Relats Conjunts (desembre - 2017)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la fotografia d'algunes de les obres d'art que fins ara estaven al Museu de Lleida (Catalunya) i que, per ordre judicial, han estat traslladades al Monestir de Sixena (Aragó): "Fragments del Retaule de Santa Anna (Gabriel Yoly - segle XVI)".

UN MALSON

Tots sabeu que el proppassat 11 de desembre, a quarts de quatre de la matinada, van arribar al Museu de Lleida una desena de furgonetes de la Guàrdia Civil Espanyola acompanyant uns tècnics de patrimoni del govern d'Aragó per executar una ordre judicial de trasllat d'obres d'art que el conseller de Cultura català (cessat per l'article 155 i a Brussel·les) no havia autoritzat ni va poder impedir. Començava així, amb nocturnitat, el dispositiu que es va encarregar d'embalar i emportar-se cap al Monestir de Sixena a Osca, unes obres adquirides per la Generalitat de Catalunya al que era el seu propietari legal en el moment de la compra i que des d'aleshores havien estat custodiades i conservades a Catalunya.

El que no sabeu, perquè els seus protagonistes s'han guardat prou d’explicar-ho, és que aquella mateixa matinada, a l’hora exacta en que el primer guàrdia civil entrava al Museu de Lleida, tots els directors dels principals museus europeus que fins aquell moment dormien plàcidament, es van despertar de cop. Va ser com si compartissin alhora un mateix malson o, fent una analogia amb l'univers de les pel·lícules de Star Wars, podríem dir que el món de l'art va notar "una pertorbació en la Força". Els fets que passaven a Lleida van provocar un sotrac capaç de despertar de sobte el director del British Museum de Londres, el del Louvre de París, el del Prado de Madrid, el del Museu de Pèrgam a Berlín i els de molts altres museus de primera categoria. Tots ells, conscients que les col·leccions de tots els grans museus contenen peces de procedències diverses (i que moltes d'elles no tenen els papers en regla com sí era el cas del Museu de Lleida, sinó que van ser aconseguides directament per espoli), es van llevar molt neguitosos amb la temença que, un dia o altre, aquests fets que ara passaven a la capital del Segrià es poguessin repetir als seus museus respectius. Per sort per a ells, el neguit va durar poc. De seguida es van adonar que no havien de témer res, un detall diferenciava els seus museus del museu lleidatà i amb això n'hi havia prou per deixar de patir. Efectivament, la diferència primordial era que els seus museus no estaven situats a Catalunya i, per tant, ells sí que podien comptar amb un estat que defensaria els seus interessos. Res els impedia, doncs, continuar dormint tranquil·lament i això és el que van fer la resta d'aquella nit. En canvi, a Lleida (i a tota Catalunya) el malson va continuar... i encara continua.