Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta imatge de "L'Oncle Sam" (Pòster de reclutament, personificació dels EUA - 1917)
SOM-HI!
Ho he de fer!. El meu país em necessita i no me'n puc desentendre. Tots els meus amics ja s'han allistat i als de casa també els sembla bé. Tant que, fins i tot, m'han animat a fer-ho.
Però no puc!. Aquí em teniu, plantat com un imbècil a la porta de la caserna de reclutament totalment incapaç d'entrar-hi. Fa hores que passejo per aquest carrer, sense atrevir-me a fer el pas decisiu per allistar-me. Imagineu quina cara dec fer, que ha arribat a sortir el sergent de guàrdia per dir-me que no patís, que és normal tenir por abans d'allistar-se i que, si no ho tenia clar, podia tornar un altre dia. M'ha explicat que només els bojos no tenen por de la guerra i que ningú em consideraria un covard si deixo passar uns dies abans de fer el pas. Torna a casa, m'ha dit amablement, i veuràs com de seguida entendràs que el teu país et necessita, t'adonaràs de la importància del què estem fent, del què tu mateix pots ajudar a fer i aleshores no et costarà gens superar aquesta por i faràs el que cal, convençut de fer-ho.
No he sabut què dir-li perquè té tota la raó però, alhora, no sap de què parla. És veritat que tinc por i que és aquesta por el què m'impedeix fer l'últim pas per entrar a la caserna de reclutament. Però no és veritat que em faci por anar a la guerra. Bé, si que me'n fa però no és això el què no em permet allistar-me perquè d'aquesta por ja n'he parlat amb els pares i amb els amics i també m'he passat més d'una nit en vetlla rumiant abastament sobre la importància del què anem a fer i sé de sobres que cal fer-ho, n'estic ben convençut d'això. Però com li dic al sergent que no cal que reflexioni sobre el que m'ha dit perquè ja ho he fet, que no és l'haver d'anar a la guerra el què em fa por i m'impedeix allistar-me?. Com li explico que el què no em permet entrar a la caserna, el què de veritat em fa por... és aquest avi del barret ple d'estrelles que em mira fixament i m'assenyala amb el dit?.
Però no puc!. Aquí em teniu, plantat com un imbècil a la porta de la caserna de reclutament totalment incapaç d'entrar-hi. Fa hores que passejo per aquest carrer, sense atrevir-me a fer el pas decisiu per allistar-me. Imagineu quina cara dec fer, que ha arribat a sortir el sergent de guàrdia per dir-me que no patís, que és normal tenir por abans d'allistar-se i que, si no ho tenia clar, podia tornar un altre dia. M'ha explicat que només els bojos no tenen por de la guerra i que ningú em consideraria un covard si deixo passar uns dies abans de fer el pas. Torna a casa, m'ha dit amablement, i veuràs com de seguida entendràs que el teu país et necessita, t'adonaràs de la importància del què estem fent, del què tu mateix pots ajudar a fer i aleshores no et costarà gens superar aquesta por i faràs el que cal, convençut de fer-ho.
No he sabut què dir-li perquè té tota la raó però, alhora, no sap de què parla. És veritat que tinc por i que és aquesta por el què m'impedeix fer l'últim pas per entrar a la caserna de reclutament. Però no és veritat que em faci por anar a la guerra. Bé, si que me'n fa però no és això el què no em permet allistar-me perquè d'aquesta por ja n'he parlat amb els pares i amb els amics i també m'he passat més d'una nit en vetlla rumiant abastament sobre la importància del què anem a fer i sé de sobres que cal fer-ho, n'estic ben convençut d'això. Però com li dic al sergent que no cal que reflexioni sobre el que m'ha dit perquè ja ho he fet, que no és l'haver d'anar a la guerra el què em fa por i m'impedeix allistar-me?. Com li explico que el què no em permet entrar a la caserna, el què de veritat em fa por... és aquest avi del barret ple d'estrelles que em mira fixament i m'assenyala amb el dit?.
15 comentaris:
Molt bo! Divertit i inesperat final!
Ara què ho dius, si que té una mirada sinistre, malèfica i inquisitiva. Bon relat.
La veritat es que si hi posessin una jove voluptuosa e insinuant encara harien reclutat mes gent....que aquest paio si que te mala pinta
Bon soldat serà aquest! Encara que sí que té cara de mala gaita el vell xaruc aquest. Aquest relat és la preqüela de tots els anteriors, oi? No recordo el nom, l'amic d'en Noah, el marit de Janice... just abans d'allistar-se...
:) Molt bo, Mc. Amb final divertit i sorprenent!
Hahaha si ens mirem bé el cartell en qüestió potser entendrem el sentiment de pobre noi!! :-))
Com en XEXU, jo també he pensat en l'amic d'en Noah, marit de la Janice :-)
Totalment d'acord. Un tipus sensible. L'oncle, malcarat i malparit. Com tots els que acusen als innocents. Molt bo.
Molt bon relat Mac! així està bé el tipus del cartell fa l'efecte a l'inrevés!
Moltes gràcies a tots.
M'ha agradat imaginar una situació on el rètol aquest feia la feina completament contrària a la que estava destinat i m'alegra que us agradi. :-)
De fet, el cartell és tan horrible!! amenaçador, acusador... a mi m'hagués passat igual que al protagonista :-)
Bon relat amb aquest final tant sorprenent.
Ara que hi penso, és veritat que aquest pinxo fa por.
M'esperava qualsevol cosa menys aquest final. Gairebé caic de la cadira!
molt bo!
hahahahahaha! bé, clar que fa por, en moltes ocasions voler-te a tu va significar voler la teva vida...
Genial! Ens dirigeixes amb mestria, cap al final.
Publica un comentari a l'entrada