Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Després de l’avançament especial fora de programa del mes de maig, arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2025 publicaré cada segon dijous de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per una selecció de novel·les d’aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura. He triat tres clàssics del gènere ben coneguts i un altre força més recent d’una autora catalana que narra les peripècies d’una noieta al nord de Canadà, un detall que em serveix per a apuntar-me un any més (i ja en van quatre) al #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Començo, doncs, per aquest últim...

EMBOSCADES AL GRAN NORD
(Margarida Aritzeta – 2009)

La Marina és una noia catalana de setze anys que ha viatjat al Canadà per anar a viure amb uns parents que gairebé no coneix. Un cop allí, però, s’adona que el seu oncle té intenció de prostituir-la i, evidentment, decideix fugir d’aquella casa així que pugui. Ho fa durant la nit de Sant Joan, quan tot el poble està distret gaudint del castell de focs que celebra el solstici d’estiu, i un cop al carrer aprofita que una camioneta està fent maniobres per sortir d’un aparcament massa estret per colar-se dins la caixa del vehicle sense que ningú la vegi i així poder abandonar aquell indret. Uns quants quilòmetres més tard, mentre passaven pel mig del bosc, rebenta una de les rodes del cotxe i en Luc i en Jim, els dos indis muntanyesos que el condueixen, s’han d’aturar per reparar-la. Serà aleshores quan descobriran la polissona dins la seva camioneta i començarà la verdadera aventura de la nostra protagonista...

Aquesta és una novel·la juvenil, tant perquè els seus protagonistes principals ho són com per la manera com està escrita, però tot i que el lector jove s’hi pugui sentir més identificat, he de dir que té característiques que la fan interessant per a qualsevol edat. La trama, a estones trepidant, inclou intriga, segrestos, atacs, traïcions i més d’un ‘cliffhanger’ que deixa als protagonistes (i al lector) amb l’ai al cor. Mentre avança el relat, seguim els tres joves protagonistes en el seu intent de fer arribar el calumet de la seva tribu, la famosa pipa de la pau dels indígenes americans, fins a una reunió dels caps indis amb els governants blancs. Aquest estri tradicional és imprescindible perquè aquella reunió acabi amb un acord i, conscients d’això, els responsables d’una companyia petroliera que saben que el conflicte els permetrà fer la seva als terrenys indis sense gaire control, provaran d’impedir que aquell calumet arribi al seu destí. Per ella mateixa, aquesta aventura ja aconsegueix enganxar força al lector, però allò que m’ha semblat més interessant de la novel·la és com l’autora ens mostra també la vida dels pobles indígenes i els problemes que els comporta sentir-se relegats dins de les seves reserves mentre es veuen obligats a adaptar-se a una «civilització» que no és la seva. Ja sabem que aquests xocs culturals, on sempre són els mateixos els que tenen les de perdre, són ben coneguts i es repeteixen en diversos indrets sense que sembli que hi hagi gaire interès a trobar-los alguna solució, per això no vol dir que no els hàgim de continuar tenint presents.

I aquesta novel·la ho aconsegueix això mentre seguim l’aventura dels tres protagonistes pels inhòspits territoris del nord-est del Quebec que estan molt lluny de casa nostra en molts aspectes, però ben a prop en d’altres. M’ha agradat haver-la pogut llegir.

LIPOGRAMA

Un LIPOGRAMA és un text en què s’ometen intencionadament totes les paraules en què apareix una determinada lletra o un grup determinat de lletres.
El seu grau de dificultat depèn, òbviament, de la llargada del text que ens proposem escriure i de la freqüència d’ús en l’idioma escollit de les lletres absents. D’aquesta manera, els lipogrames de més mèrit són els que eviten una de les vocals que, en el cas de la llengua catalana, sumen en conjunt un 50% de percentatge d’utilització (un 30% ja se l’emporten només la E i la A) o, força menys, els que deixen fora alguna de les consonants més usuals com S, R, L, N o T (aquestes cinc apareixen amb una freqüència d'un 30% en total). Molt més fàcil seria fer un lipograma obviant alguna de les lletres menys utilitzades com W, K, Z o Ç (cadascuna amb una freqüència per sota del 0,2%), però en aquest cas de repte lingüístic n’hi hauria ben poc i resultaria una tasca trivial sense gens d'interès com a joc de paraules.

Vegeu aquest exemple en forma d’enigma mental que vaig publicar al blog ja fa uns anys:

309. L'OBJECTE PERDUT: Un inspector polonès de cognom molt difícil, Yuwçikecz, rep un text sobre un objecte perdut, el llegeix i reconeix que no pot descobrir-ne ni un indici. El document diu que l'objecte en qüestió pot ser petit o no, és dels primers segons un ordre o dels últims segons un de diferent, és molt útil i tothom se'n serveix... El text és més prolix, minuciós i meticulós, però l'inspector no en treu res per molt que el rellegeixi diversos cops. Li diuen que tots els indicis possibles són presents dins del document, però l'home no pot fer res i el desesper l'omple, ple de nervis que el corsequen es rendeix sense remei i et cedeix l'escrit. Tu no ets ni més intel·ligent ni tens més estudis que l'inspector i no entens res del text que no és escrit en polonès, però llegint el document en qüestió descobreixes l'objecte perdut en un moment. Pots dir-nos quin és, sí o no?

Aleshores va costar una mica treure’n l’entrellat perquè no vaig avisar que es tractava d’un lipograma, però en aquesta ocasió segur que no heu tardat gens a descobrir que aquest misteriós «objecte perdut» és la lletra A.
Aprofito l’avinentesa per recordar altres vegades que em vaig atrevir amb els lipogrames al XAREL-10. Participant en els recordats JOCS LITERARIS de Jesús M. Tibau, vaig escriure un sonet sense cap I (JL253) i dos contes curts, un obviant la E (JL177) i l’altre sense la I (JL113).

EXERCICIS D’ESTIL (Raymond Queneau)
[Versió catalana: Annie Bats i Ramon Lladó]

La paraula LIPOGRAMA integra els mots grecs λείπειν (lipo-, ‘mancat de’) i γράμμα (gràmma, ‘lletra’) que li donen el seu significat d’«abandonar una lletra».
Històricament, es considera que el primer exemple del que es té notícia és un poema titulat "Oda als centaures" d’un autor grec del s. VI aC anomenat Las d'Hermione (o Lasos d'Hermíona). En aquest poema no apareix la lletra sigma i sembla que el mateix autor va repetir l’experiència en un altre poema, "Himne a Demèter", del qual només ha arribat fins als nostres dies el primer vers. Altres exemples antics són reescriptures lipogramàtiques de grans textos literaris fetes per alguns poetes grecs de l'antiguitat tardana, com Nèstor de Laranda que, al segle III, va compondre una versió de la Ilíada d’Homer eliminant de cadascun dels cants que formen l’obra original una de les lletres de l’alfabet grec (en el primer llibre ometia l'alfa, en el segon la beta, i així successivament). Posteriorment, un gramàtic grec de nom Trifiodor, el va imitar fent el mateix procés de reescriptura amb la també homèrica Odissea. Aquestes obres, però, s’han perdut i només les coneixem a partir de referències posteriors. El primer lipograma que es conserva és del segle VI, el monjo Fabi Plancíades Fulgenci va compondre el "De aetatibus mundi et hominis" (Sobre les edats del món i de l'home) en vint-i-tres capítols mancats, respectivament, de cadascuna de les vint-i-tres lletres que aleshores tenia l'alfabet llatí.
Com altres jocs lingüístics, els lipogrames van ressorgir durant el Barroc destacant, sobretot, a Espanya i a Itàlia. Segurament l’exemple més conegut en castellà és l’obra "Varios effetos de amor en cinco novelas exemplares (Y nuevo artificio de escrevir prosas, y versos sin una de las cinco lettras vocales, excluyendo Vocal differente en cada Novela)" de l’escriptor hispanoportuguès Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662).
Hem d’arribar, però, a ple segle XX per trobar dues de les fites lipogramàtiques més reeixides. Una d’elles és la novel·la "Gadsby" (1939) del nord-americà Ernest Vincent Wright que quan es va assabentar, llegint un estudi sobre el CRIPTOGRAMA que apareix al conte ‘L’escarabat d’or’ d’Edgar Allan Poe, que en anglès la lletra E és la d’ús més freqüent, va prendre la determinació d'erradicar aquesta vocal de la seva novel·la fins a aconseguir enllestir una obra de 50.110 paraules i més d’un quart de milió de lletres entre les quals no hi ha cap E.
De totes maneres, l’exemple més paradigmàtic en el camp dels lipogrames és la novel·la "La disparition" que Georges Perec va publicar l’any 1969. Es tracta d'una novel·la policíaca amb una trama on s'inclouen desaparicions, però la veritable «desaparició» del text és la de lletra "E". La vocal més difícil d'evitar en francès que, amb un admirable esforç gramatical, l'autor aconsegueix escamotejar al lector en les aproximadament 300 pàgines del seu llibre. L’any 2017, l’escriptor Adrià Pujols va publicar-ne la versió en català que té unes 70.000 paraules sense cap A i que va titular "L’eclipsi".

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), Màrius Serra cita també alguns exemples literaris de lipogrames en català.

El més antic seria la transcripció del primer exemple conegut de textos lipogramàtics en el nostre idioma recollits originàriament en el manuscrit núm. 18 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat (un aplec de textos literaris en vers i en prosa, castellans, catalans i llatins datat l’any 1746 i procedent del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra) que van aparèixer publicats durant 1880 al setmanari vigatà "La Veu del Montserrat (setmanari popular de Catalunya)". Precedits per l’epígraf «Varietats» i amb el títol «Curiositat gran de las cinch vocals», els textos són cinc suposades cartes. La primera sense cap A, la segona sense E, la tercera evitant les O (malgrat que a la transcripció se n’escapen fins a quatre), la quarta prescindeix de fins a tres lletres, I–Y–J, i finalment la cinquena on no apareix la parella U–V. Estan escrites en el català d’abans de la normativització ortogràfica, però això no els resta cap mèrit per a ser considerades com tot un tresor en l’àmbit de la nostra ludolingüística.
En tenim una mostra a l’inici de la carta sense E on podem llegir una de les típiques fórmules de cortesia epistolar de l’època:

«Amich caríssim: La mia salut, junt ab la dona, fills y fillas, y la criada, gosam salut, gracias al Altíssim, al qual suplico vos mantingau ab tota la vostra casa y família, axí com la mia...»

L’altre exemple és més recent. L’any 1990, el pintor i bibliòfil olotí Miquel Plana va editar un llibre titulat "En defensa de la lletra", en el qual vint-i-sis escriptors catalans foren requerits per escriure un text basant-se en una de les lletres de l’alfabet. El poeta Miquel Martí i Pol s'encarregà de la P escrivint un conte on no trobem cap P.
Ell mateix ho explica en el paràgraf final d’aquell relat que us copio a continuació:

«En aquest conte –ho remarco amb tota la intenció– no hi surt ni una sola vegada la lletra que estic segur que l'enemic hi sotjava. Que es faci fotre! Diuen que de vegades la millor defensa és un bon atac. No ho dubto gens. D'altres vegades, tanmateix, el millor atac és una bona defensa. Almenys en aquesta ocasió no sabrà com fer-s'ho si em vol mirar amb aquell aire, entre ingenu i sorneguer, que tan fart em tenia. Ho torno a dir amb tots els cinc sentits: que es facin ben refotre!»

Finalment, al llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana - 2010) on l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís presenta un mateix relat de 123 maneres diferents, trobem tres variants basades en els lipogrames. A «Lipograma» l'autor reescriu la història sense cap lletra A, a «Liponímia» no fa servir cap substantiu i a «Lipoverb» evita qualsevol forma verbal.
Us deixo el relat original i aquestes tres variacions lipogramàtiques:

RELAT: Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l’aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: «Jo també soc de Cassà de la Selva!» i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me’l a la panxa. Em vaig despertar dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, un policia d’uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: «Somreia, mentre us apunyalava?.

LIPOGRAMA: Com tots els primers dijous de mes, vull prendre un suc bru i espès vers Petritxol, però no puc moure’m més lluny del comerç d’estris pluviosos del número disset, on m’immobilitzo per imposició d’un ésser femení de rostre ombrívol. És un individu bonic, però, de pèls testers llongs i negres i un penjoll del bord esquerre del musell. Un esgüell seu: «Soc dels encontorns del Gironès» i, sense cedir-me temps per respondre, treu un coltell del seu bossot i me l’introdueix ventre endins. Em desperto dos dies després, en un llit mèdic. Prop meu, seu un cerber d’uniforme que, crec, no em treu l’ull de sobre. Vol entendre tot primer si l’ens bregós tingué un somriure mentre em ferí.

LIPONÍMIA: Sí, mensualment vaig a xocolatar, caminant, molt barceloní. Per què, doncs, no vaig poder anar gaire lluny i, paraigüer, vaig haver d’aturar-me al dissetè? Aquella qui m’obstaculitzava era força bonica, cabelluda, nasalment enjoiada. Enfurismada, cridava. «Sóc cassanenca, i selvàtica també». Aviat va agredir-me, però, molt blancament armada, i jo, silenciós, abans de poder respondre, vaig caure, foradat. Em vaig despertar molt més tard, ajagut i hospitalitzat. De seguida vaig sentir-me vigilat, interrogat policíacament. Però ni tan sols esforçant-me no podria recordar-me si s’havia fumut mentre em danyava.

LIPOVERB: Degustació impacient de xocolata desfeta cada primer dijous de mes al carrer Petritxol. Aquell dia, però, aturada obligatòria i involuntària a la botiga de paraigües del número disset, per culpa d’una noia d’aire malhumorat. Força bonica, això sí, amb els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Un crit seu: «Jo i Cassà de la Selva!» i, sense més dilació, moviment punxant i peremptori del seu ganivet cap a la meva panxa. Retorn a la consciència dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, vigilància aparent d’un policia d’uniforme. Una pregunta de l’agent: «Somriure femení durant la perforació?»

---

GLOSSARI:

• Lipograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Els misteris d'en Mac – Cas 031

031 - EL CAS DEL POSSIBLE ROBATORI A L’HOTEL

El meu col·lega que treballa de cap de seguretat en un hotel de Salou (ja el coneixeu per alguns altres casos anteriors) va tornar a contactar amb mi no fa gaire perquè l’ajudés a treure l’entrellat d’un nou problema que li havia sorgit en la seva feina. Em va explicar que un client acusava una de les cambreres de robatori, l’home deia que havia vist perfectament com ella li buidava la cartera mentre es pensava que no la veia ningú, però que malgrat haver-la enxampat in fraganti la dona havia pogut sortir de l’habitació i escapar-se-li.

Com que em va semblar que aquest relat no tenia ni cap ni peus, vaig demanar-li al meu amic que m’envies una còpia de les declaracions dels implicats per veure si m’ajudaven a aclarir les coses. Us en faig un resum:

DECLARACIÓ DEL CLIENT: Soc a Salou per negocis i aquesta tarda havia de fer un pagament en efectiu, per això després de dinar he anat a treure 600 € del caixer que he guardat a la meva cartera i, tot seguit, he pujat a la meva habitació per prendre una dutxa abans de la cita. Com que no suporto banyar-me amb aigua freda, el primer que he fet és entrar al lavabo a obrir les aixetes per eliminar aquells primers litres que sempre surten gelats, això m’ha permès adonar-me que aquell matí no m’havien canviat les tovalloles i, com que una altra cosa que no suporto és eixugar-me amb tovalloles humides, immediatament he trucat a recepció per exigir que me'n pugessin de netes. M’han dit que tardarien uns cinc minuts, així que he optat per despullar-me i començar a dutxar-me per no perdre més temps. He deixat la roba damunt del llit i he entrat al bany amb la precaució de no tancar-ne la porta tot esperant les tovalloles. Una estona després (més a prop dels deu minuts que dels cinc que m’havien promès) una cambrera ha trucat a la meva habitació i, des de la dutxa, li he dit que si portava les tovalloles que obrís ella mateixa i que les deixés sobre el llit. He vist com ho feia perquè resulta que el mirall del bany enfoca justament el llit quan el mires des de dins la dutxa i amb aquest ‘joc de miralls’ he pogut observar com la cambrera deixava les tovalloles i també com em buidava la cartera que tenia a la butxaca dels pantalons. Evidentment, quan m’he adonat del robatori l’he cridat immediatament, però nu com anava no he pogut sortir a atrapar-la i aquella lladre ha pogut fugir.

DECLARACIÓ DE LA CAMBRERA: He pujat tovalloles netes a l’habitació 509 i quan he trucat a la porta el client m’ha demanat que entrés amb la clau mestra perquè ell estava dutxant-se. Ho he fet, he deixat les tovalloles sobre una cadira a prop del bany i després he marxat sense tocar res més. No recordo si damunt del llit hi havia la roba del client; potser sí que hi era, però no m’hi he fixat. Sí que recordo que la porta del bany estava oberta, però no sé res d’això que m’expliqueu del mirall. Suposo que si ell em podia veure a mi des de dins la dutxa, jo també l’hauria vist a ell; però és que tampoc m’hi vaig fixar capficada com estava a deixar les tovalloles i marxar de seguida a continuar la meva feina. És clar que no he entrat dins del bany (per qui m’ha pres?), però de totes maneres sí que puc confirmar que el client estava dutxant-se perquè se sentia caure l’aigua i allò semblava una sauna, amb tanta humitat i calentor que hi havia. Li torno a repetir que jo només he entrat a deixar les tovalloles i he sortit de seguida, cregui'm si us plau, li reitero que NO vaig tocar la roba del client, que NO vaig robar res de la seva cartera i que NO vaig fugir perquè ell NO em va cridar en cap moment des de dins de la dutxa acusant-me de lladre, la primera notícia d’aquest embolic l’he tingut quan vostè m’ha fet venir per a aquest interrogatori.

INFORME DEL CAP DE SEGURETAT: La cambrera acusada gaudeix de la màxima confiança de l’encarregada de planta i del cap de personal perquè fa anys que treballa a l’hotel i no hi ha tingut mai cap problema. Tot i això, la meva investigació m’ha permès descobrir que últimament està passant dificultats econòmiques i ja se sap que «l’ocasió fa al lladre». El client era nou a l’hotel, però he pogut confirmar que realment és un home de negocis i m’ha presentat el rebut del caixer del banc que prova que havia tret 600 € en efectiu aquell mateix dia. Després de prendre'ls declaració a tots dos, m’he personat a l’habitació 509 per comprovar que l’explicació del client és completament certa quan afirma que, des de dins de la dutxa, el mirall del bany permet una visió perfecta del llit de l’habitació i del que passa al seu voltant.

Després de llegir tot això, he arribat a la conclusió que algun dels protagonistes no és del tot sincer i que el seu relat s’hauria d’investigar més a fons.

I a vosaltres, què us sembla?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Relats Conjunts (maig - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]» (Gerrit Albertus Beneker - 1921).

DIGUI’M?

Un estrident timbre el desperta de la migdiada. No és que dormís, que consti, però cada dia acostuma a tancar els ulls un momentet quan, després de dinar, s’asseu al sofà davant el televisor i, perquè no dir-ho, li agrada gaudir d’aquestes mini becaines d’un parell o tres d’hores. Avui, però, li han interromput la dormida (una lleugera capcinada, segons ell) quan només feia una hora i mitja que s’hi havia posat i s’aixeca confós intentant esbrinar d’on prové aquell maleït so. No pot ser del mòbil perquè el to de trucada que s’hi va instal·lar és el tema principal del cànon de Pachelbel, tampoc sembla el ding-dong de la porta ni el bip-bip d’avís del microones. El que sona és més aviat un riing-riing com si fos un telèfon. Ostres, evidentment que és el telèfon. El fix, és clar. Fa tant de temps que no l’utilitza que ja l’havia oblidat.

Es dirigeix, doncs, cap al menjador i, efectivament, a la tauleta del costat de la finestra hi ha el seu telèfon fix que truca insistentment. Se’l mira un instant, li fa gràcia veure que encara funciona i recorda amb nostàlgia quan aquell aparell era l’única eina de comunicació de les cases. El timbre, però, no para i això el torna a portar al present. Qui pot trucar a aquelles hores? No pot ser ningú conegut perquè tots ells utilitzarien el mòbil i tampoc serà cap trucada més o menys oficial perquè a l’administració pleguen tots abans de les dues i ja són quarts de cinc. L’única opció possible és que sigui una teleoperadora intentant vendre-li alguna cosa que no li interessa. N’ha sentit parlar d’aquestes trucades i ja l’han avisat que ha d’anar molt amb compte si en rep alguna, sobretot ha d’evitar donar cap dada personal i procurar no allargar massa la conversa perquè aquestes telefonistes estan perfectament entrenades per convèncer-te de qualsevol cosa enredant-te amb bones paraules. Per sort, sembla que hi ha un antídot que sempre funciona i que fa que siguin elles mateixes les que pengin; només cal parlar en català que es veu que els provoca al·lèrgia.

Ho té clar. Contestarà i escoltarà breument el que li diuen. Si no li interessa, no els deixarà continuar, els ho dirà amablement i penjarà. No farà ni dirà res més i així no el podran entabanar. Amb les ‘instruccions’ clares, doncs, despenja el telèfon, s’acosta l’auricular al rostre i pronuncia un únic monosíl·lab: «Sí?» A l’altre costat de la línia telefònica, la teleoperadora que ja havia començat a parlar calla de cop i deixa anar una riallada abans de penjar. Aleshores el nostre protagonista s’adona que l’ha cagat i molt. Mira que l’havien avisat també d’això, però no hi ha pensat fins ara. I ja ha fet tard. Quan ha pronunciat aquell «Sí» és com si hagués firmat la seva pròpia sentència a cadena perpètua. Convenientment gravat i reproduït tantes vegades com calgui, l’empresa que li ha trucat el farà servir per apuntar-lo a multitud de serveis que només necessiten una confirmació verbal per donar-los d’alta (mentre que cal fer tràmits infinits per desempallegar-te’n) i aviat començarà a rebre càrrecs inesperats al seu compte corrent. És conscient que, pel seu descuit, la seva vida s’acaba de convertir en un infern del qual li costarà sang, suor i llàgrimes sortir-ne si és que mai ho aconsegueix. I si només es queda en això, encara pot estar content perquè a Twitter va llegir que aquests «Sí» dits a la babalà també els compra la màfia russa per fer-los servir de consentiment per poder extirpar-te un ronyó i vendre’l al mercat negre. Això ell no ho suportaria, ja va patir massa quan el van ingressar per operar-li l’ungla encarnada del dit gros del peu i no vol tornar de cap manera a un quiròfan. Si no vol permetre que l’atrapi aquest malson, només li queda una única sortida. Demà mateix iniciarà els tràmits per canviar d’identitat i després deixarà la ciutat on ha viscut tota la vida per a començar de zero en un altre lloc, en una nova casa... sense telèfon fix.

CRONOGRAMA

En el camp de la ludolingüística, un CRONOGRAMA és un artifici literari pel qual les lletres numerals que conté un enunciat, reunides, expressen una data determinada.
Un exemple seria la frase: «MENTS AMB NERVI I ENGINY» que, a més de definir perfectament una de les principals característiques dels comentaristes d’aquest blog d’enigmes mentals, també amaga l’any que va ser inaugurat. Efectivament, si n’extraiem les lletres coincidents amb els nombres de la numeració romana, obtenim MMVIII = 2008, l’any que va néixer el XAREL-10.

En el nostre àmbit cultural, el més habitual és utilitzar la numeració romana que fa servir algunes lletres majúscules com a símbols per representar certs valors (I = 1, V = 5, X = 10, L = 50, C = 100, D = 500 i M = 1000), però es poden fer cronogrames en qualsevol altre sistema de numeració literal (quan les lletres corresponen a nombres) com el grec, l’àrab o l’hebreu, per exemple.

Etimològicament, el mot «cronograma» prové de les paraules gregues «chronos» (χρόνος, temps) i «grama» (γράμμα, lletra) que ens donen aquest significat d’«escriure el temps». Malgrat que se’n coneixen d’anteriors, els cronogrames van ser particularment populars a partir del Renaixement i durant el Barroc on, sobretot a Alemanya, Països Baixos i Bèlgica, van ser profusament utilitzats. Preferentment, els trobem com a inscripcions commemoratives en edificis i monuments, però també n’hi ha en làpides com a epitafis, en campanes d'esglésies, en rellotges de sol, en monedes o medalles, per assenyalar la data d’edició dels llibres, etc. El més freqüent és que estiguin escrits en llatí, usant indistintament la I i la J per al valor 1 i la V i la U per al 5.

Església de la Mare de Déu de l'Anunciació de Spalbeek (Bèlgica)
SeCUnDa DIe JUnII ConseCraVIt DoUtreLoUX
[El segon dia de juny, Doutreloux la va consagrar]
(C+U+D)+(D+I)+(J+U+I+I)+(C+C+V+I)+(D+U+L+U+X) = 1890

Pel que fa a la seva classificació i fixant-nos en algunes de les seves característiques, podem dividir aquests jocs lingüístics en tres categories diferents:

1 - CRONOGRAMA PUR o IMPUR: Un cronograma rep la denominació de PUR quan totes i cadascuna de les paraules que el formen conté un valor numèric necessari per descobrir la data amagada. En el cas que també s’utilitzin paraules que no cal fer servir per trobar la solució, l'anomenaríem IMPUR.

2 - CRONOGRAMA NATURAL o SUMAT: Un cronograma NATURAL és el que presenta les lletres numerals romanes en l’ordre exacte que permet llegir la data incògnita correctament. Aquest tipus de cronograma és el més complicat d’elaborar, per això el més habitual és trobar-nos amb cronogrames SUMATS (també anomenats SIMPLES), en els quals, per a desxifrar la solució, s’han de sumar els valors numèrics de les lletres corresponents, sense tenir en compte en quin ordre apareixen.

3 - CRONOGRAMA EXACTE o LLIURE: Un cronograma serà EXACTE quan totes les lletres amb valor numèric que conté el text són necessàries per arribar a la solució. Si, en canvi, no s’han de comptar la totalitat de les lletres numerals sinó només algunes, com per exemple únicament les inicials de cadascuna de les paraules com en els acròstics, tindríem un cronograma LLIURE.

En conseqüència, i aplicant aquesta classificació a l’exemple que hem vist al començament del post, podem afirmar que la frase «Ments aMb nerVI I engIny» és un cronograma PUR, NATURAL i EXACTE.

Monestir de Schöntal (Baden-Württemberg / Alemanya):
Cronograma al rellotge de sol de la façana sud de l'actual farmàcia del monestir.
[MDCC = 1700]

Més enllà del repte lingüístic que representa crear-ne un, els cronogrames no tenen gaire aplicació com a jocs d’enginy en el món dels enigmes i els passatemps.

Una de les opcions, seria la recerca de cronogrames d’un sol mot que ens proposa trobar paraules (i no frases) que amaguin una data o un nombre. En aquest cas, el desafiament és molt més gran si intentem crear un cronograma pur perquè les paraules que únicament continguin les lletres numerals romanes són ben escasses al diccionari (uns exemples serien: VI = 6, XIC = 111, CÍVIC = 207, IDIL·LI = 603, MIL = 1051, MIM = 2001 o XIM-XIM = 2022). En canvi, si no volem filar tan prim i acceptem usar també la resta de les lletres de l’alfabet, el ventall de possibilitats s’amplia i això ens facilita la feina. Seguint amb l’exemple d’amagar l’any de naixement del blog XAREL-10 en un cronograma que el representi, si ho volguéssim fer amb una única paraula podríem optar per l’adverbi «IMagInatIVaMent» perquè resulta que I+M+I+I+V+M = 2008.

Una altra possibilitat de joc seria plantejar endevinalles, amb l’estil de les xarades o basades en les tècniques de l’empelt i el descart, aprofitant el valor numèric d’algunes de les lletres de la solució. Us en deixo una dotzena d’exemples de collita pròpia, que segur que no us costaran gaire d’endevinar:

1
Per arribar a dalt de TOT,
ves amb calma i no pas al trot.
Perquè si quan arribis als CENT U ja no pots dir fava,
els MIL que restaran no els podràs fer a la brava.

2
Si no pares de beure’n després de les primeres sis copes;
quan n’afegeixis cent una, tindràs una addicció de les grosses.

3
Si d’aquest terreny ple de rocs,
en treus cinc-cents que no són pocs;
un arbre fructificarà
i bona fruita et donarà.

4
Amb tota la colla ho podràs ben a fons examinar;
però si te’n manquen sis, a Déu t’hauràs d’encomanar.

5
Volíem deixar la metzina en res,
restant-li onze unitats;
però el resultat fou de tant pes,
que ens va deixar aclaparats.

6
Una única acció podrà ser ben remarcable;
però si n’afegeixes mil, la pudor es farà insuportable.

7
És injust que sent innocent,
el jutge pugui expulsar-te.
Però si en sumes, de delictes, cent;
la seva obligació seria penjar-te.

8
Aquella bonica melodia que cantaven els solistes,
esdevenia ben seca quan s’hi ajuntaven cinc-cents coristes.

9
Si no hi ha ningú, podem gaudir
d’aquest berenar digne d’un lord;
però si cent convidats han de venir,
caldrà que tots ens hi posem d’acord.

10
Amb qui mana i mil més, sense guerra,
ens apoderarem d’aquesta peça de terra.

11
Estàvem gaudint de l’instant,
amb tranquil·litat fora mida;
però van venir sis bergants
que ens feren marxar de seguida.

12
De tant rebombori que fèiem, la pobra bèstia no ens entenia;
en van haver de marxar catorze, perquè comencés a fer via.

---

GLOSSARI:

• Cronograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2025 [0]

Aquest 2025, les ressenyes del XAREL-10 s’avancen a l’època estiuenca habitual perquè us vull parlar de la novetat literària d’un amic bloguer. No és el seu primer llibre, però ja havien passat molts anys des d’aquella primera novel·la i em va semblar una boníssima notícia quan vaig saber que tornava a publicar. Per tant, no me’l podia deixar perdre i vaig decidir que el seu seria un dels meus llibres d’aquest Sant Jordi tant sí com no. I gairebé va ser que no perquè malgrat tractar-se d’un autor mediàtic (és broma, Sergi) i haver publicat amb una editorial reconeguda (això sí que és ben cert), el seu recull de contes no hi era a cap de les parades de les llibreries de Vila-seca. Hi ha moltes novetats per Sant Jordi i suposo que la distribució arriba fins on pot arribar. L’hauria pogut encomanar, és clar, però com que a la tarda havia d’anar a Tarragona, vaig aprofitar per comprar-lo a una de les llibreries de la capital i aquí teniu el que m’ha semblat...

TAN LLUNY DE CASA
(Sergi Purcet – 2025)

Aquest llibre és un recull de nou relats independents entre si, però que comparteixen el fet de mostrar-nos com pot ser de complicada la vida i com qualsevol situació quotidiana més o menys anodina pot amagar alguna sorpresa que faci que deixi de ser-ho, d’anodina no de quotidiana. Els protagonistes dels relats són «gent normal» i allò que els passa també és ben normal, però Sergi Purcet sap donar una volta de rosca més a aquesta normalitat introduint en cada cas, algun nou detall que el lector no s’espera i que li fa canviar el punt de vista d’allò que està llegint. No es tracta de girs de guió espectaculars, ni tampoc de buscar uns finals abracadabrants per deixar espaterrat al lector, però sí que trobem sempre algun element que ens sorprèn (en major o menor grau) i que, en el meu cas almenys, han fet que n’hagi gaudit molt la lectura. L’he gaudit i també m’ha atrapat des del primer moment. L’estil d’en Sergi és ben directe i va de cara a barraca per a explicar-nos allò que ens vol explicar sense floritures innecessàries, es nota que els textos estan molt ben treballats. Això fa que passin molt bé i que quan acabes un relat tinguis ganes de començar-ne el següent per veure per on et sortirà l’autor aquesta vegada.

He de dir que a mi m’agraden els llibres de relats (ja sé que entre alguns «lectors de pro» sembla que queda bé menystenir aquest gènere literari, però jo no n’hi he estat mai d’acord amb això) i, per tant, sé que no és estrany que dins d’un mateix recull no tots t’agradin igual. Això també m’ha passat aquest cop i, des d’un punt de vista estrictament personal, vull explicar-vos quins tres relats faria pujar al podi dels millors i quin (això ja és menys habitual en les ressenyes) ha quedat l’últim. Aquest és, doncs, el meu rànquing:

En primera posició posaria «CONDICIONALS», la història d’una víctima d’un accident de trànsit que, des del llit de l’hospital, va tirant enrere en el temps recordant els fets que, un darrere l’altre, l’han portat a aquella situació que s’hauria pogut estalviar només que un d’ells hagués estat diferent. M’ha semblat un text molt ben lligat que acaba gairebé on ha començat tancant el cercle d’una manera que considero molt ben trobada. M'ha divertit i l’he gaudit molt.

El segon seria «LA VETLLA», el relat que encapçala el recull i que ens mostra que és ben cert allò que les aparences enganyen. En un tanatori, la viuda afligida rep el condol per la mort del seu marit tal com toca, però aviat veiem que ni totes les condolences són completament sinceres ni la viuda està tan afligida com ens pensem. M’ha agradat com el text sap deixar palès que, darrere la hipocresia social que acostuma a imperar en aquestes situacions, sempre hi ha una realitat que desconeixem o que volem fer veure que desconeixem. Molt bo, també.

El tercer lloc del pòdium se l’emporta «SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS», un matrimoni celebra el trentè aniversari de noces repetint el viatge que van fer a París quan es van casar i, com que la memòria a la seva edat ja no és el que era, quan rememoren aquell primer viatge i el comparen amb les visites que estan fent ara, els records se’ls hi acaben barrejant... amb altres visites. No sé si era la intenció de l’autor donar-li un punt d’humor, però a mi és un relat que m’ha fet somriure i m’ho he passat força bé llegint-lo.

I, com qui promet s’obliga, acabo amb el que m’ha agradat menys que ha estat «SWEET DREAMS» que parla de com la gelosia pot carregar-se una relació de parella. No és un mal relat, com cap dels del llibre, però hi ha hagut dos detalls que no m’han acabat de fer el pes quan l’he llegit. Un és que per il·lustrar els silencis dels protagonistes en els trajectes en cotxe, l’autor fa una llista de les cançons que van sonant mentre ells no es parlen. Potser algú altre ho considerarà un bon recurs, però per a mi (segurament per la meva minsa cultura musical) aquest reguitzell de títols no aporta res a la lectura, ben al contrari. Potser amb això sol no n’hauria tingut prou per «condemnar-lo» perquè la història és prou potent, però és que tampoc m’ha agradat gens el final que he trobat massa tòpic i, per tant, de menys nivell que els altres. Soc conscient que pot haver-hi lectors que no estiguin gens d’acord amb aquesta apreciació (per alguna cosa deu ser que s’hagi escollit just aquest relat per fer la il·lustració de la coberta del llibre), però no a tots ens ha d’agradar el mateix i m’ha semblat que a en Sergi li sabria greu que no deixés constància tant del bo com del dolent.

I més en aquest cas que el dolent és, simplement, menys bo perquè aquesta petita decepció de l’últim relat del llibre no m’ha fet canviar la valoració del conjunt que m’ha agradat prou per considerar-lo una bona lectura que ha valgut molt la pena llegir. Enhorabona, Sergi!

Jocs de sobretaula - 019

Relats Conjunts (abril - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Gaulois en vue de Rome» [Els bàrbars davant de Roma] (Évariste-Vital Luminais – s. XIX).

ELS BÀRBARS, INVASIÓ SUBTIL

Som en ple apogeu de l’Imperi Romà. Tota Europa és ocupada pels romans... Tota? No! Uns pobles del nord habitats per guerrers indomables rebutgen una i altra vegada ferotgement l'invasor. Són els bàrbars.

La història els ha representat sovint com uns salvatges poc civilitzats i violents que van derrotar l'extraordinària maquinària bèl·lica romana més per la decadència de l'imperi que no per mèrits propis. Però aquesta visió no és del tot justa. Els bàrbars tenien estructures socials sofisticades, tàctiques militars efectives i líders carismàtics que van contribuir significativament a les seves conquestes. Aquests pobles estrangers (aquesta és l’etimologia del nom «bàrbar») van saber aprofitar aquests avantatges davant d’un imperi corcat per la corrupció, les lluites pel poder, la crisi econòmica i la ineficàcia administrativa que el feien més dèbil i, gràcies a això, els bàrbars van aconseguir superar l’exèrcit romà al camp de batalla en moltes ocasions. Però per a assolir la victòria definitiva, per a aconseguir la desfeta final d’un imperi que, fins a aquell moment, es considerava totpoderós, no n’hi havia prou. Va caldre, també, utilitzar l’astúcia i aplicar un mètode bèl·lic secret conegut com: «La invasió subtil».

No sé si heu llegit el conte de Pere Calders que porta aquest mateix títol i que ens explica com els japonesos s’infiltren en la societat catalana fent-se passar per catalans de soca-rel, adoptant el nostre aspecte, els nostres gustos i la nostra manera de ser fins al punt de fer-se totalment indistingibles dels habitants autòctons. Doncs els bàrbars també van aplicar aquest mateix procediment. Mentre, a la guerra, els soldats distreien l’exèrcit romà, un cos d'elit secret perfectament entrenat anava a viure als pobles i ciutats romanes per atacar l’enemic des de dins. Un cop instal·lats, el primer que feien era obrir noves barberies on, amb l’excusa de fer petar la xerrada mentre afaitaven les barbes dels seus clients, deixaven anar un reguitzell de «bueno», «vale», «ojalà» i «ademés» fins a aconseguir que, de mica en mica, aquella pobra gent que fins aleshores havien utilitzat correctament mots com «farmaciola», «penya-segat» o «setciències», els substituïssin per «botiquí», «acantilat» o «sabiondo». I la cosa no s’aturava aquí perquè després de les barberies venien els bars on els bàrbars es guanyaven la confiança dels vilatans servint-los unes delicioses racions d’escopinyes que ells anomenaven «tapes de barbaretxos». Com una taca d’oli, aquesta tasca incansable dels sabotejadors es va estendre entre els barbamecs romans que adoptaven despreocupats aquest nou ‘idioma’ sense adonar-se que, finalment i com si estiguessin sota els efectes d’una alta dosi de barbitúrics, ja només serien capaços de barbotejar barbulls inintel·ligibles i que aquesta barbaritat lingüística que practicaven era, indefectiblement, el cop de gràcia definitiu a la gloriosa civilització romana.

Així fou, doncs, com els bàrbars amb els seus barbarismes van aconseguir posar el punt final a l’etapa històrica de l’imperi romà i van plantar la llavor per a començar-ne una de nova que actualment anomenem Edat Mitjana, però que ells coneixien com l’època mitgeval.

Els misteris d'en Mac – Cas 030

030 - EL CAS DE L’ARTISTA PREMIADA

Acostumo a començar la jornada amb un bon esmorzar i amb un complet repàs a la premsa diària. Avui aquest últim ha estat un pèl monotemàtic perquè tots els diaris coincideixen en destacar com a notícia principal la gala d’entrega de premis musicals que ahir al vespre es va celebrar a un conegut hotel de la costa Daurada i que va guanyar una famosa cantant de casa nostra. La noia surt a totes i cadascuna de les portades, maquillada, enjoiada i mudada amb un espectacular vestit de nit mentre recull el prestigiós guardó internacional que li van atorgar.

És, certament, un premi merescut. En pocs anys ha esdevingut una artista mundialment coneguda i està molt bé que se li reconegui aquesta bona feina. Per això, i malgrat que el seu estil musical no entraria a la meva llista de preferits, he d’admetre que m’hauria agradat ser-hi en directe i vaig estar a punt de demanar a un amic meu que treballa de cap de seguretat a l’hotel on es va fer el lliurament de premis que m’aconseguís una entrada. Finalment, no vaig gosar perquè a aquest amic ja li devia un favor per un cas anterior (que també us vaig plantejar aquí) i vaig preferir no abusar un altre cop de la nostra amistat.

Us explico tot això perquè veieu com són les coses, jo no li vaig voler trucar ahir per no posar-lo en un compromís i resulta que aquest matí m’ha telefonat ell per demanar-me ajuda i dir-me que tant de bo hi hagués anat. Aquesta és la conversa que hem tingut:

- Quina casualitat que em truquis -li he dit jo-, justament estava llegint als diaris l’èxit de la gala d’anit i m’he imaginat com de bé t’ho devies passar presenciant-la a primera fila com a cap de seguretat de l’hotel. M’hauria agradat ser-hi!

- Tant de bo hi haguessis estat, segur que m’hauries ajudat a no cagar-la.

- Què vols dir? Què va passar?

- La gala, com dius, va anar molt bé. Com deus suposar malgrat la teva broma, la vaig gaudir poc perquè estava treballant i procurant que no es produís cap incident, però finalment vam aconseguir que tot rutllés com estava previst. De fet, em vaig centrar tant a vigilar l’auditori on s’entregaven els premis que vaig descuidar la resta de l’hotel i aquest va ser el meu error. Quan, després de la gala i la festa posterior, l’artista premiada va tornar a la seva habitació es va trobar que li havien desvalisat la caixa forta on tenia tots els seus objectes de valor. Si jo hagués sabut que els hi havia deixat hauria encarregat a un dels meus homes que fes guàrdia, però diu que ho va decidir a última hora i que ni li va passar pel cap que m’ho hauria hagut de comentar. Segons m’ha explicat després, sembla que va preferir recollir el guardó sense cap ostentació de riquesa per recordar els seus orígens humils. És que és molt humil la noia, per això aquests dies s’ha passejat pel poble amb el seu Porsche últim model i ha fet tancar al públic diversos locals per gaudir-los en exclusiva amb els seus amics...

- Carai, noi. Ho sento. Però no et facis mala sang, tu vas fer la teva feina tan bé com vas saber i segur que aviat també resoldràs aquest cas.

- Gràcies pels teus ànims, però jo no ho tinc tan clar. A part de la caixa ben buida, a l’habitació no he trobat cap detall que em permeti començar a investigar. Vaig ben perdut, sense cap pista.

- Però és que de pista sí que en tens una. Ara te l’explico...

I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que permetrà donar un tomb a la investigació d’aquest cas?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Enigmes de la vida (33) - TRADUTTORE, TRADITORE!

Com s'han de traduir els jocs de paraules?

A l’últim apunt de Glossari us parlava de les XARADES i vaig citar com a exemple un d’aquests jocs lingüístics que apareix al capítol 31 de la novel·la «Harry Potter i el calze de foc» (J. K. Rowling – 2000). Per al meu post vaig utilitzar la versió del llibre traduït al català que, en aquest cas concret, és ben acurada i fidel a l’original tant en la forma com en el fons.
En anglès, J. K. Rowling va escriure una xarada la solució de la qual era «SPIDER» (aranya) que s’havia de resoldre ajuntant tres fragments d’aquesta paraula definits per separat mitjançant endevinalles: [1. «person who lives in disguise, who deals in secrets and tells naught but lies» (persona que viu disfressada, que tracta secrets i no diu res més que mentides) = SPY (espia)] + [2. «the last thing to mend, the middle of middle and end of the end» (l'última cosa a reparar, el mig del mig i el final del final) = la lletra D] + [3. «the sound often heard during the search for a hard-to-find word» (el so que se sent sovint durant la recerca d'una paraula difícil de trobar) = ER (el soroll que, al llibre, murmura diverses vegades Harry Potter mentre intenta trobar la resposta correcta)].
En català, els traductors Laura Escorihuela i Marc Alcega també fan que la resposta sigui «ARANYA» i adapten les endevinalles de la xarada a aquesta paraula catalana mantenint el format de dividir-la en tres parts: [1. «què és quan no és abans ni després» = ARA] + [2. «suma-li uns quants dies, amb dotze mesos faries» = ANY] + [3. «Quan ho trobis, el que cridis s’haurà d’afegir al que diguis» = A (quan manifestem una emoció viva com l’alegria o la sorpresa, cridem: Ah!)].

He de dir que, com a lector, agraeixo molt quan, davant d’un joc de paraules, els traductors no es limiten a deixar la versió original amb una simple explicació a peu de pàgina sinó que fan l’esforç d’adaptar al nou idioma el text original per mantenir l’efecte que l’autor volia transmetre. Entenc, però, que tant una opció com l’altra són discutibles. Mantenint la versió original es respecta la literalitat de l’obra, però es perd el joc amb el lector. En canvi, si l’adaptació és massa «inventada» tampoc seria bona. Trobar el punt que permet crear un nou joc de paraules mantenint l’esperit i la idea de l’original no és gens fàcil i, com he dit, jo ho agraeixo molt quan m’ho trobo en una lectura.
Per això, sempre m’ha encuriosit saber com els diferents traductors s’enfronten a aquests jocs lingüístics i en aquesta ocasió he tingut una gran oportunitat per comparar diverses versions perquè les novel·les de la saga Harry Potter s’han traduït a un munt de llengües. A més de l’original anglès i de la traducció al català, també he pogut aconseguir les versions d’aquesta mateixa xarada en altres set idiomes (espanyol, francès, portuguès, italià, alemany, rus i grec) i m’hi he trobat de tot.

Al final d’aquest post us les copiaré totes perquè ho comproveu vosaltres mateixos, però com a resum us puc dir que la gran majoria de les traduccions conserven la solució original, amb l’excepció de l’italià que canvien l’aranya per una panerola (scarafaggio) i del portuguès de Brasil que opten per una serp de la regió amazònica (ararambóia). Pel que fa al format de la xarada, totes les llengües menys una (l’espanyol) mantenen la divisió en tres fragments de la paraula incògnita. Hi ha dos idiomes (alemany i rus) que aprofiten el fet que el seu mot per dir «aranya» coincideix amb algunes lletres de la paraula «espia» igual que en anglès i, per tant, fan una adaptació de la primera part de la xarada gairebé literal. Per altra banda, cinc de les traduccions (amb l’excepció del català, l’espanyol i el portuguès) fan que una de les parts a desxifrar tingui com a solució una lletra solta com a la segona endevinalla de l’original anglès. I, finalment, només tres idiomes (català, alemany i rus) respecten la versió original fent que una de les respostes sigui un so o un crit.

En general, doncs, tots els traductors fan una bona feina i aconsegueixen adaptar l’original anglès a cadascun dels idiomes mantenint l’esperit d’allò que va escriure l’autora. L’única traducció que, en aquest sentit, potser grinyola una mica és, a parer meu, l’espanyola que opta per utilitzar la geografia i els tòpics (aspectes que no apareixen en cap moment a la versió original) i ens fa arribar a la solució buscant les primeres lletres de «la región de las montañas de arena» i les últimes de «la de los toros, la sangre, el mar y la verbena». Per a la primera part, Harry Potter dubta entre el Marroc i el Magrib per acabar decidint-se per Aràbia. En canvi, de seguida s’adona que si parlem de «toros, sangre, mar y verbena» només ens podem referir a Espanya (on si no?). I així s’obtè: AR+AÑA = ARAÑA. Olé!!

A continuació trobareu les versions de la xarada completa en cadascun dels nou idiomes que us he comentat:

	ANGLÈS: Harry Potter and the Goblet of Fire (Versió Original)
	First think of the person who lives in disguise, Who deals in secrets and tells naught but lies. Next, tell me what’s always the last thing to mend, The middle of middle and end of the end? And finally give me the sound often heard During the search for a hard-to-find word. Now string them together, and answer me this, Which creature would you be unwilling to kiss?

SOLUCIÓ: SPIDER [«A person in disguise (Una persona disfressada) = SPY» + «The middle of middle and end of the end = D» + «The sound often heard (El so escoltat sovint) = ER»]

	CATALÀ: Harry Potter i el calze de foc (Traducció: Laura Escorihuela i Marc Alcega)
	Primer pensa i digues què és quan no és abans ni després; llavors suma-li uns quants dies, amb dotze mesos faries. Quan ho trobis, el que cridis s’haurà d’afegir al que diguis. Són els tres sumands de la solució: A quina bèstia no faries un petó?

SOLUCIÓ: ARANYA [«quan no és abans ni després = ARA» + « dotze mesos = ANY» + «el que cridis = A»]

	ESPANYOL: Harry Potter y el cáliz de fuego (Traducció: Adolfo Muñoz García / Nieves Martín Azofra)
	Si te lo hiciera, te desgarraría con mis zarpas, pero eso sólo ocurrirá si no lo captas. Y no es fácil la respuesta de esta adivinanza, porque está lejana, en tierras de bonanza, donde empieza la región de las montañas de arena y acaba la de los toros, la sangre, el mar y la verbena. Y ahora contesta, tú, que has venido a jugar: ¿a qué animal no te gustaría besar?

SOLUCIÓ: ARAÑA [«donde empieza la región de las montañas de arena (Arabia) = AR» + «y acaba la de los toros, la sangre, el mar y la verbena (España) = AÑA»]

	FRANCÈS: Harry Potter et la Coupe de feu (Traducció: Jean-François Ménard)
	D'abord, pense au premier de ce qu'il faut apprendre Lorsque l'on ne sait rien à l'âge le plus tendre. Ensuite, dis-moi donc ce que fait par naissance Celui qui, au palais, a élu résidence. Enfin, pour découvrir la dernière donnée Il suffit de la prendre à la fin de l'année. Tu connaîtras ainsi la créature immonde Que tu n'embrasserais vraiment pour rien au monde.

SOLUCIÓ: ARAIGNÉE [«le premier de ce qu'il faut apprendre (l’alphabet) = A» + «ce que fait celui qui reside au palais (le roi) = RÈGNE» + « la fin de l'année = ÉE»]

	PORTUGUÈS: Harry Potter e o cálice de fogo (Traducció: Lia Wyler (Portuguès de Brasil))
	Primeiro pense no lugar reservado aos sacrifícios, seja em que templo for. Depois, me diga que é que se desfolha no inverno e torna a brotar na primavera? E finalmente, me diga qual é o objeto que tem som, luz e ar e flutua na superfície do mar? Agora junte tudo e me responda o seguinte: Que tipo de criatura você não gostaria de beijar?

SOLUCIÓ: ARARAMBOIA (serp amazònica) [«lugar reservado aos sacrifícios = ARA» + «se desfolha no inverno e torna a brotar na primavera = RAMA» + «objeto que flutua na superfície do mar = BOIA»]

	ITALIÀ: Harry Potter e il Calice di Fuoco (Traducció: Beatrice Masini)
	La mia prima è la terza di passione, e tre ne vuole la sottomissione, la seconda è colei che, amica o amante del cuore è la compagna costante; la terza è un albero dalla chioma folta, nobile ramo di foresta incolta. Ora unisci le tre e dimmi, o tu, viandante: nero, sporco e ripugnante, veramente baciarlo è cosa grama, sai ora dirmi come esso si chiama?

SOLUCIÓ: SCARAFAGGIO (panerola) [«terza lettera di "paSsione" = S» + «del cuore è la compagna costante = CARA» + «un albero dalla chioma folta (un arbre de fullatge gruixut) = FAGGIO (faig)»]

ALEMANY: Harry Potter und der Feuerkelch (Traducció: Klaus Fritz)

Erst denk an den Menschen, der immer lügt, der Geheimnisse sucht und damit betrügt. Doch um das Ganze nicht zu verwässern, nimm von dem Wort nur die ersten drei Lettern. Nun denk an das Doppelte des Gewinns, den Anfang von nichts und die Mitte des Sinns. Und schließlich ein Laut, ein Wörtchen nicht ganz, das du auch jetzt von dir selbst hören kannst. Nun füg sie zusammen, denn dann wirst du wissen, welches Geschöpf du niemals willst küssen.

Primer pensa en la persona que sempre menteix, / que cerca secrets i amb això enganya. / Però per no diluir-ho tot, / pren només les tres primeres lletres de la paraula. / Ara pensa en el doble del guany, / l'inici de res i el centre del sentit. / I finalment un so, una paraula incompleta, / que també pots sentir de tu mateix ara. / Ara ajunta-ho tot, perquè llavors sabràs, / quin és el ser que mai voldràs besar.

SOLUCIÓ: SPINNE (aranya) [«Ein Mensch, der immer lügt (Una persona que sempre menteix) (espia / spion) = SPI» + «die Mitte des Sinns (el centre del significat) = N» + «Und schließlich ein Laut (I finalment un so) = NE»]

	RUS: Гарри Поттер и кубок огня (Traducció: Marina D. Litvinova)
	Сначала ты букву вторую возьми Того, кто таится в тени и двулик, Кто секреты крадет, чье молчание лжет, От кого ни следов, ни улик. Затем вспомни то, что кричишь ты в лесу, Когда, заблудившись, бредешь. А третье всегда в конце тупика, В начале конца обретешь. Все вместе сложи и получишь того, Кого ты, хоть видел не раз, Не смог бы обнять никогда. Существо Какое? Скажи мне сейчас!

Primer pren la segona lletra / d'aquell que s'amaga a l'ombra i té dues cares, / qui roba secrets i el seu silenci enganya, / de qui no queden ni rastres ni proves. / Després, recorda allò que crides al bosc / quan, perdut, avances sense rumb. / I la tercera sempre es troba al final d'un carreró sense sortida, / a l'inici de la fi la trobaràs. / Ajunta-ho tot i obtindràs aquell / a qui, encara que hagis vist moltes vegades, / mai no podries abraçar. Una criatura. / Quina? Digues-m'ho ara!

SOLUCIÓ: паук (aranya) [«la segona lletra de Шпион (espia) = п» + «el que crides = ау (ai!)» + «la primera lletra de конца (final) = к»]

	GREC: Ο Χάρι Πότερ και το Κύπελλο της Φωτιάς (Traducció: Kaíti Oikonómou)
	Πρώτα σκέψου πώς το συμπεραίνεις, Μετά, την αρχή στο χνάρι καθώς μπαίνεις Και τη μέση της πάχνης καθώς βγαίνεις. Τέλος, να πεις σ' εμέ ένα απ' τα άρθρα Να ταιριάζει στην κεντήστρα, στην υφάντρα. Κι ένωσε τα τώρα όλα τούτα με μια πλέξη Και ιδού, σου Βγαίνει η πολυπόθητη η λέξη. Τότε μόνο πια εσύ θενά κερδίσεις Αν βρεις ότι αηδιάζεις να φιλήσεις

Primer pensa en com ho dedueixes, / després, l’inici del rastre quan entres, / i el centre de la gebrada quan surts. / Finalment, digues-me un dels articles que encaixi amb la brodadora, amb la teixidora. / Ara uneix-ho tot fent una trena, i vet aquí, / et surt la paraula tan desitjada. / Només aleshores guanyaràs / si endevines allò que et fa fàstic de besar.

SOLUCIÓ: Αράχνη (aranya) [«Començament de αρχή (inici) = αρ» + «meitat de πάχνης (gebrada) = άχν» + «article femení (la) = η»]

XARADA

Una XARADA és una endevinalla en què cal encertar un mot (o un concepte) a partir d’una indicació sobre el seu significat i el de les paraules que es poden formar amb la combinació de les seves síl·labes (o parts).

El mecanisme que permet elaborar aquest joc de paraules, que consisteix a barrejar dos o més mots per formar-ne un altre, és similar al que s’utilitza per crear JEROGLÍFICS, ja que en els dos casos es busca jugar amb el doble sentit a través de l'homonímia o l'homofonia construint l'enigma per substitució. La diferència principal que separa la xarada del jeroglífic és que les parts que componen la solució són substituïdes per una definició verbal en comptes d'una imatge.

Us deixo a continuació un exemple extret del llibre «Harry Potter i el calze de foc» (J. K. Rowling – 2000) amb traducció de Laura Escorihuela i Marc Alcega:

Primer pensa i digues què és
quan no és abans ni després;
llavors suma-li uns quants dies,
amb dotze mesos faries.
Quan ho trobis, el que cridis
s’haurà d’afegir al que diguis.
Són els tres sumands de la solució:
A quina bèstia no faries un petó?

Per trobar la resposta hem d’anar pas a pas i adonar-nos que "quan no és abans ni després" significa ARA, que els "dotze mesos" són un ANY i que "el que cridis" és A. Quan ajuntem aquests "tres sumands" ens apareix l’ARANYA, "la bèstia a la qual no faríem un petó" que soluciona l’enigma.

[Imatge creada per Bing]

Les xarades es coneixen des de l'antiguitat, un dels testimonis més antics ens el dona l’historiador i assagista Plutarc de Queronea que va viure en temps de la Grècia romana quan explica com Alexandre el Gran, durant el setge de la ciutat de Tir, va somniar que capturava un sàtir i aquest somni fou interpretat per l’endeví Aristandre de Telmessos dividint el mot σάτυρος [sátyros] en dues parts com a σα Τύρος [sa Týros] que significa "Tir és teva".
De totes maneres, el seu origen com a joc lingüístic l’hauríem de situar a la França del segle XVIII. En aquella època, les xarades assoliren una gran popularitat en aquell país com a joc de saló i des d’allí s’estengueren arreu. De França també ens arriba el seu nom, que és un manlleu adoptat pels voltants de 1770 del mot francès CHARADE. Sobre la procedència prèvia d’aquesta paraula francesa hi ha diverses teories, el DECat ("Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana" de Joan Coromines) ens en dona dues: L’opció més acceptada és que provingui de l’occità modern CHARRADO [conversa], derivat de CHARRÀ [xerrar]. Una altra possibilitat és que sigui una variant del francès antic CHARAUDE [fórmula màgica], del llatí CHARACTER.

Al principi, s’hi jugava tractant per separat cadascuna de les lletres de la paraula a descobrir, però s’acabà adoptant la modalitat d’utilitzar les síl·labes i les seves combinacions per formar els nous mots que serveixen de pista per resoldre l’endevinalla. Per tant, per confeccionar una xarada clàssica s’ha de començar dividint la paraula incògnita en síl·labes i fer servir aquestes per a crear un cert nombre de mots que s’han de definir amb prou vaguetat perquè la resposta no sigui massa evident indicant l’ordre que ocupa cada síl·laba en la paraula original que també s’ha de definir al final. Les síl·labes es designen, doncs, amb el seu ordinal (primera, prima o u / una, segona o dos / dues, tercera, terça o tres, etc.) i per a la incògnita final s’usa generalment «tot» o «total». El resultat es pot presentar tant en prosa com en vers, però gairebé sempre s’opta per fer servir la rima, cosa que augmenta el mèrit i la gràcia de l’enigma.
Aquí en teniu un exemple de collita pròpia (en aquest cas, la solució us la deixo per a vosaltres):

Prima-Terça, no val per a res
Segona-Terça, l’aigua et serveix
La Segona et desmenteix
i el TOT és disbauxa en excés

Una evolució d’aquesta presentació clàssica és la que substitueix els ordinals per les incògnites x, y o z per a representar les lletres. Aquesta modalitat permet conèixer la longitud de les diferents parts que s’han de desxifrar. L’exemple anterior quedaria així:

XXZZZ, no val per a res
YYZZZ, l’aigua et serveix
YY et desmenteix
i XXYYZZZ és disbauxa en excés

La forma més moderna, però, és la que hem vist a l’exemple que us he posat a l’inici d’aquest text i que es basa en la tècnica dels enigmes enllaçats en la qual cada part de la xarada, corresponent a una de les paraules que formen la solució, és també una endevinalla en si mateixa que es planteja mitjançant altres jocs de paraules com, per exemple, els ANAGRAMES. Aquesta modalitat es coneix en francès com «charade a tiroir» (xarada amb calaixos) perquè per arribar a la solució hem d’anar solucionant cada enigma parcial com si anéssim obrint successivament els calaixos d’una calaixera. I, malgrat que les més habituals continuen sent les xarades sil·làbiques, també podem trobar altres variants com la xarada a frase (la solució és una frase en comptes d’una paraula), l’alterna (fent servir l’EMPELT), o l’encadenada (usant el DESCART), per citar-ne algunes.

Finalment, no puc deixar de mencionar les XARADES EN ACCIÓ, una versió del joc ben coneguda en la qual no s’han de donar les definicions per escrit o de viva veu sinó que s’han de representar amb mímica els diferents significats de cada part i de la solució final. El conegut «Joc de les pel·lícules» on s’ha de descobrir el títol d’un film només a partir de gestos, seria un exemple d’aquest tipus de xarades.

[Imatge creada per Bing]

En l’àmbit dels PASSATEMPS i malgrat que actualment han anat molt de baixa, les XARADES també van trobar el seu espai en les seccions d’entreteniments de diaris i revistes. Per acabar el post, he volgut recuperar-ne algunes que van ser publicades en dues èpoques molt diferents del segle passat. Les primeres van sortir l’any 1938 a la revista infantil EN PATUFET i les següents (que inclouen l’afegitó dels anagrames) són del suplement dominical del diari AVUI de l’any 1992. Us les deixo a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-les:

---

GLOSSARI:

• Xarada

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: