Joc de Ment - 048

I AL FINAL VA QUEDAR SOLA

Quatre objectes (tres d'iguals i un de diferent)

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per a realitzar aquest joc necessitem quatre objectes, dels quals tres han de ser semblants i el quart força diferent de la resta; per exemple, tres cartes de pòquer negres i una vermella, tres monedes d’1 euro i una altra de 2 euros, tres llumins i un escuradents, etc., etc.

Suposem que el fem amb les cartes. Per començar, el mag les entrega a un espectador i li demana que les col·loqui les quatre sobre la taula en l’ordre que prefereixi. Una vegada fet això, el mag es girarà i demanarà a la seva ‘víctima’ que canviï la carta vermella de lloc les vegades que vulgui, però sempre intercanviant-ne la posició amb una de les negres que tingui a tocar. Això pot fer-ho tantes vegades com vulgui, només cal que digui en veu alta «canvi» cada vegada que procedeixi a moure les dues cartes triades.

Com que l’espectador té la llibertat d’intercanviar la carta vermella amb la negra de la seva dreta o de la seva esquerra (sempre que la carta vermella no sigui una dels extrems, evidentment) i a més ho pot fer les vegades que vulgui, sembla impossible que el mag, girat d’esquena, pugui controlar on para finalment la carta vermella. Però no hem de menystenir la seva capacitat telepàtica perquè malgrat tot el mag ha anat seguint la carta vermella, sap on ha quedat situada i ho demostrarà sense necessitat de fer cap pregunta ni de mirar cap a la taula. Només li cal anar indicant, d’una en una, les cartes que l’espectador ha d’anar traient per a deixar, finalment, ben sola la carta vermella.

El ‘truc’ del joc és recordar en quina posició exacta estava al començament la carta vermella (de l’1 al 4, vist des de l'espectador) i després fixar-se en el nombre d’intercanvis que hem d'anar comptant per saber si, en total, són un nombre parell o senar. Per altra banda i per una simple combinació matemàtica, es verifica que si la carta vermella ocupava una posició parell (2 o 4) després d’un nombre parell de canvis tornarà a estar en un lloc parell (2 o 4) i si els intercanvis han estat senars, haurà passat a una posició senar (1 o 3). De la mateixa manera, si comencem en una posició senar continuarem igual després d’un nombre parell de canvis i serà diferent si els canvis són senars. Sabent això, no és difícil anar descartant cartes per a deixar sola la vermella. Ho farem amb un exemple: Imaginem que la vermella era en un lloc parell i l’espectador ha fet un nombre parell de canvis, això ens indica que al final serà a la posició 2 o 4. Per tant, farem que l’espectador retiri la carta 1 i li demanarem que faci un altre canvi que deixarà la vermella al mig de les dues negres, cosa que ens permet descartar-les per a acabar el joc. Si es donés el cas diferent que la carta ha quedat en un lloc senar, aleshores la primera a descartar serà la 4 (en comptes de l'1) i la resta de passos seran els mateixos que s'han explicat.

Relats Conjunts (octubre - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872).

INSPIRACIÓ IMPREVISTA

Malgrat haver rebut l’encàrrec amb antelació suficient, el pintor encara no s’hi ha posat. N’està una mica fart de pintar sempre de la mateixa manera i li agradaria trobar un estil diferent, innovador, que el deslliurés de la monòtona rutina de cada dia. Però una cosa és desitjar que arribi la inspiració i una altra de molt diferent és que arribi de veritat. Han anat passant els dies i el llenç continua ben blanc. Li toca acceptar que no se n’ha sortit i, com que demà s'exhaureix el termini i el galerista espera el quadre promès, haurà de fer el cor fort i repetir el de sempre.

No s’hi fa mala sang. Ha esperat fins a l’últim moment que sorgís alguna idea nova, però això no vol dir que les velles no continuïn sent prou vàlides. Sense cap recança, decideix que pintarà la vista del port que es veu des de la finestra de la seva habitació i que ho farà demà, just quan surti el sol. Ja n’ha pintat una dotzena llarga de quadres semblants; no vindrà d’un de més. Col·loca el cavallet amb el llenç davant de la finestra, prepara les pintures i la resta d’estris perquè tot estigui a punt per a l’albada de demà, posa el despertador deu minuts abans de la sortida del sol i se’n va a dormir. S’adorm de seguida perquè, tot i que la decisió presa no és la que volia, el fet d’haver-se decidit per fi l’ha tranquil·litzat i li permet descansar tota la nit amb la placidesa que dona saber que tot està a punt.

Però quan es desperta, just quan sona el despertador i allarga la mà cap a la tauleta de nit per apagar-lo, s’adona que no és cert que tot estigui a punt. Falta una cosa i és tan important que, sense ella, no podrà treballar en condicions. Intenta trobar una solució, però el sol està a punt de sortir i no té temps de fer res. Podria tornar a canviar d’idea i pintar alguna altra cosa més tard, però això comportaria superar el termini i incomplir la paraula donada al galerista. Aquest quadre sembla estar maleït: tot són pegues. Però ell és prou tossut per a no rendir-se i decideix que pintarà la vista del port, tant sí com no.

Ho fa una mica de qualsevol manera; per això, en lloc de les barques, hi dibuixa alguna cosa més que simples taques negres, esbossa el port i les grues del fons com si estiguessin cobertes per una espessa boira blava i amb quatre pinzellades taronges insinua el reflex dels raigs de sol sobre el mar. Sense amoïnar-s’hi més, dona el quadre per finalitzat i el porta a la galeria a correcuita.

- Què coi hi has fet aquí? –diu, estupefacte, el galerista quan veu aquella estranya pintura.

- Abans d’explicar-t’ho jo –respon el pintor–, prefereixo que m’ho diguis tu. Què hi veus?

- No hi veig res. Semblen quatre gargots. Esforçant-m’hi una mica, em fa la impressió que és un port amb barques...

- Justa la fusta!! Una impressió. Això és exactament el que he pintat.

- Mira que sou estranys, els artistes. Te l’accepto perquè ja no hi ha temps perquè en facis un altre, però espero que els clients no me’l tirin pel cap...

La resta de la història és ben coneguda. Aquell quadre que van anomenar «Impressió, sol ixent» va acabar convertint-se, malgrat algunes primeres crítiques negatives, en una de les pintures més famoses de tots els temps i va donar nom a un nou corrent pictòric: l’impressionisme. El pintor finalment havia aconseguit allò que volia gràcies al fet que la inspiració no li havia arribat a temps... i que havia perdut les ulleres.

Els misteris d'en Mac – Cas 024

024 - EL CAS DE L’ARQUITECTA DESAPAREGUDA

M’han contractat per investigar un cas de desaparició. La víctima és una famosa arquitecta coneguda per defensar que l’ecologia no ha de ser incompatible amb el luxe i haver creat el concepte ‘eco-luxury-building’ que promou les construccions sostenibles, autosuficients i ecològiques d’alt estànding perquè, cito textualment, l’ús de les energies renovables i dels materials reciclables no ha d’estar forçosament renyit amb el bon gust.

Actualment, estava treballant en la remodelació d’una vella masia on podia donar via lliure a les seves idees. El mas, aïllat i desconnectat de qualsevol xarxa de subministrament, li permetia combinar en una mateixa obra les plaques solars i el reaprofitament de l’aigua amb, per exemple, una cuina amb les últimes novetats en electrodomèstics i uns banys amb banyera d’hidromassatge. La propietat li havia donat carta blanca i això havia fet que ella la considerés l’obra culminant de la seva carrera on plasmar tot el seu ofici. Era, salvant les distàncies, la seva Sagrada Família i, per tant, hi estava molt a sobre. Fins i tot, tal com havia fet Antoni Gaudí al seu temple, sovint s’hi quedava a dormir per vigilar de ben a prop com anaven les obres.

I, com sempre que hi intervenen paletes i manobres, les obres no anaven al ritme previst. Algunes estances avançaven correctament, per exemple la cuina ja estava llesta, però d’altres com el bany principal havien quedat a mig fer perquè el fabricant de rajoles s’havia quedat sense estoc de marbre ecològic. En el mateix cas s’havien trobat els instal·ladors elèctrics que estaven aturats esperant l’entrega de les plaques fotovoltaiques encomanades. Com podeu suposar, tots aquests maldecaps afectaven la nostra protagonista que, darrerament, no abandonava l’obra ni de dia ni de nit com si la seva presència pogués, per si sola, arreglar tots els problemes.

Per això, tothom se’n va estranyar de no trobar-la un matí. Aquell dia, a mesura que els operaris anaven arribant per incorporar-se als seus llocs de treball, una pregunta s’anava repetint insistentment: «On és la ‘jefa’?» La seva absència no era normal, però en principi només van pensar que s’havia entretingut més del compte en un de les seves habituals passejades pel bosc que rodejava la masia. Però quan a l’hora d’esmorzar van constatar que la dona encara no havia tornat, aleshores sí que es van començar a preocupar. Tots tenien ben present que el dia anterior no havia estat gens plàcid: l’arquitecta havia tingut una discussió amb els encarregats sobre la interpretació dels plànols i havia amenaçat d’acomiadar-los, havia fet fora el camió de ciment perquè la mescla que portava no era la correcta, havia posat el crit al cel perquè s'havien quedat sense gasoil per al grup electrogen i, fins i tot, s’havia barallat amb els fusters per l’origen de la caoba que instal·laven. Va ser un dia de molts nervis, però finalment va semblar que les aigües es calmaven i la jornada laboral havia acabat sense més problemes. Així que quan els operaris van marxar no van notar res fora del normal i, fins i tot, el noi que fa les perforacions en formigó per a la instal·lació posterior dels baixants que havia estat l’últim a sortir de la casa va veure com la dona s’estava preparant alguna cosa al microones amb total tranquil·litat i aquesta li havia explicat que després aprofitaria les últimes hores de sol fent un llarg passeig per recarregar les piles.

Evidentment, no van voler esperar més. Això ho canviava tot. Si havia sortit al bosc al vespre i encara no havia tornat, és que li havia passat alguna cosa greu. Van sortir immediatament a buscar-la i van avisar a la policia que de seguida van escorcollar tota l’obra buscant proves i van organitzar un parell de batudes pel bosc. Però, fins ara, no han obtingut cap resultat de les seves investigacions. La meva feina, doncs, és intentar trobar una pista on ningú l’ha trobat. I em sembla que ja sé per on començar...

I vosaltres, heu descobert algun detall en aquesta història que permeti continuar la investigació?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

MOTS TRIGÈMINS

En enigmística, s’anomenen MOTS TRIGÈMINS aquelles paraules que tenen una de les seves síl·labes repetida tres vegades. Els exemples més típics en català són el ball de saló d’origen cubà anomenat «txa-txa-txa» o, prenent-nos alguna llicència, l’onomatopeia «quiquiriquic» que evoca el cant del gall.

De fet, són molt escassos els MOTS TRIGÈMINS genuïns que consten al diccionari i, per això, el joc lingüístic que sorgeix de la recerca d’aquestes paraules es basa generalment a proposar una activitat similar a la creació dels MOTS MALETA o dels FALSOS DERIVATS que ens repta a inventar una nova paraula, més o menys versemblant, que compleixi la premissa de triplicar alguna de les seves síl·labes. En Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) ens en dona tres exemples d’aquests neologismes trigèmins: «psiquequequeig» (reiteració obsessiva d'una mateixa idea), «fofòfob» (qui odia les coses fofes) i «tapapapades» (bufandes especials per dissimular les papades prominents).

Una altra opció relativament més senzilla seria la proposta de trobar FRASES TRIGÈMINES que, en permetre’ns jugar amb més d’una paraula, ens facilita la possibilitat d’encabir les tres síl·labes repetides dins una oració amb prou sentit com, per exemple: «Si vols fer una truita tàtara, barreja ja Jana els dos ous amb una patata tallada i escaldada. Davant de tot, però, treu-te la capa, paparra! I renta't la mà, mamarratxa!!».

La secció ‘Enigmística’ del diari AVUI, dedicada als jocs de paraules i que anava a càrrec del mateix Màrius Serra, en la seva edició del 20/06/1993 es titulava: «Que quequeges?» i proposava als lectors el joc de cercar expressions que, com aquest títol, continguessin un mínim de tres síl·labes iguals seguides. Al mateix article s’avisava que el repte no era gaire senzill...

El camí no és fàcil. El primer que cal fer és trobar un dels molts mots normals que presenten una síl·laba repetida: papà, mamà, nana, bobò, fofo, dada, coco, bàrbar, puput, patata, dídim, viu-viu, zum-zum... Qualsevol bessonada és bona per tenir alguna cosa al taller.
Però, ja se sap, dos sempre són pocs. De manera que cal buscar el tercer membre amb fruïció i intentar que tres no siguin massa. Hi ha molts trucs. Per exemple, fer frases: "ma mamà mama" —que diu el fill desolat quan truca a Alcohòlics Anònims i encara li responen que "el vi vivifica" —, o bé "na nana navega" —en boca d'un propietari de circ—. O encara qui "mirarà rara una dada Dadà". Són solucions barates, com també ho seria "donar-li liliàcies" per molt que ens recordi Marlene Dietrich.
En principi no regalarem "ni ninhidrina" per cap frase rebuda, perquè els mots trigèmins han de ser mots unitaris. Per això tampoc no valdrà la locució "anar a nannar", ni "la lal·lació" —un altre defecte de dicció— ni tampoc fer-se la sogra complaguda i escriure'ns que "la meva jove ve bé"....

Tot i aquesta anunciada dificultat, els lectors del diari van ser capaços d’enviar diversos exemples de PARAULES i FRASES TRIGÈMINES que van sortir publicades en l’edició del dia 22/08/1993. Les podeu llegir en la còpia de l’article complet d’aquell dia que us deixo a continuació:

Per acabar, i com que aquest post m’ha quedat un pèl massa curt, fugiré una mica d’estudi... però posant música, que sempre va bé. I és que tant parlar de l'ús de síl·labes repetides a mi m’ha vingut al cap el terme «taral·larejar» (que no és un mot trigemin, però gairebé). Taral·laregem una cançó quan no en cantem la lletra sinó que la substituïm per una sèrie d’onomatopeies fetes de síl·labes repetides sense sentit. Això fa que no es puguin considerar paraules o frases trigèmines, però com he dit a mi me les ha recordat.

De vegades, són els mateixos autors musicals els que aprofiten aquest recurs quan escriuen les seves cançons. En trobaríem multitud d’exemples, però només en citaré tres: El primer és el paradigmàtic «LA, LA, LA» que podreu escoltar en la versió catalana de Joan Manuel Serrat que NO va poder guanyar el Festival d’Eurovisió de 1968. El segon és un tema de Les Luthiers titulat «ARIA AGRARIA» que els músics argentins converteixen en un divertit joc de paraules quan aconsegueixen que el seu ‘taral·leig’ no sigui una sèrie de síl·labes sense sentit sinó mots amb tot el seu significat. Cosa que en part també trobem en el darrer exemple, una col·laboració entre el grup vallenc Figa Flawas i el cantant Lluís Gavaldà titulada «XALALÀ» que juga amb la similitud d’aquesta onomatopeia i el verb xalar. Aquí els teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Trigèmins

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

16è aniversari

Avui XAREL-10 fa setze anys!!

El número 16 està estretament vinculat amb el llibre «Ulisses» de James Joyce publicat l’any 1922. La trama d’aquesta complexa novel·la avantguardista que explora diferents temes i estils literaris transcorre a la ciutat de Dublín durant un sol dia, concretament el 16 de juny de 1904. Sembla que l’autor va triar aquesta data perquè fou el dia que va conèixer Nora Barnacle, qui més tard es convertiria en la seva dona i la mare dels seus dos fills. La coincidència, però, regeix l'univers de Joyce d'innombrables maneres i així, per exemple, resulta que a «The Ulysses Guide: Tours through Dublin, 2a ed. (New Island, 2015)», Robert Nicholson assenyala una dada interessant quan ens parla de l’indret on s’inicia la novel·la, la Martello Tower situada a Sandycove, al comtat de Dublín: "Casualment, l'ordre per a la construcció d'aquesta torre, i d'altres de la zona, tenia data del 16 de juny de 1804". I encara una altra coincidència, el germà de Joyce, Stanislaus, moriria a Dublín també un 16 de juny, en aquest cas de l’any 1955.

No és estrany, doncs, que aquest dia fos l’escollit per a commemorar anualment la vida i l’obra de l’autor irlandès, en una festa de gran rellevància cultural que se celebra a diversos països cada 16 de juny i que s’anomena Bloomsday en honor al protagonista de la novel·la. Una d’aquestes celebracions és l’organitzada a Barcelona per l’Escola Bloom, una escola literària impulsada pels escriptors Borja Bagunyà i Lana Bastašić que fou creada, quina casualitat, l’any 2016.

Per altra banda, setze són també els anys que separen els dos protagonistes de la novel·la, Leopold Bloom i Stephen Dedalus. Al penúltim capítol, aquest fet provoca la reflexió d’en Bloom en el sentit que setze anys abans, quan ell tenia l’edat de Stephen, aquest tenia 6 anys i setze anys després, quan Stephen tindrà l’edat que ell té ara, ell en tindrà 54. Us deixo a continuació aquest fragment concret del capítol "Quins cursos" de l’«Ulisses» de Joyce amb traducció de Joaquim Mallafré:

[...] Quina relació existia entre les edats llurs?
16 anys enrere, el 1888, quan Bloom tenia l’edat actual de Stephen, Stephen tenia 6 anys. 16 anys després, el 1920, quan Stephen tindria l’edat actual de Bloom, Bloom en tindria 54. El 1936, quan Bloom ja en tindria 70 i Stephen 54, les seves edats inicialment en relació de 16 a 0 serien de 17 1/2 a 13 1/2, amb un increment de la proporció i disminució de la disparitat segons s’afegissin anys futurs arbitraris, ja que si la proporció existent el 1883 hagués romàs immutable, concebent que això fos possible, fins aleshores, 1904, que Stephen en tenia 22, Bloom en tindria 374, i el 1920 Stephen en tindria 38 els mateixos de Bloom en aquell moment, Bloom en tindria 646, mentre que el 1952, quan Stephen hauria atès la màxima edat postdiluviana de 70 anys, Bloom, amb 1190 anys de vida i havent nascut l’any 714, sobrepassaria en 221 anys la màxima edat antediluviana, la de Matusalem, 969 anys, mentre que si Stephen continuava vivint fins a arribar en aquella edat l’any 3072 dC, Bloom hauria hagut de viure 83.300 anys, vol dir que hauria hagut de néixer l’any 81396 aC.
Quins esdeveniments podien anul·lar aquests càlculs?
La cessació de l’existència de tots dos o d’un d’ells, la inauguració d’una nova era o calendari, l’anihilació del món i consegüent anihilació de l’espècie humana, inevitable però impronosticable. [...]

Sembla ben enrevessada la lectura de l’«Ulisses», per sort al XAREL-10 no ens compliquem tant la vida i ens limitem només als enigmes i endevinalles que, si bé també ens poden escalfar el cap, potser no ho fan fins a aquest extrem. ;-)
I és així, publicant simples entreteniments, com hem arribat a complir setze anys mantenint el blog en marxa. Tota una fita pels temps que corren i que cal celebrar com cal. Començant, és clar, agraint-vos la vostra presència als que encara seguiu passant per aquí: MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!
I continuant, per no perdre el costum, amb la proposta d’un nou Enigma Especial d'Aniversari que espero que trobeu menys indesxifrable que el text d'en James Joyce. Aquí el teniu:

L'EDAT DE LA MEVA GERMANA

Fa setze anys, jo tenia la meitat dels anys que tenia la meva germana. En canvi, dos anys abans que jo fes els 16 anys la meva germana tenia la meitat de l’edat que aleshores tenia el nostre pare. Circumstància que actualment ens passa al meu pare i a mi. Quants anys té ara la meva germana?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas " i " Pons "