Fa uns dies, al blog de l'ASSUMPTA vaig deixar un comentari on deia que jo guardava tretze agendes d'anys passats. Ella va respondre que n'hi hauria per fer-ne un relat i... L'HA FET :-).
Abans d'ahir ella en va publicar
LA PRIMERA PART on vam conèixer la Laura Fonts i Solana, una dona que acaba d'arribar al cim de la seva carrera professional però que es planteja si també ho ha aconseguit tot a la vida mentre els fantasmes del passat tornen a la seva memòria. Mentre espera que sigui l'hora d'anar al sopar amb els caps on li seran reconeguts els seus mèrits a l'empresa, la Laura recorda a la Patrícia (aquella nena malcriada que li havia fet la vida impossible a l'escola) i recorda al seu antic enamorat, en Joan...
Una de les seves darreres converses amb en Joan se li va fer tan present com si hagués tingut lloc el dia abans... i havien passat més de deu anys!
Ell li havia retret la seva excessiva dedicació a la feina, descuidant qualsevol altre cosa que no fos el treball, va arribar a dir-li: "On vols arribar, Laura? Fins la lluna? Doncs pensa que allí no hi ha ningú... el dia que hi arribis estaràs sola, molt sola", ho va trobar tan injust que va marxar deixant-lo amb la paraula a la boca. Al cap de pocs dies la seva relació va finalitzar.
El record d’en Joan l'havia trasbalsat, potser ara hauria actuat d'una altra manera però ja era tard. Va fer un esforç per no pensar-hi. Era el moment d’anar a gaudir del seu triomf, així que va respirar fons i va sortir de l’estància sense ni tan sols sospitar el que estava a punt de passar.
Deu minuts més tard el món se li posaria cap per avall. En Kakuei Sukuda entrava al menjador i, agafada al seu braç, impressionantment bella, Patrícia de Folgueroles!!
Sabia que el senyor Sukuda s'havia tornat a casar feia poc, altres directius ho havien comentat, però ella mai entrava en aquestes converses, no li interessaven...
No s'ho podia creure! El destí jugava amb ella de manera cruel i, de nou, es sentia inferior davant aquella persona que sí semblava tenir-ho tot.
Algú feia les presentacions, però la Laura no escoltava. Es sentia marejada i molt cansada, com si li haguessin posat un pes de cent quilos damunt l’esquena, quasi ridícula i absurda. Si s’hagués guiat pel seu primer desig hauria marxat.
Però se’n va sortir. Tants anys de camí no podien perdre’s en un moment. Ella era forta, valenta, lluitadora. Quan li van presentar a la senyora Sukuda, va dibuixar un somriure exquisit mentre sentia la seva pròpia veu dient:
- Patrícia, amiga meva, em recordes? Laura Fonts, de l’escola.
- Laura, estimada! I tant que et recordo! No saps quina alegria trobar-te aquí!
Després, durant el sopar, es va adonar que la Patrícia no intervenia a la conversa i, si en algun moment ho intentava, el seu marit la tallava de forma quasi impertinent, com si considerés que el que ella pogués dir no tenia la menor importància.
La nena que tant l’havia ferit de petita, s'havia casat amb un multimilionari, però era un zero a l’esquerra, una dona que quedava molt bé portar al costat, però calladeta...
Al finalitzar la vetllada, tota la rancúnia de la Laura envers aquella pobra noia havia desaparegut.
Cansadíssima, però intentant processar tot el que havia passat aquella nit, va tornar a la seva habitació.
Només obrir la porta va veure un paquet damunt la taula. Recolzada en ell, una cartolina escrita a mà amb el seu nom. La va agafar i, al darrera, va llegir: “Enhorabona, ho has aconseguit. Joan”.
Aquella nit tot era sorprenent. Va mirar el paquet sense saber què fer i, finalment, va estripar el paper.
Llibres? No. Semblaven llibres, però no ho eren. Eren agendes! Dietaris d’anys enrere... En va anar obrint uns quants, els va fullejar. No hi havia res escrit. Quin sentit tenia tot això?
De l’agenda de l’any 2009 en va caure un full:
Aquí tens el resum de la meva vida durant aquests dotze anys sense tu: Un transcórrer de dies absolutament buits sense ni una sola cosa remarcable per anotar. Res.
M’he penedit moltes vegades de no haver sabut fer-te costat perquè estic segur que alguna raó t’empenyia a actuar com ho feies, però en cada ocasió que hagués intentat un retrobament, m’agafava por de convertir-me en un obstacle perquè poguessis arribar a la teva meta.
Hi ha tretze dietaris, el darrer és el del 2010, tampoc hi ha res encara. Tot just acaba de començar. Potser et sonarà ridícul, però el que jo voldria és que m’ajudessis a omplir aquest 2010 d’instants inoblidables.
Sempre t’he estimat.
Joan
La Laura va abraçar aquell dietari buit i va pensar... no, no em sona ridícul, perquè avui tot pot passar, tot és possible... i va somriure feliç.
Text del relat: Assumpta
Fotos Tretze Agendes: McAbeu
