Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Natura morta amb cebes i arengada» (Isidre Nonell – 1910).
EL TEMPS PASSAT, SEMPRE ENVEJAT
Jo no soc un nostàlgic recalcitrant. Sé de sobres que aquella frase feta castellana que proclama que «tot temps passat fou millor» és una exageració. No és cert que tot el d’abans sigui millor... però algunes coses sí. I, per a mi almenys, un exemple clar d’una d’aquestes coses que hem perdut amb el pas del temps és el bon menjar. No trobeu que hem anat a menys en l’aspecte gastronòmic? No us deprimiu quan obriu la nevera de casa vostra? A mi sí que em passa perquè tot el que hi trobo és baix en greix i sucres, però alt en additius. La llet, desnatada. La cervesa, sense alcohol. La carn, vegana i, per tant, sense carn. Tot és prefabricat, tot és light, tot és sintètic.
Com enyoro els meus esmorzars d’antany. Aquelles arengades tan salades acompanyades d’un tomacó fregit que em deixaven la boca plena de salabror perquè mai en tenia prou amb una de sola.
Com enyoro els meus berenars d’infantesa. Aquella llesca de pa de pagès coberta d’un dit de sucre i regada amb un bon raig de vi que a casa en comptes de negre era moscatell perquè m’agradava ben dolç, tant que m’hi llepava els dits.
Com enyoro els meus dinars i sopars d’anys enrere, on mai faltava a taula un plat curull dels embotits del poble. Aquell xoriço tan gustós, aquella sobrassada tan saborosa, aquelles botifarres que em regalaven el paladar...
Com enyoro, en definitiva, els meus àpats d’abans. D’abans que el metge em prohibís menjar tot el que més m’agrada perquè en aquella maleïda anàlisi va sortir que tinc la tensió alta per consum exagerat de sal, la glucosa disparada per haver ingerit massa sucre i el colesterol pels núvols per abusar dels greixos.
Com enyoro els meus esmorzars d’antany. Aquelles arengades tan salades acompanyades d’un tomacó fregit que em deixaven la boca plena de salabror perquè mai en tenia prou amb una de sola.
Com enyoro els meus berenars d’infantesa. Aquella llesca de pa de pagès coberta d’un dit de sucre i regada amb un bon raig de vi que a casa en comptes de negre era moscatell perquè m’agradava ben dolç, tant que m’hi llepava els dits.
Com enyoro els meus dinars i sopars d’anys enrere, on mai faltava a taula un plat curull dels embotits del poble. Aquell xoriço tan gustós, aquella sobrassada tan saborosa, aquelles botifarres que em regalaven el paladar...
Com enyoro, en definitiva, els meus àpats d’abans. D’abans que el metge em prohibís menjar tot el que més m’agrada perquè en aquella maleïda anàlisi va sortir que tinc la tensió alta per consum exagerat de sal, la glucosa disparada per haver ingerit massa sucre i el colesterol pels núvols per abusar dels greixos.
16 comentaris:
Potser sí que abans la gent vivia menys anys, però allò sí que eren anys de vida ben gastats, menjant bé, menjant a gust. O potser és que ara el temps se'ns fa més llarg perquè mengem aliments sense gust?
Preguntarem a la Maria Branyas a veure què coi menja
Pel que fa al sucre i al colesterol, estic igual que el protagonista del teu relat.
Però si el metge em prohibís les arengades... Em saltaria totes les normes. Fins aquí podríem arribar!
Tot això és una conxorxa de laboratoris, metges i supermercats, els que fan negoci amb nosaltres ! :D..... revolució al carrer i anem al mercat, que no quedi una sola arengada, ni embotit, ni cap bistec...! jejejej
Quanta raó té aquest senyor !!.
Bon profit ;)
I see your point. I really do. But am I forced to eat junk food? In our small garden, for example, we grow potatoes for a whole year, plus every conceivable vegetable and lots of herbs, our fishmonger supplies us with excellent seafood delicacies and our local butcher with excellent meat from local animals. I cook for myself instead of putting ready meals in the microwave. It takes time, but as far as I'm concerned, I think I eat more deliciously than I did in the last millennium ;-)
PONS: Ja li van preguntar a na Maria Branyas quina dieta li ha permès arribar als 117 anys que té ara i la seva resposta va ser: "Jo sempre he menjat poc, però de tot, i mai he seguit cap règim". Tan fàcil (o tan difícil) com això, tot i que després va afegir que la genètica i la sort segur que també hi han tingut a veure.
En canvi, el meu protagonista està clar que no ha aplicat durant la seva vida aquest sentit comú a l'hora d'alimentar-se i ara li toca pagar les conseqüències amb el règim que li ha manat el metge. Potser això li permetrà viure més anys o potser no, però com tu apuntes i recordant l'acudit de l'Eugenio, els que visqui a partir d'ara segur que se li faran molt més llargs. ;-D
XAVIER: Recordo que fa anys i parlant d'aquest tema, un amic del meu pare ens va dir: "Abans no podia menjar moltes coses perquè no podia pagar-les i ara que si me les puc permetre, tampoc en puc menjar perquè el metge me les ha prohibit".
Cal fer cas als metges, evidentment, però de vegades sembla que només busquin treure'ns allò que més ens agrada. Així que, per si de cas, procura no dir-li mai al teu que t'agraden tant les arengades. :-))
ARTUR: Que, a la llarga, tot ho converteixen en un negoci ja hi pots pujar de peus. Només cal veure que qualsevol producte "bio", "eco" o "light" és molt més car que el seu equivalent suposadament menys saludable.
Ens fa falta aquesta revolució que dius, però en el sentit d'aplicar més el seny i el sentit comú a l'hora de triar el que mengem (i en molts altres aspectes de la nostra vida). Potser no cal arrasar amb totes les arengades, embotits o bistecs, però segur que menjar-ne de tant en tant no és, ni de bon tros, tan perjudicial com ens volen fer creure.
SEAN JEATING: La teva recepta potser no és la més fàcil d'aplicar per a tothom, però sens dubte és la millor solució per a aquest problema. Tots hauríem de ser conscients que tenim a l'abast opcions més saludables i hauríem d'escollir-les sempre que puguem.
Soc un ferm defensor del petit comerç de proximitat i no hauríem de permetre que desaparegués engolit pels grans supermercats. El problema és que, sovint, només ens fixem en la diferència de preu i no ens adonem que un producte més barat de compra, però que ha vingut des de l'altra punta del món, que ha estat tractat no sabem amb quins pesticides i que porta un embolcall de plàstic resulta, a la llarga, molt més car per a tothom.
Aquí parlem de dos mons convertits en un mateix: salut i diners.
Gairebé tothom té un bon paladar i ens agradaria fer el mateix que fa en Sean, però no totes les butxaques hi arriben i no tothom pot tenir un hort propi, que per altre banda seria lo més saludable... això és indiscutible.
Dins les nostres possibilitats sí poden intentar cercar els millors productes, però en això he de dir que sí, que penso que abans es menjava millor per tota la merda que hi posen avui dia. Com a filla de forner, he de dir que ni tan sols les farines de fa 50 anys són les mateixes d'ara; un pa fet pel meu pare, amb bona farina i cuit al forn de llenya, no té res a veure amb els pans d'avui; recordo que en menjàvem d'una setmana i eren tan bons com el primer dia... ara l'endemà ja es fort o, pitjor, ha tret floridura. I això només n'és un exemple.
Com he dit al principi, depèn dels diners... com gairebé tot.
Aferradetes, Mac.
SA LLUNA: No puc estar més d'acord amb el que dius.
Faré servir també l'exemple del pa, però com bé comentes d'igual manera podríem parlar de la fruita i els pagesos, de la carn i els ramaders, etc., etc.
És ben cert que avui en dia costa de trobar pa de "veritat". Com que no només són diferents les farines sinó que també s'ha perdut el mètode tradicional d'elaboració (cada cop queden menys forners que pastin com ho feia el teu pare) resulta que el més fàcil és que et venguin un pa prefabricat que només és mengívol quan acaba de sortir del forn i que al cap de poques hores ja sembla o serradures o goma (es veu que n'hi ha d'aquests dos "models").
Per això el pa de forner no pot competir en preu amb aquest pa de supermercat que venen més barat, per això i perquè aquestes grans empreses poden treballar amb un marge relativament petit de benefici perquè ja redueixen despeses collant als proveïdors i pagant sous baixos. I, com que aquests sous baixos fan baixar els ingressos dels treballadors, aquests es veuen obligats a deixar de comprar el pa de forner per triar el del supermercat. I així ja hem entrat en la roda que acaba engolint-nos a tots i que només enriqueix a uns quants (sempre els mateixos).
S'ha de reconèixer que la industrialització alimentària ha permès que hi hagi més menjar al nostre abast que anys enrere i això és positiu, però la llàstima és que s'ha aconseguit amb aquella fórmula que diu que "bo i barat, no pot ser". Aparentment tenim moltes opcions per triar, però quan ens mirem la cartera ja no en són tantes, tens tota la raó.
Abraçades!!
Que complicat ens ho anem fent tot!
Teniu tota la raó en tot el que dieu.
I estic molt d'acord amb tu, quepotser no cal anar als extrems: ni tant ni tant poc. Menjar de tot sense passar-se és la millor opció,al menys per a mi.
El protagonista de la teva història sembla que ha anat de grat o per força d'un extem a l'altre. No m'agradaria estar al seu lloc.
Abraçades, Mc!
Mac and Paula, I agree with you both!
Why buy crabs that have been caught in the North Sea and sent to Morocco for processing, only to be sent back to Scandinavia?
Why apples from Brazil and grapes from South Africa?
In my opinion, however, not everything is a question of money. I'm certainly not a Croesus. But I prefer to eat less, but meat and fish of - hopefully ;-) - good quality. And I'm happy to pay a fair price for that. The same applies to the bread from my baker, who still makes his own dough.
Of course, it is also true - and here I am absolutely with you both again - that the price "policy" of large corporations in particular is often outrageous: a ten or twenty per cent price increase for ten or twenty per cent less content can be described as usury.
And those who are then not adequately remunerated for their work can of course only feed themselves with junk food. A vicious circle.
CARME: Quina gran veritat aquesta, és ben cert que sembla que ens agrada complicar-nos la vida com si no fos prou complicada per ella mateixa.
A mi m'han ensenyat que entre el poc i el massa hi ha la mida justa i procuro seguir sempre que puc aquesta 'filosofia'. Menjar de tot, sense abusar de res també és el meu "règim" ara com ara i he de dir que, de moment, em funciona. Estic, potser, més gras del que hauria d'estar, però no tinc ni colesterol alt, ni sucre ni hipertensió. Potser en un futur això canviarà i aleshores hauré d'adaptar la meva dieta com convingui, però mentrestant no vull patir sense necessitat.
Abraçades!!
SEAN JEATING: És ben bé així com dius.
Aquests crancs, pomes o raïm que cites són un bon exemple (entre tants d'altres) d'aquests productes que jo deia que ens ofereixen més barats, però que realment ens surten molt més cars per tot el que comporta haver-los de transportar tants quilòmetres (més contaminació ambiental, ús excessiu de conservants i d'embalatges, etc.)
Tens raó també que els consumidors hauríem de ser més conscients d'això i optar sempre que puguem per productes de proximitat, tot i que també és cert que aquesta usura (estic completament d'acord a anomenar-la així) de les grans empreses alimentàries no ens ho posa gens fàcil. És difícil sortir d'aquesta roda, d'aquest cercle viciós on ens han ficat i d'on no els convé que marxem. Avui mateix, he escoltat per la ràdio que els supermercats espanyols han obtingut aquest 2023 uns beneficis de rècord gràcies a la inflació de preus que ens està empobrint a tots plegats. Això és vergonyós, però ja sabem que els que estan en el poder (econòmic o polític) no en tenen ni una gota de vergonya.
Has obert un tema interessantíssim, Mac, i els vostres comentaris encara el fan més... Per sort, encara no m'he de privar de massa coses per prescripció facultativa, però no descarte que això passe més prompte que tard. En tot cas, procure no pensar-ho massa ni preocupar-me anticipadament, encara que reconec que, pel que fa a menjar un poc més sa, encara tinc marge de millora, i no tant pels productes de partida --fa ja temps que, per exemple, comprem directament les verdures a uns xicons de la comarca que produeixen en ecològic-- com per falta de temps per a processar-los. Afortunadament, una bona llesca de pa --del bo, com diu Paula-- amb tomaca i cuixot, tampoc no necessita massa esforç... tret que es tracte de deconstruir-la i reelaborar-la (amb molt d'alvocat, evidentment), que amb això hi ha també bastant tonteria... Salut i bon profit!
ALFREDRUSSEL: M'identifico força amb el teu comentari.
Jo, ja ho he dit, menjo de tot i, per tant, soc conscient que això inclou coses que quedarien fora d'una dieta sana (tal com s'entén aquest concepte actualment), però el metge no me n'ha prohibit cap i també opto per no capficar-m'hi ni patir abans d'hora.
Ara bé, tampoc descarto que arribi el dia que, com al protagonista del meu relat, el resultat d'una anàlisi doni al metge l'excusa que necessita per a prohibir-me continuar menjant de tot. Quan això passi procuraré fer cas de les seves indicacions i intentaré estar-me'n del que convingui. Mentrestant... deixa't estar d'alvocats i altres modes similars. ;-)
Salut!!
Publica un comentari a l'entrada