BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dimecres, 28 de setembre de 2011

364.- Teologia matemàtica

364.- Un matemàtic diu que ha demostrat l'existència de Déu només basant-se en aquesta frase: “Déu existeix o aquesta frase és falsa”. Pots fer-ho també tu?


TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A " Carme "

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Si no puc demostrar ni què acabo d'esmorzar, que tinc molta son, com vols que demostri l'existència de Déu!!? Això almenys a partir de mitja tarda, home!

Carme ha dit...

Diu difícil i això ja m'espanta... però ho provo.

Si Déu existeix, no hi ha problema ja que la frase és coherent. Afirma que deu existeix i la frase és certa.

Si deu no existeix, la frase hauria de ser falsa, però no pot ser falsa del tot ja que diu que si deu no existeix la frase serà falsa, per tant hauria de ser certa. Però una frase no pot ser certa i falsa a la vegada.

No sé pas demostrar-ho matemàticament... res de res.

En fi... a veure els savis habituals què diuen. Estaré a l'aguait!

Ferran ha dit...

M'apunto al carro de la Carme (bon profit, XeXu). La frase és certa des d'un punt de vista gramatical (ep, un punt de vista com qualsevol altre, no?), així que Déu existeix... des d'un punt de vista... gramatical?

Coi, ara se m'ha entortolligat la neurona amb sí mateixa. Me'n vaig a dinar, a vore si m'arreglo.

Yáiza ha dit...

Jo crec que la Carme i en Ferran van bé. És un raonament segons les lleis de la lògica, però no deixa de ser una fal·làcia... és a dir, un raonament erroni, al cap i a la fi, no?

Hem d'escollir entre A (Déu existeix) o B (la frase A és falsa). Si escollim A, Déu existeix; descartem B, per tant, la frase A no és falsa, cosa que ens reafirma l'existència de Déu.

Si decidim creure B, estem descartant que A sigui bona, així que estaríem dient que Déu no existeix. Però clar... la frase és falsa, així que "Déu no existeix" és fals, així que... existeix.

Em penso que ho entenc i que no ho sé explicar!! O bé... no he entès res de res i m'he fet un embolic jo tota sola. Què passa, jo era de lletres, d'acord? ;)

Assumpta ha dit...

No us hi trenqueu el cap, bona gent, Déu existeix :-)

Tinc un nen a catequesi, un xiquet de 10 anys, maquíssim, tan intel·ligent que va un curs més avançat de l'edat que li toca (li van fer saltar un any). Tot i així no li costa gens, treu unes notes brillants. A més estudia música... és simpatiquíssim, culé a tope, reflexiu... Ell diu que li resulta impossible no creure. Que ni que volgués pensar que Déu no existeix, no podria.

A mi em passa igual que a ell... Miro un arbre, un núvol, un ocell... miro un nadó, un nen... i em resulta impossible no creure en Déu :-)

ninona ha dit...

Crec que bàsicament és el que diu Yáiza: és una fal·làcia i pert tant no es poden treure conclussions sobre la certesa de la frase, però sí que és pot usar per evidenciar l'existència de Déu.

Com la frase és disjuntiva, serà certa només que una de les dues parts sigui certa (V-V, V-F o F-V), i serà falsa si les dues parts són falses (F-F).

Si la frase és falsa, les dues parts han de ser falses, i si la part "aquesta frase és falsa" és falsa, voldria dir que és certa i per tant la frase no podria ser falsa, o sigui que seria verdadera.
Si la frase és certa, la part "aquesta frase és falsa" és falsa i per tant la part "Déu existeix" ha de ser per força certa.

No sé si m'he explicat gaire, però sempre podem optar per la solució de l'Assumpta: si mirem les meravelles que ens envolten hem de pensar que Déu existeix (tot i que a vegades deu anar molt despistat perquè li colem cada gol...)

Allau ha dit...

Veig per on va la resposta, però em nego a barrejar la lògica matemàtica amb la demostració de l'existència de déu. Tampoc em convencen els arguments de l'Assumpta sobre la contemplació d'ocells i papallones.

Creure en algun déu és qüestió de fe, cosa que no admet discussió. Així que no ho discutiré.

Jordi ha dit...

D'acord amb Allau.

Aquesta frase em recorda aquells bucles absurds com: "soc mentider".

A part d'això, matemàticament no demostra res, és simplement una frase fora de l'àmbit matemàtic: si deu existeix la frase és correcta. Si no, evidentment no és correcta doncs diu que existeix però no veig que entri en un bucle sense sentit com la frase que he post a dalt. O estic adormit?

Assumpta ha dit...

Ostres, ALLAU, les papallones, me les havia oblidat!! hehehe

McAbeu ha dit...

Jo també penso, com diu ALLAU, que no es pot fer servir la matemàtica per demostrar l'existència de Déu, això és una qüestió de fe i en les qüestions de fe no hi ha discussió matemàtica possible. L'ASSUMPTA ens ho diu, a ella no li cal demostrar-ho perquè ella ho sap que Déu existeix. :-)
Així que si no hi ha discussió, no discutirem. Però si que podem jugar i és jugant amb la frase com surt la solució a l'enigma. Només cal adonar-se que és una frase disjuntiva plantejada de manera que la primera de les seves parts ha de resultar per força verdadera i això és el que descobreixen primer CARME i FERRAN, després expliquen més extensament YÁIZA i NINONA i, al final, també accepta en JORDI. Felicitats a tots! :-))

Publica un comentari a l'entrada