Relats Conjunts (setembre - 2010)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per aquesta imatge dels "Moais de l'illa de Pasqua".

LA VERITABLE HISTÒRIA DELS MOAIS

Les ombres del capvespre s'havien apoderat del poblat rapanui i el silenci de la nit va ser trencat, sense previ avís, pel so llunyà d'uns tambors que s'apropaven. Als que érem allà el cor ens va fer un bot però ningú de nosaltres va gosar parlar.

Tots esperàvem aquell moment de feia dies, la nostra estada a l'illa de Pasqua estava tocant a la seva fi i aquella nit ens explicarien la història verdadera dels Moais, aquelles impressionants escultures de pedra que havíem vist repartides per gairebé tota l'illa. Fins ara les escasses informacions que havíem pogut recollir no només no havien donat resposta a cap dels nostres dubtes sinó que encara havien servit per crear-ne més. Per exemple, el guia nadiu ens va explicar que no feia gaires anys una expedició científica nord-americana patrocinada pel Smithsonian havia estudiat a fons les estàtues i es van trobar que l'anàlisi del material no havia donat cap resultat concloent, malgrat que a primera vista semblaven fetes de pedra volcànica els estudis cromatogràfics assenyalaven components desconeguts a qualsevol altre lloc del planeta Terra, per la seva banda les proves amb el Carboni 14 tampoc havien ajudat a resoldre cap enigma a causa de la incongruència i disparitat dels resultats obtinguts.

Però aquesta nit, el misteri ens seria revelat!. Per això ens havien reunit a la cabana indígena més gran del poblat i per això esperàvem, expectants, que d'aquí a breus moments comencés el relat de la història real dels Moais tal com, durant generacions, havia passat del cap de la tribu al seu successor en el més gran dels secrets. L'emoció gairebé no ens deixava ni respirar, realment ens sentíem uns escollits!.

De sobte, just a l'hora indicada, els tambors van callar. L'obscuritat que ens rodejava ja era total i només la mínima llum que feien unes quantes torxes ens va permetre veure com entrava a la cabana un homenet molt vell, encorbat pels anys i abillat amb els ornaments que el definien com un membre destacat de la classe dirigent de la tribu. Lentament, ajudat per un jove guerrer, es va apropar a una petita tarima que li havien preparat i s'hi va asseure feixugament. L'expectació era molt gran, tots miràvem fixament aquell personatge que ens havia de revelar el seu secret i fins i tot una agulla de cosir que hagués caigut a terra en aquell moment hauria retronat, en el silenci que ens rodejava.

El vell cap rapanui va començar a parlar molt fluix, amb una cantarella gairebé inaudible. Dels seus llavis sortia una lletania monòtona i en el seu antic idioma que no enteníem però que ens tenia a tots meravellats, conscients de viure un esdeveniment irrepetible. Els seus ajudants ens anaven traduint la llegenda que, a mesura que la història avançava, ens anava deixant més i més bocabadats.

Haureu de perdonar-me però no m'és permès revelar aquí els detalls de la veritable llegenda dels Moais i, si he de ser sincer, tampoc la vaig acabar d'entendre del tot. M'hauria agradat poder fer alguna pregunta però quan el vell rapanui va acabar de parlar van encendre els llums de la sala per fer-nos sortir a tots de manera ordenada i sense perdre ni un minut. A fora de la cabana un altre grup de turistes esperava per entrar a sentir la història i nosaltres havíem de pujar als autocars que ens retornarien a l'hotel. Com que anàvem amb el temps just per arribar al segon torn del bufet del sopar només ens van donar deu minuts per passar per la botiga de records, temps més que suficient perquè jo em comprés un parell de postals amb vistes de l'illa i un petit Moai de porexpan que quedarà molt bé al menjador de casa.