L’estiu és època de ressenyes al XAREL-10. Com en anys anteriors, cada segon dilluns de juliol, agost i setembre us comentaré un dels llibres que he llegit enguany i us ensenyaré la "fotografia" que en Jan McPetit s’ha fet inspirant-s’hi. ;-)
Per a aquesta temporada he escollit obres que han estat adaptades al cinema pel director Alfred Hitchcock (1899 – 1980) i començo avui amb una entrega doble, dos relats que han inspirat dues grans pel·lícules...
Per a aquesta temporada he escollit obres que han estat adaptades al cinema pel director Alfred Hitchcock (1899 – 1980) i començo avui amb una entrega doble, dos relats que han inspirat dues grans pel·lícules...
 |
|
|
 |
 |
El relat «Els Ocells» ens explica com una família intenta defensar-se dins de la seva casa a la costa anglesa de l’atac inexplicable d’innumerables estols d’ocells embogits. Narrat amb una gran mestria, el text provoca al lector un constant neguit tant pel que sabem (els esforços del pare de família per evitar que els ocells entrin a casa) com pel que ignorem (Què ha provocat l’atac? Què està passant en altres indrets més poblats? Les autoritats podran fer alguna cosa?...). L’autora sap mantenir-nos amb l’ai al cor durant tot el relat que ens atrapa totalment.
El llibre el completen cinc relats més («Monte Verità», «La pomera», «El petit fotògraf», «Fes-me un altre petó, foraster» i «El vell») que, tot i ser ben diferents entre si, coincideixen en el fet d’explicar unes històries amb un rerefons que, sense ser ben bé sobrenatural, sí que mostra una realitat ‘diferent’ i inquietant que, d’alguna manera, neguiteja i sorprèn el lector. És el tercer llibre de Daphne du Maurier que llegeixo i, tot i que en vaig gaudir més les novel·les (sobretot «Rebeca»), aquest recull de relats tampoc m’ha decebut. Si no coneixeu l’autora, us la recomano.
La pel·lícula de Hitchcock [THE BIRDS (1963)] agafa l’idea principal del relat (els ocells atacant sense cap motiu aparent) i en canvia els protagonistes (el granger i la seva família es converteixen en una parella i la mare d’ell) i la localització (que passa d’Anglaterra a Califòrnia) per bastir una trama força diferent. L’he tornat a veure després de llegir el llibre i, al meu parer, s’allarga massa presentant els personatges i la relació de la parella protagonista, això fa que ens haguem d’esperar gairebé una hora abans de presenciar el primer atac seriós de les aus. És només a partir d’aquest punt, més o menys a la meitat del metratge, que el film fa un gir i comença a assolir l’ambient de terror i desassossec que, com al relat, es crea per l’inexplicable forma d’actuar dels ocells i pel desenllaç igualment obert.
El llibre el completen cinc relats més («Monte Verità», «La pomera», «El petit fotògraf», «Fes-me un altre petó, foraster» i «El vell») que, tot i ser ben diferents entre si, coincideixen en el fet d’explicar unes històries amb un rerefons que, sense ser ben bé sobrenatural, sí que mostra una realitat ‘diferent’ i inquietant que, d’alguna manera, neguiteja i sorprèn el lector. És el tercer llibre de Daphne du Maurier que llegeixo i, tot i que en vaig gaudir més les novel·les (sobretot «Rebeca»), aquest recull de relats tampoc m’ha decebut. Si no coneixeu l’autora, us la recomano.
La pel·lícula de Hitchcock [THE BIRDS (1963)] agafa l’idea principal del relat (els ocells atacant sense cap motiu aparent) i en canvia els protagonistes (el granger i la seva família es converteixen en una parella i la mare d’ell) i la localització (que passa d’Anglaterra a Califòrnia) per bastir una trama força diferent. L’he tornat a veure després de llegir el llibre i, al meu parer, s’allarga massa presentant els personatges i la relació de la parella protagonista, això fa que ens haguem d’esperar gairebé una hora abans de presenciar el primer atac seriós de les aus. És només a partir d’aquest punt, més o menys a la meitat del metratge, que el film fa un gir i comença a assolir l’ambient de terror i desassossec que, com al relat, es crea per l’inexplicable forma d’actuar dels ocells i pel desenllaç igualment obert.
|
|
|
|
|
El protagonista del relat «La finestra indiscreta» té una cama enguixada que li impedeix sortir de casa i s’entreté mirant des de la finestra del seu pis als veïns del bloc del davant. Aquest passatemps ‘innocent’ es complica quan creu observar un assassinat i, com que la policia no l’acaba de creure, intenta obtenir-ne alguna prova. Fent que la trama s’enredi cada cop més, l’autor aconsegueix que la intensitat del text vagi creixent progressivament fins a arribar a un final gairebé d’infart que, tot i ser una mica el que t’esperes, no decep gens i fa que sigui un relat molt rodó que m’ha semblat molt ben escrit.
Aquest llibre recull un total de vuit contes de l’autor escrits entre 1935 i 1967 que són, en conjunt, un bon exemple de literatura negra clàssica. Woolrich planteja unes històries, en principi, quotidianes, però que a mesura que avancen van abandonant aquesta aparent ‘normalitat’ per a deixar pas al crim i el drama, amb el gran mèrit d’aconseguir mantenir en tot moment el suspens que provoca que no puguis deixar de llegir fins a arribar al desenllaç i saber com se ‘soluciona’ cada cas. A més del relat que va inspirar la pel·lícula de Hitchcock, vull destacar també «Los ojos que vigilan» que planteja la denúncia i la resolució d'un crim familiar per part d'una anciana tetraplègica que només pot moure els ulls i «Cocaína» que explica com un individu que creu haver comès un assassinat sota els efectes de la droga intenta esbrinar si és innocent o culpable. Aquests serien el meu top-3 del llibre, però tot el recull en conjunt val molt la pena i m’ho he passat molt bé llegint-lo.
A la pel·lícula [REAR WINDOW (1954)], el protagonista és un fotògraf de premsa que ha sofert un accident i s’inventen els personatges de la seva promesa i d’una infermera per substituir el paper que al relat fa el seu assistent. Hi ha també unes quantes diferències més pel que fa a la història i el desenllaç, però en general el guió és prou fidel a l’original i, igual que passa al relat, aconsegueix mantenir l’interès tota l’estona. No la recordava gens i tornada a veure ara, m’ha semblat una pel·lícula força entretinguda..
Aquest llibre recull un total de vuit contes de l’autor escrits entre 1935 i 1967 que són, en conjunt, un bon exemple de literatura negra clàssica. Woolrich planteja unes històries, en principi, quotidianes, però que a mesura que avancen van abandonant aquesta aparent ‘normalitat’ per a deixar pas al crim i el drama, amb el gran mèrit d’aconseguir mantenir en tot moment el suspens que provoca que no puguis deixar de llegir fins a arribar al desenllaç i saber com se ‘soluciona’ cada cas. A més del relat que va inspirar la pel·lícula de Hitchcock, vull destacar també «Los ojos que vigilan» que planteja la denúncia i la resolució d'un crim familiar per part d'una anciana tetraplègica que només pot moure els ulls i «Cocaína» que explica com un individu que creu haver comès un assassinat sota els efectes de la droga intenta esbrinar si és innocent o culpable. Aquests serien el meu top-3 del llibre, però tot el recull en conjunt val molt la pena i m’ho he passat molt bé llegint-lo.
A la pel·lícula [REAR WINDOW (1954)], el protagonista és un fotògraf de premsa que ha sofert un accident i s’inventen els personatges de la seva promesa i d’una infermera per substituir el paper que al relat fa el seu assistent. Hi ha també unes quantes diferències més pel que fa a la història i el desenllaç, però en general el guió és prou fidel a l’original i, igual que passa al relat, aconsegueix mantenir l’interès tota l’estona. No la recordava gens i tornada a veure ara, m’ha semblat una pel·lícula força entretinguda..
10 comentaris:
Tal com era previsible no he llegit cap de les novel·les, però sí que he vist els dos films. Els dels ocells el vaig trobar bastant fluix (3/10). En canvi, la finestra indiscreta molt millor (7/10) la trama té el seu misteri, personalment és la meva pel·lícula preferida de Hitchcock. Lues dues les vaig veure en el 2013. Ara et tocaria mirar el capítol 6x01 dels Simpsons "Bart de oscuridad" el qual tot ell és un homenatge a la finestra indiscreta.
PONS: Ja has vist que coincidim força en la valoració d'aquestes dues pel·lícules. A mi també m'agrada força més "La finestra indiscreta" per sobre de "Els ocells" que, com explico al post, se'm va fer un pèl pesada a la primera part.
De totes maneres, si hagués de triar la meva preferida de Hitchcock potser em decantaria per "Psicosi". L'he recuperat recentment (també sortirà en aquest cicle estiuenc de lectures) i la combinació de terror i suspens del film m'ha tornat a enganxar totalment.
Buscaré aquest episodi dels Simpsons que comentes perquè, si l'he vist, no el recordo gens. A veure si el trobo, gràcies!
Jo, com en pons, he vist les dues pel·lícules, però no he llegit els llibres. Potser em faria més gràcia llegir La ventana indiscreta. L'altre ja ni m'ho plantejo. Moltes gràcies, per els ressenyes.
Coincidim tots amb les pel·lícules, però tampoc he llegit els llibres. "Els ocells" crec que no la vaig poder acabar de veure (fa molts anys) i tant "La finestra indiscreta" com "Psicosi" si que em van agradar, tant com el que em feren patir.
Molt ben aconseguit el personatge d'en Jan McPetit.😉
Aferradetes, Mac.
CARME: Malgrat que quan parlem de les pel·lícules no em costa afirmar que "La finestra indiscreta" val molt més la pena que "Els ocells", no seria tan taxatiu pel que fa als llibres perquè tots dos m'han agradat prou.
Si he puntuat amb mitja estrella de més el recull de Cornell Woolrich és perquè, sense ser extraordinaris, tots els relats mantenen un bon nivell en general i com a lector en quedes ben satisfet. Els contes de Du Maurier, en canvi, no els he gaudit tots igual i això m'ha fet baixar una mica la valoració del conjunt. Però si agafem els relats un per un, els millors estarien dins de "Los pájaros y otros relatos" sense cap mena de dubte. De fet, si hagués de recomanar-te un dels dos llibres a tu personalment, em decantaria abans per aquest últim, del qual també hi ha una versió en català (que jo no vaig trobar disponible per llegir-la en aquesta ocasió) que es titula "La pomera i altres contes".
Gràcies a tu per comentar. :-)
SA LLUNA: Sí, sembla que tots estem força d'acord en la valoració de les pel·lícules i també coincideixo amb tu quan dius que "La finestra indiscreta" i "Psicosi" agraden tant com fan patir, en aquests films una cosa no es pot separar de l'altra.
M'ho passo molt bé muntant les imatges d'en McPetit... i ell és fotogènic de mena. :-DD
Abraçades!!
He vist varies pel·lícules d'en Hitchcock i entre elles les tres que anomeneu i no sols una vegada !.... per televisió fa uns anys hi van fer un cicle de cine d'aquest director i el vaig seguir, m'agraden les seves obres. Els llibres , en canvi no els he llegit, però el primer , el dels ocells i les històries que l'acompanyen miraré si el trobo :)
I felicitats al fotògraf i al model, per les bones imatges que han obtingut !!.
Bon estiu :)
ARTUR: Jo també he vist diverses pel·lícules de l'Alfred Hitchcock més d'una vegada, n'hi ha que són uns grans clàssics del cinema. Per això em va semblar una bona idea recuperar-ne algunes de les basades en obres literàries per fer aquest cicle estiuenc de lectures perquè malgrat haver vist els films tampoc n'havia llegit els llibres abans i he de dir que, almenys els que he triat per l'ocasió, han valgut força la pena. Ja m'ho diràs si n'acabes llegint algun.
Gràcies de part d'en McPetit. A part de ser molt fotogènic també és molt presumit, així que es posarà content quan li transmeti les teves felicitacions. :-D
Bon estiu!!
Ja que anomenes "Els ocells" de Hitchcock, t'explicaré una anècdota que no havia presenciat mai ni jo ni cap dels 7 o 8 testimonis que la vam veure. Tres falciots atacaven un gos negre de mida mitjana. Les dues dones que el duien lligat l'espantaven tot el que podien, però els falciots insistien i gairebé el tocaven. El gos es defensava i gairebé en va caçar un al vol.
L'endemà es va repetir, però només van venir 2 falciots. Les noies que duien el gos el protegien amb un anorac, fins que els falciots se'n van cansar.
XAVIER: Molt curiosa aquesta anècdota que podria haver estat, sens dubte, una escena de la pel·lícula de Hitchcock. Suposo que hi hauria d'haver alguna raó que expliqués aquest comportament dels falciots vers aquell gos en concret, és ben estrany si no.
Publica un comentari a l'entrada