BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, 23 de març de 2018

Relats Conjunts (març - 2018)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Interior d'un cafè" (Santiago Rusiñol - 1892).



AUTOEXIGÈNCIA

Ja ho sé que no tenim gens de pressa i que el cambrer ja ens portarà els cafès amb llet quan els tingui preparats. Però és que no estic dempeus per això, tot i que ja fa tres minuts exactes que li hem fet la comanda i encara no s'hi ha posat perquè, en comptes de preparar-la de seguida com era la seva obligació, primer ha anat a fer no sé què al magatzem. Com et deia, no m'he aixecat per apressar el cambrer sinó per vigilar que em prepari el cafè tal com li he demanat.
Jo crec que he estat prou clara quan li he dit que volia un cafè amb llet en got i no en tassa, amb cafè descafeïnat de màquina, llarg de cafè però que no quedi aigualit i amb la llet calenta però no gaire ni tampoc massa poc. Evidentment amb sacarina i amb llet desnatada que he de vigilar la dieta. Doncs, tu potser em diràs que són manies meves però juraria que això de la llet desnatada no s'ho ha apuntat i per això el vigilo. Si em fa el cafè amb llet sencera, et juro que em sentirà.
Estic farta d'aquesta gent que es fan dir «professionals» i després desatenen la seva feina. Ens cal una mica més d'autoexigència, no creus? Tot aniria més bé si cadascú de nosaltres s'esforcés a complir les seves obligacions tal com toca. M'imagino el que deus estar pensant, que havent-lo demanat llarg de cafè poca diferència de calories hi pot haver entre un cafè amb llet que porti llet sencera i un altre fet amb llet desnatada. I segur que tens raó, però no és això del que estem parlant. És l'autoexigència que et deia abans, el que importa. Creus que a mi no m'agradaria deixar de patir per si la llet és descremada o no, o per si em poso sucre o sacarina al cafè? Clar que m'agradaria però si m'exigeixo a mi mateixa aquest sacrifici, també puc demanar que el cambrer faci bé la seva feina, no trobes? Calla, no em distreguis ara, que acaba de sortir del magatzem. Doncs mira, precisament hi havia anat a buscar un bric de llet desnatada. Es veu que m'he precipitat i que realment és tot un professional aquest cambrer. Me n'alegro, encara que segur que ho ha fet perquè ha notat que no li deixaria passar ni una.
Bé, ja es posa a preparar els cafès, així que ja puc seure tranquil·la però abans li aniré a demanar que m'afegeixi a la comanda un d'aquells xuixos ensucrats farcits de crema que té damunt la barra, fa estona que me'ls miro i tenen una pinta magnífica. No vols cap pasta, tu? Caram, quina cara has posat. Tampoc n'hi ha per tant, dona. Ja sé que he dit tot això de la dieta, l'autoexigència i tota la pesca... però un dia és un dia, no?

8 comentaris:

Elfreelang ha dit...

excel·lent Mac excel·lent.....un dia és un dia

Assumpta ha dit...

Hahahaha... a veure... jo no sóc en absolut perepunyetes com aquesta dona. Jo demano un tallat ben calentó i ja està (entenc que si ho dic així, queda clar que no em poden posar la llet "natural" sinó que l'han d'escalfar ni que sigui una mica perquè, barrejada amb el cafè recent fet, el resultat segueixi essent calent)... Ara bé, el que em passa és això del "xuixo".

Jo entro seriosament, convençuda que no he de menjar res, que el talladet sol se'm posarà molt bé i satisfarà la meva necessitat de prendre alguna cosa... però... però... a vegades...

XeXu ha dit...

Sí, és clar, aquest relat és com la vida mateixa. És com ahir que anem amb un amic a una coneguda cadena d'hamburgueseries d'un clan escocès similar al teu i ell en comptes de patates tria una amanida, perquè està mirant de cuidar-se. De la segona hamburguesa que va demanar, fora del menú, no en direm res.

Ben trobat, però qui podria resistir-se a un xuixo?

Consol ha dit...

A vegades som així: perepunyetes, incongruents, irracionals, retòrics, fent una muntanya d'un gra de sorra... I d'altres, davant d'un disbarat descomunal, callem. Potser no sabem posar en ordres les prioritats?

jomateixa ha dit...

Això sí que és el pa (o la pasta), nostre de cada dia :DD

Carme Rosanas ha dit...

Aix! Quin bon retrat de tanta i tant gent... exigents amb els altres, pesats i perepunyetes i moooolt benvolents amb ells mateixos. Jo crec que li diria que ès l'últim cop que fem un tallat juntes.... quin cansament!

McAbeu ha dit...

Que fàcil és demanar autoexigència als altres i que difícil és demanar-nos-la a nosaltres mateixos... sobretot davant d'un xuixo de crema. :-DD

Gràcies a tots pels vostres comentaris

Rafel ha dit...

Molt exigent ja ho és, però el xuixo de Girona pot desfer dietes.

Publica un comentari a l'entrada