Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la fotografia "El Petó. V-J Day in Times Square" (Alfred Eisenstaedt - 14.08.1945)
EL DIA V (Victòria)
- Janice, ja em diràs què hi fem aquí?
- Com que què hi fem aquí?. Hem sortit al carrer per celebrar el dia de la victòria, estem celebrant que s'ha acabat la guerra. Et sembla poc?
- I què hem de celebrar?. Que el meu millor amic, en Noah, va morir a una maleïda platja de Normandia?. Que, com ell, milers i milers de nois no han pogut tornar a casa on els esperaven les seves mares?. Que jo també vaig estar a punt de quedar-me per sempre en aquella platja, d'on a l'últim moment em van treure més mort que viu?. Que, per culpa d'allò, hauré de portar tota la vida una placa de metall al crani i que no donaré mai prou les gràcies a Déu perquè aquella bala de la metralladora alemanya que em va foradar el casc no em destrossés també el cervell?. Et sembla que tinc motius de celebració jo?. O potser em diràs que ho he d'oblidar, que tot això no té cap importància i que ara toca ser feliços?
- És clar que no ho has d'oblidar, ningú de nosaltres ho hauria d'oblidar mai. Ho hem de recordar per sempre per no tornar a repetir-ho mai més. Però si que tenim coses per celebrar i per ser feliços. Hem de celebrar que tot això s'ha acabat, que la mort d'en Noah i de tants altres ha servit per alliberar Europa i tot el món dels nazis que volien acabar amb nosaltres, que la teva ferida va servir perquè ens coneguéssim tu i jo a l'hospital i, sobre tot, hem de celebrar que som vius i que tenim una oportunitat de tirar endavant en un món millor. Així que deixa't estar de tantes cabòries i fem-nos un petó. Comencem la nostra vida junts amb un gran petó al mig del carrer!.
- Tens raó!. Em feia por no poder oblidar mai el que ha passat, però és que no cal que ho faci. Al revés, em servirà per valorar més tot el que tinc... tot el que tindrem, tu i jo junts. Fem-nos aquest petó que dius i fem que sigui el millor petó que s'hagi fet mai. Un petó que, si algú el fotografiés, sigui digne de passar a la posteritat!.
13 comentaris:
M'agrada aquest petó sota la perspectiva del got mig ple.
Bona celebració!
La Janice és optimista. El noi és pessimista amb motius per ser-ho (altres dirien que és un realista ben informat). Per sort es tenen l'un a l'altre per fer front a la vida junts. Que els hi vagi molt bé! Bon relat!
Que bonic! El text és tota una reflexió, amb dos punts de vista prou encertats, però és que el final emociona... preciós, Mc!
un peto així pot fer oblidar moltes coses, inclús una sagnant guerra
Molt bon relat que té moltes virtuts com les de mostrar una visió polièdrica d'un mateixa realitat....
Original reflexió en aquest diàleg previ al gran petó. Molt bé!
Em dóna una barreja de tristesa (el record de l'amic mort i tot el patiment) i d'esperança, d'intentar començar un futur junts... Tant de bo ho aconsegueixin!!
Quan tinguin un nen, que li posin Noah...
Ostres, aquell primer relat (el que podria ser la primera part d'aquest) el vaig trobar tan trist, que aquest no aconsegueix fer-me oblidar tot allò... Tot i l'agradable sorpresa de saber que ell es va poder salvar :-)
Clar que, diu la Janice que no s'ha d'oblidar, que s'ha de mirar endavant però sense oblidar... Tu creus que ho aconseguiran, MAC? Jo així ho espero!! :-)
Gràcies a tots, me n'alegro que us hagi agradat!!
PILAR: És millor mirar-se les coses des de l'optimisme, és cert.
JOSEP LLUÍS: Jo crec que si que els anirà bé, almenys tenen la intenció de sortir-se'n.
CARME: Les coses sempre es poden mirar des de diversos punts de vista, en aquest cas l'important es que decideixen unir aquests punts de vista diferents per tirar endavant junts.
GARBI24: I encara que no oblidin, segur que els ajuda a superar-ho.
ELFREELANG: La realitat sempre té diferents visions, gairebé tantes com persones.
KWEILAN: Una reflexió sobre l'oblit dels moments difícils que no sempre és fàcil.
ASSUMPTA: Et passa una mica com al protagonista, el que ha viscut a la guerra (i en l'anterior relat) és tan gros que es veu incapaç d'oblidar-ho per sort té la Janice al costat i crec que si, que aconseguiran tirar endavant. De totes maneres, que nosaltres ens n'assabentem o no de com els va la cosa depèn molt de la imatge dels Relats Conjunts del mes que ve. :-))
MAC, tu ets capaç de que, sigui quina sigui la propera imatge de Relats Conjunts, lligar-ho perquè puguem saber la continuació :-)))
(i sinó, no pateixis, jo ja t'aniré preguntant hehehe)
Amen! L'has clavat noi! Molt bon relat, d'aquells que penses 'això va passar talment així!'. I qui sap, potser sí, no? En tot cas, la teva història t'ha quedat de conya.
ASSUMPTA: Segurament que seria capaç de fer-ho però abans de comprometre'm prefereixo veure-la primer. Per si de cas... :-))
XEXU: Hi ha moltes possibilitats que no passes així, però gràcies per pensar que "si non è vero, è ben trobato".
M'ha agradat.Un relat blanc sobre negre, com la pau sobre la guerra, o la memòria sobre l'oblit.
Salut
PEPA: Gràcies, me n'alegro que t'hagi agradat. :-)
Publica un comentari a l'entrada