Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada» (Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72).
EL REVERS REVÉS D’UNA PINTURA
I després d'aquest interessant publireportatge sobre la nova empresa de medicaments homeopàtics que ha guanyat el primer premi en innovació per vendre només les capses buides dels seus productes perquè està demostrat que aquestes medecines augmenten en eficàcia a mesura que es disminueix el principi actiu que contenen, continuem l'emissió de "LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA", el programa de parapsicologia i fenòmens estranys líder de la televisió, amb la secció d’entrevistes d’actualitat. El nostre convidat d’avui és el principal protagonista del conegut «Cas del quadre 36» que aquests dies celebra el seu desè aniversari encara sense resoldre. Un fort aplaudiment per al senyor Eleuteri Guaix que ja està entrant al plató.
- Bona nit, senyor Guaix. Aquesta setmana ha fet deu anys que vostè va penjar al revés el fatídic quadre 36 a la seva galeria d’art, se’n penedeix d’haver-ho fet tal com han anat les coses?
- Bona nit. Abans que res vull deixar ben clara una cosa que porto aquests deu anys intentant explicar i que, la seva pregunta n’és una mostra, sembla que ningú vol entendre. Jo NO vaig penjar el quadre al revés, és el quadre el que estava al revés. L’artista va pintar el que es coneix com un trompe-l'œil, una espècie d’il·lusió òptica, que mostrava el revers d’un quadre. Tan simple com això i no hi ha manera que ho comprengueu, me’n faig creus.
- No s’alteri, Eleuteri. Si l’hem convidat és, precisament, per donar-li l’oportunitat d’explicar-nos-ho. Potser seria més fàcil si ens poses en antecedents, com va anar tot?
- Bé, fa deu anys jo era el propietari de la galeria d’art més famosa de la ciutat i, com feia periòdicament, vaig organitzar una exposició amb diversos quadres, entre ells aquest número 36 que hem comentat. L’exposició anava tenint un èxit relatiu i havia obtingut alguna crítica positiva quan inesperadament va aparèixer un article incendiari al diari de l’oposició criticant-me a mi i de retruc al govern de la ciutat per, i cito textualment, "practicar la censura per haver penjat un quadre al revés". En un primer moment me’n vaig riure de la falta de cultura de segons quins periodistes, però aviat se’m va glaçar el somriure quan em va arribar un requeriment urgent de l’ajuntament on se m’imposava una multa de 5000 € i se’m clausurava preventivament la galeria fins que m’avingués a "tornar el quadre a la seva posició correcta".
- I vostè que va fer?
- Evidentment, vaig presentar un recurs tot seguit. Explicant el que li acabo de dir sobre el quadre i demanant la màxima celeritat en la resolució perquè el tancament de la galeria m’estava produint unes pèrdues irreparables. La resposta va arribar dos o tres mesos després quan un guàrdia urbà es va presentar a inspeccionar el quadre. Com durant tot aquest temps la galeria havia continuat tancada, jo ja estava amb l’aigua al coll, però em vaig alegrar de poder ensenyar, per fi, la pintura número 36 a algú i explicar-li en directe les meves al·legacions. He de dir que l’home ho va comprendre de seguida i va fer constar al seu informe que, efectivament, el quadre estava al revés.
- Però això no va solucionar res, veritat?
- No, ni de bon tros. El funcionari que va llegir aquell informe no va entendre que el quadre estava fet al revés sinó que continuava penjat al revés i, en conseqüència, va desestimar el meu recurs decretant la nul·litat de la meva llicència com a galerista alhora que m’augmentava la multa fins als 10000 € en aplicació de l’agreujant d’incompliment. Per altra banda i gairebé al mateix temps, una associació anomenada "Abogados Intransigentes" va presentar una querella acusant-me d’anar en contra de la llibertat d’expressió artística que em va obligar a personar-me al jutjat amb les despeses que això comporta.
- Entenc que posar el cas en mans de la justícia tampoc va servir de res?
- Al contrari. Com li he dit vaig haver de contractar un advocat i un procurador i per fer-ho, com que m’havien deixat sense ingressos, va caldre endeutar-me. A sobre, el jutge va ordenar que entregués el quadre número 36 com a prova del delicte i resulta que el van perdre. Se suposa que deu estar en algun magatzem dels jutjats, però ningú és capaç de trobar-lo. Això, evidentment, va comportar que el pintor em denunciés per haver extraviat la seva obra quan la tenia sota custòdia...
- Déu n’hi do. Com està l’assumpte a hores d’ara?
- He anat perdent tots els judicis que m’han fet perquè, com que no puc mostrar el quadre que ells han perdut, sempre preval l’informe del municipal per damunt de la meva paraula. Les multes judicials se m’acumulen, l’ajuntament manté la sanció amb els recàrrecs corresponents, el banc em reclama el deute i el pintor vol cobrar el valor total del quadre que, amb tota aquesta publicitat, no para de pujar de preu. Ara estic a l’espera del recurs que el meu advocat ha presentat davant el Suprem, però he de dir que no tinc gaires esperances que prosperi. Mentrestant tinc tot el meu patrimoni embargat i també em prenen una part del meu sou cada mes.
- Ha trobat feina? Això és una bona notícia. Suposo que continua dedicant-se al món de l’art i la pintura?
- Podríem dir que sí. Treballo d’ajudant en la secció de pintures d’una drogueria de barri...
- Doncs amb aquesta genial i esperançadora dada final, donem per acabada una entrevista que, si més no, ens ha servit per constatar que les situacions paranormals més terrorífiques no venen sempre d’esperits malignes o alienígenes perversos sinó que també poden ser causades per aquell monstre que anomenem "Burocràcia". Un monstre implacable que per posar-se en marxa només necessita que cometem un error tan simple com penjar un quadre al revés...
- No, escolti, que jo no vaig penjar el quadre al rev... Bé, és igual. Deixem-ho córrer.
- Exacte, el que jo he dit. Ho hem de deixar córrer per avui perquè ja és hora d’acomiadar-nos dels nostres teleespectadors fins a la pròxima emissió de "LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA", el programa de parapsicologia i fenòmens estranys líder de la televisió. Bona i misteriosa nit a tothom!
- Bona nit, senyor Guaix. Aquesta setmana ha fet deu anys que vostè va penjar al revés el fatídic quadre 36 a la seva galeria d’art, se’n penedeix d’haver-ho fet tal com han anat les coses?
- Bona nit. Abans que res vull deixar ben clara una cosa que porto aquests deu anys intentant explicar i que, la seva pregunta n’és una mostra, sembla que ningú vol entendre. Jo NO vaig penjar el quadre al revés, és el quadre el que estava al revés. L’artista va pintar el que es coneix com un trompe-l'œil, una espècie d’il·lusió òptica, que mostrava el revers d’un quadre. Tan simple com això i no hi ha manera que ho comprengueu, me’n faig creus.
- No s’alteri, Eleuteri. Si l’hem convidat és, precisament, per donar-li l’oportunitat d’explicar-nos-ho. Potser seria més fàcil si ens poses en antecedents, com va anar tot?
- Bé, fa deu anys jo era el propietari de la galeria d’art més famosa de la ciutat i, com feia periòdicament, vaig organitzar una exposició amb diversos quadres, entre ells aquest número 36 que hem comentat. L’exposició anava tenint un èxit relatiu i havia obtingut alguna crítica positiva quan inesperadament va aparèixer un article incendiari al diari de l’oposició criticant-me a mi i de retruc al govern de la ciutat per, i cito textualment, "practicar la censura per haver penjat un quadre al revés". En un primer moment me’n vaig riure de la falta de cultura de segons quins periodistes, però aviat se’m va glaçar el somriure quan em va arribar un requeriment urgent de l’ajuntament on se m’imposava una multa de 5000 € i se’m clausurava preventivament la galeria fins que m’avingués a "tornar el quadre a la seva posició correcta".
- I vostè que va fer?
- Evidentment, vaig presentar un recurs tot seguit. Explicant el que li acabo de dir sobre el quadre i demanant la màxima celeritat en la resolució perquè el tancament de la galeria m’estava produint unes pèrdues irreparables. La resposta va arribar dos o tres mesos després quan un guàrdia urbà es va presentar a inspeccionar el quadre. Com durant tot aquest temps la galeria havia continuat tancada, jo ja estava amb l’aigua al coll, però em vaig alegrar de poder ensenyar, per fi, la pintura número 36 a algú i explicar-li en directe les meves al·legacions. He de dir que l’home ho va comprendre de seguida i va fer constar al seu informe que, efectivament, el quadre estava al revés.
- Però això no va solucionar res, veritat?
- No, ni de bon tros. El funcionari que va llegir aquell informe no va entendre que el quadre estava fet al revés sinó que continuava penjat al revés i, en conseqüència, va desestimar el meu recurs decretant la nul·litat de la meva llicència com a galerista alhora que m’augmentava la multa fins als 10000 € en aplicació de l’agreujant d’incompliment. Per altra banda i gairebé al mateix temps, una associació anomenada "Abogados Intransigentes" va presentar una querella acusant-me d’anar en contra de la llibertat d’expressió artística que em va obligar a personar-me al jutjat amb les despeses que això comporta.
- Entenc que posar el cas en mans de la justícia tampoc va servir de res?
- Al contrari. Com li he dit vaig haver de contractar un advocat i un procurador i per fer-ho, com que m’havien deixat sense ingressos, va caldre endeutar-me. A sobre, el jutge va ordenar que entregués el quadre número 36 com a prova del delicte i resulta que el van perdre. Se suposa que deu estar en algun magatzem dels jutjats, però ningú és capaç de trobar-lo. Això, evidentment, va comportar que el pintor em denunciés per haver extraviat la seva obra quan la tenia sota custòdia...
- Déu n’hi do. Com està l’assumpte a hores d’ara?
- He anat perdent tots els judicis que m’han fet perquè, com que no puc mostrar el quadre que ells han perdut, sempre preval l’informe del municipal per damunt de la meva paraula. Les multes judicials se m’acumulen, l’ajuntament manté la sanció amb els recàrrecs corresponents, el banc em reclama el deute i el pintor vol cobrar el valor total del quadre que, amb tota aquesta publicitat, no para de pujar de preu. Ara estic a l’espera del recurs que el meu advocat ha presentat davant el Suprem, però he de dir que no tinc gaires esperances que prosperi. Mentrestant tinc tot el meu patrimoni embargat i també em prenen una part del meu sou cada mes.
- Ha trobat feina? Això és una bona notícia. Suposo que continua dedicant-se al món de l’art i la pintura?
- Podríem dir que sí. Treballo d’ajudant en la secció de pintures d’una drogueria de barri...
- Doncs amb aquesta genial i esperançadora dada final, donem per acabada una entrevista que, si més no, ens ha servit per constatar que les situacions paranormals més terrorífiques no venen sempre d’esperits malignes o alienígenes perversos sinó que també poden ser causades per aquell monstre que anomenem "Burocràcia". Un monstre implacable que per posar-se en marxa només necessita que cometem un error tan simple com penjar un quadre al revés...
- No, escolti, que jo no vaig penjar el quadre al rev... Bé, és igual. Deixem-ho córrer.
- Exacte, el que jo he dit. Ho hem de deixar córrer per avui perquè ja és hora d’acomiadar-nos dels nostres teleespectadors fins a la pròxima emissió de "LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA", el programa de parapsicologia i fenòmens estranys líder de la televisió. Bona i misteriosa nit a tothom!
10 comentaris:
Dic jo que potser algú podria haver preguntat al pintor sobre la reversibilitat del quadre, si el pintor hagués estat mort hauria complicat la comunicació, però vista la denúncia entenc que està viu.
Per cert, una altra estratègia per l'homeopatia, a part de vendre caixes buides, és que podrien apujar el preu, perquè hi ha estudis que demostren que les pastilles més cares curen més que les barates, una altra meravella de l'efecte placebo.
PONS: La teva és una solució lògica i senzilla i, per tant, completament inaplicable en aquest cas. La burocràcia no n'entén de lògica i senzillesa. ;-)
Molt bona idea també aquesta de fer pagar ben cares les capses buides d'aquests "medicaments", és (com expliques) un bon al·licient perquè els usuaris convençuts es convencin encara més de les seves bondats curatives.
Tot i que tot va així com relates, m'has fet riure amb la quantitat d'entrebancs que s'ha trobat aquest pobre galerista. Déu n'hi do!!
Sempre em sorprens. ;-)
Aferradetes, Mac.
Pobre home, una víctima més de la burocràcia i de la mala justícia. És d'aquells relats que fa riure, per no plorar, fa riure per tants entrebancs i faria plorar si pensem com està ben a prop del funcionament real de tantes coses.
Té raó la Paula, sempre ens sorprens. Un relat fantàstic, Mc!
Una abraçada.
SA LLUNA: És un relat que exagera una realitat que, per altra banda, ja és prou 'exagerada' per ella mateixa. Quan t'atrapa la roda de la burocràcia és difícil (per no dir impossible) sortir-ne indemne i el meu protagonista ho sofreix per totes bandes, pobre. :-))
Riures i sorpresa, no puc demanar més per un relat. Moltes gràcies!
Abraçades!!
CARME: M'agradaria creure que en la realitat el nostre Eleuteri se n'hauria sortit millor perquè, en algun punt del procés, algú hauria aplicat el seny acceptant que té raó, però després és la mateixa realitat la que em desmenteix perquè tots sabem que amb segons quins jutges i buròcrates tenir raó no és garantia de res i la raó que s'imposa és la de la seva força. Estic, doncs, d'acord amb tu. És un relat que fa riure... per no plorar.
Moltes gràcies. Abraçades!!
Com be se sap, com a les tertúlies, tothom sap de tot i molt i es deixa de preguntar a qui realment sap la veritat, al galerista i sobretot al pintor ! :) i per això passen aquestes coses.....
Una bona història , que podria ben bé ser real i tot !.
Salut ;)
ARTUR: Els que es pensen que ho saben tot no es poden permetre el luxe de preguntar als que ho saben de veritat, imagina't que els contradiuen. :-DD
I si no és real, sens dubte està inspirada en fets reals. Moltes gràcies. Salut!!
També tenia certs dubtes sobre la lògica, però la teva resposta a Pons m'ho va aclarir:
[...] La burocràcia no té cap sentit lògic. [...]
Glorioso! ;-)
La pau de la nit!
SEAN JEATING: L'expressió "Burocràcia lògica" és un oxímoron. La burocràcia és, per definició, un sistema ineficient que té la seva raó de ser en procurar que qualsevol tràmit sigui el més complicat possible. Si hi apliquéssim la lògica per intentar fer-lo més eficient, deixaria de ser burocràcia... i molts funcionaris es quedarien sense feina. ;-)
Moltes gràcies!!
Publica un comentari a l'entrada