002 - EL CAS DE L’ESPIA INVISIBLE
Aquest cas d'espionatge industrial me'l va plantejar l’encarregat de comunicació d’una empresa emergent tecnològica que va començar la seva exposició amb les següents paraules:
- La meva feina consisteix a presentar les novetats de l’empresa a possibles inversors i era això el que havia de fer en la trobada d’emprenedors que s’ha celebrat aquest darrer cap de setmana en un hotel de muntanya. A la meva conferència, prevista pel dissabte al matí, havia de parlar sobretot d’una innovació revolucionària en el camp de la computació quàntica, però just el divendres al vespre vaig rebre un missatge del departament jurídic de l’empresa avisant-me que els tràmits de la patent s’havien retardat i que no podia encara parlar-ne en públic per no donar pistes a la competència.
- Devia ser un bon maldecap per a vostè això. – vaig comentar-li –
- I tant. Havia de refer la major part de la conferència per treure totes les dades sobre aquella innovació i tenia menys de dotze hores per fer-ho. Vaig posar-me a la feina i vaig començar a examinar els documents, però conscient que aquella nit em tocaria dormir poc i treballar molt, vaig decidir que seria millor que primer mengés alguna cosa i vaig baixar a sopar. Encara era aviat i al menjador no hi havia gaire gent, a la taula que tenia assignada només érem quatre. Vaig intentar dissimular, però se’m devia notar la mala cara perquè un dels altres comensals em va dir que si no m’agradava la bullabessa, que el cambrer ens havia començat a servir en aquell moment, podia demanar qualsevol altra cosa. Vaig agrair-li l’interès, aclarint-li que el problema no era la sopa i tot seguit... vaig cometre l’error d’explicar els motius de la meva preocupació als meus companys de menjador.
- Els coneixia d'abans?
- Sí, d’altres trobades similars. Un d’ells treballava per una multinacional especialitzada en la comunicació a distància, l’altre havia vingut a presentar uns drons en miniatura capaços de volar dins de qualsevol edifici gravant tot el que hi passa i el tercer era un expert en tecnologia militar d’alt secret. La relació és bona, però no els qualificaria de col·legues perquè ens fem la competència és clar.
- I, malgrat això, els ho va explicar tot. Quina imprudència, no?
- Efectivament ho va ser, malgrat que aleshores potser pels nervis no me’n vaig adonar. Ells van reaccionar amb comprensió, planyent-me tal com ha fet vostè pel maldecap que m'esperava i la resta del sopar va continuar sense problemes. Va ser després, en tornar a la meva habitació, quan vaig veure que algú hi havia entrat i m’havia remenat els papers de la conferència. Vaig notar que no estaven exactament com jo els havia deixat. Segur que algú va fer fotos dels folis més compromesos...
- Tinc un dubte – vaig afegir –. És possible que algú més del menjador, a part dels que estaven a la seva taula, escoltés les seves paraules?
- No, de cap manera. Ja li he dit que el menjador estava gairebé buit a aquella hora. Ningú seia prou a prop per escoltar-me. Només els meus companys de taula van conèixer el meu «secret» i, avançant-me a la seva propera pregunta, ja li dic que cap d’ells va sortir del menjador mentre va durar el sopar
- Potser tot va ser una casualitat i l’espia, coneixedor d’antuvi del tema de la seva conferència, va aprofitar que vostè sopava per entrar a la seva habitació...
- No, ningú de l’hotel sabia de què parlaria. I, si no hagués rebut l’avís de la meva empresa, els papers haurien estat tancats a la caixa forta. Per força, el culpable havia d’estar assabentat d’aquelles circumstàncies concretes i jo no n’havia parlat amb ningú abans de seure a taula.
- I els seus tres companys de taula queden descartats perquè cap d’ells va abandonar el menjador abans que vostè?
- Exacte. Quin misteri, oi?
- Bé –vaig concloure, amb un somriure als llavis –, els misteris són la meva feina. I crec que ja sé per on començar a treure l’entrellat d’aquest…
I vosaltres? Sabeu qui podria ser aquest espia invisible?
- La meva feina consisteix a presentar les novetats de l’empresa a possibles inversors i era això el que havia de fer en la trobada d’emprenedors que s’ha celebrat aquest darrer cap de setmana en un hotel de muntanya. A la meva conferència, prevista pel dissabte al matí, havia de parlar sobretot d’una innovació revolucionària en el camp de la computació quàntica, però just el divendres al vespre vaig rebre un missatge del departament jurídic de l’empresa avisant-me que els tràmits de la patent s’havien retardat i que no podia encara parlar-ne en públic per no donar pistes a la competència.
- Devia ser un bon maldecap per a vostè això. – vaig comentar-li –
- I tant. Havia de refer la major part de la conferència per treure totes les dades sobre aquella innovació i tenia menys de dotze hores per fer-ho. Vaig posar-me a la feina i vaig començar a examinar els documents, però conscient que aquella nit em tocaria dormir poc i treballar molt, vaig decidir que seria millor que primer mengés alguna cosa i vaig baixar a sopar. Encara era aviat i al menjador no hi havia gaire gent, a la taula que tenia assignada només érem quatre. Vaig intentar dissimular, però se’m devia notar la mala cara perquè un dels altres comensals em va dir que si no m’agradava la bullabessa, que el cambrer ens havia començat a servir en aquell moment, podia demanar qualsevol altra cosa. Vaig agrair-li l’interès, aclarint-li que el problema no era la sopa i tot seguit... vaig cometre l’error d’explicar els motius de la meva preocupació als meus companys de menjador.
- Els coneixia d'abans?
- Sí, d’altres trobades similars. Un d’ells treballava per una multinacional especialitzada en la comunicació a distància, l’altre havia vingut a presentar uns drons en miniatura capaços de volar dins de qualsevol edifici gravant tot el que hi passa i el tercer era un expert en tecnologia militar d’alt secret. La relació és bona, però no els qualificaria de col·legues perquè ens fem la competència és clar.
- I, malgrat això, els ho va explicar tot. Quina imprudència, no?
- Efectivament ho va ser, malgrat que aleshores potser pels nervis no me’n vaig adonar. Ells van reaccionar amb comprensió, planyent-me tal com ha fet vostè pel maldecap que m'esperava i la resta del sopar va continuar sense problemes. Va ser després, en tornar a la meva habitació, quan vaig veure que algú hi havia entrat i m’havia remenat els papers de la conferència. Vaig notar que no estaven exactament com jo els havia deixat. Segur que algú va fer fotos dels folis més compromesos...
- Tinc un dubte – vaig afegir –. És possible que algú més del menjador, a part dels que estaven a la seva taula, escoltés les seves paraules?
- No, de cap manera. Ja li he dit que el menjador estava gairebé buit a aquella hora. Ningú seia prou a prop per escoltar-me. Només els meus companys de taula van conèixer el meu «secret» i, avançant-me a la seva propera pregunta, ja li dic que cap d’ells va sortir del menjador mentre va durar el sopar
- Potser tot va ser una casualitat i l’espia, coneixedor d’antuvi del tema de la seva conferència, va aprofitar que vostè sopava per entrar a la seva habitació...
- No, ningú de l’hotel sabia de què parlaria. I, si no hagués rebut l’avís de la meva empresa, els papers haurien estat tancats a la caixa forta. Per força, el culpable havia d’estar assabentat d’aquelles circumstàncies concretes i jo no n’havia parlat amb ningú abans de seure a taula.
- I els seus tres companys de taula queden descartats perquè cap d’ells va abandonar el menjador abans que vostè?
- Exacte. Quin misteri, oi?
- Bé –vaig concloure, amb un somriure als llavis –, els misteris són la meva feina. I crec que ja sé per on començar a treure l’entrellat d’aquest…
I vosaltres? Sabeu qui podria ser aquest espia invisible?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "
13 comentaris:
A mi, el que se m'acudeix és que o bé el suposat missatge del departament jurídic de l'empresa, no era del departament jurídic de l'empresa o bé si ho era, allà hi tenen un espia.
L'espia era el dels drons, no se m'acut cap altra cosa de moment.🤔
Mentre sopaven, el dron feia la feina.
Aferradetes, Mac.
CARME: La teva idea no és gens forassenyada, però crec que la podem descartar. Si el nostre protagonista afirma sense dubtar-ho que el missatge rebut prové del departament jurídic de la seva empresa, hem de suposar que ho ha confirmat d'alguna manera o altra. L'opció d'un espia dins la mateixa empresa fora possible, però també em sembla força improbable perquè aquest suposat espia segur que hauria tingut altres oportunitats millors de fer-se amb els documents i, sobretot, perquè l'enigma no ens dona cap indici de la seva existència. Com sabeu, en aquesta classe d'enigmes totes les pistes que necessitem (o gairebé) les hem de trobar a l'enunciat. ;-)
SA LLUNA: Una opció ben possible, tot i que li veig algun inconvenient. Aquests drons en miniatura capaços de volar dins de qualsevol edifici gravant tot el que hi passa són d'última tecnologia, però encara necessiten un operador que els faci funcionar i els dirigeixi. Si un dels comensals ho hagués fet des de la mateixa taula del menjador, el nostre protagonista se n'hauria adonat sens dubte. El de l'empresa dels drons queda descartat, un sospitós menys. :-)
Doncs com no sigui el cambrer!.
Podia entrar i sortir. I ja sabem que, els cambrers, escolten tot el que es diu a taula.
Bon dimarts, Mac.
SA LLUNA: Correcte, tornes a encertar el "Misteri d'en Mac" i t'emportes el rètol vermell. Felicitats!! :-)
El LLIBRE ho explica així: "Si el culpable ha de ser entre els que van poder escoltar la imprudent confessió del conferenciant, no hem d'oblidar ningú d'aquests possibles oïdors. Descartats els que seien a taula, les sospites recauen en el cambrer que va poder sentir-ho tot mentre servia la bullabessa a la resta de comensals".
Felicitats a salluna !! i a tu, McAbeu pel nou cas !. Aquesta vegada tenia un aire a "Inspector Poirot" ! hehehe el cambrer sempre te tots els números ...per ser víctima o botxí !!.
Felicitats de nou ;)
ARTUR: Ben cert, que l'assassí sigui el majordom (o similar) no falla mai. :-DD
S'agraeixen les felicitacions!!
Oh, moltes gràcies a tots!.
Això vaig pensar, dels que estaven a taula era l'únic que podia entrar i sortir, sense cridar l'atenció dels altres.
A casa ja tinc un espai pels rètols!.😉
Més aferradetes, Mac.
Home, el senyor dels drons segur que tenia algun aparell rondant per allà, ben camuflat, que podia enviar les imatges o el so a un col·laborador seu, que va poder anar a l'habitació de bocamoll a remenar els papers mentre ell remenava el bigoti.
SA LLUNA: Els bons cambrers són discrets, però això no vol dir que no hi siguin. En el nostre cas, no només hi era sinó que també tenia l'orella ben parada... i ja diuen que l'ocasió fa el lladre. ;-)
SERGI: Ja veig que el senyor dels drons no us inspira gens de confiança. Així i tot, sembla que (almenys en aquesta ocasió) està lliure de tota culpa. :-D
Quan el qui ha de guardar el secret l'explica a la primera ocasió, l'espia ho té més fàcil per aconseguir la informació. Llavors què? Quan podré demanar a Amazon un ordinador quàntic?
PONS: Els bocamolls sempre han estat els millors aliats dels espies, tens raó.
Vist con ha anat tot, ves que no el trobis primer a AliExpress. ^_^
Publica un comentari a l'entrada