019 - EL CAS DEL PIANISTA ASSASSINAT
M’havien contractat per fer de guardaespatlles d’un famós pianista que havia rebut diverses amenaces de mort. Vaig acceptar la feina perquè anava curt d’ingressos i tinc la mania de menjar cada dia, però us he de confessar que aquest és un tipus d’encàrrec que no m’acaba de fer el pes. Primer perquè no m’ha agradat mai fer de gos guardià de ningú, però sobretot perquè la majoria de les vegades aquestes amenaces no passen de ser bravates d’algun guillat i, encara que soni malament, m’hi avorreixo com una ostra quan no hi ha una mica d’acció a la feina.
Aquesta vegada, però, no vaig tenir temps d’avorrir-me perquè d’acció n’hi va haver ben aviat. El segon dia, mentre jo feia la meva ronda habitual (més per esbargir-me que per una altra cosa) per l’exterior de la mansió del pianista, algú havia entrat a l’estudi on el meu client practicava el concert núm. 1 per a piano de Sergei Prokofiev i l’havia matat. El vaig trobar tombat sobre el piano, assegut encara a la seva banqueta i amb el cap, esberlat per un fort cop, damunt les tecles. Semblava clar que l’assassí s’hi havia acostat sense ser sentit aprofitant la música de Prokofiev, més exactament i tal com marcava la partitura, durant el vigorós tema inicial fortissimo del primer moviment: «Allegro brioso» i també sense ser vist aprofitant que el mestre seia d’esquena a la porta, per colpejar-lo al cap amb un objecte contundent. Aquest objecte, un bust de marbre de Ludwig van Beethoven, era a terra, al costat mateix del cos. Es tractava, sense comptar el cadàver, de l’única cosa fora de lloc. La resta de la cambra no presentava cap senyal de l’atac i tot continuava tan perfectament ordenat com sempre.
La meva obligació era avisar la policia i així ho vaig fer, però també havia d’intentar no quedar com un complet inepte i, en conseqüència, mentre no arribava l’autoritat competent vaig dedicar-me a investigar el cas. Per començar cal dir que malgrat no agafar-me les rondes amb gaire entusiasme, això no vol dir que les fes negligentment i podia assegurar que a la finca no hi havia entrat ningú de fora. Per tant, el culpable havia de ser un dels habitants, a més del mort i de jo mateix, que hi havia aquell dia a la mansió. N’eren tres: l’assistent del mestre, el jardiner i el cuiner. Els vaig interrogar, però tots semblaven tenir coartada. L’assistent va estar preparant la roba que el pianista havia de portar al concert i, com feia sempre, va estar atent a les últimes notes de la peça que s’estava assajant per començar a omplir la banyera perquè el mestre ho trobés tot a punt quan pugés a la cambra. Vaig confirmar que aquesta era la seva ocupació habitual abans d’un concert, com era el cas, i vaig comprovar que de veritat l’havia feta perquè la banyera encara era plena d’aigua tal com m’havia dit. El jardiner em va explicar que s’havia dedicat a segar la gespa i, com que sabia que el mestre estaria assajant, va anar a fer-ho a l’altre extrem de la finca. Des d’allí el mestre no el sentia, però ell tampoc va poder escoltar res com vaig poder comprovar jo mateix quan vaig anar a corroborar-ho i vaig veure que, efectivament, una part no gaire gran d’aquella zona havia estat segada recentment. En el mateix cas es trobava el cuiner que, segons deia, havia passat l’estona de l’assaig endreçant el rebost del soterrani sense assabentar-se de res. Vaig constatar també que el rebost estava com una patena, però no em va semblar gaire diferent de com l’havia vist el dia anterior. Així i tot, coneixent la meticulositat del xef no em va estranyar que passés més estona de la suposadament necessària per deixar els pots de conserva ordenats al seu gust.
Cap d’ells semblava mentir, però segur que un d’ells ho feia... i em sembla que jo ja sabia qui era.
I vosaltres, heu descobert al presumpte assassí?
Aquesta vegada, però, no vaig tenir temps d’avorrir-me perquè d’acció n’hi va haver ben aviat. El segon dia, mentre jo feia la meva ronda habitual (més per esbargir-me que per una altra cosa) per l’exterior de la mansió del pianista, algú havia entrat a l’estudi on el meu client practicava el concert núm. 1 per a piano de Sergei Prokofiev i l’havia matat. El vaig trobar tombat sobre el piano, assegut encara a la seva banqueta i amb el cap, esberlat per un fort cop, damunt les tecles. Semblava clar que l’assassí s’hi havia acostat sense ser sentit aprofitant la música de Prokofiev, més exactament i tal com marcava la partitura, durant el vigorós tema inicial fortissimo del primer moviment: «Allegro brioso» i també sense ser vist aprofitant que el mestre seia d’esquena a la porta, per colpejar-lo al cap amb un objecte contundent. Aquest objecte, un bust de marbre de Ludwig van Beethoven, era a terra, al costat mateix del cos. Es tractava, sense comptar el cadàver, de l’única cosa fora de lloc. La resta de la cambra no presentava cap senyal de l’atac i tot continuava tan perfectament ordenat com sempre.
La meva obligació era avisar la policia i així ho vaig fer, però també havia d’intentar no quedar com un complet inepte i, en conseqüència, mentre no arribava l’autoritat competent vaig dedicar-me a investigar el cas. Per començar cal dir que malgrat no agafar-me les rondes amb gaire entusiasme, això no vol dir que les fes negligentment i podia assegurar que a la finca no hi havia entrat ningú de fora. Per tant, el culpable havia de ser un dels habitants, a més del mort i de jo mateix, que hi havia aquell dia a la mansió. N’eren tres: l’assistent del mestre, el jardiner i el cuiner. Els vaig interrogar, però tots semblaven tenir coartada. L’assistent va estar preparant la roba que el pianista havia de portar al concert i, com feia sempre, va estar atent a les últimes notes de la peça que s’estava assajant per començar a omplir la banyera perquè el mestre ho trobés tot a punt quan pugés a la cambra. Vaig confirmar que aquesta era la seva ocupació habitual abans d’un concert, com era el cas, i vaig comprovar que de veritat l’havia feta perquè la banyera encara era plena d’aigua tal com m’havia dit. El jardiner em va explicar que s’havia dedicat a segar la gespa i, com que sabia que el mestre estaria assajant, va anar a fer-ho a l’altre extrem de la finca. Des d’allí el mestre no el sentia, però ell tampoc va poder escoltar res com vaig poder comprovar jo mateix quan vaig anar a corroborar-ho i vaig veure que, efectivament, una part no gaire gran d’aquella zona havia estat segada recentment. En el mateix cas es trobava el cuiner que, segons deia, havia passat l’estona de l’assaig endreçant el rebost del soterrani sense assabentar-se de res. Vaig constatar també que el rebost estava com una patena, però no em va semblar gaire diferent de com l’havia vist el dia anterior. Així i tot, coneixent la meticulositat del xef no em va estranyar que passés més estona de la suposadament necessària per deixar els pots de conserva ordenats al seu gust.
Cap d’ells semblava mentir, però segur que un d’ells ho feia... i em sembla que jo ja sabia qui era.
I vosaltres, heu descobert al presumpte assassí?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
10 comentaris:
Mai he tingut oïda musical, però la meva aposta té a veure amb «Allegro brioso». Podria ser més específic, però no vull donar masses pistes als altres aspirants d'investigador que vinguin després de mi.
Pensava que avui tindríem un misteri més romàntic. Sí, sí, ja sé, a Catalunya el nostre dia romàntic és Sant Jordi.
Si tu vas trobar que el rebost estava pràcticament igual que ahir crec que si sospites d'un dels tres, és del cuiner.
Penso que va ser l'assistent, ja que el pianista va ser assassinat al iniciar el concert i l'assistent, que esperava les últimes notes del concert per omplir la banyera, ja ho havia fet !...possiblement, desprès de matar-lo....per despistar :)
Es un bon investigador, però sense cap dubte, no el contractaria per fer-me de guardaespatlles ! :D
Salut !!.
Si no vas ser tu, crec com en Xavier que va ser el cuiner.
Aferradetes, Mac.
Jo havia pensat exactament el mateix que l'Artur, desgràciadament pel pobre pianista, no havia pas tingut temps d'acabar la peça ni de tocar les últimes notes.
Moltes gràcies a tots cinc per compartir les vostres hipòtesis de resolució del cas. :-)
No hi ha unanimitat i queda clar que us heu dividit en dos bàndols a l'hora d'escollir culpable. He de dir que un d'aquests 'bàndols' encerta el sospitós correcte, però malgrat això encara cap de vosaltres troba el detall exacte que permet (a parer del LLIBRE) donar el cas per correctament solucionat. Passo a explicar-vos-ho repassant tots els sospitosos i les vostres solucions:
- JO (vull dir Mac l'investigador): Sa Lluna sospita del detectiu, però en aquests jocs l'únic que no pot mentir és justament ell. Per poder trobar la solució hem de basar-nos només en el que ens diu l'enunciat i si aquest ens enganyés seria impossible deduir res. Per tant, el detectiu queda descartat d'entrada com a possible assassí. Per això que acabo de dir i perquè és una bellíssima persona. :-DD
- EL JARDINER: El detectiu afirma que la zona de gespa segada no era gaire gran i això potser ens podria haver fet sospitar que no tota l'estona havia estat treballant allí, però no tenim cap dada que pugui corroborar aquesta idea. Així que, com que el descarteu tots d'entrada, ben descartat està.
- EL CUINER: Xavier i Sa Lluna aposten per ell basant-se en el fet que l'investigador no ha trobat gaires diferències en l'estat del rebost malgrat que el sospitós hagi passat tota l'estona endreçant-lo. Com en el cas del jardiner, és una sospita lògica, però no tenim cap dada que ho corrobori, ja que el mateix detectiu ens diu a continuació que no se n'estranya coneixent la meticulositat del xef. Per tant, també queda descartat.
- L'ASSISTENT: Artur, Carme i (segurament) Pons l'acusen i, com he dit abans, l'encerten. Ara bé, tots tres ho feu basant-vos en el fet que el mort no ha acabat tot el concert quedant-se en el primer moviment. Això és cert, però sembla que no és suficient per acusar-lo perquè quan la policia ha començat a interrogar l'assistent i li ha demanat com és que no havia donat l'avís d'alarma quan el mestre ha parat de tocar a mig concert, el nostre sospitós ha explicat que no era estrany que el mestre només assagés una part de l'obra. Per tant, quan ha sentit que l'Allegro Brioso havia acabat sense problemes i després la música no havia continuat, va anar a omplir la banyera. Només havia començat a patir més tard, quan es va adonar que el pianista no pujava a canviar-se.
Dit tot això, també us dic que hi ha un detall a l'enunciat que permet refutar aquesta possible coartada de l'assistent, qui el trobi s'emportarà el rètol vermell. :-)
Dijous ja em puc permetre escriure més.
Mac l'investigador sempre és sospitós, però no d'assassinat sinó de viure en una altra realitat, que tots aquests casos on treballa sempre són pura fantasia, que en Mac és un somiador a l'estil Don Quixot i que tots els casos estan només en el seu cap. Però si ell és feliç nosaltres també ho som de poder-lo ajudar a corroborar les seves sospites.
Podem acusar el jardiner de treballador mandrós, però acusar-lo d'assassinat és passar-se de la ratlla.
Podem acusar el cuiner de tenir TOC, però acusar-lo d'assassinat també és passar-se de la ratlla.
Sí, jo també acuso l'assistent. Per això deia que de música no hi entenc gaire, però això de "tema inicial fortissimo del primer moviment" em sona més a inici de la peça que a final. Quan l'assistent diu que "va estar atent a les últimes notes de la peça" no pot ser veritat, ja que el músic no va acabar el primer moviment, la música va acabar tallada en sec amb el cop de Ludwig van Beethoven. O potser si, potser sí que l'assassí va esperar just en acabar la peça per donar el cop de gràcia, però si l'assistent estava realment atent hauria d'haver escoltat el so de les tecles que va tocar amb el cap en caure damunt les tecles "amb el cap, esberlat per un fort cop, damunt les tecles", i dubto molt que encertés les tecles correctes que posava la partitura.
Si l'assistent hagués patit perquè no pujava el pianista a la cambra desprès del assaig, hauria anat a veure que passava i en canvi no ho ha fet. El que descobreix el mort és l'investigador,. L'assistent doncs, es delata en no avisar del homicidi a ningú.
PONS: No puc estar més d'acord, amb tu. És ben cert que en Mac l'investigador viu en un altre món que no s'ajusta (del tot) a la realitat que ens envolta. És el món dels enigmes que, per força, ha de tenir un punt de fantasia... si no molts d'ells no es podrien ni plantejar. Però si ell és feliç així i, com dius, nosaltres també ho som només puc afegir un: I que duri!!
Pel que fa al cas d'avui, has trobat el detall concret que demanàvem per enllestir-lo correctament. T'emportes el rètol vermell. Felicitats!! :-)
El LLIBRE ho explica així: Sembla evident que si l'assistent estava atent a la música per saber quan havia de començar a omplir la banyera, hauria d'haver sentit que l'assaig no havia acabat amb una nota adient (sigui la del final del concert, la del final de l'Allegro Brioso o qualsevol altra) sinó amb un fort soroll desafinat produït pel cap del pianista caient sobre les tecles. Això és la prova que ens està mentint.
ARTUR: Tot i que com li explico a en Pons aquí dalt, no és aquest el detall que el LLIBRE ens demanava, sí que és cert que la teva teoria és també ben vàlida per demostrar que l'assistent no és aigua clara en aquest cas. Gràcies per explicar-nos-la. :-)
Publica un comentari a l'entrada