Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per un dels dibuixos de Keith Haring, Artista i activista social (USA - 1958-1990).
UNA JOGUINA ESPECIAL
Tots recordem amb especial il·lusió i afecte una de les joguines de quan érem petits. Tots hem tingut la nostra joguina preferida.
La meva me la regalar el meu oncle al tornar d'un dels seus freqüents viatges. El meu oncle, el germà petit del meu pare, era una espècie d'explorador que no parava de viatjar per, com sempre deia ell, descobrir "nous móns" i quan tornava a casa sempre em portava alguna cosa que cap dels altres nens (i de vegades fins i tot els grans) encara no havia vist mai. I la millor de totes va ser aquesta joguina de que us parlo.
Es tractava d'una col·lecció de ninotets que es movien sols, quan els treies de la capsa començaven a bellugar i es posaven a còrrer, però naturalment amb aquelles cametes tan petites no podien anar gaire lluny i era fàcil (i divertit) jugar a atrapar-los i tornar-los al punt de partida. El meu tiet me'n va donar cinc, tres de blancs i dos de negres però jo de seguida els vaig pintar de colors diferents i fins i tot els hi vaig posar nom, però no em feu dir com es deia cadascú que han passat massa anys perquè me'n recordi.
El que si recordo és que un dia vaig descobrir que necessitaven menjar per moure's i això em va fer pensar que potser no eren una joguina. Que, encara que fossin tan petits, eren una espècie d'animal i que, en conseqüència potser patien amb els meus jocs. El meu oncle em va tranquil·litzar quan em va explicar que aquells ninotets els havia abduït d'un petit planeta perdut a l'extrem d'una galàxia llunyana: -No pateixis, em va dir. Els vaig trobar a la Terra, és un planeta deu vegades més petit que el nostre i tot el que hi viu és també deu vegades més petit. Amb aquesta mida els seus habitants no poden tenir desenvolupat cap tipus d'intel·ligència ni de sentiments, juga-hi tranquil!.
La meva me la regalar el meu oncle al tornar d'un dels seus freqüents viatges. El meu oncle, el germà petit del meu pare, era una espècie d'explorador que no parava de viatjar per, com sempre deia ell, descobrir "nous móns" i quan tornava a casa sempre em portava alguna cosa que cap dels altres nens (i de vegades fins i tot els grans) encara no havia vist mai. I la millor de totes va ser aquesta joguina de que us parlo.
Es tractava d'una col·lecció de ninotets que es movien sols, quan els treies de la capsa començaven a bellugar i es posaven a còrrer, però naturalment amb aquelles cametes tan petites no podien anar gaire lluny i era fàcil (i divertit) jugar a atrapar-los i tornar-los al punt de partida. El meu tiet me'n va donar cinc, tres de blancs i dos de negres però jo de seguida els vaig pintar de colors diferents i fins i tot els hi vaig posar nom, però no em feu dir com es deia cadascú que han passat massa anys perquè me'n recordi.
El que si recordo és que un dia vaig descobrir que necessitaven menjar per moure's i això em va fer pensar que potser no eren una joguina. Que, encara que fossin tan petits, eren una espècie d'animal i que, en conseqüència potser patien amb els meus jocs. El meu oncle em va tranquil·litzar quan em va explicar que aquells ninotets els havia abduït d'un petit planeta perdut a l'extrem d'una galàxia llunyana: -No pateixis, em va dir. Els vaig trobar a la Terra, és un planeta deu vegades més petit que el nostre i tot el que hi viu és també deu vegades més petit. Amb aquesta mida els seus habitants no poden tenir desenvolupat cap tipus d'intel·ligència ni de sentiments, juga-hi tranquil!.
30 comentaris:
A més sembla que ells també juguen.
Bon relat, es deixa entreveure alguna cosa autobiogràfica.
vas trigar molts dies a descobrir que necessitaven menjar per moure's...?
JPMERCH: Gràcies m'alegro que t'agradi. No sé si els homenets aquests juguen o no però en quant a això de relat autobiogràfic, t'he de dir que, pel que jo sé, no tinc cap tiet que es dediqui a l'exploració interestelar. :-DD
PONS: Els justos, un dia més i hagués hagut de fer un altre relat. :-D.
Per cert, no eres de vacances tu?
Ostres que bo! M'encanta el gir final, podria ser un relat meu! També he parlat altres cops des de la perspectiva d'extraterrestres i de la petitesa de l'espècie humana, potser per això m'ha agradat molt el teu relat. Però bé, com sempre molt ben redactat i sorprenent.
Oh, jo també vull ser abduït per servir de joguina! però, si pot ser, d'una extraterrestressa sexi a qui agradin els colors una mica menys llampants.
Oooooh!!!! GENIAL, MAC!!!
Fantàstic!! Fantàstic i terrible...
Aplaudiments i reverències!! Què ben escrit!! i... quan t'adones de "la realitat"... et quedes amb una sensació angoixant pensant que... "hauries pogut estar tu mateix un d'aquells pobres "ninotets" (tres de blancs i dos de negres)
Però és que, a més, el pobre nen protagonista, té bons sentiments i tot. Quan pensa que potser aquells éssers vius "patien", té dubtes de si fer-los córrer tant...
Oh!! Brutal!!... Mac... Això sí... és angoixant, eh? Angoixant... en llegir-lo et sents petit, petit...
L'estava rellegint... i és que és boníssim!!! descobrir "nous móns"... ens ho dius clarament!! però passem de llarg i no ho veiem fins al final... Glubs... estàs jugant amb nosaltres, GRAN MAC? :-DDDD
Uaaaaaauuuu!!! Clap, clap, clap, Mac!!!! Molt bé! Ben escrit, i amb un final rodó, em penso que ningú s'ho ha pogut veure a venir. Som tan egocèntrics que sempre donem per suposat que en els relats es parla de l'espècie humana! ;)
XEXU: Gràcies, està bé veure les coses des d'una altra perspectiva... fins i tot si aquesta resulta ser la d'un extraterrestre. :-D
PEDREGAR: Quan t'abdueixen et toca l'extraterrestre que et toca, no es pot anar amb exigències. :-DD
Benvingut al blog!!
ASSUMPTA: T'imagines viure en una capsa gegant d'on, de tant en tant, et treu un nen extraterrestre de 15 metres d'alçada que, per molt que fugis corrent, t'atrapa sempre?. No, millor que no t'ho imaginis! :-DD
Moltes gràcies, m'alegro que t'hagi agradat tant. De fet, i contestant la teva pregunta, quan faig els relats jugo amb mi mateix però està més que bé quan veig que vosaltres també hi entreu, en aquest joc. :-))
YÁIZA: Gràcies també. Si, és el que li he dit al Xexu, hi ha moltes perspectives des d'on mirar-se les coses. :-))
Un relat de ciència ficció pura i dura! Genial! Ara, qui diu que un dia aquesta ciència ficció no serà ciència real!
Molt bo, Mac!
MAC!! Acabem de guanyar la Lliga de bàsquet!! hehehe els nostres jugadors són molt GRANS! ;-))
I noooooooo no voldria pas viure a una capsa de cartró... un nen de quinze metres!! hehehehe quin horror!!
Pobres terrícoles, com petits Gullivers en mans del gegantó...
Una esgarrifança m'ha fet venir el teu relat!
Bonissim!
Quina por estar en les mans d´un gegant!!...
pensant-ho bé, hi estem!! grrrr
Bon relat!
Sempre pensem que la nostra forma de coneixement és la certa i vertadera... però qui sap si aquests homenets sentien alguna cosa més del que l'oncle havia avispat!!
Bon relat Mac!!!
ai de nosaltres si es comencen a multiplicar......
una molt bona pensada per un relat que t'ha quedat rodó
I com ho sabia l'oncle, que no patien gana, ni que no tenien sentiments? Ai la humanitat sempre tant egocèntrica!
Jo ni voldria que m'adduïssin, ni que em pintessin de color. I si tenen
al·lèrgia a la pintura?
Sort que el protagonista sembla tenir bon cor al tenir dubtes (clar es un nen)i llavors que va fer? Va continuar jugant-hi? els va respectar? Es van reproduir? ens van colonitzar? ai quina por! No, no jo no en vull d'extra galàctics ni extraterrestres. Amb el que costa entendre'ns els d'aquí, ui ui!!!
Però el relat mmolt booooo.
Un relat que t'empeny a saber-ne més de la vida d'aquests ninotets.
Mc! Un altre dels teus relats fantàstics!
Sempre amb sorpresa final.
M'encanta. I és estremidor.
Pobres éssers extraterrestres, perquè són petits ja no has de sentir res...
Noooooo que no ho enteneu bé!! Que l'extraterrestre és el NEN (i l'oncle, clar)!!! Els "ninos" són els humans, que l'oncle ha abduit a La Terra!!
Els que s'escapen, els que han estat pintats de colors, són humans!! Humans com nosaltres! Ja ho diu El que em passa pel cap "Pobres terrícoles com a petits Gullivers" :-)
sento de fons la música de LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA, si en Hitchcock l'hagués llegit segur que n'hauria fet un guió!
Bravo, m'ha agradat moltíssim!!! Només som personetes en un món molt gran. M'ha tranquil·litzat veure la possibilitat que en un altra galàxia ens tractarien com a animals de companyia i no com a enemics.
Mac, molt bon relat! Jo encara estic pensat què podria escriure sobre la foto, però no em ve res al cap. Aquest mes és difícil, per això aplaudeixo el teu conte, sí senyor! Vés que no vingui algú d'una galaxia deu vegades més gran i se'ns emporti a nosaltres!
Com cadells de gat en mans de nens. Bo.
EL PORQUET, ASSUMPTA, EL QUE EM PASSA PEL CAP, SA LLUNA, ALBA, JOAN GASULL, DRAPAIRE DE MOTS, MONTSE, CARME, ANNA, SÍLVIA, JORDI, CANTIRETA... : MOLTES GRÀCIES per passar per aquí a dir-hi la vostra.
Molt bona la perspectiva des de la que som mirats.
A mi em faria una mica de por aquesta joguina. M'has fet recordar la película Toy Story!. M'has fet pensar també en els joguets de quan era petita, si s'haguessin començat a bellugar..... m'ha agradat molt!
RAFEL, MARTA: Gràcies també a vosaltres. :-))
Bon relat i a més inquietant!
Gràcies, KWEILAN. M'alegro que t'agradi.
Publica un comentari a l'entrada