Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today).
FULL DE RECLAMACIONS
Per la present, vull deixar constància de la meva queixa pels fets succeïts aquesta tarda a l’establiment «HOLODECK: The Next Generation» de la nostra ciutat. Hi he anat, amb el meu fill, per gaudir d'una (i cito textualment de la seva publicitat) "experiència multisensorial d'entreteniment immersiu, dissenyada amb la tecnologia més innovadora en hologrames d'alta resolució, que et submergirà dins un món virtual sense límits". Es tracta, per tant, de l’aplicació pràctica d’una revolució tecnològica que fins ara només podíem imaginar a les sèries de ciència-ficció i que ens permet viure una simulació 3D completament realista d'un entorn real o imaginari triat per l’usuari. A la nostra família ens encanten les innovacions científiques i no podíem deixar passar l’oportunitat de provar-ho. Així que, entre les diverses opcions disponibles, el meu fill i jo hem escollit "viatjar" fins a una cala de la Costa Brava. Malgrat saber que es tractava de realitat virtual, seria la nostra única oportunitat de visitar una d’aquelles platges paradisíaques sense estar rodejats de desenes d’altres banyistes.
Quan hem accedit a l’aparell, però, la nostra sorpresa ha estat majúscula. El que ens envoltava era una costa que semblava pintada per un artista modern amb una copa (o alguna cosa més forta) de més. Les roques no eren roques, eren una espècie de pastís de nata i maduixa amb ‘toppings’ de xocolata amb llet i el que se suposava que era la sorra de la platja semblava una mena de vellut de color porpra. En comptes d’entrar dins una fotografia d’una cala secreta de la Costa Brava, havíem entrat dins un quadre abstracte.
Allò era inadmissible i, tot i que el sòmines del meu fill no parava de dir que ho trobava molt "guai", he sortit indignat per demanar explicacions al responsable. L’encarregat, un home gras vestit amb una samarreta suada i pantalons texans, m’ha dit que no m’havia de preocupar per res perquè allò era habitual. «De vegades, els generadors d’hologrames s’encallen i barregen els colors a la babalà» —m’ha explicat— «No pateixi que ho solucionaré immediatament i podran gaudir de l’experiència que han demanat sense cap problema». I, efectivament, de seguida ha arreglat aquella distorsió òptica amb el simple mètode de donar uns quants cops ben forts a la màquina hologràfica per fer que tornés a funcionar correctament.
I aquesta és la meva queixa. Com es pot permetre que un establiment que presumeix d’utilitzar tecnologia capdavantera d’última generació estigui a càrrec d’algú que no només no porta un uniforme de científic, sinó que repara les avaries de la mateixa manera que els nostres avis arreglaven els televisors mal sintonitzats? Com puc jo, que intento ser un pare responsable, exigir al meu fill que s’esforci en els estudis per arribar a ser algú en aquesta vida, si l’exemple que li donem és que no cal saber ni fer anar un tornavís perquè les coses s’arreglen a cops? És una vergonya! Exigeixo una indemnització per danys i perjudicis!!
Quan hem accedit a l’aparell, però, la nostra sorpresa ha estat majúscula. El que ens envoltava era una costa que semblava pintada per un artista modern amb una copa (o alguna cosa més forta) de més. Les roques no eren roques, eren una espècie de pastís de nata i maduixa amb ‘toppings’ de xocolata amb llet i el que se suposava que era la sorra de la platja semblava una mena de vellut de color porpra. En comptes d’entrar dins una fotografia d’una cala secreta de la Costa Brava, havíem entrat dins un quadre abstracte.
Allò era inadmissible i, tot i que el sòmines del meu fill no parava de dir que ho trobava molt "guai", he sortit indignat per demanar explicacions al responsable. L’encarregat, un home gras vestit amb una samarreta suada i pantalons texans, m’ha dit que no m’havia de preocupar per res perquè allò era habitual. «De vegades, els generadors d’hologrames s’encallen i barregen els colors a la babalà» —m’ha explicat— «No pateixi que ho solucionaré immediatament i podran gaudir de l’experiència que han demanat sense cap problema». I, efectivament, de seguida ha arreglat aquella distorsió òptica amb el simple mètode de donar uns quants cops ben forts a la màquina hologràfica per fer que tornés a funcionar correctament.
I aquesta és la meva queixa. Com es pot permetre que un establiment que presumeix d’utilitzar tecnologia capdavantera d’última generació estigui a càrrec d’algú que no només no porta un uniforme de científic, sinó que repara les avaries de la mateixa manera que els nostres avis arreglaven els televisors mal sintonitzats? Com puc jo, que intento ser un pare responsable, exigir al meu fill que s’esforci en els estudis per arribar a ser algú en aquesta vida, si l’exemple que li donem és que no cal saber ni fer anar un tornavís perquè les coses s’arreglen a cops? És una vergonya! Exigeixo una indemnització per danys i perjudicis!!


12 comentaris:
Quines ganes que arribi a la realitat la Holodeck de Star Trek, la Holodeck de Xarel·10, no t'ho prenguis malament, m'ha semblat una mica més tronada, que també estaria bé, però posats a desitjar...
PONS: Ja se sap que quan les noves tecnologies es comencen a implementar sempre poden sorgir errades imprevistes, però trobo un pèl injust titllar de tronada la meva Holodeck en comparació a la de Star Trek. Que no ho hàgim vist en cap episodi (perquè els editen i ens ho amaguen), no ens assegura que el comandant Data (o potser el capità Jean-Luc Picard directament) no hagin hagut de colpejar també la seva màquina dels hologrames per fer-la funcionar correctament.
Hi ha solucions i maneres de fer les coses eternes i que no crec que s'extingeixin mai. Arreglar les coses a cops és tot un clàssic, que jo no crec pas que estigui en recessió.
Entenc molt bé les raons del pare protagonista, però s'haurà d'anar fent a la idea que les coses són així!
Un relat ben divertit, Mc! A mi m'ha fet molta gràcia!
Una abraçada.
CARME: Segons com ens ho mirem, arreglar les coses a cops no només no està en recessió sinó que es torna a posar de moda. Potser sí que tots plegats ens n'haurem de fer a la idea. Quin remei! ;-)
Moltes gràcies, em fa content que t'hagi agradat.
Una abraçada!!
Hahahaha, quina emprenyada, eh !..... i potser té la seva raó.... molta tecnologia per tot arreu però les coses es continuen arreglant com sempre...a cops ! hehehe o sinó et diuen que te'n compris un de nou, que no val la pena arreglar-ho perquè et sortirà més car.
Ai,ai !...no anem bé !!
Però tu si, McAbeu !, sempre te'n surts prou bé i amb nota !. Salut ; )
ARTUR: És ben cert, no pot anar gaire bé un món on les dues úniques opcions siguin o arreglar les coses a cops o llençar-les perquè la reparació costa més que comprar-ne una de nova. Potser tots hi sortiríem guanyant si es dissenyessin productes més duradors i fàcilment reparables, per reduir el malbaratament, minimitzar la generació de residus i frenar el consumisme desbocat. Ja ho sé, ja ho sé... això sona a pura ciència-ficció i és més improbable que la sala d’hologrames immersius d’alta resolució del meu relat. ;-)
Gràcies. No ha estat fàcil trobar-hi el què a aquest quadre, m'alegro que t'hagi agradat el resultat.
Salut!
"Som especialistes en arreglar les coses
a base d'hòsties!! "
Últimament, últimament estem veient
una cosa que jo crec que és certa,
que no es pot confiar en els polítics!!!
I lo fort és que estem a les seves mans,
i són gent capaç, capaç d'arreglar qualsevol cosa amb una guerra,
i qui és que fa la guerra?
Gerard Quintana en la introducció de la cançó "Guerra" (War de Bob Marley) al disc "Ben endins" enregistrat en directe.
Per això la millor tècnica per arreglar un televisió és a base d'hòsties.
XAVIER: No coneixia aquestes paraules d'en Gerard Quintana, però les he trobat molt encertades. Cada vegada més, estem en mans de governants ben convençuts que no hi ha res millor que les hòsties per arreglar les coses... sempre que les hòsties les rebin els altres, és clar.
Salut!
Tot i que per les noves generacions això pot sonar a faula, la majoria de coses s'arreglaven a cops... però el que no s'explica és que això passava quan no tenien ni idea de res... com ara passa igualment, només cal fer una ullada al nostre món.
Ben trobat!
Aferradetes, Mac.
*Això ha passat amb el teu relat, que no m'ha sortit fins avui a la llista de lectura i que consti que no he donat cap cop a l'ordinador. ;-)
Phew! Apparently, yesterday I mistook my intention to leave a comment for the actual action. But now, dear Mc: If I spend the whole night in my dreams banging my right hand against the left side of the TV, it's your fault!
;-) La pau de la nit!
SA LLUNA: N'estic ben d'acord. Temps enrere, moltes vegades s’havien d’arreglar les coses a cops perquè no se sabia fer d’una altra manera. I, com dius, això mateix també és el que sovint passa ara.
La diferència, però, és que abans era una qüestió de desconeixement perquè la majoria de la gent no havia tingut l’oportunitat d’aprendre com fer-ho millor i actualment, en canvi, els coneixements estan a l’abast de tothom, però el que ens trobem és que cada cop semblen abundar més els qui simplement no els interessa aprendre’ls.
Gràcies. Abraçades!
PS: Sobre el tema de Blogger i les seves errades, no cal que et molestis a colpejar el teu ordinador... això sembla que ja no hi ha cap possibilitat d'arreglar-ho. :-(
SEAN: Em sabria greu que tinguessis un malson així, però pensa que sempre serà millor somiar-ho que no que passi en realitat. Amb els actuals televisors de pantalla plana no és gaire bona idea colpejar-los al costat... les conseqüències poden ser molt més doloroses. ;-)
Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada