Relats Conjunts (novembre - 2013)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen aquesta vegada un repte doble. Hem d'escriure un relat inspirat pel famós fotograma de la pel·lícula "Esmorzar amb diamants" [Blake Edwards - 1961] (on veiem a Audrey Hepburn esmorzant a peu dret davant de l'aparador d'una joieria) i pel concert de música clàssica "La Tardor" de Vivaldi inclòs a "Les quatre estacions".

EL MÓN DEL CINEMA

La noia feu un altre glop de cafè amb llet mentre badava davant l'aparador de la joieria. S'imaginava lluint alguna d'aquelles joies espectaculars en qualsevol de les festes que cada nit s'organitzaven a Hollywood. Ja es veia entrant a la mansió del productor més influent del moment deixant enlluernats a la resta dels convidats, els representants més famosos i més cotitzats de l'star-system, amb el seu vestit de nit negre i un magnífic collaret de perles envoltant-li el coll mentre saludava els actors amb un lleu somriure i gaudia secretament de l'enveja que provocava entre les actrius.

Un somriure, gens lleu sinó força gran, li aparegué al rostre quan va pensar que un vestit de nit negre i un magnífic collaret de perles envoltant-li el coll era justament el que portava en aquell moment. L'única diferència era que en el seu somni les perles eren autèntiques i el vestit era de marca i no unes simples imitacions com aquelles que li havien donat els de vestuari per la seva feina d'extra en aquella pel·lícula de segona fila que estava rodant.

Cada vegada era més conscient que la seva aventura a Hollywood no seria com se l'havia imaginat quan va deixar el seu petit poble de Nebraska i va fer els més de 1500 km fins Los Ángeles amb la il·lusió de convertir-se en una gran estrella. La realitat et fa tocar de peus a terra quan la tens al davant i comproves que noietes maques que els agrada molt el cinema i eren les millors del grup de teatre del poble n'hi ha moltes i que d'estrelles n'hi ha ben poques.
Tot i així, no es pot queixar. No treballa en una gran superproducció però almenys ha trobat feina d'actriu que és el que volia. I això li permet viure més o menys dignament en aquella gran ciutat. Així que continuarà endavant, hi ha coses pitjors que haver d'acceptar feines on només tens deu minuts per esmorzar a peu dret mentre esperes que et cridin per rodar la propera escena.

I justament són uns crits els que ara la treuen dels seus pensaments. Es gira sorpresa però no la criden a ella. Es veu que al mig de l'escena en que l'actriu principal havia de xiuxiuejar al protagonista que l'estimaria per sempre mentre aquest es dessagnava al mig de la vorera, el veí del primer pis de la casa davant de la qual rodaven ha tingut l'acudit de posar-se a escoltar música i, de sobte, les notes a tot drap d'un concert de música clàssica han omplert el carrer carregant-se tot el clímax del rodatge. És divertit veure tothom atabalat per intentar solucionar-ho mentre el director crida com un boig.

Millor per a ella, així tindrà una mica més de temps per acabar-se el croissant i el cafè amb llet mentre continua admirant l'aparador de la joieria. Però ara ja no pensa en comprar-se una joia per aparentar el que no és, té ben clar que per a una actriu vocacional com ella el realment important no han de ser ni el luxe ni les aparences, sinó trobar l'essència del cinema, l'esperit dels grans com Alfred Hitchcock per exemple. És clar que sí, el més important del món del cinema són els actors i les actrius per molt humils que siguin, i en conseqüència el que ha de procurar és simplement trobar-se bé fent el que fa. La música que segueix sonant (es veu que el veí en qüestió és força tossut i no atén a raons) i que ella ha reconegut de seguida, li fa veure clar el seu següent pas, com si fos un senyal premonitori. Escoltar les notes de “La Tardor” de Vivaldi mentre pensa en el cinema de l'Alfred Hitchcock fa que s'adoni que serà millor que es gasti els diners en alguna cosa més útil que un diamant o un collaret de perles, una cosa que li farà més servei ara que ja s'acaba l'estiu i s'acosta el mal temps. Com que de moment només ha trobat papers on ha de lluir sempre aquests vestits sense mànigues i massa escotats, tan fredolica que és ella, ha decidit que, avui mateix quan plegui, anirà a comprar-se una rebequeta de llana que el més important es trobar-se bé i només li faltaria agafar fred i constipar-se.