BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dissabte, 22 de gener de 2011

Relats Conjunts (gener - 2011)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta fotografia del Desembarcament de Normandia (06-06-1944).



EL DIA D (Desembarcament)
Intento obrir els ulls a poc a poc, em fa molt mal el cap i no sé gaire on sóc. No és la primera vegada que em desperto amb mal de cap, però aquest d’avui no és aquella sensació de quan la mare obre de cop la persiana de la meva habitació un diumenge al matí després d’una nit de gresca amb els amics i, al mateix temps, algú ha decidit tocar un solo de bateria dins del meu cap. Aleshores, mentre la mare em crida que baixi a esmorzar que sinó farem tard a l'església, vaig prenent consciència de ser al meu llit i em torno a fer la promesa, tantes vegades incomplerta, de no fer cas a en Noah la propera vegada que em proposi anar a comprar una última botella de bourbon al 7-Eleven. Aquesta vegada no és això. Aquesta vegada em fa mal el cap de veritat, un dolor físic real i gairebé insuportable que estic segur que no desapareixerà ni que em tapi el cap amb el llençol per no sentir la mare.

   Clar que em sembla que avui no ho podria fer. No sóc al meu llit, no em cobreix cap llençol ni estic sobre el meu matalàs..., sembla que estic damunt de... sorra?. Si que sembla sorra i no ho entenc. Acabo doncs d’obrir els ulls i el primer que veig, a pocs centímetres de la meva, és la cara d’en Noah que em somriu, sembla que dorm aquí al meu costat també estirat a la sorra de la platja. Què hi fem a la platja?. Ens vam passar més del compte ahir amb el whisky?. No ho sé, no me'n puc recordar. Ara em ve al cap la festa que vam fer després d’allistar-nos, amb els vint-i-un anys recent complerts. Quin disgust que vam donar a les nostres mares aquell dia, però volíem anar a la vella Europa perquè teníem el somni d'alliberar-la dels maleïts nazis i no vam dubtar a unir-nos a l’exèrcit de seguida que vam poder. Tot va anar molt ràpid, unes quantes setmanes d’instrucció al quarter de la capital de l’estat i ben aviat ens van dir que ens enviaven a Anglaterra. La nit abans de marxar la vam fer grossa però no tant perquè no recordi que ja fa molts dies d’allò, que no va ser ahir. Potser en Noah se’n recorda i sap que hi fem aquí. Millor que el desperti, encara que no sé com pot dormir amb el xivarri que hi ha. Gent que crida, explosions, trets... Ostres, ara ho veig!. I tant que som a la platja, però molt lluny de casa!. Som a Normandia!. Estem en ple desembarcament, és clar!. Avui és el dia D, la nostra primera acció de guerra. Avui comencem l’alliberament d’Europa, el nostre somni s’està complint i en Noah s’ha quedat adormit?.

   No, en Noah no dorm. En Noah és mort. M’hauria d’haver fixat abans en el forat de bala que té al casc per on s’escola un fi regueró de sang. El meu millor amic no tornarà a veure la seva mare ni arribarà a veure com fotem fora d’Europa als nazis. I si no vull que em passi el mateix, he de marxar d’aquí, del mig de la platja on som un blanc perfecte per les metralladores alemanyes que no paren de disparar. Intento aixecar-me per posar-me a cobert, però no puc. Em fa massa mal el cap, no suporto el pes del casc i me’l trec. Quan veig que també té un forat de bala sé que jo tampoc veuré l’Europa alliberada i, el que em sap més greu, que tampoc tornaré a veure ma mare.

15 comentaris:

montse ha dit...

Gairebé m'has fet plorar amb aquest relat tan emotiu que arriba fins al cor.
Felicitats, m'ha agradat molt.

Elfreelang ha dit...

Punyent, emotiu, sensible i impactant! molt bon relat, excel·lent!

garbi24 ha dit...

molt dur....però per molts que ho varen patir, molt real.
Bona aportació

kweilan ha dit...

Molt bo. Molt emotiu i ben escrit. Felicitats!

zel ha dit...

Jo també he estat a punt de plorar, com si fos allà...

Punyent!

Pilar ha dit...

Sobtant i impactant! M'agrada molt!

Assumpta ha dit...

Ostres, MAC... és molt bo, molt, molt bo... colpidor, dur, trist... i molt bo.

A cada relat et superes...

XeXu ha dit...

És tan cru el teu relat, tan realista... la imatge queda perfectament dibuixada. Un gran relat, escrit a la perfecció, potser massa i tot.

Carme ha dit...

És genial, Mc! M'ha agradat molt encara que faci plorar... és així, la guerra és així.

McAbeu ha dit...

He fet expressament un relat amb final trist perquè, com diu la CARME, les guerres són això. Són nois que moren sigui en una platja, en un desert o en una selva.

Me n'alegro que us hagi agradat. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!

Joan ha dit...

Bon relat, sí. La ficció tendeix sempre a suavitzar el drama bèlic, així que s'agraeix una bofetada de realitat.

Vicicle ha dit...

Potser el Noah pensés quelcom semblant del seu amic: com és que dorm damunt la sorra? Un relat molt emotiu. Felicitats.

rits ha dit...

Mc! és brutal! m'ha deixat desmuntada.
quantes vides joves devien acabar així!

Mrs Dalloway ha dit...

oh! he enyorat una mica de "justícia poètica", però com bé dieu, les guerres són això. sigui com sigui, molt dur i punyent. m'ha agradat! :)

McAbeu ha dit...

Jo acostumo a fer que els meus relats "acabin bé", però en aquest he volgut evitar aquesta justícia poètica que diu MRS DALLOWAY per remarcar la injustícia de les guerres.
Tot i així, me n'alegro que us hagi agradat. Moltes gràcies!!

Publica un comentari a l'entrada