Joc de Ment - 036

LA MANSIÓ EMBRUIXADA

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per començar, deixarem nou cartes sobre la taula formant un quadrat 3x3 i comentarem que representen una mansió embruixada amb habitacions que apareixen i desapareixen i que és igual per on entrem perquè, més tard o més aviat, tothom queda atrapat a la mateixa cambra final.

Després de formar la «mansió» sobre la taula, explicarem que cada carta és una de les habitacions i que ens podem moure d’una a l’altra per les portes que tenen a cada costat. Per tant, els moviments permesos són a la dreta, a l’esquerra, cap a dalt o cap avall però no en diagonal. És a dir, si numerem les cartes de l’1 al 9 (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) des de la carta 1 podríem anar només a la 2 i a la 4, des de la 2 tindríem accés a la 1, la 3 i la 5, des de la carta 5 (la central) entraríem a les 2, 4, 6 i 8... i així successivament. També ha de quedar clar que cada pas d’una habitació a una altra es considera un moviment.

Una vegada entès aquest mecanisme, pot començar el joc:

- Torn 1. Desapareixen cinc habitacions. Retirem la carta central i les dels quatre cantons i demanem als espectadors que se situïn mentalment, sense dir-ho, en una de les cartes restants. Poden triar l’habitació que vulguin de les quatre que queden.

- Torn 2: Reapareixen totes les habitacions desaparegudes. Tornem a col·locar les cinc cartes que havíem tret al primer torn i després demanem als espectadors que facin 4 moviments. És a dir que canviïn quatre vegades d’habitació seguint les normes explicades abans. No ens podem moure en diagonal, però sí que podem tornar enrere i reocupar una carta on ja havíem estat.

- Torn 3: Desapareixen dues habitacions. Retirem les dues cartes dels cantons superiors i després demanem als espectadors que facin 5 moviments.

- Torn 4: Desapareixen dues habitacions. Retirem l’única carta que queda de la primera fila i la tercera carta de la segona fila. Després demanem als espectadors que facin 3 moviments.

- Torn 5: Desapareixen dues habitacions. Retirem la segona carta de la segona fila i la tercera de la tercera fila. Després demanem als espectadors que facin 1 moviment.

- Torn 6: Desapareixen dues habitacions. Retirem la primera carta de la segona fila i la segona carta de la tercera fila. Els espectadors ja no poden fer cap moviment perquè, tal com els havíem avisat al principi del joc i malgrat que han fet els moviments que han volgut, han quedat tots atrapats en l’única «habitació» que ha quedat.

El truc es basa en la paritat matemàtica. Per entendre-ho, podem imaginar que les cartes (que en aquest cas formen un quadrat 3x3, però també podríem formar un rectangle de qualsevol mida) estan sobre un tauler d’escacs i, per tant, que algunes ocupen caselles negres i altres blanques. Perquè el truc funcioni, les caselles d’inici de tots els espectadors han de ser del mateix color i, per això, en retirem la resta. A partir d’aquí, sabem que un nombre parell de moviments ens situa en una casella de la mateixa paritat i un nombre imparell ens la fa canviar i, per tant, podem anar retirant les cartes en cada torn amb la seguretat que estan buides fins que només en quedi una.

Relats Conjunts (setembre - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El pati blau" (Santiago Rusiñol - 1913).

EL PATI BLAU

- Perdoni: que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?

Així ha estat com m’he dirigit a la mestressa d’aquesta vella casa marinera que encara conserva el seu típic pati pintat de color blau. No ho puc evitar, soc pintor d’olis costumistes i quan veig racons que encara mantenen l’esperit d’anys enrere sento un impuls que em crida a plasmar-los en un llenç. I aquest pati em crida molt fort amb les seves parets escrostonades d’on la típica pintura blava, d’un ultramar violat, cau a trossos. És, a ulls d’un artista com jo i malgrat que sembli contradictori, un espai d’una bellesa fora mida gràcies a la seva decadència evident. I, per si amb això no n’hi hagués prou, segur que aquesta deixadesa amaga un rerefons tràgic. Potser la mort recent de l’home de la casa, o la malaltia greu de la germana de la mestressa, o... No ho sé encara, però, si obtinc el permís per fer el quadre, me n'assabentaré com sigui i faré tot el possible perquè aquesta història impregni la meva pintura. Estic convençut que soc capaç de concretar aquests sentiments damunt la tela i, d’aquesta manera, crear una verdadera obra mestra. No puc deixar passar l’oportunitat, he d’entrar en aquesta casa. He d’insistir...

- Perdoni: que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?

- Que si en tindria inconvenient? Que se’n burla o què? Fa gairebé tres mesos que vaig avisar la seva empresa de reformes perquè la pintura començava a caure i ara se’m presenta aquí preguntant-me «si tindria inconvenient». Faci el favor de passar cap a dins i comenci la feina d’una vegada. Tal com vam quedar, al pati trobarà el pot de pintura blava per a parets i un parell de brotxes. No sé si en tindrà prou perquè en aquest temps s’ha desprès molta més pintura de la que faltava quan els vam avisar, però ja l’adverteixo que jo no penso pagar ni un euro més del que estava pressupostat... així aprendran a ser més puntuals quan se’ls encarrega una feina.

MIMOLOGISMES

El folklorista Joan Amades va publicar, a la dècada dels anys trenta del segle XX, la «Biblioteca de Tradicions Populars» una col·lecció de 42 monografies dedicades als diversos aspectes del folklore català. El primer d’aquests llibres, publicat l’any 1933 i reeditat en edició facsímil l’any 2003 per Edicions El Mèdol, porta per títol EL LLENGUATGE DE LES BÈSTIES I DE LES COSES i, a la seva introducció, ens explica el següent:

El poble ha cregut sentir en la veu i cant de certs animals, sobretot dels ocells, i en el so de les campanes i instruments musicals, com també en la remor produïda per altres coses, l’articulació de paraules del llenguatge humà, i ha creat un seguit de frases que, segons la seva audició fantasiosa i senzilla, són pronunciades per animals i coses. La interpretació d’aquestes veus amb termes de parla humana, és un aspecte de l’onomatopeia, que rep el nom especial de mimología.

I afegeix:

La majoria de les enginyoses interpretacions dels cants, crits i sorolls [...] tenen tota la seva gràcia i escaiença precisament en la manera especial i en l’entonació pròpia amb que són emesos o produïts, ara precipitadament en una part i lentament en una altra; ara allargant-se desmesuradament en una síl·laba, mentre que la següent és tota precipitada, o bé accentuant amb tota agudesa un so per donar un gran amanyagament al següent, cercant sempre la major adaptació possible a la imitació fonètica del so que es proposa pintar.
[...]
És digna de remarcar la multiplicitat de maneres com és oït el cant d’un mateix animal, segons les orelles que el senten, puix que és quasi incomprensible que el mateix crit que unes persones interpreten: «Vedell, vedell, carn de vedell», d’altres l’entenguin: «Besalú, Besalú, camí de Besalú»...

Un MIMOLOGISME és, per tant, la interpretació mitjançant paraules dels sons inintel·ligibles produïts pels animals o alguns objectes. És un joc verbal relacionat amb l’HOMOFONIA i malgrat que és un terme utilitzat com a sinònim d’onomatopeia no es basa, com aquesta, només en la formació de mots nous a partir de la imitació de sons naturals sinó que agafa paraules o expressions del nostre idioma que sonen de manera similar a aquells crits o sorolls i les adapta per crear un «llenguatge» amb sentit on, fins i tot, hi tenen cabuda llargues converses del tot enraonades de manera que aquests suposats diàlegs dels animals també s’han utilitzat per crear petites rondalles o narracions.

Al seu llibre, Joan Amades recull mimologismes atribuïts als ocells, les aus casolanes, els mamífers i animals varis, els instruments musicals, les campanes i, fins i tot, a objectes diversos com la roba planxada o la mola.
A continuació i a tall d’exemple, podeu llegir una dotzena d’aquests mimologismes del nostre folklore amb l’afegitó (quan l’he trobada) de l’onomatopeia que correspon a cadascun dels sons:

- El refilet de la CADERNERA: «Rostit, rostit, rostit»
- El grall del CORB [cra, cra]: «Carn, carn, carn, carn»
- L’esgarip del DUC [uh, uuu]: «Puuuja, puuuja, puuja» o «Vedell, vedell, carn de vedell» o (a terres pirinenques) «Besalú, Besalú, camí de Besalú»
- El xerroteig del PARDAL [piu-piu, xiu-xiu]: «Aixuriiit, aixuriiit» o (al Pallars) «Gira’t i jeu, gira’t i jeu»
- El nyec de l’ÀNEC [qüec-qüec, nyec]: «Vull naps, vull naps» o «Naps, naps, naps» o «Qui sap, qui sap, qui sap»
- El gruny del PORC [gronyc, oic, oinc]: «Encara no?, encara no? Remaleïts, remaleïts» (porcells esperant el menjar)
- El rauc de la GRANOTA [rac, rac]: «Un raig, un raig, un raig» o «Rei, rei, rei»
- El carrisqueig del GRILL [cric-cric]: «Ric, ric, ric»
- El brunzit del MOSQUIT [bzzz]: «Cosir, cosir, cosir»
- El repic d’una CAMPANA [cling-clong, ding-dong, ning-nang]: «Sang i ceba, ceba i sang, sang, sang, sang, sang, ceba i sang» o «Arròs i fesols, fesols, fesols, fesols i arròs» o «Trumfes i cols, i cols, i cols, trumfes i cols» o «De codim, de codam, de caldera mo n’anam, de codim, de codam»
- La fressa d’una MOLA: «Casa’t, casa’t, casa’t» (a les fadrines) o «Perquè t’hi casaves, perquè t’hi casaves» (a les casades)
- El dringar d’una ESQUELLA [dring, clinc]: «Set, set, set»


Queda ben clar que els MIMOLOGISMES estan basats en una interpretació molt lliure i subjectiva dels sons escoltats i, per si això no fos prou, com que són part de la tradició oral quan s’escriuen queden, com també ens diu Joan Amades al davantal del seu llibre: «notablement desvirtuats i desfigurats».
Per això, vull acabar aquest post aprofitant un altre recull clàssic de mimologismes catalans. Em refereixo a QUÈ DIUEN ELS OCELLS?, obra de Jacint Verdaguer publicada per primera vegada l’any 1907. D’aquest llibre de mossèn Cinto dedicat a la interpretació dels cants de diverses aus (i que també forma part de la bibliografia utilitzada per Joan Amades per fer el seu recull), se n’han fet diverses edicions i una d’elles, la que l’any 2003 van publicar Edicions del País Valencià i la revista EL TEMPS, incloïa un CD amb els arxius sonors d’una selecció de fragments del llibre llegits per Carme Callol i dels corresponents cants dels ocells gravats per Eloïsa Matheu.
N’he tret mitja dotzena d’exemples perquè els pugueu escoltar:

GUATLLA (so)	GUATLLA (text)

COLOM (so)	COLOM (text)

GALL (so)	GALL (text)

TÒRTORA (so)	TÒRTORA (text)

ROSSINYOL (so)	ROSSINYOL (text)

CUCUT / CIGALA (so)	CUCUT / CIGALA (text)

QUÈ DIUEN ELS OCELLS? (SONS)

QUÈ DIUEN ELS OCELLS? (TEXT)

---

GLOSSARI:

• Mimologismes

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (III)

Acabo aquest cicle estiuenc on he publicat (cada primer dilluns de juliol, agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany acompanyades de les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet basant-se en ells, amb una altra gran obra literària que també va tenir una versió cinematogràfica a càrrec del director Stanley Kubrick. Avui és el torn d'una novel·la distòpica i d'una pel·lícula de culte...

LA TARONJA MECÀNICA [A CLOCKWORK ORANGE] (Anthony Burgess – 1962)

L’Àlex surt cada notxi amb la seva xaica de drugs nadsats a pitejar moloca plus i després es dedica a dratsar-se amb altres malxics, crastar deng o vestxes dorogois, llubillubar alguna ptitsa o tolxocar un txelovec estarri per vidar-lo cobert de crova. La seva jisni es basa en l’ultraviolència i ho troba esmecant i horrouxou.
Però tot això s’acabarà escorri quan ubiva una sumca, la militsa el lloveteja i el tanquen a l’estaja. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...

Apipologies [disculpes] perquè segurament no esteu copant [entenent] ni una odinoqui eslova [ni una sola paraula] i pensareu que m’he tornat betzumni [foll], així que torno a natxinar [començar].

L’Àlex surt cada nit amb la seva banda d’amics adolescents a beure llet barrejada amb droga i després es dedica a barallar-se amb altres nois, robar diners o coses valuoses, cardar amb alguna noia o colpejar un ancià per veure’l cobert de sang. La seva vida es basa en la violència extrema i ho troba divertit i meravellós.
Però tot això s’acabarà ben de pressa quan mata una dona gran, la policia l’enxampa i el tanquen a la presó. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...

Tota la novel·la està narrada en primera persona per l’Àlex i, per tant, escrita com ell parla: utilitzant el «nadsat», aquest argot adolescent que us he mig presentat al primer paràgraf. Això pot semblar un impediment per a lectura, però cal dir que només és així a les primeres (poques) pàgines. Ben aviat, gràcies a que el vocabulari és limitat i els principals mots es repeteixen sovint, el context permet entendre’n la majoria i seguir la trama sense problemes. De fet, quan acabes la novel·la et queda la sensació que més que un impediment aquest fet és un punt a favor del text perquè l’ús del nadsat t’ubica perfectament en la manera de ser i de pensar del protagonista donant més força al relat de violència juvenil portada a l’extrem i de com els mètodes que des del govern s’utilitzen per combatre-la poden ser igual d’extremistes quan obvien la llibertat individual buscant una suposada tranquil·litat social. A mi m’ha agradat força i diria que és una lectura molt recomanable... però no apta per a tots els públics.

La pel·lícula de Kubrick [«A Clockwork Orange» - 1971], en la que cal destacar la gran actuació de Malcolm McDowell en el paper d’Àlex, és, encara ara, molt impactant i, exceptuant-ne alguns detalls puntuals, segueix molt fidelment la història de la novel·la... si no tenim en compte el final. Efectivament, el final és diferent perquè a la versió cinematogràfica van prescindir de l’últim capítol del llibre (que, pel que he llegit, tampoc havia sortit publicat a la versió americana de la novel·la). Així, mentre Burgess aposta per la redempció del protagonista amb l’edat, Kubrick deixa entendre que la seva maldat roman intacta. Jo no sabria dir quina opció és «millor»...

Aquí teniu en Jan McPetit a la pell de l’Àlex, no trobeu que està horrouxou?...