GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 22 de març de 2021

Relats Conjunts (març - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'onada [La Ola]" (Vicente Romero Redondo - 2014).


ELS NERVIS DEL PRIMER COP

Havia tingut altres cites com aquesta, però la d’avui era la primera amb una altra dona. Per a una professional com jo aquest fet no hauria de tenir gaire importància ni m'hauria de posar nerviosa, però la meva és una feina on la diversitat de gènere brilla per la seva absència i, acostumada a tractar només amb homes, aquesta novetat em feia força il·lusió i incrementava les meves ganes de complir com cal. Havia de quedar bé i fer la feina millor que mai, seria un pas més per trencar aquest sostre de vidre que, des de sempre, ens impedeix avançar professionalment.

El lloc de la cita és al final de la platja. Unes roques a la vora del mar que ofereixen un espai prou apartat i resguardat per fer allò que hem de fer sense cridar massa l’atenció. Tal com estava convingut, ella ja hi és i fa una estona que simula estar immersa en els seus pensaments amb la vista perduda a l’horitzó. És només teatre perquè s’adona immediatament de la meva presència i, tan bon punt m’acosto, es treu la pamela blanca que li cobreix els llargs cabells rossos. Seguidament, sense gairebé moure el cap, assenteix imperceptiblement quan jo contesto el seu gest baixant també la meva ombrel·la. És el que tocava, el primer pas ha estat fet correctament. És ella i m’espera a mi, no en tinc cap dubte. Però aquesta feina té uns protocols que no es poden obviar, no voldria enviar-ho tot a rodar per voler córrer massa. Així que m’apropo a les roques i, al meu torn, dissimulo observant com les onades arriben mansament a la sorra mentre em disposo a fer el següent pas. Ara toca parlar-nos per primera vegada. Quan he arribat, se m’ha escapat un «bon dia» que ella no ha contestat. Tampoc ho esperava, el que hem de dir per identificar-nos està tan estipulat com el joc de la pamela i l’ombrel·la que acabem de fer. Si qualsevol de les dues no diu les paraules exactes, tot se n’anirà en orris.

Doncs resulta que no me’n recordo. Serà per l’emoció de la primera trobada amb una altra dona o serà per la vergonya d’haver-me passejat per tota la platja amb una ombrel·la vuitcentista, el fet és que he oblidat la contrasenya convinguda. Quin desastre! El dia que ho volia fer millor, serà el dia del meu fracàs. M’he de centrar, no era una frase tan difícil. Sempre són contrasenyes adients a l’ambient, però prou estranyes perquè ningú les digui per casualitat. Avui ha de ser alguna cosa del mar o de la platja... Res, no hi ha manera. No em surt i començo a notar que la rossa s’està posant nerviosa perquè m’ha fet un parell de llambregades ben evidents. Jo també ho estic de nerviosa, així que val més que no m’atabali i em deixi pensar tranquil·lament. No voldria haver de fer servir la pistola dissimulada que porto a la punta de l’ombrel·la i carregar-me-la. No em fa res saber que ella segurament també va armada, els de l’est són famosos per les seves bombes en miniatura i no m’estranyaria gens que la seva pamela anés farcida d’explosius. Però, què estic dient? Com puc pensar a matar-la? Si ho faig, ja puc oblidar-me de la meva feina per a sempre. Segur que més d’un ho aprofitarà per reiterar que les dones no servim per a fer d’espies i que ha estat un error no haver enviat un home. Tot i que avui, al mig de la platja, algú vestit amb barret i gavardina hauria fet el préssec. Per això m’hi han enviat a mi, vestida com una Mata Hari de pacotilla... JA HO TINC!!, acabo de recordar-ho. Quin descans, ja sabia jo que no podia ser tan difícil. Ara li diré a la rossa que «en aquesta platja hi ha més sorra que al desert de Kalahari», ella em contestarà que «sí, però no tanta com al del Gobi» i podrem enllestir la missió sense entrebancs. Ha costat, però avui també podré sumar un nou èxit al meu currículum. Amb un parell més, m’ascendiran de 0016 a 0015... tremola 007!!

16 comentaris:

sa lluna ha dit...

Ui, això de fer d'espia se li ha complicat força! Al final ho ha aconseguit i no sé si amb nota o no, però sembla que ha quedat satisfeta.
Molt bo el teu relat, m'has tret una rialla.

Aferradetes, Mac.

McAbeu ha dit...

SA LLUNA: Quan t'hi jugues tant, no et pots despistar. Sort que al final se n'ha sortit. :-))
Moltes gràcies!! 

Pons ha dit...

Vols dir que hi ha sostre de vidre entre els agents secrets britànics? La cap del MI6, i per tant superior de 007 i molts altres a l’univers James Bond en les últimes 7 pel·lícules es la fantàstica Judi Dench.

Carme Rosanas ha dit...

Quins nervis! No recordar-se de la contra-senyal que arriscat i que incòmode, pobra! Per sort al final s'ha salvat tot... i la comunicació s'ha pogut establir.

Molt bo, i sorprenent, Mc! Un aplaudiment!

xavier pujol ha dit...

Mal per mal, val més ser una 007 que una villareja.

McAbeu ha dit...

PONS: Així vols dir que tot és cosa de l'agent 0016 (aviat 0015) que es preocupa per no res? ;-)


CARME: Ha passat un mal tràngol, però al final el joc de paraules Mata Hari - Kalahari li ha permès acabar la feina sense problemes i això és el que compta pel currículum. :-D
Gràcies!!


XAVIER: I tant, completament d'acord amb tu. 

Alfonso Robles Motos ha dit...

Al principi no sabia per on aniria l'historia, després patia per veure com et sortiries de l'embolic. A la fin he respirat tranquil al veure que l'afició al cinema d'espies t'ha proporcionat la solució. M'ha encantat.

artur ha dit...

Nomes m'ha quedat el dubte de saber si la seva "partener" tenia millor memòria que la de la 016 (aviat 015 o 017 !)...però vull confiar en que se'n han sortit bé, pel bé de les dues :)
Bona trama de espies !!.

Assumpta ha dit...

M'ha fet moltíssima gràcia veure com el relat semblava anar en una direcció... direcció que tenia clar que NO seria la correcta, clar, ja que en tot moment he vist que es preparava un final sorpresa... La gràcia estava en saber per on aniria la sorpresa i, com a bon escriptor, ens has anat guiant fins a arribar a aquest desenllaç tan ben trobat!! 👏👏👏👏👏

Per cert, jo sóc fan de les regles mnemotècniques!!!

XeXu ha dit...

Bravo! Que ben narrat. M'ha agradat el teu relat, posant-hi intriga al principi, però sense gir final que et tombi d'esquena. Ben reivindicat aquí el sostre de vidre de moltes professions, la d'espia no n'és una excepció! Amb algunes excepcions, és clar!

McAbeu ha dit...

ALFONSO: M'agrada que destaquis això del "cinema d'espies" perquè és justament així com m'he imaginat l'escena, com una d'aquelles pel·lícules típiques i tòpiques del gènere on les dones gairebé no tenen paper perquè tots els espies són homes amb barret i gavardina. M'alegro que t'hagi agradat!


ARTUR: No pateixis. La rossa és russa i el seu entrenament com a espia no deixa lloc ni a lapsus ni a oblits... en cas contrari aniria de pet a Sibèria. :-))  

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: El quadre desprèn un halo romàntic, però a mi m'agraden més les pel·lícules d'acció i per això vaig imaginar-me que la trobada de les dues protagonistes anés per tota una altra banda... que em divertís més. Trobar aquesta regla mnemotècnica que destaques, que lliga el món dels espies amb la sorra de la platja, va ser el més divertit de tot i ja la tenia al cap abans de començar a escriure. Després només calia desenvolupar la idea fent passar el relat d'un gènere a un altre. Estic content que pensis que me'n vaig sortir. Gràcies!!


XEXU: Moltes gràcies. És així mateix, en aquest relat la "sorpresa" va apareixent a mesura que llegeixes. Sembla que comença d'una manera, però després veus que va per una altra banda i, vull pensar, si tornes a començar t'adones que aquesta "altra banda" també era possible des del primer moment.
Aquest sostre de vidre femení és, encara avui, ben real. I és cert que trobaríem excepcions, però de vegades també és cert que justament s'aprofiten aquestes excepcions per aparentar que el problema ja està solucionat quan no és gens així.

Assumpta ha dit...

A mi també m'agraden molt més les pelis d'acció. Les romàntiques se'm fan molt pesades i avorrides... excepte dues:

- Sleepless in Seattle amb Tom Hanks i Meg Ryan

- Mientras dormias... que no recordo el nom de l'actor protagonista i ella és... és... aquella morena de "la red".... com es diu?...

Assumpta ha dit...

Sandra Bullock i Bill Pullman.

Ara, la meva peli en color preferida és EL FUGITIVO, amb Harrison Ford fent de Dr.Kimball (o com s'escrigui) 😉😉😉

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: D'aquestes tres, l'única que em ve present és "El fugitivo". És molt bona, hi estic d'acord. :-)

Assumpta ha dit...

Clar, les altres no les has vist perquè són romàntiques 😂😂😂😂😂😂

Publica un comentari