Relats Conjunts (octubre - 2013)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Nens menjant raïm i meló" (Bartolomé Esteban Murillo - 1650).

ELS PILLETS, LA FRUITA I EL QUADRE

Tota la culpa la té en Miquel. A mi ja m'estava bé anar de tant en tant a rapinyar una mica de fruita a l'hort del vell Martí. Si ens enxampaven, l'únic de dolent que en podíem treure era una correguda per fugir de l'ancià tot escoltant uns quants dels seus renecs perquè d'atrapar-nos, ni pensaments; que el pobre home ja no té edat per venir-nos al darrere.

Aquest era el pla per avui, i si l'haguéssim seguit ara no estaríem així. Però no, en Miquel havia de sortir a explorar pel seu compte i havia d'arribar a la petita caseta abandonada que hi ha al costat de l'era del mas Muret. I allí havia de trobar-se que algú hi havia parat una taula amb un bé de Déu de les fruites més exquisides que us podeu imaginar. El meu amic va venir de seguida a buscar-me i quan vam arribar a la caseta, vaig comprovar que no només tenia tota la raó sinó que fins i tot s'havia quedat curt. Les fruites que hi havia eren les mateixes que podíem trobar a l'hort d'en Martí però no eren iguals, tot allò havia sortit de la parada més selecta del mercat i a més estava posat a taula amb tot el luxe possible. Teníem davant una taula de rics, era una oportunitat que mai haguéssim pogut ni somniar i l'havíem d'aprofitar. Així que, sense pensar que no era gaire lògic trobar una taula com aquella a una petita caseta de l'era d'un mas, vam començar a endrapar aquells gustosos préssecs, aquelles peres tan sucoses, aquelles saboroses figues... Gairebé vam fer net de tot, en poca estona només quedava el cistell del raïm i un meló que jo m'havia guardat pel final perquè feia cara de ser dolç com la mel.

Va ser encetar el meló i sentir els crits. Havia arribat l'amo de tot allò i ens havia enxampat de ple. Tenia tota la raó d'enfadar-se, això s'ha de reconèixer, però aquell home es va posar com una fera. Vam intentar escapar, és clar, però havia tancat la porta i només podíem donar voltes per l'habitació mentre aquell energumen ens empaitava i ens estirava de la roba per intentar atrapar-nos mentre ens cridava com un boig. Al final, quan teníem les camises i els pantalons fets uns parracs i, fins i tot, ens havíem quedat sense sabates, ens va acorralar en un racó on jo em pensava que ens mataria. No ho va fer, però no sé si hi vam guanyar gaire. Tant de córrer darrere nostre s'havia calmat una mica i ens va explicar que era un pintor famós, parent dels amos del mas, i que li havíem destrossat la seva obra mestra. Que aquelles fruites, que havia tardat hores a aconseguir remenant per totes les parades del mercat fins trobar, per exemple, aquell meló amb el punt de maduració just perquè tingués el color groc torrat exacte que era imprescindible per acompanyar els verds, els daurats i els granats dels gotims de raïm, no eren simples fruites sinó una composició pictòrica que havia passat tot el matí preparant i que es disposava a pintar aprofitant l'extraordinària llum natural que només trobava en aquesta caseta mig abandonada. I nosaltres, sense cap consideració, ens ho havíem carregat tot.

Però no us en sortireu tan fàcilment, va afegir. Si no puc fer el bodegó que tenia al cap, pintaré una escena costumista i vosaltres em fareu de models. Agafeu les poques fruites que heu deixat i feu com si us les esteu menjant. No vull sentir ni una paraula més. Quiets i callats fins que jo acabi el quadre. Tots els fets tenen la seva conseqüència i ja és hora que aprengueu aquesta lliçó. I, com em dic Bartomeu, que l'aprendreu!!

Massa que l'estem aprenent. Ja fa més de quatre hores que estic aguantant aquest maleït meló sense poder bellugar-me ni una mica. Els braços em fan un mal espantós. I tot per culpa d'en Miquel i les seves idees. Clar que, pobre, em sembla que s'ha emportat la pitjor part. Si s'ha de passar massa més estona amb el braç enlaire aguantat el raïm, li agafaran unes rampes que li duraran tota una setmana.