Relats Conjunts (desembre - 2012)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Els jugadors de cartes (Paul Cézanne - 1892).

LA PARTIDA DE CARTES

Feia força estona que jugaven i, a poc a poc, s'havien anat convertint en el focus d'atenció de tots els altres parroquians. En aquell bar s'hi feien sovint partides de cartes i, fins i tot, no era estrany que s'hi apostés fort però aquella partida en concret tenia alguna cosa que la feia diferent i tothom ho notava. Potser era perquè els jugadors estaven massa concentrats, potser era perquè el seu posat era massa seriós. Semblava que per a ells el món quedés reduït només a les cartes que tenien a la mà, que no s'adonessin de la gernació cada vegada més creixent que els rodejava i, per aquesta gernació, això era un clar senyal de que allí s'hi jugava alguna cosa més que una simple partida de cartes.

Per aquest motiu, i com si hi haguessin instal·lat un gran imant, aquella taula havia atret a tots els altres clients de l'establiment que observaven sense perdre detall el desenvolupament de la partida. S'ha de dir que ningú acabava d'entendre com anava el joc però això no feia més que augmentar el misteri i per tant fer-ho tot més interessant. Algú va assegurar que l'home de l'abric beix era un jugador empedreït capaç de jugar-se fins la seva dona, un altre afirmava que l'home del barret alt era un aristòcrata vingut a menys per culpa del joc, el de més enllà deia que es deixessin de bestieses que ell els coneixia, eren uns jugadors professionals que s'estaven jugant entre ells qui es convertia en l'amo del joc d'aquella ciutat i qui havia de fotre el camp amb la cua entre cames. Aviat, i sense saber ben bé perquè, els espectadors van quedar dividits en dos bàndols, segons volien que guanyés l'un o l'altre i van començar a fer apostes entre ells. Qualsevol petit gest dels jugadors, l'interpretaven favorable o desfavorablement als seus interessos i les apostes a favor o en contra dels dos jugadors creixien o baixaven sense parar.

Amb l'última mà donada, el desenllaç era imminent i tot el bar havia quedat en silenci, la tensió es podia tallar amb un ganivet. Per fi, l'home de l'abric beix, mentre feia un somriure d'orella a orella, llençà les cartes sobre la taula i va dir:

- Pòquer d'asos!!. Em sembla que guanyo jo, no?

Gairebé al mateix temps, l'home del barret alt feu una profunda pipada i deixant anar el fum del tabac amb cara de satisfacció, ensenyà les cartes mentre deia:

- Les quaranta de bastos!!. A veure si ho superes!!

Ningú en tot el bar entenia que havia passat. Fins i tot els jugadors semblaven sorpresos:

- Pòquer?. Però que no jugàvem al tuti?
- Al tuti?. Si jo no en sé de jugar al tuti!!. No m'ho has dit que volies jugar al tuti...
- Tens raó però tu tampoc m'has dit que jugàvem al pòquer, no?
- Ets un cas. Va fem una altra partida però ara millor que decidim primer a què juguem...
- Què et sembla si fem una botifarra?
- Fem-la. Reparteix tu!

Mentrestant i molt lentament, els espectadors havien anant tornant cadascú al seu lloc. Capcots i sense obrir boca, però tots amb la mateixa sensació: Els jugadors ja havien fet una botifarra... els hi havien fet a ells!