Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per "La Bocca della verità" (Roma)
LA VERITAT
La cerca de la veritat ha estat una constant en la meva vida, ja des de ben jove que vull saber el perquè de les coses. No parlo de coneixements científics o del què es pot aprendre als llibres, que per això ja tinc a casa la Gran Enciclopèdia Catalana. Jo em refereixo a anar més enllà, a trobar la resposta als interrogants de la vida..., de la meva vida.
Tot va començar el dia del meu quinzè aniversari. Jo feia anys i era la Festa Major del meu poble, el meu pare em va donar l'equivalent a 30 € dels d'ara perquè me'ls gastés a la fira que s'havia instal·lat a les afores, al costat del camp de futbol. Hi vaig anar amb els amics, disposat a pujar a un munt d'atraccions (en aquell temps, 30 € donaven per molt) però just a l'entrada de la Fira hi havia una petita tenda on una endevinadora prometia revelar-nos el futur. No vaig poder evitar la temptació d'entrar-hi i, sense fer cas dels meus amics que insistien en que tot això només són tonteries, vaig demanar-li a aquella gitana que em digués el meu futur immediat. Us penseu que va deixar-me anar quatre vaguetats i prou?; doncs no, us he de dir que va encertar completament la seva predicció. Em va anunciar que veia que alguna cosa no aniria bé a la fira d'aquella nit, que jo no pujaria a cap de les atraccions que havia previst i que aniria cap a casa molt més aviat del compte i, us repeteixo, ho va encertar de ple perquè per la consulta em va cobrar 30 € i em vaig quedar sense ni un duro per les atraccions.
Segur que aquesta història us ha fet riure, de fet vaig ser la riota dels meus amics tota aquella nit i, malgrat ja han passat molts anys, encara ara n'hi ha que se'n recorden i repeteixen l'anècdota quan se'n volen riure de mi. Però els que us en rieu sou els que us quedeu només en el detall, sense anar al fons de la història. I el fons de la història és que l'endevinadora ho va encertar de ple, no m'ho podeu negar.
Com he dit abans, han passat molt anys des d'allò però jo no he parat d'anar a endevins, de fer-me llegir les cartes, de trucar a aquells programes de televisió d'altes hores de la matinada.
I és cert, ho he de reconèixer, que encara no he trobat la resposta que busco.
Però aquesta vegada serà diferent, he viatjat a Itàlia per fer-li la pregunta que fa anys que ningú em pot contestar a la "Boca de la Veritat", una escultura que té el poder de saber-ho tot i que fa gairebé 2000 anys que ajuda a qui s'hi apropa amb fe. No parlo de la reproducció que els turistes no paren de fotografiar (pensant-se que és l'original) a l'església de Santa Maria in Cosmedin a Roma, parlo de la veritable "Bocca della Verità" que fa segles que una secta secreta custodia en un amagatall encara més secret de les catacumbes romanes. M'ha costat molt aconseguir accedir-hi, hi he invertit molt de temps i molts diners per poder pertànyer a aquest minúscul grup d'escollits que estem a punt d'entrar a la sala on trobaré, aquesta vegada si, la resposta a la meva pregunta.
Ja em toca passar a mi, m'han remarcat que només puc fer una pregunta i que me la pensi molt bé. No em calia aquest consell, fa anys que la tinc pensada aquesta pregunta i no em costa res formular-la perquè em surt del cor: "Vull saber com puc ser tan ruc de, malgrat que no paren d'enganyar-me, continuar creient en endevinadors, en profetes i en totes aquestes supersticions que només serveixen per fotre'ns els quartos?".
Tot va començar el dia del meu quinzè aniversari. Jo feia anys i era la Festa Major del meu poble, el meu pare em va donar l'equivalent a 30 € dels d'ara perquè me'ls gastés a la fira que s'havia instal·lat a les afores, al costat del camp de futbol. Hi vaig anar amb els amics, disposat a pujar a un munt d'atraccions (en aquell temps, 30 € donaven per molt) però just a l'entrada de la Fira hi havia una petita tenda on una endevinadora prometia revelar-nos el futur. No vaig poder evitar la temptació d'entrar-hi i, sense fer cas dels meus amics que insistien en que tot això només són tonteries, vaig demanar-li a aquella gitana que em digués el meu futur immediat. Us penseu que va deixar-me anar quatre vaguetats i prou?; doncs no, us he de dir que va encertar completament la seva predicció. Em va anunciar que veia que alguna cosa no aniria bé a la fira d'aquella nit, que jo no pujaria a cap de les atraccions que havia previst i que aniria cap a casa molt més aviat del compte i, us repeteixo, ho va encertar de ple perquè per la consulta em va cobrar 30 € i em vaig quedar sense ni un duro per les atraccions.
Segur que aquesta història us ha fet riure, de fet vaig ser la riota dels meus amics tota aquella nit i, malgrat ja han passat molts anys, encara ara n'hi ha que se'n recorden i repeteixen l'anècdota quan se'n volen riure de mi. Però els que us en rieu sou els que us quedeu només en el detall, sense anar al fons de la història. I el fons de la història és que l'endevinadora ho va encertar de ple, no m'ho podeu negar.
Com he dit abans, han passat molt anys des d'allò però jo no he parat d'anar a endevins, de fer-me llegir les cartes, de trucar a aquells programes de televisió d'altes hores de la matinada.
I és cert, ho he de reconèixer, que encara no he trobat la resposta que busco.
Però aquesta vegada serà diferent, he viatjat a Itàlia per fer-li la pregunta que fa anys que ningú em pot contestar a la "Boca de la Veritat", una escultura que té el poder de saber-ho tot i que fa gairebé 2000 anys que ajuda a qui s'hi apropa amb fe. No parlo de la reproducció que els turistes no paren de fotografiar (pensant-se que és l'original) a l'església de Santa Maria in Cosmedin a Roma, parlo de la veritable "Bocca della Verità" que fa segles que una secta secreta custodia en un amagatall encara més secret de les catacumbes romanes. M'ha costat molt aconseguir accedir-hi, hi he invertit molt de temps i molts diners per poder pertànyer a aquest minúscul grup d'escollits que estem a punt d'entrar a la sala on trobaré, aquesta vegada si, la resposta a la meva pregunta.
Ja em toca passar a mi, m'han remarcat que només puc fer una pregunta i que me la pensi molt bé. No em calia aquest consell, fa anys que la tinc pensada aquesta pregunta i no em costa res formular-la perquè em surt del cor: "Vull saber com puc ser tan ruc de, malgrat que no paren d'enganyar-me, continuar creient en endevinadors, en profetes i en totes aquestes supersticions que només serveixen per fotre'ns els quartos?".
9 comentaris:
Una bona lliçó per tots aquells que creuen en aquestes bajanades, molt ben explicat i escrit. No sé si dir que el teu protagonista l'ha après, potser parlar amb la Bocca della verità li servirà. O potser és la culminació de que està fatal del cap... En tot cas, bon relat!
Molt bon relat, Mc! Sí que m'has fet riure... ens deixes sense saber què li va contestar la boca de la veritat i em sembla que aquí està la gràcia. Però jo sí que la vaig sentir! I sé què li va dir! :) he, he, he...
Boníssim relat McAbeu! no m'esperava el final...ha estat una alenada d'aire fresc!
Bon relat, veig que al final no t'has deixat entabanar.
De vegades els humans tenim la mania de perseguir coses absurdes...
Compte, que encara et cobraran bastant més de 30 € per donar-te la resposta.
;)
M’ha fet moltíssima gràcia aquest relat! Immediatament m’ha vingut a la ment una imatge que he vist un parell de vegades la Viena (com no!): Una dona gran i dues més joves que s’asseuen a una taula. La més gran porta unes cartes del tarot. Van parlant totes tres i la gran és com si els hi donés consells a les altres (sobre tot a un a d’elles) segons el que “veu” a les cartes.
La veritat és que tampoc he estat massa pendent d’elles, així que no puc pas dir de què parlen, què pregunten ni quines són les seves preocupacions, però la primera vegada que les vaig veure em van cridar l’atenció perquè semblaven tan atentes al que deia la més gran!
Al cap d’una estona marxen les tres. Marxen juntes, no sé si es coneixen o si la seva relació és tan sols de “consellera i clientes” i el Viena és el punt de trobada (allí hi va gent molt rara! :-P). Però la sensació que vaig tenir, sobre tot el primer cop que les vaig veure, va ser de “presa de pèl” total i absoluta.
Més o menys com el protagonista del teu relat, que es deixa els calers en tot això per acabar preguntant-se com pot ser tan ruc!! :-DDD
Qui estiga lliure de mentides que fique la primera mà.
Gràcies a tots per passar per aquí a dir-hi la vostra. :-))
XEXU: Penso com tu, tot això són bajanades però no sé si el nostre protagonista ho té tan clar.
CARME: Em sembla que jo també sé el que li va dir. ;-D
ELFREELANG: Diria que el protagonista es fa la pregunta correcta... però que la fa al lloc equivocat.
MONTSE: Ho sembla, esperem que el nostre protagonista acabi aclarint-se i fent el que li convé.
YÁIZA: Tens tota la raó. Coses absurdes que, encara que ens ho prometin, no ens poden solucionar res.
RAFEL: D'això, n'estic més que segur. :-D
ASSUMPTA: Es que hi ha molta gent que pensa que pot solucionar els seus problemes així i no s'adona que el que fa és solucionar els problemes dels "vidents", amb els diners que els estafen. :-))
JPMERCH: N'hi ha que n'estan més lliures que els altres, de totes maneres.
Publica un comentari a l'entrada