Continuo la sèrie de ressenyes de llibres que van inspirar alguna pel·lícula d'Alfred Hitchcock i que us vaig oferint cada segon dilluns de juliol, agost i setembre.
Avui és el torn de...
Avui és el torn de...
 |
|
|
 |
 |
«...Quina idea que he tingut! Podríem assassinar totes dues persones i beneficiar-nos-en. Jo mataré la teva esposa i tu mataràs el meu pare! Ens hem trobat en aquest tren i ningú no sap que ens coneixem! La coartada de cada un de nosaltres és perfecta. Ho comprens?...»
Aquest és el plantejament d’aquesta coneguda novel·la negra que ens explica com es desenvolupa aquest ‘pla perfecte’ i ens mostra com aquesta teòrica perfecció no és tal a la pràctica perquè els personatges que han de dur a terme els crims no són, com no ho és ningú, ni molt menys perfectes. L’autora incideix molt en el món interior dels dos protagonistes deixant ben paleses les seves personalitats antagòniques i la seva relació gairebé malaltissa d’amor-odi remarcant sobretot l’aspecte de la introspecció, el sentiment de culpa i els remordiments (o la falta de remordiments en un dels casos). El text, per tant, s’emmarca clarament dins la classificació de novel·la psicològica i he de dir que, a estones, m’ha semblat un pèl feixuc i massa lent. Així i tot, cal admetre que el llibre aconsegueix mantenir la intriga fins al final i que les ganes de saber com acabaria tot me l’han fet prou interessant en conjunt.
La pel·lícula de Hitchcock [STRANGERS ON A TRAIN (1951)] es basa en la idea principal de la novel·la, però introdueix diversos canvis tant en alguns detalls (el protagonista no és un arquitecte sinó un jugador de tenis, per exemple) com, sobretot, en la mateixa trama. Mentre que, com he explicat, el llibre mostra la dualitat entre les personalitats plenes de matisos dels protagonistes, al film queda ben clar que un d’ells és el ‘bo’ i l’altre el ‘dolent’ i es desenvolupa com un thriller d’intriga amb un final que és ben diferent del de l’obra literària. De totes maneres i agafant la pel·lícula com l’adaptació lliure que és, es gaudeix perfectament com un bon clàssic de suspens.
Aquest és el plantejament d’aquesta coneguda novel·la negra que ens explica com es desenvolupa aquest ‘pla perfecte’ i ens mostra com aquesta teòrica perfecció no és tal a la pràctica perquè els personatges que han de dur a terme els crims no són, com no ho és ningú, ni molt menys perfectes. L’autora incideix molt en el món interior dels dos protagonistes deixant ben paleses les seves personalitats antagòniques i la seva relació gairebé malaltissa d’amor-odi remarcant sobretot l’aspecte de la introspecció, el sentiment de culpa i els remordiments (o la falta de remordiments en un dels casos). El text, per tant, s’emmarca clarament dins la classificació de novel·la psicològica i he de dir que, a estones, m’ha semblat un pèl feixuc i massa lent. Així i tot, cal admetre que el llibre aconsegueix mantenir la intriga fins al final i que les ganes de saber com acabaria tot me l’han fet prou interessant en conjunt.
La pel·lícula de Hitchcock [STRANGERS ON A TRAIN (1951)] es basa en la idea principal de la novel·la, però introdueix diversos canvis tant en alguns detalls (el protagonista no és un arquitecte sinó un jugador de tenis, per exemple) com, sobretot, en la mateixa trama. Mentre que, com he explicat, el llibre mostra la dualitat entre les personalitats plenes de matisos dels protagonistes, al film queda ben clar que un d’ells és el ‘bo’ i l’altre el ‘dolent’ i es desenvolupa com un thriller d’intriga amb un final que és ben diferent del de l’obra literària. De totes maneres i agafant la pel·lícula com l’adaptació lliure que és, es gaudeix perfectament com un bon clàssic de suspens.
