Relats Conjunts (març - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'onada [La Ola]" (Vicente Romero Redondo - 2014).

ELS NERVIS DEL PRIMER COP

Havia tingut altres cites com aquesta, però la d’avui era la primera amb una altra dona. Per a una professional com jo aquest fet no hauria de tenir gaire importància ni m'hauria de posar nerviosa, però la meva és una feina on la diversitat de gènere brilla per la seva absència i, acostumada a tractar només amb homes, aquesta novetat em feia força il·lusió i incrementava les meves ganes de complir com cal. Havia de quedar bé i fer la feina millor que mai, seria un pas més per trencar aquest sostre de vidre que, des de sempre, ens impedeix avançar professionalment.

El lloc de la cita és al final de la platja. Unes roques a la vora del mar que ofereixen un espai prou apartat i resguardat per fer allò que hem de fer sense cridar massa l’atenció. Tal com estava convingut, ella ja hi és i fa una estona que simula estar immersa en els seus pensaments amb la vista perduda a l’horitzó. És només teatre perquè s’adona immediatament de la meva presència i, tan bon punt m’acosto, es treu la pamela blanca que li cobreix els llargs cabells rossos. Seguidament, sense gairebé moure el cap, assenteix imperceptiblement quan jo contesto el seu gest baixant també la meva ombrel·la. És el que tocava, el primer pas ha estat fet correctament. És ella i m’espera a mi, no en tinc cap dubte. Però aquesta feina té uns protocols que no es poden obviar, no voldria enviar-ho tot a rodar per voler córrer massa. Així que m’apropo a les roques i, al meu torn, dissimulo observant com les onades arriben mansament a la sorra mentre em disposo a fer el següent pas. Ara toca parlar-nos per primera vegada. Quan he arribat, se m’ha escapat un «bon dia» que ella no ha contestat. Tampoc ho esperava, el que hem de dir per identificar-nos està tan estipulat com el joc de la pamela i l’ombrel·la que acabem de fer. Si qualsevol de les dues no diu les paraules exactes, tot se n’anirà en orris.

Doncs resulta que no me’n recordo. Serà per l’emoció de la primera trobada amb una altra dona o serà per la vergonya d’haver-me passejat per tota la platja amb una ombrel·la vuitcentista, el fet és que he oblidat la contrasenya convinguda. Quin desastre! El dia que ho volia fer millor, serà el dia del meu fracàs. M’he de centrar, no era una frase tan difícil. Sempre són contrasenyes adients a l’ambient, però prou estranyes perquè ningú les digui per casualitat. Avui ha de ser alguna cosa del mar o de la platja... Res, no hi ha manera. No em surt i començo a notar que la rossa s’està posant nerviosa perquè m’ha fet un parell de llambregades ben evidents. Jo també ho estic de nerviosa, així que val més que no m’atabali i em deixi pensar tranquil·lament. No voldria haver de fer servir la pistola dissimulada que porto a la punta de l’ombrel·la i carregar-me-la. No em fa res saber que ella segurament també va armada, els de l’est són famosos per les seves bombes en miniatura i no m’estranyaria gens que la seva pamela anés farcida d’explosius. Però, què estic dient? Com puc pensar a matar-la? Si ho faig, ja puc oblidar-me de la meva feina per a sempre. Segur que més d’un ho aprofitarà per reiterar que les dones no servim per a fer d’espies i que ha estat un error no haver enviat un home. Tot i que avui, al mig de la platja, algú vestit amb barret i gavardina hauria fet el préssec. Per això m’hi han enviat a mi, vestida com una Mata Hari de pacotilla... JA HO TINC!!, acabo de recordar-ho. Quin descans, ja sabia jo que no podia ser tan difícil. Ara li diré a la rossa que «en aquesta platja hi ha més sorra que al desert de Kalahari», ella em contestarà que «sí, però no tanta com al del Gobi» i podrem enllestir la missió sense entrebancs. Ha costat, però avui també podré sumar un nou èxit al meu currículum. Amb un parell més, m’ascendiran de 0016 a 0015... tremola 007!!