sentit d’expressió de pronúncia complicada i obviant-ne l’aspecte més lúdic). Es tracta, com hem llegit, del mot hebreu XIBÒLET [שיבולת (šibbṓleṯ)] que significa "espiga" o "corrent d’un riu" i que presenta una dificultat fonètica a l’hora de pronunciar-lo, de manera que la diferència dialectal del parlant es fa palesa i permet descobrir la procedència de cadascú (en aquest cas, els efraïmites no sabien pronunciar el ‘xi’).
Al llibre "NÚMEROS MERAVELLOSOS" (Selecta - 1982), el folklorista Joan Amades dedica als xibòlets (que ell anomena "zidgoleps") gran part del capítol on ens parla del número setze:
El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu.
[...]
La llegenda dóna al nostre «setze» un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuïc, ocorreguda durant la Guerra dels Segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot «setze» per a saber de quina banda era.
Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb altres mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase: «Setze jutges mengen fetge d’un penjat; setze jutges n'han menjat.»
Heus aquí una cançó, patrimoni nacional, que ningú no pot cantar que no sigui català...
Amb el temps, el terme XIBÒLET ha passat a designar totes aquelles paraules o expressions utilitzades com a prova de pronunciació per identificar la procedència d'una persona i ha transcendit el seu origen bíblic per designar no només dificultats fonètiques entre parlants de diferents dialectes, sinó també com a símbol de pertinença a determinats grups socials o comunitats lingüístiques. En alguns contextos, les paraules o expressions que una persona utilitza poden delatar-ne l'origen geogràfic o cultural, fins i tot quan no hi ha una barrera fonètica important. A més, en la societat moderna, els xibòlets s'han convertit en distintius de certes subcultures, on determinades expressions o maneres de parlar poden identificar qui està "dins" o "fora" d'un grup.
Podem trobar diversos exemples de l’ús dels xibòlets en conflictes armats contemporanis. Així, l’octubre de 1937, la paraula espanyola "perejil" es va utilitzar per identificar els immigrants haitians que vivien al llarg de la frontera a la República Dominicana i que el dictador dominicà Rafael Trujillo va ordenar executar en l’acció coneguda com a «Massacre del Julivert». També durant la Segona Guerra Mundial als Països Baixos, la resistència neerlandesa utilitzava la paraula "Scheveningen" (barri costaner de La Haia) per identificar infiltrats alemanys, ja que aquests no podien pronunciar correctament el so "Sch". Durant el conflicte nord-irlandès (The Troubles) el fet d’anomenar la segona ciutat més gran d'Irlanda del Nord com "Derry" o "Londonderry" es prenia com una prova de la posició política del parlant. Una última mostra la trobem a l’actual guerra russo-ucraïnesa on els ucraïnesos han utilitzat la paraula "palianytsia" (un tipus de pa ucraïnès) per distingir els russos.
De totes maneres, els xibòlets no es limiten als moments de tensió o conflicte. A la vida quotidiana, podem trobar-ne exemples tan evidents com les diferències d'accent o de lèxic dins d'un mateix idioma. En català, per exemple, els autòctons de Berga pronuncien el nom de la ciutat amb [e] tancada a diferència dels ‘forasters’ que ho fan amb la [ɛ] oberta. De manera similar, els habitants del Camp de Tarragona que conserven la distinció b/v utilitzaven la frase «beu vi bo de Valls» com a xibòlet. I, més enllà de les diferències de pronúncia, també les expressions o paraules locals poden tenir aquest ús; sovint els visitants no dominen l’argot d’un lloc concret i això els fa fàcilment identificables en aquest sentit. Un últim apunt per parlar dels xibòlets i la tecnologia perquè, igual que els humans, els sistemes de reconeixement de veu també poden trobar-se amb dificultats a l’hora d’interpretar certs accents o diferències fonètiques i això pot causar problemes a persones amb accents regionals o no estàndards quan interactuen amb assistents virtuals que no els entenen.
En definitiva, els xibòlets ens recorden el poder que tenen les paraules per definir qui som i d'on venim, i com fins i tot les més petites diferències de pronunciació poden tenir grans conseqüències. Al llarg de la història, aquests mecanismes han estat utilitzats per separar i distingir, però també poden ser vistos com una rica font de diversitat lingüística i cultural, tan necessària en un món cada vegada més globalitzat.
SHIBBOLETH (Doris Salcedo- 2007) [Tate Modern (Londres)]
_At_Breakfast.jpg?uselang=ca)
.jpg)
