BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 3 de desembre de 2018

PENSAMENT LATERAL

En un dels capítols del seu llibre EL PENSAMIENTO CREATIVO (Paidós - 1994), l'escriptor i psicòleg maltès Edward de Bono explica que va concedir una entrevista a la revista London Life per parlar de les seves investigacions en el camp del pensament. En aquella xerrada va comentar que hi ha ocasions en què el pensament seqüencial i purament lògic no és suficient sinó que cal que la ment es desplaci «lateralment» per trobar nous enfocaments i altres alternatives. Immediatament se li va ocórrer que aquesta era la paraula que calia i va batejar aquesta «altra classe de pensament» amb el nom de PENSAMENT LATERAL.
Això va passar l'any 1967, actualment aquest concepte és totalment acceptat i, fins i tot, surt als diccionaris. Al Concise Oxford Dictionary llegim aquesta definició de Pensament Lateral: «Tractar de resoldre problemes mitjançant mètodes no ortodoxos o aparentment il·lògics».

Quan prenem decisions de manera seqüencial, fem servir el Pensament Vertical. És a dir, partim d'una posició i tractem de construir a partir d'aquella base. Les decisions posteriors estan vinculades a les anteriors i, des del punt de vista lògic, en depenen totalment. En canvi, amb el Pensament Lateral no seguim cap seqüència sinó que ens «desplacem cap als costats» per provar diferents percepcions, diferents conceptes, diferents punts de partida... En definitiva, diferents mètodes que ens fan sortir de la línia habitual de pensament. Aquests mètodes, molt relacionats amb la percepció, ens permeten proposar diversos punts de vista que poden coexistir sense problemes perquè tots poden ser igualment vàlids. El Pensament Lateral s'ocupa de les possibilitats, d'allò que podria ser, i és acumulant aquests diversos «podria ser» com s'arriba finalment a «el que és».

Veiem, doncs, que això no implica ser "molt intel·ligent" en el sentit de saber moltes coses sinó que es tracta de saber utilitzar les estratègies correctes en cada moment. De fet, algunes de les proves que pretenen mesurar la nostra capacitat intel·lectual, el que realment quantifiquen són les nostres aptituds verbals, numèriques, visuals o de memòria perquè són exercicis que obliguen al pensament a buscar una única solució entre diverses opcions. Quan busquem, per exemple, quin número continua una sèrie, la nostra ment opera amb diverses dades per acabar «convergint» en una última dada que és la solució; és a dir, utilitzem el Pensament Convergent. En canvi, amb el Pensament Divergent operem en sentit contrari. Quan se'ns presenta un problema amb poques dades, busquem moltes possibles solucions, fins i tot, les més estranyes i «poc lògiques». Aquesta distinció entre pensament Convergent i Divergent la va proposar el psicòleg nord-americà J. P. Guilford, Segons ell, el que fem amb el Pensament Divergent és crear i buscar solucions originals i eficaces per afrontar els problemes que ens planteja la vida.
De totes maneres, el Pensament Lateral no és exactament un sinònim de Pensament Divergent, aquest últim és només un aspecte del pensament lateral que pot incloure també aspectes perfectament lògics i «convergents». En el mateix sentit, tampoc s'ha de confondre amb el Pensament Creatiu malgrat que en certs aspectes hi coincideix. El concepte de creativitat és força més ampli i abasta diversos processos molt diferents entre si, un dels quals podria ser el Pensament Lateral però no l'únic.

Tret d'AQUÍ

Aplicant-ho al tema dels enigmes mentals, hem de parlar de l'enginyer britànic Paul Sloane que l'any 1991 va publicar el seu llibre EJERCICIOS DE PENSAMIENTO LATERAL (Zugarto – 1992), el primer volum d'una col·lecció d'èxit on ens presentava un recull d'enigmes que hem d'intentar resoldre abandonant el procés lineal de raonament a què estem acostumats i explorant altres camins que ens portin a trobar la solució.
La forma ideal de resoldre un d'aquests enigmes és fer-ho en grup. Hi ha d'haver algú que, coneixent prèviament la solució, ha de proposar-lo als altres. La resta ha d'intentar solucionar-lo aplicant el seu pensament lateral i, per tant, formulant qualsevol pregunta que els vingui al cap. Han de ser preguntes que es puguin contestar dient "sí", "no" o "no és rellevant" que és l'únic que pot respondre qui ha proposat l'enigma. Només en el cas que el grup es quedés encallat, podrà també afegir alguna pista per encaminar al grup cap a la solució que s'està buscant.

Un dels enigmes plantejats per Paul Sloane en aquest llibre és ja tot un clàssic i l'utilitzarem com a exemple. Em refereixo a «L'enigma de l'ascensor»:

Un home viu al desè pis d'un edifici. Cada dia, quan surt de casa per anar a treballar, agafa l'ascensor fins a la planta baixa. En canvi, quan torna sempre puja amb l'ascensor fins al setè pis i després continua per l'escala els tres pisos que li queden per arribar a casa. Per què ho fa?

Segons el llibre de Franco Agostini i Nicola Alberto de Carlo, JUEGOS DE LA INTELIGENCIA (Círculo de Lectores – 1989), les respostes més freqüents quan apliquem el pensament lateral anirien en la línia d'aquestes dues:
  • L'home vol mantenir-se en forma i aprofita aquests tres últims pisos per fer una mica d’exercici físic.
  • L'home baixa al pis setè per visitar un dels seus veïns i després ja no troba necessari tornar a utilitzar l’ascensor per només tres pisos.
Altres respostes que també s’han donat a aquest enigma, són més originals:
  • L'home sempre torna begut a casa de matinada i, per evitar que la seva dona el senti, prefereix pujar els últims pisos de puntetes.
  • Una vegada, l'home va quedar bloquejat dins l'ascensor al vuitè pis i va passar tanta por que no vol tornar a repetir l'experiència.
  • L'ascensor no funciona massa bé i, als pisos més alts, tremola i fa un sorellet estrany. Per evitar aquesta desagradable sensació, l'home prefereix baixar abans.
  • L'home sent un rebuig inconscient cap a casa seva i, baixant abans de l'ascensor, retarda d'alguna manera la seva tornada.
S'ha de fer notar que qualsevol d'aquestes possibles solucions està, d'una manera o altra, relacionada amb l'experiència subjectiva de qui la formula.

Com sabem, la resposta que es dona com a correcta és, relativament, més senzilla:
  • L'home és molt baixet. Quan surt de casa no té cap problema en tocar el botó de la planta baixa però al pujar ha d'abandonar abans d'hora l'ascensor perquè només arriba al botó del setè pis.
Aquest, com he dit, és un exemple clàssic d'aquest tipus d'enigmes i ja fa més de 10 anys que el vaig publicar al blog (027- L'ascensor del gratacels). Va ser un dels primers d'aquesta classe de reptes mentals que podeu trobar al XAREL-10 classificats amb l'etiqueta LATERAL.

Per acabar, us en proposo un altre també tret del llibre de Paul Sloane però encara inèdit en aquest blog:

Un home jeu mort dins d'un remolc, tot indica que s'ha disparat un tret a si mateix. Prop d'ell veiem un tros de fusta. Aquesta fusta, que fa al voltant de 60 cm. de llarg per 2 cm. d'ample, no té cap marca especial ni porta res escrit però podríem afirmar que haver mirat aquest tros de fusta comuna just avui ha estat la causa del suïcidi de l'home. Podeu explicar-ho?

D'aquest no us dono ara la solució. Si voleu descobrir-la, haureu de fer treballar el vostre pensament lateral. Jo estic a la vostra disposició per respondre (recordeu només amb "sí", "no" o "no és rellevant" ) qualsevol pregunta que se us ocorri.







21 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Aquesta fusta és com un regle llarg. Li recorda càstigs que li van infligir els mestres. I com que és una persona de tendències suïcides tira pel dret.

McAbeu ha dit...

XAVIER: La fusta és com un regle llarg? SÍ. Li recorda càstigs antics? NO. És una persona amb tendències suïcides? NO ÉS RELLEVANT.

Carme Rosanas ha dit...

Aquesta fusta era una peça important o vital que havia de ser en un altre lloc?
Aquesta fusta era indispensable per alguna persona?

McAbeu ha dit...

CARME: La fusta és una peça vital en algun altre lloc? NO. La fusta és indispensable per algú altre? NO.

Sergi ha dit...

És un regle?
En cas que sí, estava mesurant alguna cosa amb el regle?
En cas que sí, el resultat de la mesura està relacionat amb el suïcidi?

McAbeu ha dit...

SERGI: La fusta és un regle?. En el cas d'aquesta pregunta, he de fer una distinció. Si entenem per "regle" allò que ens diu la primera accepció del DIEC ("Instrument de plàstic, de metall o de fusta, llarg i dret, de secció quadrangular, generalment de poc gruix, que serveix per a traçar línies rectes") t'he de dir que SÍ, que podria ser-ho. En canvi, si et refereixes a un regle graduat ("el que duu gravada una escala lineal en centímetres, mil·límetres, etc"), aleshores la resposta és rotundament NO. Tot i així, passo a respondre't les altres dues preguntes que em fas: El protagonista estava mesurant alguna cosa amb la fusta?, SÍ. Aquesta mesura té a veure amb el seu suïcidi?, SÍ.

ASSUMPTA ha dit...

Ostres, què interessant!!!!
Em poso a pensar...
😉😉

Consol ha dit...

Ell és el responsable d'haver fet un error en una mesura? El seu error ha provocat un perjudici a altres? Ser al remolc és un fet casual?

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Es tracta d'anar traient-ne l'entrellat entre tots. Així que si comparteixes els teus pensaments (en forma de pregunta) millor que millor. :-))

CONSOL: El mort és el responsable d'una mesura errònia que ha perjudicat a algú altre?, NO. El fet que l'escena passi a un remolc és casualitat?, NO.

XeXu ha dit...

Em sona a un que coneixia, segurament és el mateix amb un altre enunciat. L'home és també un nan, com el de l'ascensor, i treballa en un circ. Li agrada la feina que fa. La barra d'alguna manera li deu servir com a referència de la seva alçada, potser era un bastó, o tenia una mida concreta que li permetia saber que ell era ben petit. Algú ha anat serrant la barra, de manera que cada cop li sembla més petita, o el que és el mateix, cada cop li sembla que ell és més alt, i no ho vol això de créixer, que sinó perdrà la feina. Segur que li ha serrat un nan rival, malparit. Però ja no serem a temps de comprovar-ho, perquè s'ha tret la vida pensant que estava creixent.

Aquesta mena d'enigmes m'encanten això d'anar fent preguntes i treure la història. Els laterals són els que sempre em sorprenen més, i per això els que trobo més discrets, malgrat que de vegades em manca imaginació per treure'ls!

McAbeu ha dit...

XEXU: Efectivament, la solució que Paul Sloane ens dona com a correcta al seu llibre és: "L'home era un nan que treballava en un circ com a atracció estel·lar per ser l'home més baix del món. Cada dia es mesurava amb la vara de fusta que era exactament de la seva mida. Un dia, un nan rival malignament li va tallar uns centímetres de la fusta fent-li creure, erròniament, que havia crescut i que per tant perdria la seva fama i posició com el més baix del món, així que es va suïcidar.". Resposta que, com hem vist, coincideix exactament amb la que tu recordaves. Felicitats!

Entenc que més que "discrets" volies dir que els enigmes laterals són els que trobes més distrets. Hi estic d'acord, poder solucionar un problema en col·laboració amb els altres, fent-nos preguntes, descartant opcions i canviant de plantejament a mesura que avancem en la resolució és el millor que ens ofereixen els enigmes laterals... llàstima que, aquesta vegada, no ho hem pogut acabar de fer perquè tu ja el sabies d'abans.

Assumpta ha dit...

Vaja!!
Ara venia a fer una pregunta, sobre el fet de "mirar" la fusta o si s'hagués suïcidat igualment només tocant-la, o sabent que hi era... Res, res, anava ben despistada.

MAC! N'hauries de fer més d'aquests laterals, home... ja sé que ara tens un altre format, però et podries aturar una mica en aquesta secció :-DD

McAbeu ha dit...

ASSUMPTA: Bé, anaves ben despistada ara que ja saps la solució però, de fet, es tracta d'això d'anar provant idees fins que surti la bona i això no vol dir que les descartades siguin "dolentes" ni molt menys. És el que he intentat explicar al post.

Pel que fa a la teva petició. T'he de dir que el "nou format" està assumit amb totes les conseqüències i ja vaig explicar els motius que em van portar a aturar la publicació regular d'enigmes al Xarel-10, així que això que em demanes no podrà ser ara com ara. Més endavant Déu dirà perquè els nous formats arriba un moment que deixen de ser-ho i sempre poden canviar-se per altres formats més nous. ;-)

XeXu ha dit...

Perdó! Defecte de la competència que sempre hem tingut en aquest blog per veure qui encertava! I sí, sí, volia dir distrets...

McAbeu ha dit...

XEXU: La culpa és del LLIBRE i dels seus rètols vermells. :-DD

xavier pujol ha dit...

No l'hauria encertat mai.

McAbeu ha dit...

XAVIER: No t'ho pensis. El bo de solucionar un enigma d'aquesta mena entre vàries persones és que van sortint diferents idees ben diverses. Sovint, una d'elles (per molt inversemblant que sembli) pot ser el fil que, estirant-lo, ens porta a treure'n l'entrellat i el millor és que no necessàriament ho ha de fer la mateixa persona que l'ha formulat. Però bé, ara ja no ho podrem saber, és clar.

Elfreelang ha dit...

he arribat tard però he xalat com una nana ...jejejeje no només per l'enigma i les preguntes i respostes si no per tota l'entrada en general sobre el pensament lateral , molt interessant Mac

McAbeu ha dit...

ELFREELANG: Gràcies. He de confessar que jo també m'ho passo molt bé preparant aquests posts de "teoria enigmística". Hi aprenc coses que jo mateix desconeixia i m'agrada compartir-ho al blog.

Carme Rosanas ha dit...

Jo tampoc l'hauria encertat mai...

McAbeu ha dit...

CARME: Bé, ja veig que no confieu gaire en el vostre pensament lateral i, sobretot, en les possibilitats que dona el fet de compartir idees entre vàries persones fins trobar, entre tots, el desllorigador de l'enigma. Malgrat tot, jo continuo pensant que sí, que a la llarga us hauria sortit. ;-)

Publica un comentari a l'entrada