Endevinalla 136

E136.- Va de dol aquest senyor, / va de negre que fa por; / amb botes, sense soroll / remena tot el seu món.

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A " P-CFACSBC2V "

186.- Quants anys té?

186.- Jan té 4 vegades l'edat que tenia en Pol quan Jan tenia l'edat que Pol té ara. Si ara Jan té 40 anys, quants anys té en Pol?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A " Kika "

Endevinalla 135

E135.- Animal de massa enorme, / no li direm elegant; / té un nas tubular enorme / que el remena per davant.

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A " Assumpta "

185.- Quin dia és avui?

185.- Si demà fos ahir, avui estaria tan aprop del diumenge com si fos demà. Quin dia és avui?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A " Quim Soler i Ismael "

365 Contes (181.- MORT)

365 contes, de 365 paraules màxim,

com 365 dies té un any

Continua aquest repte, que des del 01.06.2009, ens ofereix un conte diari al blog http://365contes.blogspot.com/ on cada dia podem trobar nous relats.

Si hi entreu avui, i continuant amb aquest novembre de terror, hi podreu llegir el cinquè dels meus contes:

MORT

("POR" 2ª PART - Tres anys després...)

Li continuaven fent respecte aquestes coses. Ja feia tres anys des de la visita a la Casa del Terror de la fira i hi havia passat tanta por que encara no ho havia oblidat. Però als disset anys, quan vols impressionar una noia, no pots dir que tens por i, sense saber com, s’havia quedat sol en la juguesca per entrar al cementiri de nit.

Un glop de whisky, un petó de la Núria i el pensament que, de fet, la visita no podria ser pitjor que la de la Casa del Terror (almenys ara ja no creia en monstres), el van ajudar a saltar la tàpia.

Encara no feia mig minut que era dins del cementiri i ja se’n penedia, el silenci era total i les tombes, arrenglerades a banda i banda del camí, semblaven amagar ves a saber quins perills. Feu el primer pas, la grava del camí cruixí sota el pes de la seva petjada i el soroll despertà una òliba que dormia a un dels xiprers, el crit de l’animal li semblà tètric però encara s’espantà més quan una llum s’encengué a la caseta del vigilant. Va saltar fora del camí, les tombes estaven rodejades de gespa i això esmorteiria els seus passos i també li oferirien un amagatall més fàcil, més aviat ho hagués fet perquè un raig de llum de la llanterna del vigilant ja trencava la nit que el rodejava.

No tenia massa temps per escapar i, quan va veure que el vigilant anava cap a l’altra banda, va intentar sortir de darrera la tomba on s’amagava. Però el cor se li glaçà quan algú li va agafar la cama esquerra fent-lo caure per terra, era una branca on s’entrebancà però el noi ja només veia morts que sortien a atrapar-lo i va començar a córrer, sense ni amagar-se del vigilant. Una tomba oberta va frenar la seva carrera quan hi va caure dins, terroritzat va demanar ajuda per sortir al vigilant que ja havia arribat i el mirava.

- Si tant t’agrada el cementiri, doncs queda-t’hi!. Digué l’home agafant una pala.

I aleshores el noi sentí, horroritzat, com la primera palada de terra li queia al damunt.

(Relat amb 365 paraules justes)

Encreuat Temàtic 002

AQUEST ÉS EL 400è APUNT DE XAREL-10,

la millor manera de celebrar-ho és seguir endavant amb la "feina" de cada dia.

QUINES PARAULES FALTEN?

Com veieu es tracta d'un encreuat de set paraules...

No hi ha definicions però sabem que totes responen a un mateix tema que ve indicat, com a títol, en el mateix encreuat. A més tenim com exemple i com a pista una de les paraules ja col·locada al tauler.

La vostra feina és encertar les altres sis paraules que s'encreuen amb la que ja està posada. Si les trobeu dieu-me-les als comentaris amb el número que els correspon segons el tauler. Serà qüestió de posar-s'hi, no?. ;-)

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A " Quim Soler i P-CFACSBC2V "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

DIGNITAT I INDIGNITAT

XAREL-10 s'uneix a la difusió dels dos escrits que avui estan omplint la Catosfera.

El primer "LA DIGNITAT DE CATALUNYA" és l'editorial conjunta que han publicat 12 diaris catalans, en una iniciativa sense precedents, i a la que ja s'han adherit diverses entitats del nostre país.

El segon "LA INDIGNITAT D'ESPANYA", ha sorgit de la Blogosfera catalana i s'està estenent com taca d'oli entre els nostres blogs.

Aquest no és un blog per fer política, ja n'hi ha d'altres que ho fan millor que jo, però quan sembla que alguns volen fer-nos callar com a poble potser és el millor moment per parlar:

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

(editorial unitària de la premsa catalana)

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

LA INDIGNITAT D'ESPANYA

(editorial conjunta de la catosfera)

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.

Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.