EL PRÍNCEP MUT (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "EL PRÍNCEP MUT". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada per Rosalia Tarragó, del Pla de Cabra [en l’actualitat, Pla de Santa Maria (Alt Camp)].

EL PRÍNCEP MUT

Hi havia dos reis molts amics. Van prometre que si tenien fills de sexes contraris, els casarien per entrar en família. Un d’ells tingué un fill i l’altre una filla, però el fill era mut. Els pares tenien gran desconhort, car no podrien emparentar amb l’altre rei, tan amic. Quan ja era grandet l’enviaren a fer un viatge pel món acompanyat d’un criat, per veure si aconseguia el do de la paraula. Quan foren lluny el minyó digué al servent que no n’era de mut, però que el feia perquè els seus pares el volien casar amb una donzella que ell no coneixia, i que no volia casar-s'hi sense saber qui era. Anirien a conèixer la princesa i després tornarien a casa. Manà al criat que fos discret i que li donaria una bossa de diners.

Arribats a la ciutat on vivia la princesa, el príncep anà a aconsellar-se a una velleta a veure com ho podria fer per conèixer la donzella. La velleta li aconsellà que es vestís de marxant, que es fes fer una filosa d'or i que anés pels voltants del palau pregonant qui volia comprar-la-hi, que la princesa era enamoradissa i segurament sortiria en finestra per veure la filosa, i així la coneixeria. El minyó anà a casa d’un argenter i comprà una filosa d'or més preciosa que cap altra. Vestit de marxant anà pels voltants del palau cridant:

Qui em compra una filosa
que d’altra al món no n’hi ha de més preciosa?

Una cambrera de la princesa sortí en finestra, veié la filosa i en restà enamorada. La ponderà a la seva senyora, que li digué que baixés a comprar-la. El fals marxant li digué que només la vendria per poder besar els peus de la seva senyora. Aquesta primer refusava, però la cambrera la’n convencé. El minyó pujà al palau, féu un bes a la princesa i li lliurà la filosa. El breu tracte amb la princesa li fou grat i desitjà tornar-la a veure. Visità altra vegada la velleta, que li aconsellà que es fes fer un fus. El minyó ho féu i anà pels voltants del palau tot cridant:

Qui em vol comprar un fus d’or,
que d’altre de més bonic no n’hi ha al món?

La cambrera sortí altra vegada; també se n’enamorà i en parlà amb la seva mestressa, que sentí desig de tenir-lo. La serventa baixà a demanar el preu i el minyó li digué que per ben pagat es donaria si podia abraçar la seva senyora. La princesa no ho volia pas, però per fi la cambrera la’n convencé. El minyó pujà al palau i abraçà la princesa. Al fadrí, encara li quedaren més ganes de tornar a veure la donzella i anà altra vegada a aconsellar-se amb la velleta. Aquesta li aconsellà que es fes fer un aspi. El minyó ho féu així i es passejà pels voltants del palau tot cridant:

Qui em vol comprar un aspi d’or,
que d’altre de més bonic no n’hi ha al món?

La cambrera el tomà a sentir, sortí en finestra i es meravellà de l’aspi. En parlà a la seva mestressa, que també manifestà desig de tenir-lo. La serventa baixà a veure què en demanava, i el marxant li digué que es donaria per ben pagat de dormir una nit amb la seva senyora. A aquesta, li semblà que demanava molt però, per completar el joc, a precs de la cambrera accedí. El príncep pujà al palau. El minyó fou prou llest i prengué a la donzella un collaret sense que ella ho advertís.

El minyó ja es donà per satisfet. Tomà a casa seva i seguí fent el mut. Els seus pares tingueren un gran desconsol en veure que no havia cobrat la paraula. Escriviren una carta als seus amics dient-los que, ja que el seu fill era mut pensaven deixar córrer el casament ajustat, puix que la princesa mereixia millor sort que un marit mut. Va passar molt temps, i un dia els pares de la princesa feren saber als del fadrí que la casaven i els convidaven al casament. Els pares decidiren anar-hi sense llur fill, car els feia vergonya que fos mut. Quan els reis foren fora, el minyó féu ensellar el millor cavall i se n’anà cap a la ciutat on es feien les noces, a la qual arribà primer que els seus pares. A l’hora del convit, arribat el moment de dir les endevinalles, quan tocava al príncep mut, ja es disposava a dir-la el del seu costat, però el príncep s’alçà i digué:

Una matinada vaig sortir a caçar,
vaig tirar a una peça que se'm va escapar;
però un tros de pell, bé me’l va deixar.

I enmig del convit tragué el collaret que havia pres a la donzella, i com que ningú no sabé desxifrar l’endevinalla, ell l’explicà enmig de la sorpresa i alegria de tothom. Les noces, en lloc de fer-les amb el noble pretendent de la princesa es feren amb el príncep que tothom havia cregut mut fins aleshores.

Per ací i per allà
no m’han dat res per menjar.
Per allà i per ací
no m’han dat res pel camí.