Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Chop Suey" (Edward Hopper - 1929)
CHOP SUEY
- T'ha agradat el chop suey?
- Si, no ha estat malament...
- Que no ha estat malament?. Ets increïble, Emily. Et porto a un restaurant xinès, perquè tastis el plat de moda a Nova York i no t'impressiona gens. Ningú diria que només fa dos mesos que has deixat el teu poble de mala mort per venir a treballar a la ciutat. Ara em diràs que ja n'havies tastat de chop suey a Nelsonville (Ohio)?
- No t'enfadis Charlotte. Ja saps que estic molt contenta de que ens haguem fet amigues i que gaudeixo molt d'aquests "dinars-sorpresa" que fem. Al meu poble no ho hauria pogut fer de cap de les maneres. Primer perquè només hi ha un local al que se li pot posar el nom de restaurant, la taverna del Sr. Thornton que té un menú "poc elaborat" per dir-ho finament i segon perquè això de poder anar dues noies soles a un restaurant, no està gens ben vist allà... encara viuen al segle XIX.
- És cert noia, encara hi ha molta gent que no s'ha assabentat que d'aquí un mes i deu dies entrem a l'any 1930 i que les dones no necessitem cap home que ens acompanyi a tot arreu en ple segle XX. Però no parlàvem d'això...
- Doncs és clar que no havia tastat mai el chop suey i no et dic que no m'hagi agradat. Però t'enganyaria si et digués que m'ha impressionat, no em pots negar que només és una barreja de talls de carn i de verdures passats per la paella amb una salseta... i de carn amb verdures, n'he menjat sovint jo a casa. Ja saps que no ho dic per fer-te enfadar, és una mica com la setmana passada que em vas portar a tastar un arròs "diferent" que feien al restaurant cubà i va resultar que ens van servir un plat d'arròs bullit cobert amb una cullerada de salsa de tomàquet i acompanyat d'un ou ferrat... estava bo, però només era arròs blanc, no?
- Si dona, i no pateixis que no m'enfado. Si en el fons tens part de raó, però jo no perdo les esperances de trobar un plat que no hagis tastat mai, Nova York és molt gran i n'hi ha molts de restaurants. Mira estic segura que a la tercera anirà la vençuda, ahir em van parlar d'un restaurant nou que han obert uns emigrants del nord d'Europa i hi anirem la setmana que ve. Tenen una especialitat que segur que no té ni punt de comparació amb el plat de verdura bullida amb maionesa que prens cada dia per sopar, m'han dit que es diu "ensaladilla russa". Sona exòtic, no?
- Si, no ha estat malament...
- Que no ha estat malament?. Ets increïble, Emily. Et porto a un restaurant xinès, perquè tastis el plat de moda a Nova York i no t'impressiona gens. Ningú diria que només fa dos mesos que has deixat el teu poble de mala mort per venir a treballar a la ciutat. Ara em diràs que ja n'havies tastat de chop suey a Nelsonville (Ohio)?
- No t'enfadis Charlotte. Ja saps que estic molt contenta de que ens haguem fet amigues i que gaudeixo molt d'aquests "dinars-sorpresa" que fem. Al meu poble no ho hauria pogut fer de cap de les maneres. Primer perquè només hi ha un local al que se li pot posar el nom de restaurant, la taverna del Sr. Thornton que té un menú "poc elaborat" per dir-ho finament i segon perquè això de poder anar dues noies soles a un restaurant, no està gens ben vist allà... encara viuen al segle XIX.
- És cert noia, encara hi ha molta gent que no s'ha assabentat que d'aquí un mes i deu dies entrem a l'any 1930 i que les dones no necessitem cap home que ens acompanyi a tot arreu en ple segle XX. Però no parlàvem d'això...
- Doncs és clar que no havia tastat mai el chop suey i no et dic que no m'hagi agradat. Però t'enganyaria si et digués que m'ha impressionat, no em pots negar que només és una barreja de talls de carn i de verdures passats per la paella amb una salseta... i de carn amb verdures, n'he menjat sovint jo a casa. Ja saps que no ho dic per fer-te enfadar, és una mica com la setmana passada que em vas portar a tastar un arròs "diferent" que feien al restaurant cubà i va resultar que ens van servir un plat d'arròs bullit cobert amb una cullerada de salsa de tomàquet i acompanyat d'un ou ferrat... estava bo, però només era arròs blanc, no?
- Si dona, i no pateixis que no m'enfado. Si en el fons tens part de raó, però jo no perdo les esperances de trobar un plat que no hagis tastat mai, Nova York és molt gran i n'hi ha molts de restaurants. Mira estic segura que a la tercera anirà la vençuda, ahir em van parlar d'un restaurant nou que han obert uns emigrants del nord d'Europa i hi anirem la setmana que ve. Tenen una especialitat que segur que no té ni punt de comparació amb el plat de verdura bullida amb maionesa que prens cada dia per sopar, m'han dit que es diu "ensaladilla russa". Sona exòtic, no?
16 comentaris:
Ostres relat molt culinari, no serà el mateix restaurant de l’Efrelaang, ho dic per la carn, eh ?
Bon relat, espero que segueixen degustant ofertes gastronòmiques diverses, la “cultura” introduïda amb la forquilla ;D
Anem de mal borràs... si l'Emily està esperant tastar una mica de cuina experimental em sembla que li queden encara una bona pila d'anys per esperar. Ara què, tots aquests plats han esdevingut clàssics de la gastronomia, per alguna cosa serà!
he he he... ja veurem què dirà amb l'ensaladilla russa!
Ja es veu que la Charlotte s'avançava al seu temps.
Molt bon relat, Mc!
segur que l'ensaladilla russa li encantarà! és irressitible!
Després la pot portar a menjar Pato Pekin, brutal!! i res igual.
Ja veurem que diu l'Emily quan la Charlotte la duga a menjar calçots, de segur que al seu poble no ha tastat res igual.
mira que hi han restaurants i plats...
ja és ben bé que no l'endevinen..
molt bon relat Mac!
Així que resulta que l'Emily cada dia sopa verdura bullida amb maionesa, eh? :-DDD
Molt ben buscat!! Ho he pensat moltes vegades, això que fan molts restaurants de posar noms súper exòtics a menjars de tota la vida!! ;-))
(Per cert, gràcies per explicar què és el Chop Suey, no en tenia ni idea!! em sonava el nom, però ni idea de què era... a mi que em donin pa amb tomàquet!!) :-DD
Segur que l'ensaladilla russa li encantarà :D
Res com una bona escudella i carn d'olla.
Les teves protagonistes són més bones minyones que les meves...bon relat ...ai m'ha agafat gana!
El que està clar és que ja està tot inventat! Fins i tot, en matèria de menjars. Au, espero que els agradi l'ensaladilla russa... almenys, que no sigui congelada!
Aquesta dona pensa que com a casa res. Acabaria creant un restaurant de cuina casolana?
M'he quedat amb les ganes de saber què li semblarà l'ensaladilla!
Gràcies a tots pels vostres comentaris.
M'alegro que us hagi agradat aquest relat culinari. Ja veieu que l'Emily és difícil d'acontentar, l'ensaladilla li va agradar però tampoc va saber trobar-hi cap diferència amb el plat de verdura bullida amb maionesa que sopa gairebé cada dia. Això si, la Charlotte no es rendeix i la propera vegada aniran menjar un plat típic italià... calamars a la romana! :-))
M'ho temia que passaria això amb l'ensaladilla! ;-))
A veure què tal amb els calamars a la romana hehehe
a mi em passa un poc com l'Emily,prò hi ha un plat que m'encanta: la mousaka,això si,substituint la carn per cigrons, no sé si la Charlotte té la paciència..
Publica un comentari a l'entrada