Poso el punt final a les ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, que us he anat oferint durant l'estiu, amb una obra ben coneguda.
Aquí la teniu...
Aquí la teniu...
 |
|
|
|
 |
EL CAS MISTERIÓS DEL Dr. JEKYLL I Mr. HYDE
[The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde]
(Robert Louis Stevenson – 1866)
[The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde]
(Robert Louis Stevenson – 1866)
El doctor Henry Jekyll és un científic reconegut i un membre respectable de la societat. Tanmateix, darrerament apareix sovint relacionat amb un individu violent i moralment repulsiu: l’inquietant Edward Hyde. Aquesta estranya relació arriba a l’extrem que Jekyll ha fet hereu de tot el seu patrimoni a Hyde en un testament que custodia l’advocat Gabriel John Utterson, un bon amic del doctor que, incapaç de comprendre l’estrany comportament del seu camarada, decideix provar de treure’n l’entrellat.
És, per tant, a través de la mirada de l’advocat que la novel·la ens presenta el misteri d’aquesta relació tan enigmàtica i construeix una trama farcida de secrets, sospites i esdeveniments estranys que atrapen al lector. L’obra m’ha semblat especialment interessant perquè sap combinar diversos elements literaris que la converteixen en un relat ple d’intensitat. En primer lloc, Stevenson utilitza l’estructura narrativa del gènere de misteri: els fets es presenten de manera gradual i des de la perspectiva d’un observador extern que intenta comprendre què està passant. Això fa que el lector comparteixi la mateixa confusió i curiositat que el personatge, cosa que manté la tensió fins als darrers capítols on llegirem la confessió final de Jekyll que ens ho aclarirà tot. A més, aquest aspecte «misteriós» queda molt ben emmarcat dins un ambient urbà, fosc i boirós, amb el qual l’autor embolcalla perfectament el to inquietant de la història.
El segon element a destacar és com l’autor aconsegueix que la trama de misteri vagi derivant cap al terror. En el context científic i social del segle XIX, quan molts intel·lectuals debatien sobre els límits de la ciència, la moral i la naturalesa humana, Stevenson explora el concepte de la dualitat humana, desenvolupant la idea que dins de cada persona conviuen impulsos oposats: el bé i el mal, la moral i l’instint, alhora que ens qüestiona sobre la identitat i la responsabilitat moral. Aquesta reflexió, que avui pot semblar molt coneguda, va tenir un gran impacte en el moment de la publicació de la novel·la i ha influït profundament en la cultura popular, de tal manera que la figura de Jekyll i Hyde s’ha convertit en un símbol universal de la doble personalitat.
Personalment, he gaudit força d’aquesta lectura. És una obra molt coneguda, però, tot i això, aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final i he d’admetre que no m’ho esperava. És evident que el «misteri» de la relació Jekyll-Hyde és, a hores d’ara, ben conegut per tothom. Com he dit abans, ha esdevingut un exemple paradigmàtic del trastorn de doble personalitat i, per tant, no hi ha ningú que no sàpiga que ambdós personatges són la mateixa persona. Però, com que el narrador és l’advocat que intenta esbrinar què està passant, això facilita que el lector l’acompanyi en les seves investigacions compartint la seva intriga. Amb un estil clar i directe i un ritme narratiu molt àgil, l’autor ens mostra com els esdeveniments es tornen cada vegada més inquietants perquè quan ens pensàvem que el bon doctor ha aconseguit dominar la seva part maligna, aquesta ressorgeix i s’imposa amb més força, fent que augmenti la curiositat del lector per saber què acabarà passant.
I és per això que m’ha semblat tan encertat el fet de reservar les explicacions per als capítols finals. Durant gran part de la novel·la, només disposem de pistes parcials i testimonis indirectes, fet que reforça el suspens. Quan finalment es revelen tots els detalls, la història adquireix un sentit complet i permet entendre tot el que havia passat abans. Aquest recurs narratiu fa que el desenllaç sigui especialment impactant i satisfactori. És un llibre curt (poc més de 100 pàgines), però molt ben trenat. Us el recomano.
És, per tant, a través de la mirada de l’advocat que la novel·la ens presenta el misteri d’aquesta relació tan enigmàtica i construeix una trama farcida de secrets, sospites i esdeveniments estranys que atrapen al lector. L’obra m’ha semblat especialment interessant perquè sap combinar diversos elements literaris que la converteixen en un relat ple d’intensitat. En primer lloc, Stevenson utilitza l’estructura narrativa del gènere de misteri: els fets es presenten de manera gradual i des de la perspectiva d’un observador extern que intenta comprendre què està passant. Això fa que el lector comparteixi la mateixa confusió i curiositat que el personatge, cosa que manté la tensió fins als darrers capítols on llegirem la confessió final de Jekyll que ens ho aclarirà tot. A més, aquest aspecte «misteriós» queda molt ben emmarcat dins un ambient urbà, fosc i boirós, amb el qual l’autor embolcalla perfectament el to inquietant de la història.
El segon element a destacar és com l’autor aconsegueix que la trama de misteri vagi derivant cap al terror. En el context científic i social del segle XIX, quan molts intel·lectuals debatien sobre els límits de la ciència, la moral i la naturalesa humana, Stevenson explora el concepte de la dualitat humana, desenvolupant la idea que dins de cada persona conviuen impulsos oposats: el bé i el mal, la moral i l’instint, alhora que ens qüestiona sobre la identitat i la responsabilitat moral. Aquesta reflexió, que avui pot semblar molt coneguda, va tenir un gran impacte en el moment de la publicació de la novel·la i ha influït profundament en la cultura popular, de tal manera que la figura de Jekyll i Hyde s’ha convertit en un símbol universal de la doble personalitat.
Personalment, he gaudit força d’aquesta lectura. És una obra molt coneguda, però, tot i això, aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final i he d’admetre que no m’ho esperava. És evident que el «misteri» de la relació Jekyll-Hyde és, a hores d’ara, ben conegut per tothom. Com he dit abans, ha esdevingut un exemple paradigmàtic del trastorn de doble personalitat i, per tant, no hi ha ningú que no sàpiga que ambdós personatges són la mateixa persona. Però, com que el narrador és l’advocat que intenta esbrinar què està passant, això facilita que el lector l’acompanyi en les seves investigacions compartint la seva intriga. Amb un estil clar i directe i un ritme narratiu molt àgil, l’autor ens mostra com els esdeveniments es tornen cada vegada més inquietants perquè quan ens pensàvem que el bon doctor ha aconseguit dominar la seva part maligna, aquesta ressorgeix i s’imposa amb més força, fent que augmenti la curiositat del lector per saber què acabarà passant.
I és per això que m’ha semblat tan encertat el fet de reservar les explicacions per als capítols finals. Durant gran part de la novel·la, només disposem de pistes parcials i testimonis indirectes, fet que reforça el suspens. Quan finalment es revelen tots els detalls, la història adquireix un sentit complet i permet entendre tot el que havia passat abans. Aquest recurs narratiu fa que el desenllaç sigui especialment impactant i satisfactori. És un llibre curt (poc més de 100 pàgines), però molt ben trenat. Us el recomano.
Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA
10 comentaris:
No he llegit la novela però sí he vist (fa d'això un grapat d'anys) la versió cinematogràfica en més d'una ocasió. Recordo que vaig gaudir molt de la película, però potser, com se sol dir, la versió novelada es millor, perquè deixa a l'imaginació la interpretació i visualització dels fets.
M'ha agradad molt llegir aquesta entrada tan ben narrada.
Salutacions.
JOSEP M.: Com faig sovint després de llegir un clàssic com aquest, vaig buscar una de les adaptacions cinematogràfiques també clàssiques per poder fer-ne la comparació.
Em vaig decidir per la versió de 1941, protagonitzada per Spencer Tracy (la mateixa que apareix a la imatge del post), i he de dir que, malgrat ser una bona pel·lícula, té moltes diferències amb el llibre. Al film, el pes de la trama recau en la relació de Jekyll amb la seva promesa i en l'obsessió de Hyde per una cambrera de bar. Unes trames sentimentals que no existeixen en absolut al llibre. També es posa molt més el focus en la temptació, la culpa i el conflicte moral, mentre que Stevenson construeix sobretot una història sobre la dualitat de l'ésser humà, la repressió i la respectabilitat social.
En definitiva, mentre la novel·la original ens explica un misteri gairebé policíac, sense personatges femenins rellevants ni cap història d’amor, on el descobriment que Jekyll i Hyde són la mateixa persona es reserva per al tram final, la pel·lícula ens mostra la transformació des del principi i planteja una història de terror més lineal, amb l’afegit de totes aquestes trames romàntiques. Si m’ho preguntes a mi, em quedo (com gairebé sempre) amb el llibre que vaig gaudir molt més.
Moltes gràcies. Salut!
També he vist la pel·lícula i no recordo haver llegit el llibre.
En l'explicació què ens dónes, fa ganes de llegir-lo.
Avui en McPetit fa por. ;-)
Aferradetes, Mac.
PAULA: Com dic al post, jo no m'esperava que aquesta lectura m'agradés tant. És un d'aquests clàssics que coneixem de sobres (fins i tot sense haver llegit el llibre) i per això ens podem pensar que no ens sorprendrà, però no és pas així. Jo l'he trobat una lectura que val molt la pena. Si t'animes a llegir-la, ja em diràs que et sembla a tu.
A veure si resultarà que en McPetit té una part fosca amagada... :-D
Abraçades.
És una bona història, aquesta !. També la vaig conèixer per la pel·lícula i que també em va agradar, tot i que el llibre donarà més ales a la imaginació per anar descobrint pas a pas la trama.
I ara semble que descobrim un nou misteri.... en McPetit també té una part fosca i tenebrosa ?! ...confiem en que com el guionista del blog, només sigui una entremaliadura més !! hehehe.T'esperarem l'estiu vinent, si no és que per Nadal, ens vinguis a explicar algun conte nadalenc... que de terror, també ni trobarem alguns ! : )
Apa !, bon sort i bon viatge, petit amic !! ; )
ARTUR: Molt bona, efectivament. Com he dit contestant el comentari de Josep Maria, la pel·lícula no és gaire fidel al llibre. Tota la intriga de la novel·la es basa a fer-nos pensar que Jekyll i Hyde són dues persones diferents i a la pel·lícula aquest misteri se'ns descobreix des de bon començament, a més d'afegir-hi unes trames romàntiques inventades. Tens raó, doncs, que el llibre permet fer volar més la imaginació, ja que no és una història tan lineal i això fa, en el meu cas almenys, que el gaudeixis més.
És cert que a les dues últimes "fotografies" d'en McPetit n'hem vist una cara terrorífica gens habitual, però jo també crec que no hem de preocupar-nos perquè només ha estat per "exigències del guió". De totes maneres, sort que el cicle de lectures dedicades a l'horror gòtic ja s'ha acabat i que se'n va de vacances fins a l'estiu que ve. Segur que aleshores el cicle de ressenyes estarà dedicat a un altre gènere literari ben diferent i no ens farà patir tant... o sí. :-))
Gràcies de part seva. ;-)
Salut.
Com dius es tracta d'un obra arxiconeguda, la qual no n'he llegit cap llibre, ni he vist mai cap adaptació cinematogràfica, però si n'hagués de veure alguna segurament em decantaria per aquesta versió italiana, potser no és la més fidel a l'obra original però té altres al·licients.
Espera, menteixo, si que he vist una adaptació de l'obra: Dr. Jekyll And Mr. Mouse
PONS: Si responent als anteriors comentaris em "queixava" que l'adaptació cinematogràfica clàssica és poc fidel a la novel·la, no sé què t'hauria de dir d'aquestes dues que proposes... tot i acceptar que d'al·licients per veure-les potser sí que en trobaríem. ;-)
Això que no s'actulitzin els blogs, em despista molt. A tots els blogs que he anat, anava endarrerida…
Jo vaig veure la pel·lícula fa molts anys, em va agradar però si no recordo malament la vaig patir una mica.
Una abraçada, Mc!
CARME: És força lògic aquest patiment que recordes que et va produir la pel·lícula perquè és un bon film de terror que juga amb els tòpics del gènere per tenir-nos amb l'ai al cor. La novel·la, com he anat dient, és un relat on primen el misteri i la intriga. En aquest sentit, també fa patir al lector... però és un patiment diferent. ;-)
He deixat pel final el tema de Blogger perquè això sí que ens fa patir de veritat. És molt molest (per no dir una altra cosa) que la Llista de Blogs hagi deixat d'actualitzar-se a les nostres barres laterals. Haver d'anar blog per blog per mirar si han publicat o no és una llauna i ens destarota. No passa res per anar tard, perquè comentar no és una cursa (excepte quan està en joc un rètol vermell :-D), però ens fa anar ben malament.
Suposo (espero, més aviat) que Blogger ho acabarà arreglant, però mentrestant jo he intentat buscar una solució i he trobat una mena de substitut del gadget "Llista de Blogs" que no fa servir els servidors de Blogger perquè s'actualitza mitjançant un servei gratuït extern. L'estic provant a la meva barra lateral, a veure com va.
Abraçades.
Publica un comentari a l'entrada