Relats Conjunts (juny - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La casa groga» (Vincent Van Gogh – 1888).

NOSTÀLGIA

En Joan n’ha fet un costum de sortir a caminar cada dia. Va començar en complir els cinquanta anys mig obligat pel metge, però ara que ja n’ha fet seixanta reconeix que aquestes passejades li van bé no només per controlar el colesterol sinó també per esbandir les cabòries quotidianes. Troba molt gratificant fer una mica d’exercici, alhora que deixa descansar el cervell i, en conseqüència, no suporta que l’interrompin mentre camina.

Per això, està a punt de no contestar aquella trucada que ara l’importuna al mig del carrer, però quan veu a la pantalla del mòbil que no és un número ocult o amb prefix de Madrid sinó que prové de Tarragona canvia d’opinió. Malgrat que no reconeix aquell telèfon concret, té força coneguts en aquella zona i podria ser algun d’ells...

—Digui’m?

—Hola. Parlo amb el senyor Josep Rius?

—No, jo soc en Joan. En Josep Rius era el meu pare.

—Ets en Joanet? Caram, no t’havia reconegut la veu. Sembles més gran per telèfon. Tot i que ja ho ets força de gran, no? Oi que enguany en faràs disset? D’aquí no res ja et cridaran per fer la mili. Soc el senyor Anton de l’hostal «Les Barques», digues-li al pare que s’hi posi, si us plau.

—Si això és una broma, la trobo de molt mal gust. El pare fa gairebé quinze anys que és mort i «Les Barques» va tancar en fa més de vint. On vol anar a parar?

—Que el pare no s’hi pot posar? No passa res, et puc deixar l’encàrrec a tu. Digues-li que us guardem l’habitació com cada estiu, però que ens hauríeu de confirmar les dates exactes d’arribada i sortida de l’hostal. Aquest 1982, estem rebent moltes reserves de turistes italians que volen venir per al Mundial de Futbol i aviat haurem de penjar el rètol de complet. Te’n recordaràs, oi maco? Pensa que si no ens truqueu, enguany no us podrem garantir l’habitació de sempre per a les vacances. Saluda la teva mare, també. Adeu!

En Joan, encara amb el mòbil a la mà, busca un banc per seure. Se sent un pèl marejat perquè, ara que ha acabat, ha reconegut aquella trucada. És la mateixa que va contestar ja fa més de quaranta anys des del fix de casa els pares. N’ha recordat les paraules exactes fil per randa i això li ha despertat uns records oblidats des de feia molt de temps...

L’hostal «Les Barques», situat a la vora de l’estació de tren d’un petit poble costaner de la província de Tarragona, va ser el lloc d’estiueig familiar durant la seva infància i adolescència. Té encara ben present aquell edifici de tres plantes amb el bar-restaurant als baixos. La seva "habitació de sempre" era la 301, just a tocar de les escales i davant per davant del bany i un dels dos lavabos que compartien totes les cambres del tercer pis. Malgrat haver de dormir amb els pares, s’hi estava força bé perquè era prou àmplia per encabir-hi el seu ‘plegatín’ i, en estar dalt de tot, sempre hi corria una mica més d’aire quan obrien la finestra de bat a bat per suportar millor la xafogor de les nits estiuenques. Conserva un munt de records d’aquells estius: els banys interminables a la platja, les excursions en bicicleta, les aventures amb la colla d’amics del poble, les llaminadures i els gelats que comprava a la petita bodega que hi havia a prop de l’hostal, els ‘pijames’ que els diumenges servien de postres al restaurant... I aquell dia que va entrar al bany per dutxar-se i se’l va trobar ocupat per una turista alemanya que no havia pensat a passar la balda, tenia just tretze anys i mai abans havia vist una dona tota nua. Després també vindrien el primer ball de festa major sense els pares, la primera xicota, el primer petó...

Quan es va fer més gran, va començar a fer vacances pel seu compte i va deixar d’anar a «Les Barques», però sempre ha mantingut un record entranyable d’aquella època que, sens dubte, fou la més feliç de la seva vida. Per això, li va saber molt de greu quan l’hostal va tancar definitivament uns quants anys després perquè no va poder sobreviure a les noves exigències del sector ni a unes normatives fetes a mida de les grans cadenes hoteleres. Va tenir un disgust quan se’n va assabentar, però va entendre que era llei de vida. El temps passa per a tot i per a tothom, no podem tornar enrere...

Però, i si ara pogués fer-ho? Si, no se sap com o per què, se li hagués atorgat una oportunitat única de retrocedir en el temps? Només li caldria contestar aquesta trucada que ha rebut i reservar l’habitació 301 de l’hostal «Les Barques» per a la primera quinzena de juliol de 1982 per reviure aquella època i recuperar la felicitat perduda. Encara té el telèfon a la mà, seria molt fàcil fer el pas només prement el botó de tornar la trucada... Decideix no fer-ho. Quan ets adolescent potser t’adaptes a qualsevol cosa, però ara com ara prefereix les habitacions amb bany privat i aire condicionat en un hotel modern i amb ascensor.