BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, 23 de febrer de 2018

Relats Conjunts (febrer - 2018)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Autoretrat amb un amic" (Raffaello Sanzio - 1518).


LA COLLA DELS SET

Cap de nosaltres tenia fets els 25 anys quan vam fundar la «Colla dels Set». Aquest nom no tenia res a veure amb les novel·les juvenils de l’Enid Blyton, simplement ens el vam posar perquè érem set amics i perquè, en aquell temps, mai se’ns acabaven les ganes de beure (i no precisament cervesa de gingebre).
El garatge del xalet dels avis es va convertir en el nostre lloc de trobada, la seu social de la colla. Com que els vells no tenien cotxe, va ser fàcil convèncer-los que ens el deixessin tot i que reconec que no vaig ser totalment sincer amb ells. Quan l’àvia em va dir: «Us hi podeu instal·lar, Marc, sempre que m’asseguris que no hi fareu massa soroll», no li podia contestar dient-li la veritat, no trobeu?.
Una vegada jo vaig aconseguir el local, la resta es va encarregar d’omplir-lo. Tot un pany de paret l’ocupava un gran sofà llit que van portar l’Àlex i el Jan aprofitant que els seus pares estaven canviant els mobles del menjador. En Martí va aconseguir el vell equip de música d’un cosí seu. L’Hugo va aparèixer amb un televisor que feia prou patxoca i que, a més, incorporava un lector de DVD. En Biel va aportar la seva consola de videojocs. I l’Eric... No, l’Eric no va portar res.

Gairebé cada dia ens hi reuníem per jugar o escoltar música però les festes grosses les deixàvem pels caps de setmana. Hi convidàvem altres amics (sobretot amigues) i muntàvem les millors disbauxes que us podeu imaginar. Bona música i un bon assortiment de menjar i beure que, entre tots, ens encarregàvem de comprar. Bé, entre tots no perquè, quan era l’hora d’afluixar la mosca, l’Eric sempre mirava cap a una altra banda. No vull parlar malament d’ell perquè és lleig malparlar dels que no hi són però s’ha de reconèixer que l’Eric era força rata i, encara que ell potser es pensava que no ho vèiem, els altres tampoc érem rucs. No tots ho portàvem igual de bé, en Biel havia comentat més d’un cop que era un aprofitat i que l’hauríem d’expulsar del grup però, per no enfadar-nos entre nosaltres i crear mal rotllo, al final sempre decidíem deixar-ho estar i fer com si no ens n’adonéssim.

Així i tot, tret d’aquestes desavinences puntuals, ens ho passàvem molt bé junts i compartíem moltes aficions. Tampoc us penseu que només hi havia música i begudes en aquell garatge, de vegades (no gaires, ho he d’admetre) també parlàvem dels llibres que més ens agradaven. Recordo que un dia, l’Àlex va venir amb un llibre sobre pintura del Renaixement italià. Ell era molt afeccionat al dibuix i pintava molt bé i els altres vam flipar amb els magnífics retrats que il·lustraven aquell llibre. Tant ens van agradar que vam decidir que l’Àlex ens podria fer un retrat a tots els membres de la colla per penjar-los a la nostra «seu social». Ell posaria la feina artística i els altres pagaríem la tela, les pintures i tot el material que calgués per pintar cadascun dels nostres respectius quadres.
Ens vam engrescar molt amb el que ens semblava una idea extraordinària i els cinc primers retrats (el meu, l’autoretrat de l’Àlex, el del seu germà bessó en Jan, el d’en Martí i el de l’Hugo) van sortir genials i tot va anar com una seda. El problema va arribar amb els dos últims. Resulta que quan en Biel estava posant pel seu quadre, l’Eric es va colar per darrere per sortir-hi i així intentar estalviar-se les despeses del seu retrat. Va ser la gota que va fer vessar el vas. L’enrabiada d’en Biel va ser descomunal. Es va enfadar tant que, just en aquell moment, tots vam veure que s'havia escrit el punt i final de la «Colla dels Set». Allò ja no tenia cap solució possible, aquesta vegada no podíem dissimular i fer com si no hagués passat res. I és que, de l’emprenyada que portava, en Biel va escanyar l’Eric allí mateix.

L’última reunió de la colla va ser molt trista. Amb un dels membres mort i un altre a la presó per assassinat, els que quedàvem vam trobar-nos per darrera vegada al local i, en silenci, vam netejar aquell garatge on ens ho havíem passat tan bé. Els bons records eren tants que, per un moment, ens va passar pel cap continuar endavant anomenant-nos a partir d’ara «La Colla dels Cinc» però aquest era un nom que també recordava les novel·les de Mrs. Blyton i, com que els llibres ja ens havien portat prou problemes, vam preferir deixar-ho còrrer.

13 comentaris:

jomateixa ha dit...

Caram, quina història!

XeXu ha dit...

I després sóc jo l'exagerat amb el tio del carnaval!!

Però he de reconèixer que és una molt bona història, has tingut molta imaginació per explicar aquest quadre.

Carme Rosanas ha dit...

Ostres, tu quin final i quina història t'has empescat. Com sempre molt i molt bé, Mc!
Mira que em costa a mi aquest quadre!!!!

joan gasull ha dit...

I el photoshop hagués pogut salvar una vida. No es pot ser tant garrepa, tard o d'hora et toca pagar i aquest ho ha fet amb la vida

Elfreelang ha dit...

una gran imaginació per un relat que has brodat !

ASSUMPTA ha dit...

Mare meva!!! No m'esperava en absolut aquest final!! Ha estat una forma brutal de crear un clímax literari...

És una passada, em venen ganes de fer un comentari de text a l'estil COU (o sigui, molt ben fet que jo a COU, excepte en mates, era de les millors de la classe)

En primer lloc la descripció del local és boníssima. Només faltava posar-hi la nevera i ja teníem el "local de Manolo" descrit amb detall...

Manolo era un company meu d'FP, els seus pares tenien una botigueta de roba de bebe i una mica merceria amb un soterrani impressionant i buit... allí estava el nostre equip de música, el joc de llums... i allí ens reuníem gairebé tots els dissabtes un grupet d'entre 7 i 10 persones. Les begudes, comprades entre tots... Més real, impossible... amb la diferència que fa quaranta anys no hi havia DVD's hi anàvem amb discs de vinil 😉😉

Entre aquestes descripcions tan ben fetes, encaixat per dues vegades, trobem una detall gairebé infantil, la menció d'Enid Blyton.

Aquesta menció de l'escriptora fa encara més brutal, per comparació, el desenllaç amb un assassinat real!!... Un relat que et situa tota l'estona en un ambient adolescent i juvenil que acaba amb la pitjor de les violències, la que no té solució: la mort.

I és que... tan bé que estaven ballant!!! A qui li pot passar pel cap portar un llibre d'història de l'art????

ASSUMPTA ha dit...

En resum...

👏👏👏👏👏👏👏👏👏👏

Boníssim

xavier pujol ha dit...

Enid Blyton, a més dels famosos 5 també tenia una altra colla i era de 7: l'anomenava "el Club dels Set Secrets".

ASSUMPTA ha dit...

Sí, ja ho diu al primer paràgraf 😉😉

McAbeu ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris.


JOMATEIXA: Vist el quadre pot semblar una mica estranya, no? ;-))

XEXU: Mirant el quadre i la cara de sorpresa que fa el personatge en primer pla, vaig imaginar que el de darrere s'havia "colat" per sortir-hi (com en una foto), esguerrant-li així el retrat. Si això passés de veritat, no "n'hi hauria per matar-lo" a aquest paio?. Doncs d'aquí va sortir la idea del relat. :-))

CARME: De vegades la inspiració et ve per on menys t'ho esperes. Es tan diferent l'actitud dels dos personatges en aquest quadre que, només veure'l, vaig pensar que el de darrere "sobrava"... i me'l vaig carregar. :-DD

JOAN: Sí, l'Eric es volia passar de llest estalviant-se les despeses i en Biel li va fer pagar ben car aquest estalvi. I és que hi ha coses que pots deixar passar... fins que ja no passen ni amb calçador. :-P

ELFREELANG: M'alegro que t'hagi agradat. :-)

ASSUMPTA: M'ha encantat el teu comentari de text. :-))
I és perquè ho has explicat tal com jo ho hauria fet. La idea que jo tenia al cap és justament aquesta que dius. Vaig partir del que els he explicat al XEXU i a la CARME, que el personatge de darrere el quadre (l'Eric) és un "aprofitat" que "n'hi hauria per matar-lo", però vaig voler que aquesta "idea força" quedés només en una frase al final dita com qui no vol la cosa, fet que trobo que li dóna més impacte en la lectura. I per arribar-hi, em vaig empescar tota la història d'aquesta colla d'amics des de la seva fundació com a grup fins el desenllaç final. Evidentment, pel relat dels fets no tenia cap importància si la colla la formaven 5, 7 o 15 amics però em va semblar que aprofitar els noms de les colles d'adolescents creades per l'Enid Blyton li donava aquest, com molt bé dius, punt de contrast que encara reforça més aquest impacte que deia. Estic molt content que ho hagis vist just com ho volia mostrar. :-)

XAVIER: Sí, ho sé. He volgut jugar justament amb els noms d'aquestes dues colles d'adolescents dels llibres d'aquesta autora anglesa. Com li he explicat a l'ASSUMPTA, el motiu principal és que em semblava que això oferia un contrast entre la idea d'aventura juvenil amb que embolcallo la història i el tràgic desenllaç del meu relat. Dit això, també admeto que el fet que l'Enid Blyton hagués escrit sobre colles de 7 i 5 components m'ha anat molt bé tenint en compte que del meu relat n'havien de desaparèixer dos protagonistes... si Mrs. Blyton s'hagués inventat colles diferents, els números no m'haurien quadrat. :-DD

Assumpta ha dit...

Ja saps que sóc fan dels teus relats... sempre tens alguna sorpresa, alguna cosa amagada... o et despenges amb ciència ficció, o ens fas partir de riure, o ens prepares un final absolutament inesperat. El d'avui, amb uns contrasts surrealistes... Brutal!! :-DD

cantireta ha dit...

Diré que uf i que plasplasplas i que muacs.

;-)**

Rafel ha dit...

per no pagar, ho va pagar ben car...

Publica un comentari a l'entrada