Relats Conjunts (gener - 2011)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta fotografia del Desembarcament de Normandia (06-06-1944).

EL DIA D (Desembarcament)

Intento obrir els ulls a poc a poc, em fa molt mal el cap i no sé gaire on sóc. No és la primera vegada que em desperto amb mal de cap, però aquest d’avui no és aquella sensació de quan la mare obre de cop la persiana de la meva habitació un diumenge al matí després d’una nit de gresca amb els amics i, al mateix temps, algú ha decidit tocar un solo de bateria dins del meu cap. Aleshores, mentre la mare em crida que baixi a esmorzar que sinó farem tard a l'església, vaig prenent consciència de ser al meu llit i em torno a fer la promesa, tantes vegades incomplerta, de no fer cas a en Noah la propera vegada que em proposi anar a comprar una última botella de bourbon al 7-Eleven. Aquesta vegada no és això. Aquesta vegada em fa mal el cap de veritat, un dolor físic real i gairebé insuportable que estic segur que no desapareixerà ni que em tapi el cap amb el llençol per no sentir la mare.

   Clar que em sembla que avui no ho podria fer. No sóc al meu llit, no em cobreix cap llençol ni estic sobre el meu matalàs..., sembla que estic damunt de... sorra?. Si que sembla sorra i no ho entenc. Acabo doncs d’obrir els ulls i el primer que veig, a pocs centímetres de la meva, és la cara d’en Noah que em somriu, sembla que dorm aquí al meu costat també estirat a la sorra de la platja. Què hi fem a la platja?. Ens vam passar més del compte ahir amb el whisky?. No ho sé, no me'n puc recordar. Ara em ve al cap la festa que vam fer després d’allistar-nos, amb els vint-i-un anys recent complerts. Quin disgust que vam donar a les nostres mares aquell dia, però volíem anar a la vella Europa perquè teníem el somni d'alliberar-la dels maleïts nazis i no vam dubtar a unir-nos a l’exèrcit de seguida que vam poder. Tot va anar molt ràpid, unes quantes setmanes d’instrucció al quarter de la capital de l’estat i ben aviat ens van dir que ens enviaven a Anglaterra. La nit abans de marxar la vam fer grossa però no tant perquè no recordi que ja fa molts dies d’allò, que no va ser ahir. Potser en Noah se’n recorda i sap que hi fem aquí. Millor que el desperti, encara que no sé com pot dormir amb el xivarri que hi ha. Gent que crida, explosions, trets... Ostres, ara ho veig!. I tant que som a la platja, però molt lluny de casa!. Som a Normandia!. Estem en ple desembarcament, és clar!. Avui és el dia D, la nostra primera acció de guerra. Avui comencem l’alliberament d’Europa, el nostre somni s’està complint i en Noah s’ha quedat adormit?.

   No, en Noah no dorm. En Noah és mort. M’hauria d’haver fixat abans en el forat de bala que té al casc per on s’escola un fi regueró de sang. El meu millor amic no tornarà a veure la seva mare ni arribarà a veure com fotem fora d’Europa als nazis. I si no vull que em passi el mateix, he de marxar d’aquí, del mig de la platja on som un blanc perfecte per les metralladores alemanyes que no paren de disparar. Intento aixecar-me per posar-me a cobert, però no puc. Em fa massa mal el cap, no suporto el pes del casc i me’l trec. Quan veig que també té un forat de bala sé que jo tampoc veuré l’Europa alliberada i, el que em sap més greu, que tampoc tornaré a veure ma mare.