Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La llibertat guiant el poble " (Eugène Delacroix - 1830).
LA LLIBERTAT
Estava a la meva habitació, fent els deures de matemàtiques, quan el meu pare va tustar a la porta:
- Què fas, Eloi? Tens un moment?...
Feia dies que els pares estaven estranys amb mi. Em miraven i, quan creien que no els veia, parlaven entre ells com si tinguessin un secret que no gosaven dir-me. Ara, doncs, semblava que havia arribat l’hora de treure’n l’entrellat de tot allò. Així que vaig agrair poder deixar de costat aquella equació de segon grau que se’m resistia i em vaig disposar a escoltar-lo:
- Mira, fill, fa temps que la mare i jo pensem que hem de parlar amb tu. D'aquí a pocs dies faràs tretze anys, t'estàs fent un home i, en conseqüència, ja és hora que tinguem una conversa d'homes. Suposo que ja has notat canvis en el teu cos que són ben normals a la teva edat... bé, vull dir que quan penses en noies tens reaccions que fins ara no havies tingut... ja saps, allò de les abelles, el pol·len i les flors... no, millor si sóc més directe que ja no ets un nen... vull dir que quan un home i una dona s'estimen, és normal que vulguin estar junts i passin coses...
El tema m'interessava, és clar. És evident que ja ho havíem comentat entre els companys de l'institut però també volia parlar-ne amb el pare de tot això. Ens tenim confiança i volia que m'expliqués certes coses que em passen i no comprenc. Veig però que li costa, sembla confús i no l'acabo d'entendre. Per ajudar-lo a avançar, decideixo confiar-me a ell:
- Pare, jo estimo la Llibertat.
No sé per què però després de la meva confessió, el pare va respirar alleujat i va continuar parlant amb un gran somriure a la cara:
- Bé, fill, jo et parlava d'una altra mena d'amor. Però no pateixis que ja ho aniràs entenent. De moment, està molt bé que tinguis il·lusions i ideals però vigila no tornar-te un somiatruites, eh? A la teva edat, és ben normal que creguis en la llibertat com si fos aquella protagonista del quadre de Delacroix, una dona que bandera en mà i amb el pit descobert ens portarà a aconseguir allò que desitgem. Però al món real, això no va així. No som gaire lliures, fill meu. Ja aniràs descobrint que, realment, la llibertat no existeix. I ara et deixo, que veig que tens deures a fer, m'ha agradat conversar amb tu i, de l'altre tema, ja en parlarem quan arribi l'hora...
I va sortir de l’habitació sense dir-me res més. Al passadís, vaig sentir com parlava amb la mare que es veu que s’havia passat tota l’estona darrera la porta:
- Veus, dona, com no calia córrer tant. El nen no té el cap per a noies encara, a la seva edat només pensa en utopies i m'alegro que sigui així que ja tindrà temps més endavant de saber com va el món de veritat i d'afrontar els problemes. Així que, per ara, podem estar tranquils...
Sí, potser ells podien estar tranquils però jo no n'estava gens. Què volia dir que la Llibertat no existeix? Com pot dir el meu pare que no existeix la filla dels nous veïns de l'escala? I tant que existeix, jo mateix en dono fe. Si cada vegada que me la trobo al replà em quedo sense paraules mirant-la amb el cor desbocat. I he de dir que no és només el cor el que se'm desboca quan la miro... i això que no l'he vist mai amb el pit descobert, que més voldria jo!.
- Què fas, Eloi? Tens un moment?...
Feia dies que els pares estaven estranys amb mi. Em miraven i, quan creien que no els veia, parlaven entre ells com si tinguessin un secret que no gosaven dir-me. Ara, doncs, semblava que havia arribat l’hora de treure’n l’entrellat de tot allò. Així que vaig agrair poder deixar de costat aquella equació de segon grau que se’m resistia i em vaig disposar a escoltar-lo:
- Mira, fill, fa temps que la mare i jo pensem que hem de parlar amb tu. D'aquí a pocs dies faràs tretze anys, t'estàs fent un home i, en conseqüència, ja és hora que tinguem una conversa d'homes. Suposo que ja has notat canvis en el teu cos que són ben normals a la teva edat... bé, vull dir que quan penses en noies tens reaccions que fins ara no havies tingut... ja saps, allò de les abelles, el pol·len i les flors... no, millor si sóc més directe que ja no ets un nen... vull dir que quan un home i una dona s'estimen, és normal que vulguin estar junts i passin coses...
El tema m'interessava, és clar. És evident que ja ho havíem comentat entre els companys de l'institut però també volia parlar-ne amb el pare de tot això. Ens tenim confiança i volia que m'expliqués certes coses que em passen i no comprenc. Veig però que li costa, sembla confús i no l'acabo d'entendre. Per ajudar-lo a avançar, decideixo confiar-me a ell:
- Pare, jo estimo la Llibertat.
No sé per què però després de la meva confessió, el pare va respirar alleujat i va continuar parlant amb un gran somriure a la cara:
- Bé, fill, jo et parlava d'una altra mena d'amor. Però no pateixis que ja ho aniràs entenent. De moment, està molt bé que tinguis il·lusions i ideals però vigila no tornar-te un somiatruites, eh? A la teva edat, és ben normal que creguis en la llibertat com si fos aquella protagonista del quadre de Delacroix, una dona que bandera en mà i amb el pit descobert ens portarà a aconseguir allò que desitgem. Però al món real, això no va així. No som gaire lliures, fill meu. Ja aniràs descobrint que, realment, la llibertat no existeix. I ara et deixo, que veig que tens deures a fer, m'ha agradat conversar amb tu i, de l'altre tema, ja en parlarem quan arribi l'hora...
I va sortir de l’habitació sense dir-me res més. Al passadís, vaig sentir com parlava amb la mare que es veu que s’havia passat tota l’estona darrera la porta:
- Veus, dona, com no calia córrer tant. El nen no té el cap per a noies encara, a la seva edat només pensa en utopies i m'alegro que sigui així que ja tindrà temps més endavant de saber com va el món de veritat i d'afrontar els problemes. Així que, per ara, podem estar tranquils...
Sí, potser ells podien estar tranquils però jo no n'estava gens. Què volia dir que la Llibertat no existeix? Com pot dir el meu pare que no existeix la filla dels nous veïns de l'escala? I tant que existeix, jo mateix en dono fe. Si cada vegada que me la trobo al replà em quedo sense paraules mirant-la amb el cor desbocat. I he de dir que no és només el cor el que se'm desboca quan la miro... i això que no l'he vist mai amb el pit descobert, que més voldria jo!.
5 comentaris:
m'has fet somriure i fins i tot riure una mica que bona falta en el temps que patim gràcies!
Ja ho he vist de seguida que aquella Llibertat amb majúscules no era el que el pare es pensava. Em sembla que 'la conversa' urgeix més del que es pensen, les hormones ja les té totes revolucionades. Bon relat, molt original pel tema que tractes, no se m'hagués acudit mirant aquest quadre.
M'has recordat una anècdota de quan era jove!! :-DD
Quan tenia uns 16 anys i durant un parell -i després, en ocasions "soltes"- vaig estar treballant en un parvulari. Jo no tenia cap titulació de res, però estudiava per les tardes, tenia els matins lliures i em van oferir anar una hora i mitja cada dia a un parvulari per ajudar una mica, sobre tot en l'hora de la sortida, quan hi havia moviments de mares i criatures i porta oberta, porta tancada... que no s'escapés cap "bitxet". Ho recordo molt divertit, hi anava, agafava una cadira, i anava cridant un per un els més grandets (4-5 anys) per fer-los "llegir" una mica i, després, quan ja començaven a arribar les mares, cantàvem cançons i tal.
Si ara jo tinc 55 anyets de res, és evident que això que estic explicant coincideix amb una època històrica de la que aquests dies es parla molt... i un dia va venir una nena nova que es deia LIBERTAD jejeje... El nom ens va semblar tan estrany, pobre nena, que ens passàvem l'estona cridant-la perquè ens donava la sensació que estàvem fent un míting... Libertaaaaaaaad!! :-DD
(Que quedi clar, que no LI cridàvem, sinó que, casualment, quan volíem parlar amb ella, sempre estàvem una mica lluny i havíem de cridar-LA) :-DDDD
Doncs això... que el noiet del teu relat té molt clar que parla d'una LLIBERTAT i el pobre pare li parla de LA LLIBERTAT... ai, ai, que els pares a vegades són els darrers en veure les coses!! :-DD
A mi m'ha recordat l'amiga petitona de la Mafalda.
Un relat molt original per aquesta pintura!
Gràcies a tots pels vostres comentaris
És evident que al veure la imatge, les primeres idees que em van venir al cap per fer-ne un relat estaven força relacionades amb la situació política d'aquests dies al nostre país. Però vaig voler fer l'esforç de sortir-me'n escrivint una història que no hi tingués res a veure i em va sortir això. ;-)
PS: Molt bona l'anècdota, ASSUMPTA. Tal com van les coses, potser anirà bé tenir a mà una Llibertat per poder cridar-la quan ens convingui sense por a ser acusats de sedició, rebel·lió o qualsevol altre delicte que es puguin inventar els que governen no amb la força de la raó sinó amb la poca raó de la força. :-)
Publica un comentari a l'entrada