Relats Conjunts (novembre - 2010)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta fotografia de l'Estació Espacial Internacional (ISS).

ISS

Nicolai Nóvikov és un astronauta expert i un investigador mèdic admirable. I encara que mai li han concedit el Premi Nobel de Medicina, ell està convençut que se'n mereix tres.

Owen Orlando és un astronauta expert i un físic teòric genial. No té cap Premi Nobel de Física però actua com si en tingués mitja dotzena.

Edwina Eberhard és una astronauta experta i una botànica excel·lent. No s'ha preocupat mai pels premis, perquè per ella el millor guardó és la satisfacció de la feina ben feta, però si hi hagués un Premi Nobel de Botànica en seria una de les principals candidates.

Tots tres formen la tripulació de l'Estació Espacial Internacional i, malgrat algunes diferències d'egos, treballen força bé tots junts. La major part del temps es dediquen a les seves investigacions particulars però comparteixen les tasques de manteniment de l'Estació que es reparteixen per torns. Com que està gairebé tot automatitzat i controlat pels ordinadors, aquesta part de la seva feina només consisteix en comprovar de manera rutinària que tot rutlla com cal i que "tots els botonets i totes les llumetes" estan en la posició que han d'estar.

I com que generalment sempre ho estan, avui en Nicolai s'ha espantat de debò quan ha vist que el llum verd de la consola de control que indica el funcionament correcte de l'OGS estava apagat. Hi ha molts aparells que es poden espatllar a l'Estació i era molt mala sort que li hagués passat al Sistema de Generació d'Oxigen just el dia després d'una missió extravehicular que havia buidat les reserves d'aire acumulades.

Han activat el protocol de seguretat corresponent i han revisat l'aparell. Però, malgrat que sembla funcionar perfectament, aquell llum apagat els fa patir:

- Hem de desconnectar l'OGS, diu l'Owen, de moment funciona però com podem saber que no emet oxigen contaminat i per això s'ha apagat el llum?

- Segurament tens raó, replica en Nicolai, però si tanquem el subministrament no podrem sobreviure fins que ens vinguin a rescatar. Amb les reserves sota mínims, només tindríem aire per dues persones.

- A mi em sembla que primer..., intenta parlar l'Edwina però els seus companys l'interrompen.

- Ja sabem que en penses, Edwina. Ens has dit mil vegades que seria millor un sistema de producció d'oxigen utilitzant les plantes que aquest que tenim ara, basat en l'electròlisi de l'aigua. I segur que si t'haguéssim fet cas, això no hauria passat. Però ara no hi podem fer res i no és el moment de discursos ecologistes, estem decidint qui de nosaltres es sacrifica per que els altres dos visquin.

L'Edwina no vol discutir, no és el moment de fer-ho. Els seus companys tampoc l'escoltarien perquè ja han començat a barallar-se per decidir si es millor viure o morir com un heroi. S'aixeca de la taula i, sense dir res, es dirigeix a la sala de control. Cinc minuts després torna, els dos homes encara es barallen i ella els escolta, divertida, abans de parlar:

- Veig que ja discutiu, no per saber qui viurà, sinó per decidir qui ha de morir i rebre tots els honors. No em sembla mala idea, potser jo no hauria de dir res i deixar que us matéssiu tots dos per quedar com uns herois mantenint l'honor dels vostres respectius països. Però no caldrà que ho feu perquè ja he arreglat el problema.

- Com que ja has arreglat el problema?. No estem per bromes, Edwina. Es pot saber que has fet?

- He canviat la bombeta verda del llum de l'OGS al panell de control. S'havia fos.