Toca posar punt final a la sèrie de ressenyes estiuenques que enguany he publicat cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb una última novel·la d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.
Aquí la teniu...
Aquí la teniu...
 |
|
|
 |
 |
A causa d’una guerra no especificada, un avió que transporta un grup de nois anglesos de sis a tretze anys és abatut i naufraga prop d’una illa deserta. Sense cap adult supervivent, els nens i adolescents han de gestionar-se sols mentre esperen ser rescatats. Al principi, intenten organitzar-se de manera civilitzada, establint normes i assignant tasques, però ben aviat tot es complica per les baralles i la divisió entre els protagonistes, que acabaran transformant l’aventura en un malson.
Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura, conegut per la seva visió pessimista de la naturalesa humana. Els tres protagonistes principals representen clarament les diverses facetes de la nostra societat: Ralph (la raó), escollit democràticament com a líder del grup, té com principal prioritat ser rescatats i aconseguir sortir de l’illa; Jack (la força), cabdill dels nois més grans encarregats d'aconseguir carn per alimentar-se, gaudeix de la vida sense supervisió adulta i només pensa en la caça; Porquet (la intel·ligència), menystingut pel seu sobrepès, és sovint ignorat i incapaç de fer-se respectar. El problema principal, doncs, no és l’entorn (una illa gairebé paradisíaca amb fruita a dojo per menjar, aigua per beure i clima tropical) sinó aquestes diverses maneres d’enfrontar-se al tràngol que els ha tocat viure que fan insostenible la relació entre ells. Quan a aquest còctel ja prou ‘explosiu’ s’hi afegeix un element determinant: la por provocada per una suposada bèstia salvatge que s’amaga a la selva, els fets es precipiten i s’acaba produint la irremeiable divisió del grup. Jack i els seus “salvatges” estableixen un nou campament on s’acabaran afegint gairebé tots els nois que preferiran canviar el seny i la democràcia per la seguretat oferida per la tirania del nou líder més fort. Finalment, Ralph es queda sol... i es converteix en l’enemic a abatre pel grup que ja no accepta dissidències.
Es tracta, doncs, d'una al·legoria de la nostra societat representada per aquest grup de nois que, malgrat haver estat educats amb els valors de la civilització, acaben oblidant-los per cedir a la violència i la barbàrie. Tot i que fou escrita fa més de setanta anys, aquesta novel·la m’ha fet reflexionar sobre els perills ben actuals als que s’enfronta la nostra ‘civilització’ amb l’auge de tendències cada cop més autoritàries i violentes. Aquest fet és el que més m'ha agradat d'aquesta lectura que, malgrat que al principi potser és una mica lenta i massa descriptiva, en els seus capítols finals aconsegueix atrapar-te fins a arribar a un desenllaç que, tot i ser força lògic, també aconsegueix sorprendre al lector. A pesar de ser protagonitzat per nens no és un llibre infantil, sinó que té escenes de gran crueltat que es carreguen aquesta suposada innocència innata i mostren com pot ser de fràgil la civilització quan les circumstàncies la porten al límit. Només per això val la pena llegir-lo, com a mínim no et deixa indiferent.
Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura, conegut per la seva visió pessimista de la naturalesa humana. Els tres protagonistes principals representen clarament les diverses facetes de la nostra societat: Ralph (la raó), escollit democràticament com a líder del grup, té com principal prioritat ser rescatats i aconseguir sortir de l’illa; Jack (la força), cabdill dels nois més grans encarregats d'aconseguir carn per alimentar-se, gaudeix de la vida sense supervisió adulta i només pensa en la caça; Porquet (la intel·ligència), menystingut pel seu sobrepès, és sovint ignorat i incapaç de fer-se respectar. El problema principal, doncs, no és l’entorn (una illa gairebé paradisíaca amb fruita a dojo per menjar, aigua per beure i clima tropical) sinó aquestes diverses maneres d’enfrontar-se al tràngol que els ha tocat viure que fan insostenible la relació entre ells. Quan a aquest còctel ja prou ‘explosiu’ s’hi afegeix un element determinant: la por provocada per una suposada bèstia salvatge que s’amaga a la selva, els fets es precipiten i s’acaba produint la irremeiable divisió del grup. Jack i els seus “salvatges” estableixen un nou campament on s’acabaran afegint gairebé tots els nois que preferiran canviar el seny i la democràcia per la seguretat oferida per la tirania del nou líder més fort. Finalment, Ralph es queda sol... i es converteix en l’enemic a abatre pel grup que ja no accepta dissidències.
Es tracta, doncs, d'una al·legoria de la nostra societat representada per aquest grup de nois que, malgrat haver estat educats amb els valors de la civilització, acaben oblidant-los per cedir a la violència i la barbàrie. Tot i que fou escrita fa més de setanta anys, aquesta novel·la m’ha fet reflexionar sobre els perills ben actuals als que s’enfronta la nostra ‘civilització’ amb l’auge de tendències cada cop més autoritàries i violentes. Aquest fet és el que més m'ha agradat d'aquesta lectura que, malgrat que al principi potser és una mica lenta i massa descriptiva, en els seus capítols finals aconsegueix atrapar-te fins a arribar a un desenllaç que, tot i ser força lògic, també aconsegueix sorprendre al lector. A pesar de ser protagonitzat per nens no és un llibre infantil, sinó que té escenes de gran crueltat que es carreguen aquesta suposada innocència innata i mostren com pot ser de fràgil la civilització quan les circumstàncies la porten al límit. Només per això val la pena llegir-lo, com a mínim no et deixa indiferent.
Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA
12 comentaris:
Fixa't que la teva lectura i el meu post han tingut coincidència. ;-)
No sé perquè però m'agrada el que has explicat d'aquest llibre. Anotat queda!
Bona Diada, Mac!
Aferradetes.
Ho expliques molt bé, Mc! Em faig molt bé a la idea de com és aquest llibre i la veritat és que estic segura que no l'he llegit, però tot plegat sona molt conegut.
Com que no tinc la llista gaire llarga de llibres per llegir, li afegiré!
Bon cap de setmana!
SA LLUNA: És ben cert. De fet, d'allò que tracta realment la novel·la és d'aquesta pèrdua dels valors en la nostra societat que tu comentes al teu post.
Uns valors que, com tu dius al teu blog i jo n'estic ben d'acord, sembla que cada cop queden més oblidats darrere un egoisme que va creixent a marxes forçades. Com al llibre, n'hi ha alguns que els convé fomentar la por dins la nostra societat perquè com més espantats visquem, més ens poden dominar. A una persona que l'han convençut que està en "perill", no li parlis de cohesió social, empatia o solidaritat. N'hi ha que diuen que això ha passat des de sempre i que no els fa perdre la són, que ja s'arreglaran els que vindran darrere nostre, però a mi (com a tu) sí que em preocupa un futur (i en certes coses, ja un present) que no pinta gens bé.
En fi, els que encara intentem mantenir aquests principis, seguirem fent-ho perquè així és com ens han ensenyat. No podem fer gaire cosa més que això.
Abraçades!
PS: Capficat amb el tema dels valors, m'he deixat de dir-te res sobre la teva intenció de llegir el llibre. Si ho fas crec que et pot agradar força, més enllà de l'aventura juvenil és una novel·la impactant que explora la naturalesa humana, mostrant com el poder i la supervivència poden desfermar el pitjor de cadascun de nosaltres i que justament aquests valors que dèiem, per molt que ens pensem que ja estaven ben arrelats a la nostra civilització, poden desaparèixer per donar pas a la barbàrie amb massa facilitat.
CARME: En el meu cas, no és la primera vegada que el llegeixo. Ho havia fet fa ja una bona pila d'anys, tants que no en recordava gairebé res més enllà de la trama principal, i per això m'ha semblat ben adient recuperar-lo per aquest 'cicle' de lectures estiuenques.
I m'ha passat el mateix que em va passar amb "Un món feliç" d'Aldous Huxley. Són dos llibres ben diferents, però trobo que ambdós llegits en el context actual guanyen molt perquè ens mostren cap on va la nostra societat que, amb l'auge d'opcions cada cop més totalitàries, es va tornant més i més egoista. Com va dir aquell: tothom va a la seva... menys jo, que vaig a la meva. I és aquesta pèrdua de valors, aquesta deshumanització, la que des de la ficció queda ben reflectida als dos llibres i que en la realitat que ens toca viure no ens augura res de bo.
Penso, tal com li he dit a la Paula, que si llegeixes aquesta novel·la també et pot agradar força. Ja ho comentarem si acabes fent-ho.
Bon cap de setmana! Abraçades!
Una història molt ben recopilada i resumida , on es mostra un cop més que el ser humà continua portant dintre d'ell quelcom més que les bones pràctiques ....
Una bona recomanació per acabar aquest calorós estiu i agrair-te el que ens l'hagis fet passar més entretingut i divertit !.
Bon cap de setmana i esperant que hagis tingut una bona Diada també ; )
ARTUR: Moltes gràcies per les teves paraules!
No és que necessitem cap prova perquè només veient cada dia els Telenotícies ja queda ben demostrat, però és ben cert que 'El senyor de les mosques' ens recorda com, malgrat la capa de civilització que portem a sobre, dins nostre encara hi habita una part més fosca i que els nostres “instints” no són per sentir-nos massa orgullosos... Una lectura que sacseja, sobretot quan veiem com els més joves poden reflectir tan clarament aquestes contradiccions de la nostra naturalesa.
M'alegra molt saber que les meves recomanacions literàries t'han ajudat a passar millor aquests dies de calor. :-)
Bon cap de setmana!!
PS: La Diada va anar força bé, gràcies.
No he llegit el llibre, ni l'adaptació cinematogràfica anglesa ni l'americana, però el llibre és prou famós per tal que l'argument sigui conegut en la cultura popular. El que sí que he vist és el capítol 14 de la temporada 9 dels Simpsons Das Bus que resumeix la situació, i encara tenen temps d'afegir la història secundària del Homer on apareix Bill Gates dient la mítica frase "No m'he fet ric firmant xecs", i la no tan mítica però igualment bona "Que no l'enganyi aquest pentinat, soc fastigosament ric". El llibre no el posaré en la llista de pendents, ni tampoc les pel·lícules, tinc massa entreteniment pendent i cada vegada em queden menys anys de vida...
PONS: És ben cert que el "Senyor de les mosques" ja forma part de l’imaginari col·lectiu, i també és veritat que als Simpsons s’hi pot trobar absolutament tot (com demostres un cop més).
El capítol que cites és una versió de la novel·la tan surrealista com encertada. Si més no, en capta molt bé l’esperit, explicant (d’una manera més divertida, això sí) com els nens poden deixar de banda la "civilització" quan les circumstàncies es compliquen.
Entenc perfectament que no convingui tenir una llista de pendents infinita si la vida és finita. A la teva edat, és normal que ja comencis a pensar en aquestes coses... ;-)
Gràcies pel comentari!
Encara que amb retard, desitjo que la diada Nacional t'hagi anat bé Mc. Com les lectures d'aquests llibres.
XAVIER: Mai arriba tard un desig com el que expresses, i menys encara quan es compleix: la Diada va anar força bé, gràcies de debò.
Salut, i molt bones lectures també per a tu!
Hola, Mc! Jo vaig llegir aquest llibre de jove i no em va agradar. Què sabia jo, de jove? I fa uns anys a l'Escola de Lletres el vam treballar i el vaig voler tornar a llegir. És clar que no és un llibre agradable, que potser això és el que buscava en les meves lectures de joventut, no ho sé. Però caram! En aquesta segona lectura hi vaig descobrir tot això que dius en el teu post referit a la naturalesa humana i vaig concloure que era una obra mestra. No ho vaig relacionar amb les tendències autoritàries i violentes perquè el món encara no havia derivat cap aquí, però sí, tens raó, és al·legòric del que passa actualment: la gent s'arrecera a la força i no pas al seny o a la intel·ligència. Em costa tant d'entendre tot el que passa!
Vaig tenir una Diada trista, jo. Per primera vegada en tretze anys, no vaig voler anar a cap mani i després em va saber greu. Però és que estic decebuda i empipada amb els polítics "independentistes". No tenen vergonya de barallar-se com ho fan, només per interessos de partit. Ja sé que la mani no la convoquen els polítics, però tampoc tinc esperances que el poble pugui salvar el poble per si sol. En fi, a veure si recupero la fe!
Una abraçada!
TERESA: Entenc perfectament aquest canvi de percepció sobre els llibres segons l'etapa de la vida en què ens trobem quan els llegim. Aquesta no és una novel·la agradable, sens dubte, i el que s'hi explica pot fer "patir" un lector jove que s'identifiqui massa amb les experiències dels nens protagonistes. És amb l'edat que podem comprendre millor el missatge de l'autor sobre la naturalesa humana i la fragilitat de la civilització. Quan la llegim amb una visió més madura, ens adonem de la rellevància que encara té aquesta metàfora en la nostra realitat, especialment davant les dinàmiques de poder i violència, i com segueix sent vigent.
A mi també em costa entendre què està passant; sembla que les decisions mínimament assenyades ja no tenen cabuda en la nostra societat. Aquest "arrecerament en la força", però, és el resultat lògic de la incompetència i mala gestió dels que han governat fins ara. Quan molta gent viu espantada perquè no té clar el seu futur, pot acabar pensant que la salvació vindrà d'aquests "nous polítics amb les idees clares". S'equivoquen, és clar; la història ja ha demostrat que el populisme no resol res, però és el que tenim.
Pel que fa a la teva reflexió sobre la Diada i la política, crec, pel que he dit al paràgraf anterior, que ja veus que comparteixo aquest sentiment. Comparteixo no només la frustració per la manca d’unitat entre els nostres polítics, sinó igualment la teva falta d'esperança en el que podem fer nosaltres, mentre seguim, també, tan dividits com ara. La força col·lectiva de la població és real, però per tornar a mobilitzar-nos i organitzar manifestacions de milions de persones, cal que deixem de barallar-nos i d'anomenar traïdors i botiflers a qui no pensa exactament com nosaltres. Quan algú vol tenir tota la raó, implica que l'altre no en pot tenir gens... i això ens fa més petits del que realment som.
Com veus, a mi també em cal recuperar molta fe. Una altra abraçada per a tu, i gràcies per compartir les teves reflexions!
Publica un comentari a l'entrada